Papers d'esports

Al final, l’única cosa que comptarà en tot aquest embolic sobre l’estat de la salut de la vaca de la qual van sortir els bistecs que es va menjar Alberto Contador durant la jornada de descans del Tour prèvia a la pujada al Tormalet serà la decisió que prengui la Unió Ciclista Internacional (UCI). A la línia de dalt, després de la paraula decisió havia escrit la paraula final, però com que tots aquests assumptes de dopatge no se sap mai quan acaben és millor no utilitzar cap límit temporal. Mentrestant, és l’hora de les especulacions, les hipòtesis, la fe o no en les persones –Alberto Contador, en aquest cas– i en el sistema –l’estructura mundial de control antidopatge.
Com sempre que passa una cosa d’aquestes en el ciclisme i afecta un espanyol, la teoria de la conspiració francesa, provocada per l’enveja dels èxits dels espanyols en la seva gran prova, el Tour, apareix com la primera causa dels problemes dels herois de la pàtria. Ja sé que no és bo per a la salut mirar els comentaris que es fan a les notícies en els webs dels diaris esportius madrilenys –que, a més, són anònims–, però ahir no em vaig poder estar de fer-ho. Hi havia de tot, però la confabulació francesa era un dels temes estel•lars.
Confabulació francesa? La notícia es va filtrar de matinada via Austràlia, on s’estan disputant els mundials de ciclisme. L’agència francesa AFP, en el primer avançament que va donar, parlava d’un «control antidopatge anormal» i en el segon, d’un «resultat anormal». I va mantenir aquest terme durant tot el dia, el mateix terme que es va emprar en el web de L’Équipe. L’agència espanyola EFE, en el seu primer avançament va titular: «Contador va donar positiu per clenbuterol durant el Tour.» Per tant, qui és que ahir va acusar de dopatge Alberto Contador? Doncs sembla que van ser els mitjans espanyols, no pas els francesos. L’UCI també va parlar de resultat anormal i no de control positiu, ja que el positiu, segons el codi mundial antidopatge només es produeix quan un procediment disciplinari desemboca en una sanció.
Ja sé que tot això és jugar amb les paraules i que, normalment, no tenim cap mania a l’hora d’escriure i dir que un esportista ha donat positiu. Ahir mateix vam tenir el cas d’Ezequiel Mosquera en la Vuelta. Només volia deixar en evidència els que encara evoquen, a la mínima que poden, la revolta de Madrid contra els francesos del 2 de maig de 1808. Aquella de la qual feia broma en Cassen en un disc de 45 rpm que encara tinc per casa. El mestre pregunta: «¿Qué pasó el 2 de mayo?» L’alumne respon: «¿De qué año?»
(Article publicat a El 9 Esportiu l’1 d’octubre del 2010)

En el món de la música passa sovint que la versió d’una cançó interpretada per un cantant o un grup que no n’és el seu autor té més èxit o obté més guardons i reconeixements que no pas la versió original. En l’esport també passa, però menys, i a sobre no hi ha una SGAE vigilant que no es vulnerin les normes. L’última versió, o còpia, que ha estat premiada per qui va rebutjar la versió original, ha estat la selecció espanyola de futbol campiona del món 2010, flamant Premi Príncep d’Astúries d’Esports 2010. Abans de res, fem un sil·logisme d’aquells ben senzills. Si el futbol és l’esport rei arreu del món i la copa del món la competició més important de l’esport rei, l’equip que guanya aquest torneig mereix el títol de millor del món de tots els esports. Ergo, la selecció espanyola de futbol, campiona del món de futbol, hauria de rebre tots els premis esportius del 2010. Per tant, la selecció espanyola de futbol és una justa guanyadora del premi que porta el nom de l’hereu de la corona espanyola.
I quin és el problema? Doncs que gairebé tothom estaria d’acord que el joc de la selecció de Vicente del Bosque no només està inspirat en el que fa el Barça de Josep Guardiola, sinó que el porten a la pràctica una majoria absoluta de jugadors blaugrana. Jugadors, que a més, l’any 2009 van guanyar els sis títols de les sis competicions que van jugar, gesta que mai abans havia fet cap equip de futbol. I fa un any, aquest mateix sistema de joc i aquests jugadors triomfants –vestits de blaugrana, això sí, i no amb la roja– no només no van rebre el premi que ara ha rebut la roja, sinó que ni tan sols van estar entre els finalistes d’un premi que es va atorgar a l’atleta Elena Isinbaieva.
