Analitzant la Llei de costes

Ecologia i futur, dos conceptes completament relacionats i que, pel que es segueix demostrant, ens interessen ben poc. Per contra, el curt placisme del “ara, ja ” i la voluntat de l’enriquiment immediat, segueixen essent l’ordre del dia; la reforma de la llei de costes, és un nou exemple d’aquesta afirmació.

Després de 24 anys amb una llei que com molt bé s’explica en la presentació de projecte “ha quedat desfasada”, els motius econòmics pels quals es reforma la llei son dos:

  1. Per trencar amb les “excessives restriccions” de certs usos i activitat que generen treball i riquesa i poden ser compatibles amb la protecció del medi ambient.
  2. La mala imatge de edificis i instal·lacions de la costa; donada per l’excessiva limitació de les obres a aquests entorns i per tant, restant competitivitat al turisme espanyol.

Permeteu-me primer que faci al·lusió a la demagògia; estava convençuda que al govern no se li permetia fer, però veig que estava immensament equivocada. Perquè sinó se n’hi diu “Ley de protección y uso sostenible del litoral y ley de costes”?

Vista aèria Empuriabrava: una de les zones catalanes afectades per la reforma de llei

Diguem-ne directament “ley del litoral y ley de costes”, no s’entendria millor? Perquè la única protecció que es planteja no és pel litoral, sinó pels actuals interessats econòmicament en aquest litoral, i tampoc és un ús sostenible el fet de intensificar l’explotació d’aquesta zona.

També, molesta bastant l’ús inapropiat de la paraula “excessiva”. Els termes de “Excessiva restricció” i “excessiva limitació” son termes pejoratius, la meva pregunta és; qui ha determinat que aquestes restriccions i limitacions siguin excessives? Crec que aquí s’origina tota la font del problema; en què està basada aquesta afirmació? en proves i fets que validin la excessiva limitació i restricció que efectivament s’ha fet o es tracta d’una altra opinió precipitada per sortir d’un forat i caure’n a un altre?

Si seguim endavant amb el text, i ens centrem en els motius concrets econòmics pels quals es justifica la reforma, en primer lloc, generar treball no té perquè ser sinònim de generar riquesa, i generar riquesa es pot fer de moltes maneres. Precisament aquest és una tema de debat actual; fixem-nos en les llarguíssimes jornades laborals que molts de nosaltres fem, si treball signifiqués riquesa, faria anys que seriem fora d’aquest entorn de crisi econòmica!

El segon punt o motiu que s’esmenta, va molt relacionat amb el primer, però no en el sentit que se li dóna: precisament la sobre explotació de la costa, en un sentit econòmic, ha provocat un desencís immens al turista cada vegada més culte i coneixedor de la autèntica realitat. Per tant, una part de la culpa d’aquesta “pèrdua de competitivitat” turística n’és precisament culpable la mala legislació de costes aplicada, “excessivament” permissiva amb tot. Per tant, deixem les costes en pau ja que poca o gens culpa en tenen de la poca llargada de mires d’alguns.

El tema de fons per desgràcia, acaba sent el mateix de sempre: volem sobre explotar una zona per seguir vivint com reis 10 anys més o preferim treballar per desenvolupar nous mecanismes de creixement econòmic, que ens ajudin a preservar una riquesa turística i natural que puguin aprofitar les nostres futures generacions?

I doncs? Tant intel·ligents que ens pensem i necessitarem tornar a les més que ineficients praxis d’aquest últim segle per encarar el futur? Tant poc n’hem après aquests últims 20 anys?

També val a dir, que si seguim aquest ritme, tampoc cal que ens preocupem massa per futures generacions, ja que tampoc ens en seguiran massa més després de nosaltres.

Publicat dins de màrqueting estratègic | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a Analitzant la Llei de costes

Mirant a Cuenca…

De petita havia sentit l’expressió de “amb un ull mirant a Cuenca i l’altre a Badajoz”, és un terme que sempre he trobat divertit, i una bona analogia.

També és cert que si mirem a Cuenca i a Badajoz simultàniament el resultat és que no veiem res, perquè és improbable fixar la vista en dos punts diferents.

Perquè doncs mirem a Cuenca i Badajoz al mateix temps en els nostres negocis?

Perquè esperem consolidar-nos en el mercat a llarg termini al mateix temps que  rebutgem pensar a llarg termini? Perquè busquem l’aprovació del mercat i acte seguit abaixem els preus en el mercat?

Perquè doncs fem aquestes seleccions? Crec que moltes vegades és per por, per por a que si ens deixem perdre una oportunitat, aquella fos la millor, per tant, decidim no decidir-nos o decidir-nos per totes les opcions, que també implica indecisió. És inviable entrar en un restaurant i decidir-te per tots els plats del menú… o no decidir-nos per cap! Per tant, igualment es pot aplicar aquesta premissa a la nostra capacitat de decisió en empresa.

