Quan jo era petit, pel carrer jo sentia la gent vella enraonar entre els uns i els altres. Jo no era concernit per les xerrades que bescanviaven, ja que la llengua que descobriria més tard era reservada a les opinions que compartien a dintre del seu cenacle. En efecte, entenia aleshores poca cosa del que deien…

Però hi ha una cosa que m’havia estranyat i que emergia de quan en quan de les seves xerrades, com un crit mal entès ; es deien de tant en tant, com si fos una escopinyada: «Mira que t’enviaré el forro!» En aqueix temps, jo no comprenia ni gens ni mica lo que significava aquesta sentència, mena de promesa peremptòria. Amb tot, bé que jo no sabia aleshores lo que era un forro, aquest personatge, invocat i convidat pels savis de cada dia, per aqueixos homes d’una edat complerta, que parlaven de la vida de la ciutat com si ells fossni aclarits d’afers amagats, clandestins o secrets… aqueix forro apareixia als meus ulls i a la meva imaginació d’infant més terrible que en King Kong, que l’Itocà o que en Dracula…

El forro, un individu poc amable, perdut entre uns anti-herois que m’impedien de dormir com jo l’haguès debadament i legitimament desitjat.

Més tard, ja que jo havia perdut bon nombre de somnis i tantes il.lusions, vaig apprendre lo que era un forro… Es tractava d’un home qualsevol, tot i que fos bastant auster, que venia a casa dels pobres, quan ells no podien més pagar el lloguer del seu pis, ni l’electricitat, ni l’aigua, ni les taxes, ni tampoc els impostos…

Aqueix home que parlava poc, que comptava molt, i que contava històries de dret i de justícia donava a cada u raons de fira que ningú no entenia ni gens ni mica i el deixava encara més pobre amb un llit, una cadira i una televisió, segons el seu humor, i segons la programació del trimestre. Un dia, el forro va venir a casa meva, com un botxí… I va emportar amb els mobles tota la meva imaginació.

Aquest dia maleït, vaig recordar les paraules dels vells del meu barri. Amb un somrís forçat, una mica crual, vaig entreveure els rostres d’aqueixos farisians que havien ara desaparegut. Vaig sentir en aquest moment com el toc d’una campana, alhora rica i buida d’un sol ressó. Aquest record em va dir sense cap esper possible: «Mira que t’enviaré el forro!»