Per acabar-ho d’arreglar, va ser Manel Estiarte, el nou president del jurat del premi –i membre del Barça triomfant de Guardiola–, qui va explicar al món per què s’atorgava el premi a la roja. Estiarte va dir: «És un premi molt merescut. Més enllà dels triomfs de campions d’Europa i del món, és com ho va fer.» També va afegir la capacitat de la selecció per «unir un país, celebrant-ho, sent exemple a tot el món pel seu joc, pel seu respecte al contrari, per la humilitat i pels valors que envolten l’esport i que Espanya va mostrar a tot el món». Si canvien quatre paraules, no estaria parlant Estiarte del seu propi equip de futbol? De l’original rebutjat, no de la còpia premiada. Arantxa Sánchez Vicario va guanyar el premi abans de Steffi Graf; Fernando Alonso, abans que Michael Schumacher; Rafael Nadal abans que Roger Federer –que no el té–. Ara, la roja abans que el Barça de Guardiola. Les còpies tenen molta requesta en el Premi Príncep d’Astúries d’Esports.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 17 de setembre del 2010)

De tant en tant, molt de tant en tant, penso en els problemes que m’estalviaria si en comptes d’haver nascut a Catalunya ho hagués fet a alguna de les províncies castellanes, andaluses, o a Cantàbria, Múrcia o la Rioja. Disfrutaria plenament del fet de ser espanyol. Gaudiria amb la roja, amb Nadal, amb la roja de bàsquet, amb Contador, etc… Però no. Vaig néixer a Catalunya i sóc un –diuen que cada vegada en som més– dels que no volen saber gairebé res d’Espanya. Tampoc en l’esport, que és el tema principal que ens ocupa.
Ja he explicat en alguna ocasió que quan em vaig començar a aficionar als esports, a final dels anys seixanta i començament dels setanta del segle passat, l’esport espanyol era un desert i havies de buscar els teus herois arreu del món. Per tant, triaves segons qui guanyava o la simpatia que et generava aquell atleta, ciclista, tennista, pilot de motos o de cotxe o gimnasta, prescindint del seu origen. Diguem que en vaig fer un costum que intento mantenir. Haig de reconèixer, però, que l’exagerada i irracional pressió mediàtica que exerceixen els mitjans espanyols m’ajuda dia sí i dia també a no caure en la temptació d’anar a favor de segons qui.
L’altre dia discutia amb un amic sobre el fet d’anar o no a favor de les seleccions espanyoles de futbol i de bàsquet. «Estan plenes de catalans i de jugadors del Barça», em deia. «I juguen molt bé», afegia. Anem a pams. «Si el Madrid jugués com el Barça, aniries amb el Madrid?», vaig contraatacar. Et pot agradar com juga un equip, però no necessàriament n’has de ser un fan. Tampoc no és que vulgui que perdin les seleccions espanyoles per sistema. El que no m’agrada és que siguin campiones. Ja m’està bé que arribin a les semifinals o finals i guanyin medalles. Més encara si, com acostuma a passar, hi ha esportistes catalans pel mig. El que no m’agrada és que usin els triomfs esportius per refregar-me per la cara que ser espanyol és el millor que li pot passar a un ésser humà. I que ens recordin que els catalans, ho vulguem o no, som espanyols.