A vegades també succeeix que preferim no escollir per la simple raó de no esgotar-nos pensant en coses que encara no han arribat. Tampoc penso que sigui la millor opció, ja que un dels motius principals pels quals estem en una situació financera complexa és el de no haver pensat més que en el curt plaç de les operacions passades.

Si seguim per aquest camí (o camins), caiem en el risc de seguir-ho perdent tot, com hem estat fent fins ara. Em costa entendre com un país tan ric amb recursos; tangibles, intangibles, humans, materials… pot arribar a trigar tant en trobar els recursos per sortir-se’n. Per tant, decidim-nos per Cuenca o Badajoz, però definim-nos!

Publicat dins de General, màrqueting estratègic | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Mirant a Cuenca…

El fet de ser jove… fortuna o càstig?

Cada vegada que penso amb la quantitat de amics i coneguts joves que mantenen feines amb sous indignes, o que no tenen feina tot i haver assolit dobles titulacions i postgraus, se’m posa la pell de gallina…

Però la solució no sols passa perquè l’estat incentivi la contractació de joves, dinamitzi la ocupació i reguli la fiscalitat d’acord amb els moments que ens toquen viure.

No sols és això; la reforma educativa hi té molt a veure. Tenim joves amb dos carreres però incapaços de pensar en nous sistemes, hem creat màquines de fer, i ens hem oblidat que el saber fer sorgeix de la creació, l’assaig i sobretot de l’error.

Podem seguir creant màquines de fer o ensenyar a pensar. Les capes joves d’una societat solen ser dinàmiques, provocadores i transgressores. No és dolent, és el que toca.

Però, la següent pregunta que em ve al cap és; interessa una base jove que pensi o preferim els joves que obeeixen?

Publicat dins de Emprenedoria, General | Comentaris tancats a El fet de ser jove… fortuna o càstig?

Donant pals de cec…

Avui torna a ser noticia un afer que porta anys dedicant pàgines de noticiaris: la producció alimentària ecològica a les comarques gironines. Però tot i la bona noticia d’un augment c

ontinuat de producció ecològica, no va acompanyat d’un augment de demanda.

Alguns municipis i zones, es decanten per crear grans polígons industrials per empreses que no vindran mai, d’altres, centres culturals per decidir posteriorment què culturitzaran i quan ho faran, alguns pretenen dirigir sols el país, creant grans centres de recerca per temes a vegades por recercables…La qüestió principal és que estem en un país amb infinites possibilitats, però que anem donant cops de cec… com que mai hem plantejat com volem créixer, cada un creix per on vol o per on bonament pot…

Però la realitat és que sense una base comuna, una idea única de quines son les millors potencialitats del país, serà difícil avançar.

No es cap secret que disposem d’un país ric amb recursos, en una bona posició geogràfica i amb unes capacitats extraordinàries.

El consum d’aliments de qualitat ja siguin ecològics, orgànics, biològics o senzillament de Km0, és una possibilitat latent i molt real, però encara ens falta aquest suport i aquesta visió unitària per poder desenvolupar-ho.

Quan més trigarem a adonar-nos que aquesta és una via per explorar? Esperarem que els italians acabin de conquerir el terreny de la dieta mediterrània? O potser és millor que els francesos s’acabin apoderant del Slow Food movement que tan diligentment podem desenvolupar en el nostre país?

Hem de focalitzar i treballar-hi tots, perquè del contrari, donant pals de cec podem prendre mal… i no arribar a enlloc.

Publicat dins de màrqueting de ciutats, màrqueting estratègic | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Donant pals de cec…

Catalunya, més conscient que mai

Ahir a la nit molts analistes parlaven de la consciència catalana, avui tots els que ens sentim catalans i catalanes ens llevem amb un nou sentiment, alguns mitjans van anomenar aquest sentiment com la primavera catalana, esperem que sigui així. Esperem…? No, el millor serà que pensem:

Estem plantejant una secessió de l’estat que més o menys ja se’ns fa veí. Però al igual que en una empresa que manté una relació amb una altra empresa, abans de separar-se’n o trencar-ne relacions, ha d’estudiar les vies amb les quals estem relacionant-nos.

