Papers d'esports

L’any 2009 quedarà lligat eternament al FC Barcelona. El domini absolut tant en joc com en títols –una cosa porta a l’altra– de l’equip dirigit per Josep Guardiola i liderat per Leo Messi ha ultrapassat l’àmbit esportiu per la manera de fer i d’aconseguir aquests èxits i pel tarannà dels seus protagonistes. Els títols en l’esport es guanyen, no es regalen –si més no, en la seva immensa majoria–, però fins i tot en els guardons individuals de futbol –que atorguen a discreció periodistes o futbolistes– els jugadors del Barça, amb Messi al capdavant, també han arrasat. Si obrim el ventall a tots els esports, la cosa ja és diferent, perquè els practicants dels esports d’equip, i els equips, l’han de fer molt grossa per fer-se un lloc en les llistes que acostumen a acaparar atletes, nedadors, tennistes, ciclistes i practicants dels esports del motor. El Barça, però, ha triomfat fins i tot aquí. Pels mitjans espanyols –a través de l’enquesta feta per l’agència EFE–, el Barça ha estat el millor esportista espanyol masculí de l’any –amb el doble de vots que Pau Gasol–. Per L’Équipe, el Barça ha estat quart rere Bolt, Federer i Rossi. I Messi, el sisè.
Hi ha un premi, però, que se li ha escapat al Barça i que ha recaigut en un altre producte de l’esport català: Pau Gasol. El guardó d’home de l’any 2009 del diari El Mundo. Un premi que no és esportiu –l’han rebut Clinton, Aznar, Zapatero, Sarkozy o Obama–. Un premi que mai de la vida el diari de Pedro J. Ramírez podria atorgar al Barça o a Guardiola. Entre altres coses, perquè no podrien escriure: «En su salto a la fama, el nacionalismo catalán quiso apropiárselo», ni: «Presume de origen catalán, pero se reclama español sin ambages», ni Guardiola diria que prové: «De mi madre, de mi padre, de Barcelona, de España.» Gasol, sí. Gasol és la imatge esportiva d’Espanya. Han decidit jugar-hi fort, encara més pel fet de ser català. I a ell li va bé. El Barça, no. Tot el contrari. Els sis títols no els consideren seus. Els han fet molt de mal i encara els fa molta ràbia recordar-ho. A mi ja m’està bé. L’animositat és recíproca. Els sis títols del Barça de Guardiola han trencat, fins i tot, aquell tòpic que diu que quan un català guanya és espanyol i quan perd, català. Ara fins i tot guanyant, continuem sent catalans. Un pas més cap a la independència?
Pau Gasol ha fet el 2009 el que mai cap espanyol, ni cap català, havia fet: guanyar l’NBA. Un gran èxit, però no s’ha d’oblidar que cada any tretze jugadors guanyen l’NBA. El Barça de Guardiola ha fet el que mai cap equip, cap, havia fet: guanyar totes les competicions en què ha participat. Mirat fredament, no hi ha color en la tria. Si el Liverpool de l’espanyolíssim Rafa Benítez hagués fet la temporada que ha fet el Barça de Guardiola, potser sí que, per El Mundo, Benítez seria home de l’any 2009. Guardiola, no. I que duri.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 8 de gener del 2010)

