És amb força atenció que acabo d’escoltar i de descobrir els poemes i els monòlegs de Gabriel Escarrà.
Ja fa anys (gairebé quinze anys), Ràdio Arrels i Pere Manzanares, el seu cabdell emèrit i el meu amic, van reconèixer Gabriel Escarrà com a poeta…
La seva poesia interpel·la, ja que evoca a l’endins nostre la terra materna, la terra de la qual ens allunyem desgraciadament cada dia d’un pas… i de la qual ens trobem avui dia massa lluny, i més lluny encara del que podíem pensar, abans…
També l’escriptura del Senyor Escarrà i la seva declamació lliguen el saber de la naturalesa i el pensament de l’home… Aquesta conjunció procedeix del seny que posseïa el poeta.
La humilitat i la humanitat són dues qualitats parlants que surten i ressorgeixen dels textos de Gabriel Escarrà… L’estil, considerat dels punts de vista de la forma i del fons, s’aparenta a la poesia de Joan Cayrol. En efecte, hi ha una filiació o una relació familiar: l’autor privilegia els sentits i els sentiments. Pregonament, exacerba la naturalesa (els ocells, els arbres, les plantes aromàtiques, els paisatges, les temporades), tot qüestionant el seu ésser propi (l’infinit, el no-res, la il·lusió del temps), tot això expressat en la veu del poeta (un cor que explota, per raons d’amor o de revolta, segons Stendhal).
La força de Gabriel Escarrà resideix en l’ús de paraules i d’expressions, que semblen eixir de temps enrere, per ser relacionades als treballs dels camps, a les estacions i als ritmes que s’imposen a la terra…
L’alquímia verbal dóna suport a la paraula viva de Gabriel Escarrà… Ell no crea neologismes al llarg dels seus records, sinó lliura testimoniatges d’ahir, ben sovint pintats de melangia (de malenconia), i això tot fent emergir i reaparèixer expressions saboroses durant les quals els mots es fonen amb els cants dels ocells, amb els murmuris dels vents corrent pels boscos… La poesia d’Escarrà xerra, xerrica i xiuxiueja…
Nogensmenys, de la seva font creativa i imaginativa resulta un talent i una soltesa per contar, per ressuscitar el passat i per perllongar la solidesa i la solidaritat de la gent de la terra… Poeta i pagès, pagès i poeta, és així que es defineix ell mateix Gabriel Escarrà…
Els seus poemes constitueixen ones de plaer i de goig…
El text sobre Elna és una meravella… Sentim l’amor que Escarrà porta a la seva vila, una vila rica de XXVI segles d’història… Una vila que ell estima i que respecta…
Al capdavall d’aquest anàlisi, ens trobem acarats a un poeta real, un home de debò, un personatge viu i vivaç, però que la gent desconeix i oblida avui dia… Llàstima!…
Penso personalment que s’hauria d’atorgar el nom de Gabriel Escarrà, desaparegut durant el mes d’agost de 2016, a un carrer d’Elna, no pas a un carreró, ni tampoc a un atzucac… sinó a un carrer, a una avinguda o a una rambla…
Joan Iglesis