La Generalitat de Catalunya oferirà bons de 1000 eur al 4,75% d’interès a un any.
– Això és bo o dolent?
Doncs mira, hi ha poques coses que siguin bones o dolentes al 100%. Diguem que serà bo per a alguns i serà dolent per a d’altres.
– Per a qui serà bona aquesta mesura?
Això serà bo per als funcionaris públics, que mes rere mes, veuen perillar la seva nòmina. Tot i que no hi ha res del cert, tothom sap que la Generalitat està incomplint molts compromisos amb tercers (hospitals, farmàcies, universitats, etc…)i des que els van rebaixar la nòmina un 5%, els rumors tenen molta més credibilitat. Amb aquesta mesura es podran apaivagar falsos temors.
– I la Generalitat no podria recórrer als bancs com fa tothom?
La veritat és que bancs i caixes ja han arribat al seu topall. Les entitats d’estalvi fa dies que van dir prou al govern de la Generalitat perquè es troba massa endeutat. De fet la qualitat del deute català (el famós “RATING”) està ara mateix en A+, el mateix que Bahrein, Xile, Irlanda o Corea del Sud, per exemple i quatre nivells per sota l’espanyola AA+.
– Però aquests diners s’han de tornar al cap de 12 mesos oi?
Si, la veritat és que la patata calenta únicament s’ha posposat fins a l’octubre del 2011, quan tothom preveu que els efectes de la crisi encara s’allargueran fins més enllà, fins al 2012, i no es crearà ocupació fins al 2013, potser el 2014. Per tant és una mala notícia per al conseller d’economia que ocupi la cadira d’aquí a un any, sigui quin sigui el color polític d’aquest.
– I només hi guanyen els funcionaris?
Bé, que la Generalitat obtingui liquiditat (obtenir diners en efectiu) també afavoreix aquelles empreses que treballen per al sector públic, que són moltes i que també tenen molts treballadors. Aquests empresaris i treballadors estaran força contents, t’ho ben asseguro!
– I la resta?
Pel que fa a la resta de ciutadans hi haurà dos visions. La figura de l’estalviador (retratat darrerament als anuncis del banc ING) que trobarà una oportunitat per invertir de forma segura i amb un interès per sobre el de mercat. I la resta de mortals que amb prou feines arriben al cap del mes, no poden estalviar i que ho veuran amb indiferència. No els afecta en absolut.
– I això és bo per a la economia? Estimularà el creixement? Té a veure amb les polítiques keynesianes d’estímul fiscal que expliques a la facultat?
Aquí hauré de ser més acadèmic (espero em disculpeu). La veritat és que segons John Maynard Keynes (1883-1946) una crisi de demanda es podia superar fent que l’administració substitueixi la manca de demanda privada per demanda pública. Aquesta despesa extraordinària obliga l’administració a endeutar-se i demanar crèdit. Malauradament aquest crèdit captarà recursos dels estalviadors que podrien haver anat al foment de la economia productiva en forma de préstecs a empreses i emprenedors (això s’anomena efecte expulsió).
La segona mala notícia és el cost. Donat que la solvència de la Generalitat és tant baixa, aquesta ha de pagar una prima de risc superior al del mercat (les lletres del tresor espanyoles per exemple només paguen un 1,26% d’interès, i els bancs més agoserats ofereixen un 3,5%).
La tercera mala notícia és que aquesta crisi no és només de demanda, sinó estructural. El col·lapse que hem patit ha estat produït per un creixement excessiu de la demanda exacerbada pel crèdit barat i abundant. Per tant un augment de la demanda per mantenir el consum total al mateix nivell que abans, potser no és bona, sinó que podria ser fins i tot dolenta.
És com si, malgrat ser un assalariat, gràcies a les hores extres ens comprem a crèdit un Ferrari, que a banda d’un caríssim manteniment, es cruspeix la gasolina que dóna gust! Quan l’empresa deixa de necessitar les nostres hores extres, enlloc de canviar de cotxe, decidim endeutar-nos més, rehipotecar la casa i mantenir el Ferrari, esperant temps millors. Doncs aquesta situació podria ser la nostra d’aquí un any. Esperem que no sigui així.