Els periodistes esportius acostumem a magnificar amb molta facilitat els esdeveniments esportius que passen davant nostre. Ràpidament tot és històric, mític, excepcional, increïble, irrepetible i tots els adjectius similars que es puguin imaginar. Tant se val que les paraules que usem no vulguin dir exactament el que nosaltres volem que diguin. Per regla general, els periodistes esportius som exagerats de mena. Es podria dir que va amb la feina. I som exagerats tant en positiu com en negatiu. Podem elevar als altars aquells esportistes, equips o esdeveniments que ens cauen bé i enviar a can Pere Botero el que ens cauen malament.
Aquests darrers dies n’hem tingut els últims exemples amb la sisena i darrera corona del Barça de Guardiola i la concessió del FIFA World Player, és a dir, de millor jugador del món, a Messi. Només cal repassar com han tractat les dues notícies els mitjans catalans i els madrilenys per constatar que allò que tot es veu segons el color del vidre amb què es mira és una veritat com una casa. Que hauria estat igual, però al revés si els èxits haguessin estat del Madrid i els fracassos del Barça? Segurament, però en tot cas només faria que confirmar la teoria. Les victòries i les derrotes no es valoren per elles mateixes, sinó segons qui les protagonitza. No em sembla gaire agosarat afirmar que si el que ha fet el Barça i Messi ho haguessin protagonitzat actors neutrals –és a dir, algú que no fos del Barça ni del Madrid–, el diari Marca, especialment, li hauria donat més importància del que li ha donat. O és que no és important –històric, mític i tots els adjectius que deia abans– que un club de futbol, sigui quin sigui, guanyi tots els títols estatals i internacionals que hi ha en joc? I amb l’afegitó que mai cap club ho havia fet abans. I cap club ho superarà, tret que les diverses federacions no s’inventin alguna competició nova, és clar. Doncs sembla que no.
Al Real Madrid ja fa temps que fan de Barça. Del Barça de temps que no volem recordar. Es queixen dels àrbitres; es gasten milionades sense sentit; van a buscar en les matemàtiques el recompte de punts i de gols en períodes que no són les temporades oficials i que no donen ni títols ni donen res; busquen en el passat i somien en el futur el que no tenen en el present. Com el Barça ha fet en tantes èpoques. I mentre el Madrid fa de Barça, el Barça no fa de Madrid. No fa de Madrid, perquè el Madrid no ha fet mai el que ha fet el Barça en aquest 2009. Fa anys i panys que a Madrid parlen d’un triplete que no han olorat mai. El Barça no només l’ha guanyat, sinó que ha anat més lluny, molt més lluny. Fins als sis. I això sí que és històric, mític i tots els adjectius –positius, és clar– que es vulguin posar.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 25 de desembre del 2009)

Nou anys després de la disputa de les curses i dos anys després d’haver desqualificat l’atleta per dopatge, el Comitè Olímpic Internacional (COI) ha decidit finalment com redistribuir les medalles que Marion Jones va guanyar en els Jocs Olímpics de Sydney. De fet, ha decidit redistribuir les tres medalles en proves individuals que va guanyar Jones. Les dues dels relleus encara estan pendents dels recursos presentats davant el Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS). El COI ha anat amb peus de plom en aquest afer, ja que no volia quedar llastat pel futur amb la resolució del cas Jones. Cal recordar que el COI té ben guardades les mostres dels dos últims Jocs i que està disposat a analitzar-les tantes vegades com faci falta –dins dels vuit anys reglamentats– si els científics milloren els sistemes de detecció de les substàncies prohibides. Alguns dels medallistes de Pequín (Ramzi, Rebellin…) ja van ser caçats amb aquest sistema.
Jones va ser or en els 100 i els 200 m, bronze en el salt de llargada i bronze i or en els dos relleus. En els 200 m i el salt de llargada el COI ha eliminat Jones i ha fet córrer els llocs. En els 100 m la solució no era tan fàcil –i per això el cas s’ha allargat tant–, perquè l’or de la dopada Marion Jones hauria d’anar a parar a mans d’Ekaterini Tanou, que està en la llista negra del COI des que es va inventar un accident de moto en els Jocs d’Atenes per evitar un control. El COI ja no va deixar participar Tanou a Pequín. Al final, el COI ha decidit que els 100 m femenins de Sydney no tindran campiona. Tanou continua amb la plata, però al darrere arriba la sorpresa. El COI atorga a la jamaicana Tanya Lawrence la plata que li correspondria si Tanou s’hagués portat bé i fos digna de l’or, i Marlene Ottey –quarta a Sydney– rep el bronze. S’atorguen tres medalles, però cap d’or. Es castiga Tanou, però no Lawrence i Ottey.
El COI podria haver optat per fer fora Jones i deixar Tanou i Lawrence amb les medalles que van guanyar a la pista. Aquesta era la solució de la UCI amb els positius en els mundials de ciclisme en els anys setanta. El COI considera que Tanou no mereix l’or olímpic i ha aplicat una solució que difícilment es podrà tornar a aplicar, però que em sembla que resol perfectament el problema particular en què s’ha trobat. Jones, però també Tanou, estan marcades eternament. En els llibres d’estadística, quan algú vegi que una atleta que va fer 11.12 i una altra que va fer 11.18 en la final dels 100 m dels Jocs del 2000 tenen totes dues la medalla de plata i que hi ha un buit en el primer lloc, es preguntarà: què va fer l’atleta que va acabar segona, que no va rebre l’or? Pels segles dels segles.