Al capdavall, demano exercir el meu dret a decidir a quins a equips o esportistes dono suport. El mateix dret que exerceixen els que segueixen la música, la literatura, l’art, el cinema o el teatre amb la mateixa passió que faig jo amb l’esport. O és que aquests que em diuen que haig d’anar amb les diverses variants esportives de la roja només llegeixen llibres d’autors espanyols, escolten grups espanyols, veuen pel•lícules i obres de teatre espanyoles…? És clar que ni la música, ni la literatura, ni l’art, ni el cinema ni el teatre no exerceixen en la nostra societat la funció que té atorgada l’esport com un element més de les relacions internacionals que ajuda a determinar el paper i el lloc que ocupen els diversos estats en el món. Excepte quan s’atorguen els premis Nobel o els Oscar, moments puntuals en què les arts i la ciència se situen al nivell d’irracionalitat nacional que té l’esport els 365 dies de l’any.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 3 de setembre del 2010)

El campionat del món de io-io, un participant en els Jocs Olímpics de la Joventut trencant la raqueta en una partida de bàdminton, un altre caient al rial dels obstacles en la mateixa competició i un campionat d’habilitat de gossos. Aquestes han estat algunes de les “notícies” que han acompanyat les habituals informacions del Barça, el Madrid i l’Espanyol en els espais d’esports dels telenotícies de TV3 aquesta setmana. El temps en un telenotícies és molt valuós. Com el poden gastar en aquestes coses? No hi ha notícies esportives de veritat? El io-io, els accidents dels Jocs de la Joventut i els gossos els arriben per agència, els tradueixen i llestos. És la política de la imatge “simpàtica”, i el comentari “enginyós”, que es fa moltes vegades en els esports de TVC. Com si els espectadors fóssim uns rucs. I no s’hi val a dir que és el mes d’agost. Durant tot l’any van apareixent periòdicament bestieses d’aquestes. El io-io i els gossos són esports? Si un individu fa el pi aguantant un munt de llibres serà un tema de cultura? I si ho fa amb monedes d’un euro serà d’economia? Ni de bon tros. I si ho veu segons qui del departament d’esports segur que ho encabeix en el seu espai del Telenotícies. Molesta i molt aquest tractament superficial de la informació esportiva en els telenotícies, que són els espais on més gent veu informació d’esports. Que recuperin el Fets i gent i hi posin els gossos, el io-io, les gimcanes de porquets i les curses amb l’home carregant la mestressa. I al Telenotícies, que facin notícies, com fan a la resta de seccions.
(Article publicat a El Punt el 28 d’agost del 2010)

El seleccionador espanyol de futbol, Vicente del Bosque, va tenir molta feina per situar en el lloc que a ell li semblava que corresponia la influència del sistema de joc del Barça i dels jugadors que durant tota la temporada dirigeix Pep Guardiola, en la victòria del seu combinat en el mundial de Sud-àfrica. Entre les moltes coses que va dir Del Bosque hi ha una afirmació que, si bé en el moment que la va dir ja era evident que era mentida, a partir d’aquest cap de setmana, quan comenci la lliga espanyola, encara quedarà més en evidència la seva falsedat. Del Bosque va dir que el sistema de joc era «el de la selecció espanyola, el del futbol espanyol, en definitiva».
Que el joc que va fer la selecció espanyola és el sistema de joc de la selecció espanyola és evident, a més de redundant. Ara bé, que la manera de jugar de la selecció espanyola és la del futbol espanyol… Què volen que els digui. Perquè si aquella manera de jugar és la manera de jugar del futbol espanyol, deu ser perquè és com juguen els equips espanyols? Quants dels 20 equips de la lliga espanyola jugaran com ho va fer la selecció espanyola a Sud-àfrica? Doncs un. El mateix que ha propiciat que la selecció espanyola jugui com juga ara: el Barça. O sigui que res de veure un munt de partits d’equips que mimen i juguen la pilota, que no la rifen, que tenen paciència i personalitat. Mentida. El Barça de Guardiola és el que és, la selecció espanyola n’aprofita el que pot i el futbol espanyol és una altra cosa.
JOCS DE LA JOVENTUT. S’acaba de disputar a Singapur la primera edició dels Jocs Olímpics de la Joventut. Uns 3.600 esportistes d’entre 14 i 18 anys de 205 països han competit en els 26 esports que formen el programa olímpic dels Jocs Olímpics dels grans. El president del COI, Jacques Rogge, va afirmar ahir que l’esdeveniment havia superat les seves expectatives, tot i que va lamentar que alguns comitès olímpics haguessin enviat delegacions de nivell baix. També va lamentar que la FIFA no hagués autoritzat la participació de seleccions de futbol de més nivell. De vegades, Rogge sembla una mica ingenu. Si la FIFA imposa un límit sub-23 en els Jocs Olímpics, què no havia de fer en aquest experiment del COI? La final masculina la va guanyar Bolívia contra Haití i la femenina, Xile contra Guinea Equatorial. Ni Espanya, ni Alemanya, ni el Brasil no hi van participar. En la boxa, per exemple, competien sis esportistes per categoria i es repartien les tres medalles corresponents. Aquests Jocs, que a més de la competició impulsen que els joves participin en programes educatius i culturals, tenen com a objectiu que els joves adoptin i apliquin els valors olímpics. Cal que passi el temps i se’n disputin més edicions per poder valorar aquests Jocs. Perquè de campionats del món juvenils i júniors ja en tenen totes les federacions. I amb una major nivell esportiu que el que s’ha vist a Singapur.
