Papers d'esports

El Comitè Olímpic Internacional (COI) té entre mans quatre Jocs Olímpics després que l’assemblea de l’organisme triés la setmana passada Sotxi (Rússia) com a seu de la 22a edició dels Jocs Olímpics d’hivern: els d’estiu del 2008 –Pequín (Xina) del 8 al 24 d’agost–, els d’hivern del 2010 –Vancouver (Canadà) del 12 al 28 de febrer–, els d’estiu del 2012 –Londres (Anglaterra) del 27 de juliol al 12 d’agost– i els d’hivern del 2014 –Sotxi (Rússia) del 7 al 23 de febrer–. El futur a curt termini sembla clar, però a partir de l’any 2009 s’obren moltes incerteses que l’assemblea del COI de Guatemala va deixar plantejades.
El president de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA) i membre del COI, Richard Pound, va avisar a Guatemala que hi ha una sèrie de normes que cal respectar sobre el dopatge i que la majoria de federacions internacionals, comitès olímpics nacionals, agències antidopatge i estats no compleixen. De les 35 federacions internacionals reconegudes pel COI n’hi ha 13 que no tenen els seus reglaments antidopatge d’acord amb el codi mundial antidopatge. Totes les federacions han de complir el codi, si no, haurien de ser excloses del programa olímpic. Dels 205 comitès olímpics nacionals, només 21 compleixen el codi i 152 ni tan sols han respost als requeriments de l’AMA. El 22 de setembre l’AMA farà pública la llista de federacions internacionals, comitès olímpics nacionals i agències antidopatge que no han fet els deures. Els que no estiguin al dia tindran fins al juny del 2008 per fer-ho. Si no ho fan, el mes de novembre els comitès podrien ser durament sancionats, i els esports ser simplement exclosos, del programa olímpic.
A més, amb vista a l’elecció de la seu dels Jocs d’estiu del 2016 que es farà l’octubre del 2009 a Copenhaguen, tots els països que vulguin presentar alguna ciutat candidata hauran d’haver signat la convenció internacional contra el dopatge en l’esport de la Unesco. El codi antidopatge de l’AMA no pot obligar els països i per això el 2005 la conferència general de la Unesco va aprovar la convenció. Per entrar en vigor calia que la ratifiquessin 30 estats, cosa que es va aconseguir el desembre passat. A hores d’ara, però, només l’han signat 57 dels 199 països que es van comprometre a fer-ho. L’Estat espanyol la va aprovar el setembre del 2006. Ni els Estats Units (Chicago), ni el Brasil (Rio de Janeiro), ni Itàlia (Roma), que aspiren als Jocs del 2016 han ratificat la convenció. Si no ho fan abans de l’octubre del 2009 les seves ciutats quedaran fora de la cursa per ser seu dels Jocs.
La concessió dels Jocs d’hivern del 2014 a Sotxi fa que sigui encara més complicat que una ciutat europea s’emporti els Jocs del 2016, als quals aspira Madrid. Tot i que no hi cap norma escrita sobre que hi hagi d’haver alternança entre els continents pel que fa a l’organització dels Jocs, no sembla que fos gaire lògic que es fessin tres jocs seguits –estiu 2012, hivern 2014 i estiu 2016– i tres dels quatre últims d’estiu –2004, 2012 i 2016– a Europa.

Jocs de la Joventut el 2010

Els Jocs Olímpics de la Joventut arrancaran l’estiu del 2010. L’assemblea del COI va ratificar l’acord de la comissió executiva i els jocs per a esportistes d’entre 14 i 18 seran una realitat. En principi el programa serà el mateix dels Jocs de Londres del 2012, però amb menys proves per evitar el gegantisme. Les ciutats aspirants a organitzar aquests jocs tenen de temps fins al mes de setembre per presentar les seves candidatures. Guadalajara (Mèxic), Hamburg, Moscou i Singapur, ja han manifestat la seva intenció de presentar-se. El COI vol que aquests jocs es facin en ciutats que no hagin organitzat mai els Jocs Olímpics. La seu es triarà el febrer del 2008 en una votació per correu entre els membres del COI. Els jocs d’estiu duraran 12 dies amb un màxim de 3.000 esportistes i un pressupost de 30 milions de dòlars. El d’hivern duraran deu dies amb 1.000 esportistes i un pressupost d’entre 15 i 20 milions de dòlars.