(Article publicat a El 9 Esportiu l’11 de desembre del 2009)

Cada vegada que els catalans plantegem alguna reivindicació políticoesportiva, com el reconeixement de les seleccions catalanes, el Comitè Olímpic Català o una llei de l’esport pròpia, ens hem de sentir dir que hi ha coses més importants a resoldre que no aquestes. I ens fan una llista amb els problemes econòmics, d’educació, de sanitat o de cultura que hi ha en la nostra societat per dir-nos tot seguit: «Creieu que és més important tenir una selecció de futbol pròpia que bones escoles per als vostres fills?» Aquesta demagògia no només la sentim en l’àmbit esportiu. Ara mateix, en plena ebullició de les consultes populars, també hem vist com més d’un polític ha posat la crisi econòmica que ens aclapara com a excusa: «Em preocupa més resoldre la crisi que no els debats identitaris.» I ni resol la crisi ni té problemes identitaris, perquè els espanyols no en tenen d’aquest tipus de problemes.
No en tenen a l’Espanya profunda i eterna. A Catalunya i al País Basc, sí. Per això, el Parlament basc, aprofitant la nova majoria que hi ha va aprovar dies enrere resolucions demanant que la selecció espanyola de futbol jugui algun partit a Euskadi i que la Vuelta ciclista a Espanya torni a passar pel País Basc. Quan vaig veure que el PSE-PSOE, el PP i UPyD havien aprovat això vaig pensar que significava que el nou govern basc havia resolt tots els problemes de terrorisme, econòmics, educatius, sanitaris i culturals dels ciutadans del país, i per això es podien dedicar a aprovar coses que, quan les plantejava l’anterior govern basc o els catalans, eren qualificades de supèrflues.
Anava errat. El nou govern espanyolista del País Basc no ha resolt els problemes dels bascos. Ni de bon tros. Però els espanyols fan el que volen. No han de demanar permís a ningú. Allò que quan ho fan els altres és una aberració, per a ells és natural. Els partits de la selecció espanyola de futbol els han de demanar els clubs i les etapes de la Vuelta, els ajuntaments, sempre segons un recorregut que planteja l’organització. Però tant se val.
I a Catalunya, a Barcelona, en concret, tenim el lluitador infatigable Alberto Fernández Díaz, que encara arrossega el cabreig per l’etapa del Tour que va acabar a Barcelona i vol, tant sí com no, la selecció espanyola de futbol i la Vuelta a la capital catalana. Ja ha oblidat l’espanyolització de Barcelona durant els Jocs del 1992? I la final de la Copa Davis del 2000 –amb els xiulets a tot allò català inclosos?– Sort que els calendaris de les competicions internacionals no es poden recórrer al Tribunal Constitucional.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 27 de novembre del 2009)

