Homenatge a Joan Lluís Prat

Nascut l’any 1944, professor agregat de filosofia, lamentem avui dia la desaparició de Joan Lluís Prat.

Home de conviccions, Il.liberià discret, m’agradava enraonar amb ell i evocar, a l’atzar dels nostres encontres, i sobretot a l’ocasió dels divendres de mercat a Elna – com si fóssim germans de pensament i de cor – la poesia de Joan Pau Giné…

Joan Lluís Prat havia estat professor de filosofia a l’Institut Aragó i també havia estat alumne del professor Jacques Rodier, molt ben abans que ell esdevingués el seu col·lega…

Joan Lluís Prat era un intel·lectual sencer i sincer que compartia amb una intima i apassionada fe i també amb molta delicadesa l’amor de la llengua i de la terracatalanes…

Molt ecònom quan parlava, era nogensmenys un conseller ric de saviesa que s’imposava tant com observador preciós i tant com analista fi…

Avui dia, és un company molt estimat i molt intel·ligent que desapareix …

Descansa En Pau Joan Lluís…

Has complert la teva feina i has fet el teu tros de camí…

En el teu record, lluitarem pel que ens queda…

Entre tots ho farem tot… I encara que la nit sigui negra ara i aquí, el sol ixent lluirà a sota la nostra bandera demà…

Sincer condol a la teva família…

J.I.

Quants anys té Timoté?…

Timoté riu avui
D’un dibuix sobre el full,
Recordant un viatge
De quan era mainatge.

Timoté té onze anys.
Va jugant sense afanys
Entre joies i planys,
I això per anys i panys.

Onze com la diada
D’una terra ferida,
Les cames de Brigida
Tremolant sense fita,
Hora tan esperada
De l’amorosa cita,
I onze els déus del Barça
Que per ell fan bonança:
Timoté té onze anys…

Timoté xiula fort
Al peu de l’avet tort,
Arbre mort que apodera
La merla burlanera.

Timoté té onze anys.
Va cantant sense afanys
Entre joies i planys,
I això per anys i panys.

Onze com la diada
D’una terra ferida,
Les cames de Brigida
Caminant sense fita,
A l’hora apassionada
De l’amorosa cita,
I onze els déus del Barça
Que per ell fan bonança:
Timoté té onze anys…

Timoté acaricia
El cabell de sa mare,
Comparteix amb delícia
Les cançons del seu pare.

Timoté té onze anys.
Va creixent sense afanys
Entre joies i planys,
I això per anys i panys.

Onze com la diada
D’una terra ferida,
Les cames de Brigida
Corrent sense cap fita,
Hora desesperada
De l’amorosa cita,
I onze els déus del Barça
Que per ell fan bonança:
Timoté té onze anys…

Elna el 5 de juny de 2020

Joan Iglesis

What do you want to do ?

New mail

What do you want to do ?

New mail

Gabriel Escarrà : el poeta pagès i el pagès poeta d’Elna…

És amb força atenció que acabo d’escoltar i de descobrir els poemes i els monòlegs de Gabriel Escarrà.

Ja fa anys (gairebé quinze anys), Ràdio Arrels i Pere Manzanares, el seu cabdell emèrit i el meu amic, van reconèixer Gabriel Escarrà com a poeta…

La seva poesia interpel·la, ja que evoca a l’endins nostre la terra materna, la terra de la qual ens allunyem desgraciadament cada dia d’un pas… i de la qual ens trobem avui dia massa lluny, i més lluny encara del que podíem pensar, abans…
També l’escriptura del Senyor Escarrà i la seva declamació lliguen el saber de la naturalesa i el pensament de l’home… Aquesta conjunció procedeix del seny que posseïa el poeta.

La humilitat i la humanitat són dues qualitats parlants que surten i ressorgeixen dels textos de Gabriel Escarrà… L’estil, considerat dels punts de vista de la forma i del fons, s’aparenta a la poesia de Joan Cayrol. En efecte, hi ha una filiació o una relació familiar: l’autor privilegia els sentits i els sentiments. Pregonament, exacerba la naturalesa (els ocells, els arbres, les plantes aromàtiques, els paisatges, les temporades), tot qüestionant el seu ésser propi (l’infinit, el no-res, la il·lusió del temps), tot això expressat en la veu del poeta (un cor que explota, per raons d’amor o de revolta, segons Stendhal).