No parlo de la legislació, ni de la geografia, ni tan sols de la gent… parlo de la naturalesa de la relació. Sigui dita la redundància, precisament és la naturalesa i les seves formes de relació les que expliquen com estem vinculats:

Hi ha en primer lloc, les relacions depredadores, on el benefici d’una de les parts s’assoleix amb la destrucció de l’altre. Un segon model són les relacions necròtiques, on les parts s’intenten destruir recíprocament sense que cap de les dos parts n’obtingui un benefici de l’altre. Les relacions parasitàries son molt conegudes en la nostra societat perquè són àmpliament practicades tan dins les organitzacions com entre estats; es basen en què una de les parts s’aprofita de l’altre sense donar-li res a canvi. Aquesta situació debilita les víctimes i esgota els seus recursos, però no acaba amb elles, ja que això acabaria també amb el paràsit en qüestió.

El quart model de relacions és la simbiosi, un model basat en la cooperació. Són sumes positives on les dos parts sempre guanyen alguna cosa. Seria el cas de la pol·linització on animals i plantes coordinen els seus esforços per sortir-ne beneficiats les dues parts.

En qualsevol cas, cada un és lliure de pensar quin model encaixa més amb l’actual relació de nacions. Sigui quin sigui el resultat de pensament però, és molt important la preparació , per tant, entendre el context actual i ser coneixedors del camí que es vol seguir en conseqüència, és fonamental per garantir el bon funcionament de l’operació. No em refereixo a l’èxit, ja que l’èxit és una conseqüència, sinó que em refereixo al coneixement de què busquem i de com ho volem aconseguir.

Publicat dins de Emprenedoria, màrqueting estratègic | Comentaris tancats a Catalunya, més conscient que mai

El treball en equip i els catalans

Aquest any, la fundació Príncep de Girona centrà el Forum Impulsa amb la temàtica de la cooperació. Cada dia tenim més indicis que la cooperació és una arma imprescindible per sobresortir econòmica i socialment, però tot i així, encara no sabem com cooperar.

Fruit de les diferents experiències de cooperació en projectes empresarials puc afirmar que ben sovint cometem (jo la primera) una sèrie d’errades que dificulten l’èxit del projecte:

–          Ens costa entendre els ritmes i formes de treball diferents  als nostres: tal com explica el premi Nobel d’economia Daniel Kahneman, cada persona té una manera de pensar, concreta i un ritme de pensament propi. El que hem de tenir clar quan treballem en equip és que nosaltres no som tots els altres i que tothom té dret a mantenir els seus ritmes.

–          S’utilitzen les paraules justes per realitzar l’acte de comunicació, quan normalment en calen més.

–          Tenim pànic a les següents paraules:

  • Tens raó
  • M’he equivocat.
  • Assumeixo jo la responsabilitat.

Quan precisament, algunes de les paraules que més enforteixen els equips, son aquestes.

–          Es difumina l’espai de treball: el fet de tenir molts contactes amb una persona, normalment  fa que traspassem el terreny professional cap a un terreny més personal. Ja ho explicava Montesquieu al segle XVIII, que una societat amb clima càlid (entre d’altres factors) com la nostra, l’emotivitat i la sociabilitat juguen un paper importantíssim , per tant és fonamental saber separar les facetes personals de les professionals , ja que quan tot va bé estem eufòrics, però quan alguna cosa no rutlla explotem sense mesura.

D’altra banda i precisament referent a l’últim punt, la societat catalana tradicionalment ha sigut una societat comercial; els pobles es configuraven entorn dels mercats, durant molts segles vam basar part de l’activitat econòmica en la comercialització i intercanvi, dominant territoris estrangers i arribant a quasi tots els punts del planeta, i per sobre de tot, aconseguint un llegat cultural riquíssim; descendent de la interacció de múltiples cultures.

Per tant, amb aquesta realitat, podem parlar d’una bona base cooperativa; la facilitat d’intercanvi, l’empatia cap a altres realitats i l’adaptació als temps canviants que ens caracteritza, han de ser els propulsors d’aquest canvi cap a un motor engranat per nosaltres mateixos.

Publicat dins de Equips | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a El treball en equip i els catalans

Una empresa catalana, responsable de l’Atretzo del nou espot televisiu de Infiniti

La marca de cotxes d’alta gamma, Infiniti, recentment ha gravat un espot que representa una carrera formula 1, on hi surt un dels seus cotxes vinculats a la carrera.

Un espot ben fet i amb un atretzo especial, especial sobretot perquè els encarregats de realitzar l’atretzo de tots els formules 1 de l’anunci ha sigut l’empresa vigatana GRAFICSER.
Després de passar una setmana de bogeria dissenyant i maquillant la retolació dels formules 1, el resultat va valdre la pena: un espot publicitari excel•lent i amb una retolació molt ben treballada.

Publicat dins de creativitat, General, màrqueting general | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Una empresa catalana, responsable de l’Atretzo del nou espot televisiu de Infiniti

Aprofitem la creativitat, de l’estiu.