La perversió de la ingerència dels poders públic en l’esport ha arribat a l’esperpent aquest cap de setmana amb la no presència de l’equip espanyol en el torneig internacional de futvòlei que s’ha disputat a Coma-ruga. El Consejo Superior de Deportes (CSD), braç armat de l’Espanya immortal en temes esportius, ha desplegat tots els seus recursos per impedir que quatre dels seus ciutadans practiquessin el seu esport tal i com venen fent des de fa temps. El seu pecat? Que aquesta vegada, entre els seus rivals n’hi havia de catalans. I ja se sap que entre els grans objectius del CSD, a més de guanyar medalles per a la major glòria de totes les “rojas” que es fan i es desfan, hi ha que mai un equip que s’anomeni Catalunya es pugui enfrontar a un altre que s’anomeni Espanya. Els nois i noies espanyols del futbvòlei fa temps que van pel món “apropiant-se dels símbols nacionals”, o sigui la bandera i l’himne espanyols, però com que mai havien arribat a on havien d’arribar aquest cap de setmana a Coma-ruga no passava res. Ara el CSD els amenaça amb accions penals per fer el que han fet sempre. Si no haguessin topat amb Catalunya i haguessin guanyat algun torneig, segur que el CSD els inclouria en alguns dels balanços triomfats que fa al final de cada any cantant les excelses glòries en un dels pocs terrenys en què Espanya pinta alguna cosa internacionalment en aquests moments.
Una de les tasques del CSD, com a màxim òrgan de l’esport a l’Estat espanyol és fomentar la pràctica esportiva. Una altra, controlar qui fa què en nom de qui. Ha quedat clar quina és la que predomina, oi? En aquest cas, no només no fomenta l’esport sinó que amenaça amb portar davant el jutge a uns esportistes. I ho fa amb la llei a la mà. L’imperi de la llei sempre per damunt de tot. La llei de l’esport del 1990, un decret del 1991, un altre del 1982. Lleis i reglaments per tot arreu. El futvòlei no té federació i no la tindrà si no es porta bé. Perquè qui diu si hi ha o no federació és el CSD, el govern, l’Estat. L’esport com a unió d’individus que s’ajunten amb altres per fer una pràctica esportiva ja fa temps que ha passat a la història. I que podíem esperar, si són les Nacions Unides i no el Comitè Olímpic Internacional les que determinen qui pot i qui no pot participar en els Jocs Olímpics? Els Estats, els polítics de qui tots malparlem ara, en definitiva, també han pres a la gent l’esport. La gent de l’atletisme, de la natació, del bàsquet o del patinatge d’arreu del món no pot decidir amb qui es vol ajuntar per fer el seu esport. Ha de demanar permís al gran germà protector. Aquella geopolítica de l’esport del baró de Coubertin ha quedat anorreada.
I no parlem de futbol o de bàsquet, esports que atrauen l’atenció de tot el món. Parlem d’uns quants nois i noies donant puntades de peu a una pilota per damunt d’una xarxa en una platja catalana. I si la propera vegada no hi posem ni himnes ni banderes? La resposta ja la sé. Sense himnes ni banderes no val la pena jugar. Si tots els països del món ho fan, fins i tot per jugar a baletes, perquè hem de ser menys nosaltres?

Fa vint anys, a més de caure el mur de Berlín que va obrir el camí de la llibertat a milions de persones i va iniciar una nova etapa en les relacions internacionals, també va caure el mur que amagava un dels majors, sinó el més gran, enganys de la història de l’esport mundial: els èxits dels esportistes de la República Democràtica Alemanya. Ara, el més senzill seria fer com molts i dir que jo ja m’olorava en aquells anys que el fet que els esportistes d’un país petit com la RDA plantessin cara i guanyessin no només el seu veí occidental, la RFA, sinó també els gegants americà i soviètic, no podia ser net del tot. Doncs no. Quan tenia 15-16 anys i les samarretes blaves dels atletes de la RDA manaven al món, especialment les dones, jo era un gran admirador de les seves gestes. Em fascinava que aquell país petit plantés cara a les grans potències. Marita Koch, Marlies Oelsner, Barbel Wockel, Rosemarie Ackerman, Rolf Beilschmdit, Werner Schildauer, Udo Beyer i Wolfgang Schmidt són alguns dels noms d’aquells atletes que sempre estaven en forma quan tocava i que rarament fallaven. En aquells anys pensava que l’esport era una cosa i la política una altra –innocent? Il•lús? Desinformat?–. No era l’únic, evidentment. Tinc guardat un bon feix de retalls de diaris dels anys setanta i vuitanta en què s’alaben els èxits de la RDA. Fins que va caure el mur. El mur i al darrere tot un estat. Sense estat, tots els secrets van quedar a l’aire lliure i vam saber-ho tot de l’operació de dopatge d’estat que es va muntar a la RDA per situar-se en el món, per demostrar, a través de l’esport, que el socialisme era millor que el capitalisme i per deixar en evidència els alemanys capitalistes de l’altra banda del mur.
La tardor del 1989, va resultar que tot allò era fals. Que en aquella confrontació entre sistemes polítics sense víctimes que ens deien que era l’esport sí que hi va haver víctimes: les víctimes del dopatge. Unes víctimes que avui, com els republicans espanyols, encara demanen justícia. I si totes aquelles medalles guanyades pels atletes, nedadors, patinadors, gimnastes, etcètera de la RDA eren producte d’una gran trampa, per què continuen totes en el palmarès de totes les competicions, dels Jocs Olímpics als campionats d’Europa? El Comitè Olímpic Internacional (COI) s’ha negat repetidament a refer el palmarès. S’entén. No hi ha cap garantia que els esportistes que substituirien els alemanys de l’Est no estiguessin igual de bruts que ells. No oblidem que mentre els esportistes de la RDA guanyaven medalles sense positius –la llançadora de pes Ilona Slupianek va ser l’excepció–, els seus rivals derrotats –americans, soviètics, alemanys federals, britànics…–, a sobre de perdre, es veien esquitxats pel dopatge. El dopatge a la RDA va ser un assumpte d’estat, mentre que als altres països el dopatge era, diguem-ho així, iniciativa privada. Sortosament, la política i l’esport estan estretament lligats. Pensem-hi un moment. Com seria l’esport avui si no hagués caigut el mur i encara visquéssim com a la tardor del 1989, quan semblava que el sistema sorgit de la Segona Guerra Mundial havia de ser etern?
(Article publicat a El 9 Esportiu el 13 de novembre del 2009)