La força de Gabriel Escarrà resideix en l’ús de paraules i d’expressions, que semblen eixir de temps enrere, per ser relacionades als treballs dels camps, a les estacions i als ritmes que s’imposen a la terra…

L’alquímia verbal dóna suport a la paraula viva de Gabriel Escarrà… Ell no crea neologismes al llarg dels seus records,  sinó lliura testimoniatges d’ahir, ben sovint pintats de melangia (de malenconia), i això tot fent emergir i reaparèixer expressions saboroses durant les quals els mots es fonen amb els cants dels ocells, amb els murmuris dels vents corrent pels boscos… La poesia d’Escarrà xerra, xerrica i xiuxiueja…

Nogensmenys, de la seva font creativa i imaginativa resulta un talent i una soltesa per contar, per ressuscitar el passat i per perllongar la solidesa i la solidaritat de la gent de la terra… Poeta i pagès, pagès i poeta, és així que es defineix ell mateix Gabriel Escarrà…

Els seus poemes constitueixen ones de plaer i de goig…

El text sobre Elna és una meravella… Sentim l’amor que Escarrà porta a la seva vila, una vila rica de XXVI segles d’història… Una vila que ell estima i que respecta…

Al capdavall d’aquest anàlisi, ens trobem acarats a un poeta real, un home de debò, un personatge viu i vivaç, però que la gent desconeix i oblida avui dia… Llàstima!…

Penso personalment que s’hauria d’atorgar el nom de Gabriel Escarrà, desaparegut durant el mes d’agost de 2016, a un carrer d’Elna, no pas a un carreró, ni tampoc a un atzucac… sinó a un carrer, a una avinguda o a una rambla…

Joan Iglesis

 

Presentació de “Groc”, el setè àlbum de Joan Llorenç Solé… I Elna es vesteix sobtadament de sang i d’or!…

Hi havia gent, força gent, dissabte 16 de novembre passat, sala de les festes d’Elna… Aires, accents i anhels d’esperança i de llibertat, continguts, emperò vius i vivificatius, sorollaven entre les taules dels convidats, vinguts nombrosos per assistir a la presentació de «Groc», el setè C.D de Joan Llorenç Solé, autor, compositor i intèrpret talentós, molt conegut i estimat de la població illiberiana…

Aquest nou opus es presenta d’antuvi com una proesa tècnica: gravant el CD l’abril passat, al parc residencial i de lleures «l’Escapade», a Estavar, els artesans del projecte van haver d’instal·lar, a saber de crear un estudio a dintre del municipi de Cerdanya, i de fet de traslladar els instruments, els aparells de sonorització, els músics i els tècnics per infantar «Groc», el color del llaç que testimonia de la injustícia que molesta d’ençà de més de dos anys gairebé 20 persones, ciutadanes sud-catalanes, unilateralment i desgraciadament condemnades per algunes a la presó, per altres a l’exili…

És tot pensant a aquests homes i a aquestes dones, que no han mai comès ni un crim, ni un delicte, però que es troben nogensmenys iniquament i absurdament condemnats per haver fet estat i mostra de les seves opinions, a desgrat de la coherència i de la pertinència dels càrrecs professionals, socials i associatius que fan part integrant de llur vida quotidiana que Joan Llorenç Solé ha concebut «Groc».

L’àlbum s’inscriu, en el tràmit de l’artista, tal com un acte dinàmic i infinitament ric de noves sonoritats. Beneficia d’una secció de coures, enfortida i enriquida amb les veus singulars d’Anne-Erell Tor i de Betty Coll. Les tessitures de les cantants espatllen l’artista. Resulta que la veu calenta i emocionant del baríton, J.L. Solé s’expressa de manera sincera i sencera.

Entre els tretze títols que compon el disc, Joan Llorenç Solé en firma vuit, i els signa amb aquesta passió que li permet valorar i posar endavant la seva cultura, el seu patrimoni, els seus amics, la seva vida.
«Ploro endins»- escrit pel seu amic Enelji – n’és un exemple clarivident… Aquest títol és inspirat per la lletra oberta, redactada per Carme Forcadell, durant el seu trànsfert de la presó de Madrid a la presó de Figueres. S’ha hagut d’obtenir l’acord de la família de Carme Forcadell, expresidenta del parlament de Catalunya, i avui dia, desgraciadament presonera política, per elaborar aquesta cançó. La veu de Carme Forcadell, integrada a la cançó, li confereix tendresa i esperança.