ELS FORATS ESPANYOLS. Després de la roja del futbol, mentre arriba la roja del bàsquet i amb Nadal, Alonso, Contador i companyia, els veïns del sud estan convençuts que són els reis de l’esport mundial. Hi ha coses que no es poden negar, però al mateix temps hi ha coses que no es poden amagar. Des de l’1 de juliol i fins avui, s’han disputat campionats d’Europa absoluts d’atletisme, de natació, de diverses modalitats de ciclisme (BTT i BMX), de piragüisme (velocitat i eslàlom), d’esgrima, de pentatló modern, de beisbol, de vòlei platja, de triatló, de rugbi de 7… En la majoria, el paper dels equips espanyols no ha estat precisament perquè puguin ser considerats una potència mundial –excepte el rugbi de 7 femení, que va guanyar–. Perquè ni en l’atletisme, ni la natació –excepte la sincronitzada–, tot i guanyar medalles, el paper dels espanyols no va ser el que s’esperaven els seus responsables. En el piragüisme de velocitat van guanyar sis medalles, cap d’or (novè lloc en el medaller) i en el triatló, una de plata. En la resta, res de res. Aquestes dades no tenen cap valor científic. Encara queden molts campionats de molts esports. Simplement constaten que de forats negres en té tothom, també els espanyols.
EQUIPS REPETITS. En els sortejos dirigits com el que la UEFA va fer ahir de la lliga de campions s’hi podria incloure una nova clàusula –a més de les que exigeixen les televisions sobre les coincidències entre alguns equips–. La nova norma hauria de dir que dos equips no es poden enfrontar en la fase de grups si ja ho van fer en la temporada anterior. Mira que hi havia equips al bombo i el Barça ha de tornar a jugar amb el Rubin Kazan; i el Milan, amb el Madrid. Això també seria fomentar l’espectacle.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 27 d’agost del 2010)

El campionat d’Europa d’atletisme que s’ha disputat a Barcelona ha estat el penúltim exemple de la globalització que ens envolta. No tan sols pel seguiment mundial que ha tingut, sinó també perquè les seleccions que hi han participat han estat un fidel reflex de la barreja de la nostra societat. Emigració forçada per motius econòmics, socials o polítics o simples canvis de nacionalitat –al més pur estil dels fitxatges futbolístics a cop de talonari– han fet que gairebé totes les seleccions presentessin a Barcelona algun atleta que no havia nascut al país que representava.
Tenen raó els que es queixen que els nacionalitzats treuen les medalles als europeus «de veritat»? Tenen raó els que diuen que l’èxit de França i la Gran Bretanya és per als seus nacionalitzats i per als atletes de les seves «colònies»? Amb les dades a la mà, cal respondre amb un rotund no a les dues qüestions.
A Barcelona es van repartir 24 títols i 72 medalles en la categoria masculina i 23 títols i 69 medalles en la femenina. Només dos títols en homes i tres més en dones els van guanyar atletes que no representaven el país on havien nascut. Quatre ho van fer en les mateixes proves, els 5.000 i els 10.000 metres. Els dos masculins van ser per al britànic Mo Farah, nascut a Somàlia i que des dels deu anys viu a Anglaterra. Dos dels femenins, per a les atletes nascudes a Etiòpia, ara turques, Alemitu Bekele i Elvan Abeylegesse. Totes dues van tenir una vida atlètica al seu país d’origen i després van fitxar per Turquia. A més d’aquests títols, nou medalles més en proves individuals (dues en homes i set en dones) i tres en relleus, les van guanyar atletes que en algun moment de la seva vida han canviat de passaport. Sembla evident que la proporció de nacionalitzats que van pujar al podi a Barcelona no pot fer, de cap de les maneres, que ningú mantingui la teoria de la «invasió» dels campionats d’Europa. Perquè, a més, d’aquests deu atletes que van guanyar alguna medalla, cinc van néixer fora d’Europa. Els altres simplement van canviar de país dins del Vell Continent.
Es deuen haver fixat que falta parlar d’una de les campiones que no competeix pel país on va néixer. És un cas que mostra com agafar llocs de naixement i passaports i començar a sumar i restar pot portar a conclusions del tot errònies. La cinquena campiona que falta és Núria Fernández, la madrilenya que va guanyar els 1.500 m i que va néixer el 1976 va Lucerna (Suïssa), filla d’espanyols. Algú amb dos dits de seny pot considerar que Núria Fernández és una nacionalitzada? Més casos. Jessica Augusto va néixer a París, filla de portuguesos; Lisa Ryzih va néixer a la URSS i és a Alemanya des dels quatre anys; Véronique Mang va néixer al Camerun i és a França des dels onze. Totes, i Mo Farah, són nacionalitzades, en el sentit pejoratiu, esportivament parlant, que li donem últimament?