Andre Agassi ha tingut un atac d’honestedat i en la seva autobiografia, que sortirà a la venda d’aquí a uns dies (Open: An autobiography), explica que en un període de la seva vida de tennista professional va prendre una droga sintètica que va provocar un positiu que l’ATP va tapar després que ell mentís sobre l’origen del positiu per evitar una sanció. Agassi, que va arribar a ser número 1 del món, que va guanyar vuit títols individuals del Gran Slam, que va ser campió olímpic i va acumular més de 30 milions de dòlars en premis, és, sense cap mena de dubte, un dels grans tennistes de la història. I ara ens diu que va prendre drogues.
Doncs moltes gràcies, Andre. Mai no és tard quan arriba. Home, millor que no ho haguessis fet, però ja que vas caure en la temptació, millor buidar el pap que no continuar fent de mentider i hipòcrita tota la vida. I si de passada vens més llibres, doncs encara millor, oi?

Agassi ens explica que va prendre drogues i que va aconseguir que l’ATP li tapés –estem parlant del 1997, abans que la moguda del Tour del 1998 acabés amb la creació de l’Agència Mundial Antidopatge i tot el sistema d’antidopatge que hi ha ara– un positiu en un control antidopatge. Agassi no ens diu que es dopés. Les normes actuals marquen clarament què es pot prendre i què no, i quins són els càstigs. Agassi, com Maradona, no es va dopar, es va drogar. Esportivament parlant, tant se val, és una vulneració de les normes. I Agassi no va ser castigat –la sanció el 1997 hauria estat menor que la que li cauria ara–. El que no es pot fer és posar en qüestió tota la seva trajectòria. I si es fa, cal atorgar-li l’atenuant d’haver dit la veritat. Una veritat que hi ha molts esportistes que van estar al cim en els anys noranta que no s’atreveixen a explicar. Agassi és una excepció, però no perquè prengués substàncies prohibides, sinó per haver-ho explicat. Ara que ha tronat, tothom es recorda de Santa Bàrbara i es recupera el rumor que va córrer en aquells temps que Agassi havia consumit substàncies prohibides. Ningú no va poder provar res. Ara el protagonista ho revela tot.

Gràcies, Andre, per no haver deixat que continuéssim contents i enganyats. Que no surtin casos de positius (o de corrupció) no vol dir que no n’hi hagi. Tots tenim clar que existeixen. Doncs és millor que se sàpiga i tenir desafecció i similars, que no continuar creient en el ratolí Pérez i els angelets. I a veure si hi ha més esportistes contemporanis teus que obren els ulls en sentir parlar del teu llibre i es decideixen a ser, encara que tard, honestos amb si mateixos i amb la gent que els va admirar.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 30 d’octubre del 2009)

Usain Bolt és un tipus amb sort. A més de les seves grans qualitats físiques que han estat desenvolupades amb un encertat entrenament que li ha donat una qualitat tècnica que l’ha portat on és, el velocista jamaicà té la gran sort que entre els seus rivals no n’hi ha cap ni se n’espera cap que sigui espanyol. Ni ara ni en els propers anys –excepte que el mag José Maria Odriozola es tregui algun nacionalitzat de la butxaca, és clar–. Bolt, per tant, no corre el risc que han patit en els darrers anys grans figures dels esports més diversos, especialment dels més mediàtics, que eren venerats, fins a l’exageració en alguns casos, i que han estat criticats dia sí i dia també i el que abans eren virtuts s’han convertit en defectes. Sebastian Coe, Steve Ovett, Michael Schumacher, Lance Armstrong, Kobe Bryant, Roger Federer, Tiger Woods, Mick Doohan, Valentino Rossi, Michael Phelps… són alguns dels esportistes que han patit o estan patint encara aquest «virus espanyol».

