Pterodàctils d’acer
Fonen llurs ombres fantasmals
En el cel estelat de Bagdad.
Colomes desmesurades, colomes funestes,
Les granes que sembreu sense parar
Ja han germinat en els vostres flancs.
La lluna es vesteix de dol,
Un dol que va envolupant les rutes i els palmerars,
Que ateny els socs i els palaus
I que penetra cada llar.
Xahrazad conta una vegada més
Una aventura tramada de genis i de catifes volants
A la mil primera i última nit.
Endinsat en el seu barnús,
El profeta estén una mà
Raquítica
Però rica de rars engrunes de saviesa.
Tal com els ous de la mort,
Les bombes
Cauen sobre l’Eufrates.
El rellotge del minaret
Toca la vint-i-cinquena hora,
Hora d’hivern, hora d’infern,
Fitada per agulles inassequibles
Que claven els espers al damunt de les creus.
En el sí de les dunes perverses
Metralladores continuen fent camí.
Milions d’orelles guaiten…
Xut!… Són aquestes dels djinns.
Mentrestant milions d’ulls vigilen,
Acarats als televisors.
A batzegades el temps
Corre i s’atura com un lladre…
Com un lladre de Bàssora,
Lladre que es vol esvanir
En la multitud
Del mercat.
Per l’erm estès
On el vent persegueix la sorra incopsable,
Un beduí descobreix un oasi.
Vagaregen presoners
En cohorts sense fi.
Per sol sudari tenen
Lletanies de cadenes
Campanejant en l’aire espès.
Les mans els plaquegen el clatell.
Mans que rasquen amb la punta de les ungles
L’escorça del fracàs.
Els llavis contrits de vergonya i de por,
Besen devotament
El perdó
Quan s’escapa a cops enmig dels dits callosos
Dels soldats vencedors.
Es consumeixen
En llargues volutes negroses
A la memòria dels martiris
Els ciris gegants del Kuwait.
I mentre toca la vint-i-cinquena hora,
De l’horitzó incert
S’alça sobtadament
Una pantalla diàfana,
Visió trastornada en la calor del dia i al crepuscle del no-res que s’anuncia:
Brontosaures assedegats que marxen vers Bagdad…
Joan Iglesis