25 esports fixos i tres provisionals el 2020

Els Jocs tindran un programa fix format per 25 esports, als quals s’hi podran afegir un màxim de tres amb caràcter provisional a partir de l’edició del 2020. El programa del 2012 i del 2016 serà el mateix de Pequín excepte el beisbol i el softbol, que a Guatemala no van aconseguir ser repescats després d’haver estat exclosos fa dos anys. Així el programa passarà de 28 a 26 esports. L’esport que desapareixerà del grup de 25 fixos amb vista al 2020, que quedarà fixat el 2009, segurament serà el pentatló modern. Els esports d’aquest grup només podran quedar fora dels Jocs per «raons excepcionals»: corrupció, dopatge, pèrdua de popularitat o deixadesa en la gestió. El rugbi a set, el patinatge sobre rodes, el karate, l’esquaix o el golf aspiren a entrar en els Jocs com a esports provisionals, el mateix camí que podran intentar el beisbol, el softbol o el pentatló modern per tornar al programa olímpic.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 14 de juliol del 2007)

El 8 de juliol del 1998 va començar a canviar la història del ciclisme modern. Aquell dia, tres dies abans de l’inici del Tour a Irlanda, la policia francesa va interceptar a la frontera entre França i Bèlgica un dels cuidadors de l’equip Festina, Willy Voet, amb un bon carregament de productes prohibits: 235 ampolles d’EPO, 120 càpsules d’amfetamines, 82 solucions d’hormones de creixement i 60 dosis de testosterona. Voet és empresonat per contraban i circulació irregular de productes prohibits. El dia 11 de juliol arrenca el Tour i el dia 14 Voet confessa que complia ordres de l’equip Festina i que no era el primer cop que portava un carregament així. L’endemà la policia interroga Bruno Roussel, director del Festina, que el dia 17 confessa que en el seu equip hi havia un sistema de dopatge organitzat. Aquesta confessió provoca l’exclusió immediata de tots els corredors de l’equip Festina, un dels equips favorits d’aquell Tour, de la cursa. Roussel i el metge de l’equip, Eric Rijckaert, són encarcerats. Una setmana més tard, el 23 de juliol, els nou ciclistes de l’equip Festina són detinguts a Lió. Sis corredors de l’equip (Laurent Brochard, Christophe Moureau, Alex Zülle, Laurent Dufaux, Armin Meier i Didier Rous) reconeixen que es dopaven. Tres (Richard Virenque, Pascal Hervé i Neil Stephens) ho neguen. Aquell mateix dia, el director de l’equip TVM (Cees Priem) i tres components més són interrogats en relació amb la troballa de productes dopants en un camió de l’equip el mes de març passat.
El 24 de juliol el pilot –malgrat tot, la cursa continuava– decideix plantar-se. Un reportatge de TV on es mostraven xeringues i recipients a les escombraries d’un hotel on havien estat alguns equips és la gota que va vessar el vas de la paciència dels ciclistes.
El pilot, liderat per Laurent Jalabert, atura la cursa durant quasi dues hores, tots asseguts en el quilòmetre zero de Tarascón, on havia de començar l’etapa. No hi ha unió i les pressions d’alguns equips i de la direcció de la cursa posen fi a la protesta. El dia 26, el president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch, diu en una entrevista que cal reduir la llista de productes dopants. El dia 27, el COI convoca una gran reunió antidopatge pel gener del 1999.
El 29 de juliol, una altra jornada de protesta, que atura la 17a etapa, acaba amb la retirada de la cursa dels quatre equips espanyols (ONCE, Banesto, Kelme i Grupo Vitalicio) i l’italià Riso Scotti. Els corredors de l’equip TVM es retiren en la 19a etapa, quan el Tour entra a Suïssa. La cursa es queda amb 14 equips. El metge de l’equip ONCE, Nicolás Terrados, i el líder de la muntanya, Rodolfo Massi (Casino), són detinguts i posats en llibertat. També és interrogat el director de La Française des Jeux, Marc Madiot.
El 2 d’agost s’acaba el Tour amb la victòria de Marco Pantani i un balanç de cinc equips escorcollats, un expulsat, cinc retirats, vint persones que van passar una nit en alguna gendarmeria, quatre que continuaven a la presó i quatre més que estaven en llibertat provisional. El judici pel cas Festina començaria el 23 d’octubre del 2000.
(Article publicat a El 9 Esportiu l’11 de juliol del 2007)