El «virus espanyol» consisteix a denigrar l’adversari per fer més gran el teu favorit. O estàs amb mi o contra mi. No hi ha mitges tintes. Seria l’exportació a la resta dels esports del fanatisme que envolta el futbol en grau màxim i alguns esports d’equip en menor escala. José Luis González, José Manuel Abascal, Fernando Alonso, Alberto Contador, Pau Gasol, Rafa Nadal, Sergio Garcia, Rafael Muñoz, Àlex Crivillé, Dani Pedrosa i Jorge Lorenzo són grans pel que han fet o estan fent. En alguns casos han arribat a acostar-se al nivell del que podríem considerar el seu oposat. En altres, ni de bon tros. Però els mitjans espanyols –que és l’àmbit en què ens movem i els que hem de suportar cada dia, mal em pesi–, no accepten res que no sigui que el seu és el millor. I si el seu és el millor, no ho pot ser ningú més. I si cal, reescrivim la història, que serà el que viurem amb Ferrari ara que ha fitxat Alonso. Què passarà ara amb aquelles històries que a Ferrari li permetien fer el que volia? Que podia saltar-se totes les normes? Que cada x anys li toca guanyar el títol? Com a 1984 de George Orwell, els bàndols han canviat i ara cal explicar que els que abans eren enemics no ho eren realment, sinó que sempre han estat amics.

I així tot. Per exemple, el COI és ara el mateix que abans del 2 d’octubre quan Jacques Rogge va dir «Rio de Janeiro» en comptes de «Madrid», però per a molts espanyols és el diable en persona. El president de la FIFA, Joseph Blatter, és «amic». I si no els dóna el mundial del 2018? Doncs al mateix sac que el COI! O estàs amb mi o contra mi.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 16 d’octubre del 2009)

El golf i el rugbi de 7 formen part des d’ahir de la gran família olímpica. Aquest cop, sí. Després de les negatives anteriors, aquest cop els cardenals de l’esport mundial han acceptat recuperar per al programa dels Jocs dos esports que ja van formar part de l’olimpisme quan aquest estava en les beceroles. Jacques Rogge, el reelegit president del COI fins al 2013, ha aconseguit finalment algunes de les modificacions en el programa olímpic que es va proposar quan va arribar a la presidència el 2001. Rogge, que va ser olímpic en vela i internacional en rugbi amb Bèlgica, ja té les dues disciplines que va practicar dintre del programa olímpic. I amb només vuit anys de president. Samaranch –jugador, entrenador i president en hoquei sobre patins– hi va estar 21 anys i l’hoquei sobre patins i la resta de disciplines sobre rodes encara esperen.
La inclusió del golf va generar 27 vots de rebuig entre els membres del COI, per només vuit del rugbi de 7. Quan la comissió executiva va aprovar recomanar a l’assemblea l’acceptació d’aquests dos esports ja hi va haver reaccions contundents en contra del golf que ara s’han repetit. La més virulenta, la de Cuba, que a més de veure com perdia una medalla quasi segura (beisbol) veia l’entrada d’un «esport de milionaris». De fet, tal com està de professionalitzat el món de l’esport, tant se val que hi hagi un esport o un altre en els Jocs. A més, el golf activarà aquell punt de la carta olímpica que diu que no hi ha límit d’edat per participar en els Jocs.

Entre els compromisos que les federacions internacionals adquireixen amb el COI quan són acceptades en el programa olímpic hi ha que en el torneig olímpic hi participaran els millors del món. Ja veurem quins seran els millors jugadors i jugadores de golf del món del 2016, però no crec que, com a mínim entre els homes, cap canviés guanyar el Masters o l’obert Britànic per una medalla d’or olímpica. Que són professionals? Que potser és més professional Tiger Woods que Usain Bolt? El grau de professionalisme no el marca guanyar més o menys diners.

