Miquel Pujadó drapa Brassens de sang i d’or

pujadoDiumenge passat, Miquel Pujadó – poeta, escriptor, traductor i cantant emèrit – es va produir al Teatre Jean Piat de Canet de Rosselló, amb motiu de la desena diada organitzada per l’associació «Les copains de Brassens» («Els companys de Brassens»), amb motiu de la desaparició del poeta. Una manifestació titolada « Brassens et les autres» (« Brassens i els altres»).

Durant la primera part de l’espectacle, el quartet «Les copains de Brassens» (« Els companys de Brassens ») : Marlène Mas i Michel Mariette al cant, Jean Manuel Moya a la guitarra i Michel Lovighi al contrabaix, seguit del grup coral «Les copains d’après» («Els companys de després») van oferir a uns dos-cents espectadors una selecció de les cançons de Brassens, tot testimoniant de la permanència del poeta, nascut a Sète (Hérault) i desaparegut ja fa trenta-cinc anys, i afirmant amb força i convicció la modernitat de la seva obra.

En segona part, Miquel Pujadó va aparèixer a l’escenari, mans a la guitarra, vestit tot de negre, tal com un signe afirmatiu d’un esperit llibertari. L’artista va donar al públic una dotzena de cançons de Brassens, traduïdes i adaptades al català per ell mateix. Recordem que Miquel Pujadó ja ha traduït amb talent i pertinència més de seixanta textos de Brassens. Verba, espontaneïtat, irreverència … Res no ha faltat a aquest concert, en què la ironia i l’humanisme s’han casat justament, i això a sota la bandera tolerant d’un matrimoni ecumènic i unificador… Alternativament, Miquel Pujadó va retre homenatge als mestres de la cançó francesa, recordant via la serva veu el tremolós i els textos eternals i imprescindibles de Béart, Ferré, Bécaud, Aznavour, Trenet, Moustaki … Aquesta cita tardorenca, proposada entremig de les paraules i de les emocions va acabar amb l’himne esperat, íntim i universal, clam omplert i ric d’ecos, tret tot dret de l’ànima i del cor de Georges Brassens: “Les copains d’abord..”.

Joan Iglesis