Els anestèsics locals són utilitzats en l’esport de competició per eliminar un dolor amb la intenció que l’esportista pugui continuar competint tot i que no es curi la causa del dolor. Tot plegat es pot considerar un engany, ja que l’esforç màxim que ha de fer l’esportista acostuma a acabar amb un agreujament de la lesió. Els anestèsics locals són normalment injectats als esportistes –les anomenades infiltracions– i hi ha qui considera que haurien de ser catalogades com a dopatge.
Fins l’any 1980 els anestèsics locals no estaven sotmesos a cap restricció. Després dels Jocs de Moscou, els anestèsics locals van ser inclosos en la llista del Comitè Olímpic Internacional (COI). Formaven part de la categoria de «substàncies sotmeses a certes restriccions». Es podien donar als esportistes només amb injeccions locals, només amb una justificació mèdica i només amb l’objectiu de permetre a l’atleta continuar competint. A més cal avisar al COI si algun esportista és injectat en les 24 hores prèvies a la competició. En la llista del COI del 2003 es prohibeix la injecció d’anestèsics locals durant les competicions, però es permet fora. Paradoxalment, aquest mètode és totalment prohibit aplicar-lo als cavalls en les competicions hípiques. Des de l’any 2004, amb la primera llista de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA), els anestèsics locals ja no són considerats dopants.
Un dels casos relacionats amb els anestèsics locals de què es va parlar més va ser el del tennista suec Bjorn Borg  el 1976, que va ser acusat de dopatge per la premsa del seu país. En el torneig de Wimbledon del 1976, Borg va tenir una contractura en els abdominals en els quarts de final. Durant els sis dies següents, Borg va rebre tres injeccions cada dia en la zona abdominal i ja no va perdre cap set fins a guanyar el torneig. Tres setmanes després, els abdominals li feien tant de mal que no podia aixecar els braços per damunt del cap i va haver de renunciar a jugar una eliminatòria de la copa Davis.

El peu de Walton
L’abril del 1978, Bill Walton, que jugava en els Blazers, va rebre una infiltració per un dolor que el metge del club considerava un «mal crònic». Walton va durar 15 minuts. El dolor era insuportable. L’endemà una radiografia va revelar que Walton tenia un os del peu trencat. El pivot no va poder jugar tota la temporada següent i es va mostrar segur que havia estat la infiltració el que li havia provocat la lesió.

El mal de Bubka
Sergei Bubka va arribar al mundial de Tòquio del 1991 amb una lesió al taló. El van injectar abans de la final, però tres hores després l’efecte havia desaparegut. En un intent sobre 5,90, Bubka va sentir un gran dolor en el peu, «com si alguna cosa es trenqués». Els jutges van permetre que Bubka rebés una altra infiltració i el soviètic va guanyar el seu tercer títol mundial en salt amb perxa.

Un linier, també
El francès Joël Quiniou va xiular la tornada de la final de la copa de la UEFA del 1991 entre el Roma i l’Inter. Un dels seus liniers, Michel Girard, es va fer mal en una cama i corria la banda a peu coix. En el descans, Quiniou va demanar als infermers que li fessin una infiltració al seu linier, d’amagat, al seu vestidor. Girard es va recuperar i el partit es va disputar amb tota normalitat.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 4 de juliol del 2007)

