Vint-i-cinquena hora

Pterodàctils d’acer

Fonen llurs ombres fantasmals

En el cel estelat de Bagdad.

Colomes desmesurades, colomes funestes,

Les granes que sembreu sense parar

Ja han germinat en els vostres flancs.

La lluna es vesteix de dol,

Un dol que va envolupant les rutes i els palmerars,

Que ateny els socs i els palaus

I que penetra cada llar.

Xahrazad conta una vegada més

Una aventura tramada de genis i de catifes volants

A la mil primera i última nit.

Endinsat en el seu barnús,

El profeta estén una mà

Raquítica

Però rica de rars engrunes de saviesa.

Tal com els ous de la mort,

Les bombes

Cauen sobre l’Eufrates.

El rellotge del minaret

Toca la vint-i-cinquena hora,

Hora d’hivern, hora d’infern,

Fitada per agulles inassequibles

Que claven els espers al damunt de les creus.

En el sí de les dunes perverses

Metralladores continuen fent camí.

Milions d’orelles guaiten…

Xut!… Són aquestes dels djinns.

Mentrestant milions d’ulls vigilen,

Acarats als televisors.

A batzegades el temps

Corre i s’atura com un lladre…

Com un lladre de Bàssora,

Lladre que es vol esvanir

En la multitud

Del mercat.

Per l’erm estès

On el vent persegueix la sorra incopsable,

Un beduí descobreix un oasi.

Vagaregen presoners

En cohorts sense fi.

Per sol sudari tenen

Lletanies de cadenes

Campanejant en l’aire espès.

Les mans els plaquegen el clatell.

Mans que rasquen amb la punta de les ungles

L’escorça del fracàs.

Els llavis contrits de vergonya i de por,

Besen devotament

El perdó

Quan s’escapa a cops enmig dels dits callosos

Dels soldats vencedors.

Es consumeixen

En llargues volutes negroses

A la memòria dels martiris

Els ciris gegants del Kuwait.

I mentre toca la vint-i-cinquena hora,

De l’horitzó incert

S’alça sobtadament

Una pantalla diàfana,

Visió trastornada en la calor del dia i al crepuscle del no-res que s’anuncia:

Brontosaures assedegats que marxen vers Bagdad…

Joan Iglesis

 

Cant per al merla rialler (Homenatge a Joan Pau Giné)

Joan Pau GinéD’ençà que ens ha deixat
D’ençà que s’és anat
Aquí a Rosselló
Costa de fer cançós.
De quant en quant el dia
Porta una melangia
La del merla rialler
La d’en Joan Pau Giné.

Vespres de broma roja
Sul camí de Costoja
On padrines i llops
S’estimen a l’encop.
Quan la mar embrutida
Plora sense mentides
Lluny del merla rialler
Lluny d’en Joan Pau Giné.

El món se’l veu pitjor
A la televisió
On els morts i les penes
Corren per les cadenes.
Paret i la Françoise
Els hi han venut la casa
Niu del merla rialler
Niu d’en Joan Pau Giné.

L’allioli munta massa
Amb l’all de Montparnasse.
A l’estiu quin pastís
Fan els pallagostís !
El cuc se gira enrere,
Vol engolir la terra,
La del merla rialler
La d’en Joan Pau Giné.

El xirment l’han cremat
Els mestres educats.
Sota la marinada
El grec alça tirades,
Versos d’ahir, d’allà
Cridant « Adiu ça va… »
Cap al merla rialler
Cap en Joan Pau Giné.

La Mercedes, pobreta,
Ha agafat la maleta,
Ha passat la frontera.
Se ven a la Jonquera…
Sota la nit que ve
Bages s’endorm solter
Sense el merla rialler
$ense en Joan Pau Giné.

Elna els 6 i 8 de juny del 2013
Joan Iglesis

Mira que t’enviaré el forro!…

Quan jo era petit, pel carrer jo sentia la gent vella enraonar entre els uns i els altres. Jo no era concernit per les xerrades que bescanviaven, ja que la llengua que descobriria més tard era reservada a les opinions que compartien a dintre del seu cenacle. En efecte, entenia aleshores poca cosa del que deien…

Però hi ha una cosa que m’havia estranyat i que emergia de quan en quan de les seves xerrades, com un crit mal entès ; es deien de tant en tant, com si fos una escopinyada: «Mira que t’enviaré el forro!» En aqueix temps, jo no comprenia ni gens ni mica lo que significava aquesta sentència, mena de promesa peremptòria. Amb tot, bé que jo no sabia aleshores lo que era un forro, aquest personatge, invocat i convidat pels savis de cada dia, per aqueixos homes d’una edat complerta, que parlaven de la vida de la ciutat com si ells fossni aclarits d’afers amagats, clandestins o secrets… aqueix forro apareixia als meus ulls i a la meva imaginació d’infant més terrible que en King Kong, que l’Itocà o que en Dracula…

El forro, un individu poc amable, perdut entre uns anti-herois que m’impedien de dormir com jo l’haguès debadament i legitimament desitjat.

Més tard, ja que jo havia perdut bon nombre de somnis i tantes il.lusions, vaig apprendre lo que era un forro… Es tractava d’un home qualsevol, tot i que fos bastant auster, que venia a casa dels pobres, quan ells no podien més pagar el lloguer del seu pis, ni l’electricitat, ni l’aigua, ni les taxes, ni tampoc els impostos…

Aqueix home que parlava poc, que comptava molt, i que contava històries de dret i de justícia donava a cada u raons de fira que ningú no entenia ni gens ni mica i el deixava encara més pobre amb un llit, una cadira i una televisió, segons el seu humor, i segons la programació del trimestre. Un dia, el forro va venir a casa meva, com un botxí… I va emportar amb els mobles tota la meva imaginació.

Aquest dia maleït, vaig recordar les paraules dels vells del meu barri. Amb un somrís forçat, una mica crual, vaig entreveure els rostres d’aqueixos farisians que havien ara desaparegut. Vaig sentir en aquest moment com el toc d’una campana, alhora rica i buida d’un sol ressó. Aquest record em va dir sense cap esper possible: «Mira que t’enviaré el forro!»