«Escrivim la història» evoca el llaç groc, símbol mateix de la democràcia, i a més a més vector inspirador del títol de l’àlbum.
«La listique» d’Albert Bueno i «El meu país» de Teresa Rebull (text de Miquel Martí i Pol – acompanyat per l’il·lustre Jo Biskut, al piano) són cants reveladors de la relació vernacular que es porta a la terra maternal, i fins i tot ancestral. Una terra que ens cal ben sovint abandonar, encara que ens hi siguem per sempre i jamai visceralment arrelats.

La Cerdanya, comarca de predilecció de l’artista, es tradueix en «Llívia», enclavament històricament i extraordinàriament català, envoltat pel territori francès. Comparada a un cèlebre vilatge de la Gàl.lia antiga, que lluita ferotgement contra l’invasor, Llívia es presenta tal com la capital de la resistència. I el vocable «lliure», qualificatiu que li escau, esdevé el seu sobrenom, però més encara el seu nom ideal i universal.

Ultra l’adaptació feliç de «Bella Ciao» (cant revolucionari italià, nascut durant la segona guerra mundia,l en oposició marcada als règims feixistes i nazis creixent i dominants), J.L. Solé torna a visitar «Parlem català (lletra de Joan Cayrol i música de Jordi Barre) peça intima i pregona que tots els nord-catalans cantussegen avui dia… La identitat de l’artista es revela a la llum d”Elna», vila de la qual J.L. Solé n’és un nen reconeixent, i a més als ritmes i a les paraules iròniques de”No volem ser occitans», reacció a una adhesió no consentida, però forçada a un nou territori francès, no desitjat i indesitjable… «Elna», «A sota la bandera» i «No volem ser occitans» testimonien de la cooperació entre J.L. Solé i Joan Iglesis, poeta i amic fidel…

L’ancoratge sardanista del cantant es manifesta a través dos cants populars l’un religiós, l’altre nacionalista. L’encadenament de «És la moreneta» (Antoni Corcellé i Tosca) amb «La santa espina» (Lletra d’Àngel Guimerà – Música d’Enric Morera) lliguen l’àlbum a la supervivència catalanista de la cultura, de la poesia i de la cançó de terra nostra.

És amb els seus amics del «Cochon Rouge» («El porc roig») que Joan Llorenç Solé va organitzar la presentació del seu nou opus, el dissabte 16 de novembre passat , entorn d’una ollada preparada per Franck Borelle, cuiner emèrit i gran amic de l’artista. Els participants van assaborir un plat català, cuinat en marmites i cassoles, a la manera antiga i tradicional. Un àpat que va escalfar el ventre, el cor i l’esperit de cada u, en tota convivialitat, i sota la llum de la fraternitat…

L’associació ‘Tradicions catalanes» regracia molt atentament i cordialment el Consell Departemental del Pirineu Oriental, la Vila d’Elna, la Setmana del Rosselló, els amics del Treballador Català, Delmas Música, la societat «Keroscène», Ràdio Arrels, el parc residencial i de lleures «l’Escapade», els Cavallers de la Confraria dels Companys d’antuvi, així com tots els benèvols i amics, que van contribuir fortament a l’èxit d’aquesta manifestació, la qual s’afirma avui dia com atípica i memorable…

Joan Iglesis

Per obtenir «Groc», el C-D de Joan Llorenç Solé ,
-contacteu «Tradicions catalanes» al 07 83 82 14 13

-o apropeu-vos de la «Llibreria catalana»,7 Plaça Joan Payra,
66000 Perpinyà (Tel: 04 68 34 33 74)

“Groc”, el setè disc de Joan Llorenç Solé…

Groc: el nou disc de Joan Llorenç Solé, cantant nord-català…
El seu setè compact disc serà presentat el dissabte 16 de novembre, a les 19 h 30, a l’aula de les festes d’Elna.