Sobre el rugbi de 7, oblidem-nos del Sis Nacions. És un altre món. Els grans jugadors del rugbi tradicional no acostumen a jugar la disciplina de 7. Les potències són unes altres. En el mundial que es va jugar el mes de març va guanyar Gal·les a l’Argentina, i Kenya i Samoa van estar a les semifinals. Sud-àfrica, Nova Zelanda i Anglaterra no van passar dels quarts de final, i França, Escòcia i Irlanda ni tan sols hi van arribar. Una altra cosa serà a partir d’ara, amb una medalla olímpica en joc. En el rugbi, a més, es viu la paradoxa que ha tornat als Jocs ara que és un esport oficialment professional i que mentre tant els Jocs com el rugbi eren la quinta essència –amb més o menys falsedat en les dues parts– de l’amateurisme, en va quedar al marge.

Ja que hi som. Vistos els problemes que hi ha amb el futbol olímpic –torneig sub-23, no ho oblidem–, què passarà si fan com amb el rugbi i canvien el futbol d’11 pel futbol de 7? Més dinamisme. Més rapidesa. No és el mateix esport i tampoc hi hauria els millors jugadors. Ja ho sé. Si fa no fa, el que passa ara.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 10 d’octubre del 2009)

Fa gairebé 23 anys, el 17 d’octubre del 1986, que va ser el dia en què el Comitè Olímpic Internacional (COI) va atorgar els Jocs Olímpics del 1992 a la ciutat de Barcelona, el llavors president del COI, Joan Antoni Samaranch, va fer moltes i moltes declaracions. Era l’home més feliç del món. Entre les que va fer n’hi ha una que avui em ve de gust recordar. Va ser en una entrevista a l’enviat especial del diari El País a Lausana, Juan José Fernández. Tot parlant de dos dels aspectes fonamentals per a que uns Jocs Olímpics siguin un èxit –la organització i el bon paper de l’equip amfitrió-, Samaranch tancava la conversa amb una frase que, 23 anys després, té plena vigència: “Cal treballar  en la preparació d’un equip que pugui competir dignament en uns Jocs Olímpics que ja no veurem més a Espanya en molts, molts anys”.

Doncs com a mínim hauran de passar 11 anys més, fins el 2020 per a que Espanya tingui segons Samaranch, els seus segons Jocs Olímpics –sota el meu parer serien els primers, és clar-. O sigui, que la profecia de Samaranch tindrà, com a mínim, una vigència de 34 anys. Si aquesta xifra és el que ell pensava quan va usar l’expressió “molts, molts anys” no ho sé. Tampoc no sé si ha oblidat el que va dir aquell dia. El que si sé és que ni ara, ni fa quatre anys, a Singapur, no ho pensava, perquè ha fet tot el que ha pogut per a que la ciutat de Madrid fos seu olímpica. I no ho ha aconseguit.

El juliol del 2005, quan Madrid ni tan sols va estar entre els dos finalistes per a seu dels Jocs del 2012, vaig escriure un article a El 9 Esportiu que vaig titular “La fi de Samaranch”, on feia referència al que Samaranch havia dit uns dies abans en una entrevista al diari Marca: que la diferència entre Barcelona el 1992 i Madrid el 2012 era que ell ja no manava en el COI. Del que va passar a Singapur es podia deduir perfectament que la influència de Samaranch en el COI, un cop fora de l’organisme, ja no era la que havia tingut, tot i el prestigi que pogués mantenir entre els seus antics companys.

Quatre anys més tard, Samaranch ha suplicat als membres de l’assemblea de l’organisme que va dirigir durant 21 anys que li fessin un darrer favor: “Estimats col·legues, sé que estic molt a prop del final dels meus dies. Tinc 89 anys. Permeteu-me que us demani que prengueu en consideració premiar al meu país amb l’honor i el deure d’organitzar els Jocs Olímpics a Madrid” va dir ahir Samaranch a Copenhaguen. La resposta dels seus ex-col·legues i dels que no li deuen el seu lloc al COI a Samaranch va ser fins i tot cruel: 66 vots a Rio de Janeiro i 32 a Madrid. Dubto que algú  dels presents a Copenhaguen recordés el que va dir Samaranch l’octubre del 1986 sobre el fet que els Jocs tornessin –segons ell- a Espanya. El que està clar és que li han atorgat la condició de profeta al seu il·lustre president honorari.