D’aquí poc més de dos mesos, començarà al país veí del nord la copa del món de rugbi. Deu camps de França, a més d’un d’Escòcia i un altre del País de Gal·les, seran els escenaris on es jugaran 44 partits entre el 7 de setembre i el 20 d’octubre. La gran paradoxa d’aquest campionat és que en cap dels deu camps francesos on es jugarà el mundial es disputen habitualment partits del campionat de França, el Top 14. Només l’Stade Français i el Tolosa juguen, en les grans ocasions, a l’estadi de France de París o a l’estadi municipal de Tolosa. Normalment ho fan en altres camps.
Així d’entrada, aquestes dades ens suggereixen que la copa del món no es jugarà als llocs on els aficionats viuen el rugbi dia rere dia sinó on hi ha estadis prou grans per posar com més espectadors millor. De fet, els deu camps francesos que acolliran la copa del món de rugbi del 2007 són els mateixos que van acollir la copa del món de futbol del 1998. Ni més ni menys. París, Tolosa i Montpeller són les úniques ciutats seu amb un equip en el Top 14. Lió i Bordeus tenen equip en la segona categoria –Pro D2–. Els camps de Montpeller, Lió i Bordeus on es jugaran els partits del mundial, a més, seran els de futbol, no els dels equips de rugbi.
Fa poc més d’una dècada, el rugbi va girar cap a la professionalització i es van començara trencar totes les estructures d’aquest esport. El rugbi francès no va ser una excepció i les oportunitats per als grans equips de les petites ciutats es van anar esvaint. L’Stade Français ha portat més de 70.000 persones als partits grans que juga a l’estadi de France. És a dir que en un partit pot aplegar gairebé tants espectadors com els que poden anar a veure el Montpeller en tota la temporada al seu camp de 6.000 localitats. L’Aimé Giral de Perpinyà, on juga la USAP, té una capacitat per a 13.500 espectadors.
El primer campionat de França de rugbi es va jugar el 1892. S’han repartit molts i molts títols. No deixa de ser curiós, però, que aquesta temporada hagin jugat en el Top 14 nou equips que algun cop han estat campions, amb un total de 57 títols acumulats. Mentrestant, en la segona categoria hi han jugat nou equips més que tenen un títol francès en el seu palmarès i que acumulen 34 guardons.
Ho mirem com ho mirem, és ben estrany aquest món del rugbi francès. El mundial es disputarà a camps i ciutats de futbol i en la segona divisió hi juga un equip que ha estat onze vegades campió de França.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 2 de juliol del 2007)

No passa gaire sovint que l’anàlisi de la mostra B, o contraanàlisi, d’un control antidopatge doni un resultat diferent al de la mostra A. Li va passar a Marion Jones fa uns mesos i també a la llançadora de javelina noruega Trine Hattestad l’any 1989. Trine Hattestad, de soltera Trine Solberg, va ser una llançadora precoç, que als 16 anys ja va competir en els campionats d’Europa absoluts. Durant una llarga carrera que va durar fins als Jocs Olímpics de Sydney, l’any 2000, Hattestad va ser un cop campiona olímpica (2000), dos cops campiona mundial (1993 i 1997) i un cop campiona europea (1994) i va batre dues vegades el rècord mundial de llançament de javelina.
La seva carrera atlètica va estar a punt de quedar tallada l’agost del 1989, quan va donar positiu de nortestosterona, un anabolitzant, en un control que li van fer en la copa d’Europa que es va disputar a Bèlgica. Solberg, que llavors tenia 23 anys, va al·legar que l’única cosa que es prenia eren unes pastilles anticonceptives i que ho havia intentat explicar al metge que li va fer el control, però que aquest no parlava anglès. La federació internacional (IAAF) va sancionar Hattestad amb dos anys de suspensió. El metge de l’atleta va negar que a les pastilles que prenia Hattestad hi hagués substàncies anabolitzants i va posar en dubte els mètodes i els aparells utilitzats en el laboratori d’Utrecht on es van fer les anàlisis. Finalment, van aconseguir que la IAAF acceptés fer una segona anàlisi a la mostra B, que va donar negativa. Aquesta segona anàlisi no es va fer a Utrecht, sinó a Oslo, i això va aixecar algunes sospites pel fet d’haver-se fet en el país de l’atleta implicada. El gener del 1990, la IAAF va aixecar la sanció a Hattestad, que va poder continuar competint. Es va retirar després dels Jocs de Sydney 2000.
Trine Solberg es va casar amb Anders Hattestad amb 19 anys, l’any 1985, i va tenir quatre fills.