Anem a les seleccions de França i la Gran Bretanya. Dels seixanta atletes de França, tretze van néixer fora de França i cinc més a les províncies d’ultramar. Dels quinze francesos que van guanyar alguna medalla només Mang i Hind Dehiba van néixer fora del territori francès i Christine Arron fora de l’hexàgon. Els que diuen que Arron i els altres atletes nascuts a les províncies franceses del Carib o el Pacífic no són francesos, també pensen que els canaris no són espanyols? O és que la nacionalitat es mesura pels quilòmetres que hi ha entre la metròpoli i les províncies?
Pel que fa als britànics, dels 72 seleccionats, tres homes i una dona van néixer fora de les illes britàniques. A més del ja esmentat Farah, són el subcampió dels 400 metres, Michael Bingham, nascut als Estats Units de pares britànics; el corredor dels 110 m tanques William Sharmam nascut a Nigèria, i la saltadora de perxa Kate Dennison, nascuda a Sud-àfrica. Sharman i Dennison són a la Gran Bretanya des de petits.
És a dir, tretze no nascuts en territori francès en l’equip de França i quatre no nascuts en territori britànic en l’equip de la Gran Bretanya. Els incrèduls que investiguin i veuran que els dos francesos dels obstacles van néixer a Reims i Metz; la campiona dels 200 m, Myriam Soumaré, a París i Philips Idowu, el campió britànic de triple salt, a Londres. Que els seus pares no són caucàsics? Ja ho sé, però ells són tan francesos com la Torre Eiffel o britànics com el Big Ben. I són europeus «de veritat».
I en l’equip espanyol? Doncs hi havia nou no nascuts en la piel de toro. Tres cubans, un etíop, un equatorià, un ucraïnès, un marroquí, una colombiana i la ja esmentada Núria Fernández. La majoria són fitxatges de José Maria Odriozola. El futur, com a França i la Gran Bretanya, és en camí.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 6 d’agost del 2010)

La final dels 3000 m obstacles masculins va ser la cursa perfecta. Els francesos Mahiedine Mekhissi i Bouabdellah Tahri van deixar clar a la resta de finalistes que eren ells els millors. Que qui volgués l’or o la plata els seguís i, si no, que es rendís i es limités a lluitar pel bronze. Poques vegades es veu una cursa on els favorits demostrin la seva superioritat d’aquesta manera. I a més ho facin fent relleus per portar el ritme. Que els dos fossin del mateix país també va ajudar, és clar, perquè en la mateixa cursa, però femenina, les dues millors, la russa Zarudneva i l’espanyola Marta Domínguez també es van escapar des del primer metre. La diferència? Domínguez no va donar ni un relleu. Va guanyar la que va donar la cara. La que va jugar a l’atac. En aquest cas, la Roja va jugar a la defensiva i va perdre.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 2 d’agost del 2010)

Tots aquells que valoren uns campionats d’atletisme per la quantitat de rècords del món que es fan o per la quantitat d’estrelles mediàtiques que veuen per la tele deuen estar molt decebuts dels europeus de Barcelona. Tots aquells que apliquen aquests criteris no en tenen ni idea d’atletisme. Que facin el favor de fixar-se bé amb els resultats, que els mirin en aquest mateix diari o en la plana web del campionat i veuran la quantitat de sigles (EL, NR, SB i PB) que apareixen al costat de les marques dels atletes. Aquestes sigles ens diuen que en la majoria de les proves els atletes estan competint a Barcelona a un nivell altíssim, millorant les marques europees de l’any, els rècords del seus països o les seves marques personals o de la temporada. Sense passió per cap color, les coses es veuen i s’analitzen molt millor.