Després de quatre anys d’absència, l’artista nord-català Joan Llorenç Solé realitza i produeix el seu setè compact disc, intitulat «Groc »… Un nou opus que s’afegeix a les creacions i als testimoniatges musicals de la seva questa. El disc va ser gravat a Estavar (Cerdanya), durant el mes d’abril passat.
Estavar: és en aquest poblet de Cerdanya, i més precisament al si del parc l’Escapade que el cantant té gust i joia de retrobar-se, d’escriure i de compondre cançons.
De fet, és sense cap hesitació que Joan Llorenç Solé va enregistrar, per segona vegada, en aquest espai de pau i de silenci, amb la companyia dels seus músics.
«Groc» (en francès: jaune) és el títol d’aquest nou àlbum, dinàmic i ric de noves sonoritats. Una secció de coures, enfortida i enriquida amb les veus singulars d’Anne-Erell Tor i de Betty Coll, recolzen el propòsit de l’artista, i això per primera vegada.
Resulta que la veu calenta i emocionant del cantant baríton s’expressa de manera sincera i sencera.
Entre els tretze títols que compon el disc, Joan Llorenç Solé en firma vuit, i els signa amb aquesta passió que li permet valorar i posar endavant la seva cultura, el seu patrimoni, els seus amics, la seva vida.
«Ploro endins» n’és un exemple clarivident… Aquest títol és inspirat de la lletra oberta, escrita per Carme Forcadell, durant el seu trànsfert de la presó de Madrid a la presó de Figueres. S’ha hagut d’obtenir l’acord de la família de Carme Forcadell, expresidenta del parlament de Catalunya, i avui dia, desgraciadament presonera política, per elaborar aquesta cançó.
La veu de Carme Forcadell, integrada a la cançó, li confereix tendresa i esperança.«Escrivim la història» i «A sota la bandera» evoquen el llaç groc, símbol mateix de la democràcia, i a més a més inspirador del títol de l’àlbum.
«La listique» d’Albert Bueno i «El meu país» de Teresa Rebull són cants reveladors de la relació vernacular, que es porta a la terra maternal, i fins i tot ancestral. Una terra que ens cal ben sovint abandonar, encara que ens hi siguem per sempre i jamai visceralment arrelats.
Amics de Joan Llorenç, Joan Iglesis i Enelji signen quatre textos originals.
La Cerdanya, indret de predilecció de l’artista, es tradueix en «Llívia», enclavament singularment i pròpiament català, envoltat pel territori francès. Comparada a un cèlebre vilatge de la Gàl.lia antiga, lluitant ferotgement contra l’invasor, Llívia es presenta com la capital de la resistència. I el vocable «lliure», qualificatiu que li escau, esdevé el seu sobrenom, però més encara el seu nom ideal i universal.
És amb els seus amics del «Cochon Rouge» («El porc roig») que Joan Llorenç Solé organitza la presentació del seu nou opus, el dissabte 16 de novembre, entorn d’una ollada preparada per Franck Borelle, cuiner emèrit i gran amic de l’artista. A 19 h 30, la sala de les festes d’Elna acollirà els convidats, per assaborir un plat català, cuinat en marmites i cassoles, a la manera antiga i tradicional. A 21 h, l’orquestra, format de nou músics, animarà la festa.
El conjunt de l’associació «Tradicions Catalanes» us convida a una vesprada d’amistat i de convivència.
Per inscriure’s i reservar, es prega de trucar al 07 83 82 14 13. Preu individual de la inscripció: 12 €.

Joan iglesis

A sota la bandera…

Només vull recordar la música lleugera
De la cobla encisant la terra encara entera.
Vull saludar la sang i l’or de la senyera,
Bategada per la història mentidera.
Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Només vull somniar a sota l’olivera,                                                                         Bressolat  pels esclats de la  llum  jogassera.                                                                     Vull encantar el vent bufant per la bosquera,                                                                   Entendre el murmurí de la font fugissera.                                                                       Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Només vull ensumar la dolça primavera
Quan desperta el fullam de l’alzina surera.
Vull sentir els obrers xiulant per la pedrera,
Oir els nins cridant sobre la carretera.
Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Només vull compartir una festa llunyera:
Nit de Sant Joan a prop d’una jove estrangera.
Vull reviure el caliu de l’amistat sencera
De companys i d’amors perduts per la sendera.                                                     Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Només vull escoltar la merla riallera                                                                                   Que es burla dels afanys de la vila feinera.                                                                     Vull contemplar el rossinyol damunt la serra,                                                               Esborrant  d’un sol vol una mala frontera.                                                                       Perquè la llibertat visqui plena i sincera                                                                           Jo només vull cantar a sota la bandera.