Resurrecció després del positiu
Angel Myers va guanyar tres proves en les seleccions olímpiques de natació dels Estats Units per als Jocs de Seül del 1988. Tres setmanes més tard, es va saber que el control antidopatge havia trobat restes de nandrolona, un anabolitzant, en la seva orina. Li van fer dos controls en cadascuna de les tres proves que havia guanyat i tots van donar positiu. La nedadora va dir que era culpa de les pastilles anticonceptives que prenia, que produïa els mateixos metabòlits que la nandrolona i que era això el que havien trobat en les anàlisis i no nandrolona. El problema per a Myers va ser que els laboratoris ja eren capaços de separar el que era nandrolona pura i el que contenia les pastilles anticonceptives. Angel Myers, que llavors tenia 21 anys, va ser sancionada amb dos anys. Un cop complerta la sanció va tornar a la competició i va guanyar sis medalles en els Jocs Olímpics de Barcelona i Atlanta. Quan va tornar es deia Angel Martino –es va casar amb el seu entrenador, l’home a qui tothom va acusar de dopar-la–. A Barcelona va ser campiona en els 4×100 m lliures i bronze en els 50 m lliures, i a Atlanta, amb 29 anys, campiona en els 4×100 m lliures i estils i bronze en els 100 m lliures i els 100 m papallona. També va guanyar medalles en els mundials en piscina llarga i curta.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 27 de juny del 2007)

L’estiu del 1971, un jove escocès de 19 anys sorprenia tothom imposant-se en la final dels 400 m dels campionats d’Europa d’atletisme a Hèlsinki. Aquest jove era David Jenkins, que va ser batejat com el noi d’or (golden boy) de l’atletisme britànic. L’any següent, Jenkins va guanyar la medalla de plata olímpica a Munic en els 4×400 m. El 1974 va ser subcampió d’Europa de 400 m i campió de 4×400 m. Encara va participar en dos jocs olímpics més, a Montreal 76 i Moscou 80, però no va passar del setè lloc en els 400 m.
David Jenkins va néixer a Trinitat i Tobago perquè el seu pare treballava a l’empresa petrolífera Shell. No va arribar a Escòcia fins als 6 anys i, tot i que els seus pares eren anglesos, ell sempre va dir que era escocès. Va començar en l’atletisme fent salt d’alçada, però aviat es va passar als 400 m i amb 17 anys va córrer la volta a la pista en 46.5, la millor marca europea de la seva edat. El títol europeu del 1971 el va guanyar amb 45.5.
Un cop retirat de la competició, Jenkins es va instal·lar als Estats Units, a Califòrnia, on va crear una empresa amb la qual es va dedicar a la producció d’esteroides anabolitzants. El desembre del 1988, la policia el va detenir, juntament amb el seu soci Juan Javier Macklis, acusat de ser el responsable d’una xarxa de tràfic d’esteroides de Mèxic als Estats Units que representava un 70 per cent dels 100 milions de dòlars que cada any entraven en el mercat negre d’esteroides als Estats Units. L’operació havia començat la primavera del 1987 i hi havia implicades 33 persones.
David Jenkins va reconèixer els fets davant el jutge: «Demano a la cort i al govern que m’excusi pels meus actes. Assumeixo la meva responsabilitat.» Jenkins també va reconèixer que havia pres esteroides en la seva etapa d’atleta. Una confessió que no li va portar cap sanció, ja que els fets havien prescrit. El fiscal demanava 16 anys de presó i un milió de dòlars de multa, però el penediment de Jenkins li va suposar una condemna de set anys a la presó del desert de Mojave. Nou mesos després, David Jenkins va ser alliberat.
L’any 1993 David Jenkins va començar una nova vida. Juntament amb Dan Duchaine, va muntar Next Nutrition, una empresa dedicada a la producció de suplements dietètics per a atletes i culturistes. Duchaine es va veure implicat en la mort de sis joves culturistes, presumptament per les falses instruccions que donava en un llibre. Duchaine també va ser investigat per la importació des de Rússia d’esteroides i d’hormona de creixement. Va morir als 48 anys per problemes de fetge, presumptament a causa del consum d’hormones.
La nova vida de David Jenkins el va convertir en multimilionari. En la plana web de la seva empresa es podia llegir: «David Jenkins és un rar pioner en la indústria de la nutrició. Sota la seva direcció, Next Proteins ha passat de ser una empresa que va començar en un garatge a ser el líder en la indústria de les proteïnes.»
(Article publicat a El 9 Esportiu el 21 de juny del 2007)