(Article publicat a El 9 Esportiu l’1 d’agost del 2010)

Ni dimarts, ni dimecres, ni dijous. Finalment divendres va arribar la primera medalla, que al final van ser tres, per a la delegació espanyola. Avui, finalment, els diaris esportius que s’editen a Madrid dedicaran un bon espai a la seva portada als campionat d’Europa d’atletisme. Si no hi ha medalles, espanyoles és clar, res no interessa. Ha quedat clar que el fet que el campionat es faci a Barcelona no és un valor afegit per a ells. Com si es fessin a Budapest. No sé a què venien tots aquests nervis perquè Rússia, França, Gran Bretanya i Alemanya guanyaven medalles i Espanya, no. Els pesos pesants espanyols començaven a entrar en acció ahir i el resultat ja es va veure. L’atletisme espanyol és molt fort en alguns sectors i molt dèbil en molts altres. Tots tranquils, que al final, potser guanyareu una desena de medalles i tot.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 31 de juliol del 2010)

Diumenge a la nit, quan s’abaixi el teló de la 20a edició del campionat d’Europa d’atletisme que s’està disputant a l’Estadi Olímpic Lluís Companys i Barcelona passi el relleu a Hèlsinki, seu de la 21a edició, es tancarà una era en la història de la competició degana de l’atletisme europeu. Des de l’any 1974, en els campionats que es van fer a Roma, tots els atletes que han estat coronats com els millors del Vell Continent han pogut lluir el seu títol durant quatre anys. Els atletes que estan guanyant l’or a Barcelona només podran fer-ho durant dos anys, ja que els propers campionats es faran l’any 2012 i no el 2014, com hauria de ser si es mantingués la cadència que es va instaurar el 1974.
En els últims 36 anys, ser campió d’Europa d’atletisme en pista ha costat tant com ser campió olímpic. No per la importància de la competició o per la magnitud dels rivals, sinó pel fet que era un campionat que es disputava cada quatre anys. Va ser així en les primeres vuit edicions, entre el 1934 i el 1966 –amb l’excepció de l’any 1942, per la Segona Guerra Mundial–. Entre el 1966 i el 1974 hi va haver una mica de disbauxa, i en comptes de saltar del 1966 al 1970 i després el 1974, hi van haver campionats europeus el 1969, el 1971 i el 1974. Fins que l’any 1983 es va celebrar la primera edició del campionat del món –des del 1912, la federació internacional considerava els campions olímpics com els seus campions del món–, els campionats d’Europa eren la segona gran competició per als atletes europeus. Entre el 1983 i el 1991 els mundials van tenir lloc cada quatre anys, però des del 1991 es fan cada dos. Des del 1993, per tant, que els campionats d’Europa tenen lloc entre dos campionats del món, a més de celebrar-se just al mig del període olímpic.
Fins a aquest diumenge a la nit. A partir d’ara, els campionats d’Europa perdran bona part del valor que tenen actualment. Si més no, els de l’any 2012 i els que es disputin cada quatre anys a partir d’aquesta data. En canvi, cal pensar que tindran major fortuna els campionats que es disputin cada quatre anys a partir del 2014 –campionats que estan atorgats a Zuric–. Per què? Doncs perquè els campionats del 2012 es disputaran just un mes abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres. Aquest és el problema del futur d’algunes edicions del campionat d’Europa d’atletisme. Que cada dues edicions coincidiran amb els Jocs Olímpics. Mala peça al teler, això de competir amb els Jocs Olímpics. I l’Associació Europea d’Atletisme (AEA) ho té tant clar que en els seus campionats que coincideixin amb els Jocs Olímpics no es disputarà ni la marató ni les proves de marxa. Algú vol alguna prova més contundent de la pèrdua de categoria que tindran els campionats d’Europa d’atletisme dels anys olímpics? Perquè és evident que l’AEA té clar que cap maratonià o marxador de primera fila aniria a l’europeu amb els Jocs a un mes vista. La marxa i la marató tornaran als europeus l’any 2014.
Què hi farem! L’AEA, com la IAAF abans, vol més i més competicions que els donin més patrocinadors, més drets de televisió i més diners. I encara podia ser pitjor, que el ciclisme, per exemple, té campionat del món cada any i en tennis hi ha quatre tornejos del Grand Slam –veritables campionats del món en diferents superfícies– cada any. El mundial de cros també es fa cada any.
Potser al final acabarem amb mundials i europeus d’atletisme cada any, però no amb una seu i totes les proves de cop –a Barcelona estem veient com costa que la gent vagi als estadis–. Es podrien repartir les proves arreu del món en les grans reunions que ja es fan. Els títols de velocitat es podrien posar en joc a Nova York; els de mig fons, a Londres; els de fons, a Estocolm; els de salts, a París; els de llançaments, a Oslo… Coses més estranyes estem veient.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 30 de juliol del 2010)