Joan Iglesis

Miquel Pujadó drapa Brassens de sang i d’or

pujadoDiumenge passat, Miquel Pujadó – poeta, escriptor, traductor i cantant emèrit – es va produir al Teatre Jean Piat de Canet de Rosselló, amb motiu de la desena diada organitzada per l’associació «Les copains de Brassens» («Els companys de Brassens»), amb motiu de la desaparició del poeta. Una manifestació titolada « Brassens et les autres» (« Brassens i els altres»).

Durant la primera part de l’espectacle, el quartet «Les copains de Brassens» (« Els companys de Brassens ») : Marlène Mas i Michel Mariette al cant, Jean Manuel Moya a la guitarra i Michel Lovighi al contrabaix, seguit del grup coral «Les copains d’après» («Els companys de després») van oferir a uns dos-cents espectadors una selecció de les cançons de Brassens, tot testimoniant de la permanència del poeta, nascut a Sète (Hérault) i desaparegut ja fa trenta-cinc anys, i afirmant amb força i convicció la modernitat de la seva obra.

En segona part, Miquel Pujadó va aparèixer a l’escenari, mans a la guitarra, vestit tot de negre, tal com un signe afirmatiu d’un esperit llibertari. L’artista va donar al públic una dotzena de cançons de Brassens, traduïdes i adaptades al català per ell mateix. Recordem que Miquel Pujadó ja ha traduït amb talent i pertinència més de seixanta textos de Brassens. Verba, espontaneïtat, irreverència … Res no ha faltat a aquest concert, en què la ironia i l’humanisme s’han casat justament, i això a sota la bandera tolerant d’un matrimoni ecumènic i unificador… Alternativament, Miquel Pujadó va retre homenatge als mestres de la cançó francesa, recordant via la serva veu el tremolós i els textos eternals i imprescindibles de Béart, Ferré, Bécaud, Aznavour, Trenet, Moustaki … Aquesta cita tardorenca, proposada entremig de les paraules i de les emocions va acabar amb l’himne esperat, íntim i universal, clam omplert i ric d’ecos, tret tot dret de l’ànima i del cor de Georges Brassens: “Les copains d’abord..”.

Joan Iglesis

No sem occitans!… Sem catalans!…

14708205_10207272510630732_6467141334748485691_nRémy Farré, cantant,, i Joan Llorenç Solé, artista cantautor, autor de la música de la cançó, i el seu intèrpret major…

La gran i nova regió
Ha entrat en religió
A fi d’encertar un nom
Que pugui plaure a tothom.
Sota el buf del vent d’Espanya,
S’ha escollit Occitània,
Oblidant la veu ufana
De la terra catalana.

Hem escrit la nostra història
Sense perdre la memòria.
El cant dolç de la senyera
Riu de la mala frontera.
Drets, de cara a l’opressió,
Avui sem una nació.
Escoltem la veu ufana
De la terra catalana.

Volem a sota la neu
Contemplar el Pirineu,
Seguir camins ramaders,
Rics de records verdaders.
Volem a vora del mar
Viure el caliu de la llar,
Entendre la veu ufana
De la terra catalana.

Canviar d’identitat?
Ser descatalanitzat?
Esborrant un nom, un lema,
Es pot resoldre un problema.
Si el rei fa la lliçó,
Sempre ens queda una cançó
Per sentir la veu ufana
De la terra catalana.

Refrany
No volem ser occitans!…
Des de temps d’or i de sang,
Caminem sempre endavant…
Sem i serem catalans!…

Elna el 13 de juliol de 2016

Joan Iglesis

Cerdanya

Cerdan------

Cerdanya que tinc al cor,
Ufana de sang i d’or,
Ferida per tants enganys,
Lluites d’ençà d’anys i panys.

Cerdanya que es riu del vent,
Sota el sol impenitent,
Plana oberta al cel estès,
Lluites per tot i per res.

Cerdanya rica d’espers,
Entre tramuntana i cers,
De cara al llamp i la pedra,
Lluites contra la frontera.

Cerdanya on madura el blat,
Amb somnis sembrats pel prat,
Mentre la vida se’n va,
Lluites força per demà.

Joan Iglesis