El galliner està molt esvalotat perquè dos equips de futbol sala, un que diuen que és una selecció catalana i un altre que diuen que és una selecció espanyola s’han enfrontat en una competició que diuen que és una copa del món. I com que, a més, el partit el va guanyar l’equip que diuen que és una selecció catalana, doncs pitjor que pitjor. Si al resultat esportiu hi afegim himnes, amb lletra o sense, i banderes, l’embolic és encara més gros.
Hi ha moltes coses a dir sobre tot això, però com que encara podem escoltar i llegir moltes barbaritats, paga la pena esperar una mica. Hi ha un element, col·lateral si es vol, que, per repetit, penso que cal destacar. És l’ús de la geografia, de la ubicació geogràfica de les ciutats i els països, de la seva llunyania dels centres neuràlgics del poder, per menysprear alguna cosa.
La competició que diuen que és una copa del món es disputa en un indret molt llunyà de Rússia, a Sibèria, que s’anomena Iakutsk. L’editorial del diari de Pedro J. deia diumenge: «Tot té, doncs, un cert aroma a esperpent, subratllat per la nul·la importància competitiva del torneig i la seva remota localització.» Dos dies després en el mateix diari parlaven de «la regió més gran i inaccessible del planeta» i un comentarista deia que es feia en «una ciutat que sembla de còmic».
Res de nou. Una de les grans desqualificacions que es va fer del mundial B d’hoquei sobre patins que la selecció catalana va guanyar el 2004 va ser que es disputés a Macau. El novembre del 2005, quan l’assemblea de la federació internacional va dir el segon «no» a la federació catalana de patinatge a Roma, el diari La Razón va titular: «Catalunya no tindrà equip d’hoquei malgrat el vot de Togo, Azerbaian, Armènia i Sierra Leone.»
Molt bonic aquest respecte al principi d’igualat. Totes les persones i els països són iguals excepte quan hi ha pel mig una pugna en la qual es puguin vulnerar els sagrats interessos espanyols. Haurien fet el mateix titular si, tot i la derrota, haguessin estat Itàlia, França, Alemanya i la Gran Bretanya els votants a favor de Catalunya? Segurament que no. Però amb els petits i els pobres s’hi atreveixen sempre.
Això sí, la selecció espanyola de futbol guanya Liechtenstein i Letònia i és com si derrotés Polònia i Àustria. Grans victòries. Hi ha menyspreu, però d’una altra manera. Deu ser que hi ha llocs que sí que els saben trobar en els atles
(Article publicat a El 9 Esportiu el 18 de juny del 2007)

Javier Sotomayor, segurament el millor saltador d’alçada de tots els temps, va acabar la carrera esportiva envoltat pel dopatge. El cubà va donar positiu de cocaïna en els Jocs Panamericans del 1999, a Winnipeg (Canadà). El 4 d’agost del 1999 es va saber que Sotomayor havia donat positiu en el control que li havien fet el 30 de juliol després que guanyés el seu quart títol panamericà amb 2,30 m. La notícia va sacsejar l’atletisme i illa del carib. Sotomayor era una de les icones de l’atletisme mundial i el principal ambaixador esportiu de la Cuba de Fidel Castro. Javier Sotomayor va negar que hagués pres res: «No necessito prendre res, per saltar 2,30.» I la delegació cubana va assegurar que el positiu podia ser culpa d’un te peruà que Sotomayor havia pres com a medicació per un problema estomacal. Les anàlisis, però, van revelar que havia consumit la cocaïna menys de quatre dies abans del control, i que el percentatge de cocaïna que tenia a l’orina era 40 cops superior a l’admès. El diari oficial Gramma va dir que tot era un complot de la CIA: «En quin laboratori, en quina institució encarregada de garantir l’autenticitat i l’objectivitat dels controls no pot introduir-se la CIA?» La federació cubana no va sancionar el saltador, però Sotomayor va al·legar una lesió per evitar el mundial de Sevilla d’aquell mes d’agost. La federació internacional no ho va acceptar, i el 27 de juny del 2000 el va sancionar amb dos anys de suspensió. L’1 d’agost la sanció era rebaixada a un any, i Sotomayor va poder competir en els Jocs de Sydney, on va guanyar la medalla de plata. El 15 de setembre del 2001, a Yokohama (Japó), Sotomayor competia per darrer cop. El 24 de novembre es va saber que Sotomayor havia donat positiu de nandrolona, un anabolitzant, en un control fet a Tenerife el 14 de juliol. Com que ja estava retirat, no hi va haver sanció. El novembre del 2002, la federació cubana va enviar una carta a la federació internacional en què comunicava que Sotomayor era «conscient que al seu cos hi havia hagut substàncies prohibides».

