Pterodàctils d’acer

Fonen llurs ombres fantasmals

En el cel estelat de Bagdad.

Colomes desmesurades, colomes funestes,

Les granes que sembreu sense parar

Ja han germinat en els vostres flancs.

La lluna es vesteix de dol,

Un dol que va envolupant les rutes i els palmerars,

Que ateny els socs i els palaus

I que penetra cada llar.

Xahrazad conta una vegada més

Una aventura tramada de genis i de catifes volants

A la mil primera i última nit.

Endinsat en el seu barnús,

El profeta estén una mà

Raquítica

Però rica de rars engrunes de saviesa.

Tal com els ous de la mort,

Les bombes

Cauen sobre l’Eufrates.

El rellotge del minaret

Toca la vint-i-cinquena hora,

Hora d’hivern, hora d’infern,

Fitada per agulles inassequibles

Que claven els espers al damunt de les creus.

En el sí de les dunes perverses

Metralladores continuen fent camí.

Milions d’orelles guaiten…

Xut!… Són aquestes dels djinns.

Mentrestant milions d’ulls vigilen,

Acarats als televisors.

A batzegades el temps

Corre i s’atura com un lladre…

Com un lladre de Bàssora,

Lladre que es vol esvanir

En la multitud

Del mercat.

Per l’erm estès

On el vent persegueix la sorra incopsable,

Un beduí descobreix un oasi.

Vagaregen presoners

En cohorts sense fi.

Per sol sudari tenen

Lletanies de cadenes

Campanejant en l’aire espès.

Les mans els plaquegen el clatell.

Mans que rasquen amb la punta de les ungles

L’escorça del fracàs.

Els llavis contrits de vergonya i de por,

Besen devotament

El perdó

Quan s’escapa a cops enmig dels dits callosos

Dels soldats vencedors.

Es consumeixen

En llargues volutes negroses

A la memòria dels martiris

Els ciris gegants del Kuwait.

I mentre toca la vint-i-cinquena hora,

De l’horitzó incert

S’alça sobtadament

Una pantalla diàfana,

Visió trastornada en la calor del dia i al crepuscle del no-res que s’anuncia:

Brontosaures assedegats que marxen vers Bagdad…

Joan Iglesis