Campió de tot
Recordista mundial a l’aire lliure i en pista coberta, campió olímpic (1992), campió mundial a l’aire lliure (1993 i 1997), en pista coberta (1989, 1993, 1995 i 1999), júnior (1986) i universitari (1989); campió panamericà (1987, 1991 i 1995), centreamericà (1990, 1993 i 1998) i cubà, Javier Sotomayor ho va ser tot en el salt d’alçada entre el 1984 i el 2001. Va superar els 2,30 m o més en 230 competicions, els 2,35 m o més en 89 ocasions, i en 21 va superar un llistó a 2,40 m o més. Encara té el rècord del món a l’aire lliure, amb 2,45 m, des del 1993, i el de pista coberta, amb 2,43, des del 1989. Va néixer a Matanzas el 13 d’octubre del 1967.

Uns Jocs amb vuit casos
El positiu de Sotomayor no va ser l’únic dels Jocs Panamericans del 1999. N’hi va haver set més. Els seus compatriotes William Vargas Trujillo i Rolando Delgado van haver de tornar les medalles d’or que havien guanyat en halterofília. La dominicana Juana Rosario Arrendal, or en salt d’alçada femenina; el canadenc Steve Vezina, or en hoquei sobre patins, i tres jugadors de l’equip de beisbol de Mèxic –Roberto Vizcarra Acosta, Héctor Javier Álvarez i Ray Martínez– van ser els altres casos positius. No van ser uns bons campionats per a Cuba, ja que, a més dels tres positius, set esportistes de la seva delegació van aprofitar la competició per desertar.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 13 de juny del 2007)

El controvertit porter de futbol francès Fabien Barthez també té una història de dopatge en el currículum. Una història curta i petita, si es vol, però que també el fa sortir en aquest apartat en la història del futbol. La temporada 1995/96, la primera de les cinc que va jugar en l’AS Mònaco, Barthez va donar positiu de cànnabis en un control que li van fer el 3 d’octubre del 1995 al final d’un partit de la lliga francesa entre el Nantes i el Mònaco.
El positiu de Barthez es va filtrar a la premsa abans que es fes la contraanàlisi, i abans de saber-se que la substància detectada era cànnabis es va especular que hauria pres alguna cosa per recuperar-se d’una lesió que es va fer en una mà i que el va mantenir inactiu fins al 30 de setembre.
Finalment, el 16 de gener del 1996, la Federació Francesa de Futbol va sancionar Barthez amb quatre mesos de suspensió. El dia 5, Barthez havia reconegut la seva culpa davant la comissió antidopatge de la federació francesa. Barthez va renunciar a fer cap apel·lació, i segons el seu advocat, va reconèixer que havia comès «una bestiesa passatgera». El jugador va tornar a la competició el 16 de març i va ser convocat per jugar l’Eurocopa del 1996, que es va disputar a Anglaterra amb la selecció francesa. En l’Eurocopa, Barthez llavors tenia 24 anys, i va ser el suplent de Bernard Lama (33 anys). L’any 1997 va ser el torn de Lama, que va donar positiu de cànnabis en un control fet el 26 de febrer, just abans d’un partit entre les seleccions de França i Holanda. Lama va ser sancionat amb cinc mesos de suspensió el 15 de maig del 1997, just l’endemà d’haver jugat, i perdut, la final de la recopa 1996/97 amb el París Saint-Germain contra el Barça de Ronaldo i Bobby Robson.

Unificació
El cànnabis figura des del 2004 en la llista de substàncies prohibides de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA). En la llista del 2004 només es prohibia en les competicions, però en la llista vigent actualment ara està totalment prohibit. Tot i això, hi ha una clàusula que especifica que si l’esportista demostra que no ha utilitzat el producte amb finalitats dopants, la sanció ha de ser reduïda.

Discrecional
Abans de la unificació que es va produir amb la creació de l’AMA, el cànnabis estava prohibit en segons quins esports (així constarà en la llista del Comitè Olímpic Internacional fins al 2003). El 1996, l’atletisme i el futbol no el prohibien, i el ciclisme, només en el descens de BTT. En bàsquet, en canvi, la sanció era de dos anys. El 1997 la FIFA va prohibir el cànnabis i el 1998 s’hi van afegir altres esports.

Dos de tres
Perquè una substància sigui prohibida, ha de complir dues condicions de tres: que sigui perillosa per a la salut, que sigui contrària a l’ètica en l’esport i que serveixi per millorar el rendiment esportiu. Els experts discuteixen i no es posen d’acord sobre si el cànnabis ajuda a córrer més o a marcar més gols, però sí que estan d’acord que compleix les altres dues condicions, i per això diuen que ha de ser prohibit.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 6 de juny del 2007)

El president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), Alejandro Blanco, ha encarregat a la Societat General d’Autors (SGAE), que faci les gestions pertinents perquè algun dels seus afiliats faci una lletra per tal que els esportistes espanyols puguin cantar l’himne espanyol –la Marcha real– quan guanyin alguna competició.
El diari El Mundo va revelar en la seva edició de dissabte aquesta iniciativa del president del COE que vol acabar amb la soledat amb què es troben els esportistes espanyols en les cerimònies de proclamació de vencedors o quan sonen els himnes abans de l’inici dels partits internacionals. Segons Blanco es tracta d’un tema purament esportiu i vol una lletra que sigui totalment apolítica, que pugui ser acceptada per tothom.
Arribats a aquest punt, podria fer com Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que afirma que «no entra en qüestions identitàries que afecten altres països», però no puc resistir la temptació de ficar-hi cullerada. D’entrada em sembla perfecte que el COE vulgui posar lletra a l’himne espanyol. I els animo perquè siguin perseverants i, que quan posin lletra a la música, siguin capaços de vendre-la a les institucions de l’Estat i que tothom la pugui cantar. Des del Rei i els capitans generals fins als internacionals espanyols de petanca. Que consti que he escrit «pugui» cantar, no «hagi» de cantar. Que tampoc es tracta que un cop l’himne tingui lletra algú faci una llei d’himnes que declari il·legal tothom que no el canti.
I per què em sembla bé? Per diverses raons. Per exemple, tinc ganes de veure què fan els jugadors catalans que juguen en les seleccions catalanes i que no canten mai Els segadors, quan sigui l’hora de cantar l’himne espanyol. Cantaran? No cantaran? Si recordem el darrer mundial de futbol, hi havia molts jugadors que no cantaven l’himne del seu país i no passava res. Bé, de fet sí que passava, però com que el que s’emprenyava era Jean-Marie Le Pen és com si no passés res.
Un altre element a favor del fet que es posi lletra a l’himne espanyol és per poder contraatacar quan els no-nacionalistes espanyols diguin allò que els catalans ens vam inventar durant el segles XIX i XX tota la nostra simbologia nacional –ja posats, la nació sencera–. Doncs benvinguts al club. Posats a inventar, sempre és millor haver-ho fet en el segle XIX que no en el XXI i fer-ho, a sobre, per evitar la sensació de ridícul que tenen quan han d’estar callats o fer allò de «chanda, chunda». També hi ha moltes regions espanyoles, reconvertides amb la Constitució del 1978 en comunitats autònomes, que es van haver d’inventar la bandera i l’himne. Fins i tot hi ha una comunitat que té una bandera que s’assembla molt a la imatge comercial d’una cervesa.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 4 de juny del 2007)