A principis de setembre s’apugen els impostos, es preveu un augment de l’atur arribant a nous nivells mai vistos i el curs polític començarà amb més desencís del que s’havia previst…

Però nosaltres seguim sense fer res, immobilisme polític, desencís ciutadà i moral pel terra. Einstein deia que si volíem resultats diferents no féssim sempre el mateix, però crec que mai va parlar que si es volien resultats diferents no es fes res.

Què fer per seguir endavant ?

1. Aprofitar les vacances:

Les vacances d’estiu són una època ideal per deixar fruir les idees; les millors idees i les més innovadores, normalment arriben en els moments de màxim benestar; abans d’adormir-nos a la nit, sota el sol de la platja, en una passejada per la muntanya… ara més que mai hem de aprofitar les estones de lleure i plaer per no ometre les senyals del nostre cap. I sobretot…

2. Apuntar qualsevol idea que tinguem:

Pensem que les idees que hem tingut en un moment es mantindran eternament en el nostre cap i per això senzillament deixem que arribin, passin pel nostre davant i desapareguin… fer això és el mateix que passar per davant d’una administració de loteria cada dia desitjant que ens toqui el premi gros, però sense comprar mai cap número o butlleta.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Aprofitem la creativitat, de l’estiu.

El temps ja no fuig

Cada dia tenim més temps. Aquesta és una qüestió que ja fa dies que em ronda pel cap.

És evident que en la era moderna, una variable importantíssima era el temps; parlàvem del temps de qualitat, de la manca de temps,… Però, com qualsevol altre mercat, el mercat del temps i valor d’aquest temps, poden canviar. I canvien…

Si observem el nostre entorn, veiem que tenim tecnologia per fer les coses més ràpid, per comunicar més ràpid, perdre menys temps i optimitzar els esforços. També els processos i l’aprenentatge son més ràpids, i en contra partida, tenim cada vegada menys feina; la quantitat de feina baixa, el volum d’hores buides augmenta i en conseqüència, el temps perd importància.

Què significa tot plegat? Una explicació plausible  seria que tota la bogeria de córrer per tot i sempre, que hem tingut els últims anys, s’atenuï un xic, i per tant, comencem a veure el temps com un aliat, i no com un enemic.

Passarà molts anys fins que aquesta realitat quedi palesa, però és important veure com ja ens hi estem apropant… si no ho veieu tan clar com jo, fixeu-vos amb els anuncis i publicitat actuals; quants d’ells fan referència a l’optimització del temps?

Temps per Gaudir

Publicat dins de General, màrqueting estratègic | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a El temps ja no fuig

Noves tendències, noves oportunitats

Aquesta setmana passada, visitant la fira Hispack sobre packaging i tecnologies de l’alimentació me’n vaig adonar d’un nou cas de miopia de mercat; la miopia del sector de maquinària d’embalatge i tecnologies de l’alimentació.

Amb la caiguda lliure de comandes que han viscut moltes empreses, acompanyat d’una legislació que dificulta l’acomiadament de persones, moltes empreses han optat per redistribuir aquestes persones dins l’empresa perquè executin noves tasques o feines que fins ara feien les màquines.

No és d’estranyar doncs que el sector de maquinària d’embalatge i processos de fabricació del nostre país tal i com està estructurada actualment, tingui dificultats en els pròxims anys.

Com explicava Theodore Levitt amb la seva teoria de la miopia de mercat , si tan sols observem el que fa la competència directe segurament ens equivocarem. Aquest ha sigut el cas de la maquinària d’embalatge i processos de fabricació; la feina d’aquestes màquines no s’està substituint per màquines noves més potents i ràpides, sinó per les mateixes persones que fins ara treballaven en altres tasques però com que aquestes ja no hi són, roben les tasques de les màquines.

Per tant, el que tenim és un canvi d’actors; en comptes de tenir màquines per encapsar, ho fa el treballador que no té feina en la seva línia. Així doncs, vol dir que el sector de maquinària d’embalatge i processos de fabricació està acabada? res més lluny de la realitat. Senzillament significa que necessitem una reconversió del sector.

La reconversió del sector, no passa per fer màquines més ràpides, més barates, més segures…. La reconversió serà efectiva quan, aquestes enginyeries sàpiguen posar a disposició del client tots els seus coneixements en forma de serveis.

Les màquines de cosir domèstiques van desapareixer amb l'entrada del model de servei implantat pel sector retail

Perquè n’estic tan convençuda? Perquè estem a l’era dels coneixements i a l’era dels serveis. Les empreses més poderoses del moment no ho són precisament pels recursos tangibles sinó pels coneixements i per la capacitat de venda d’aquesta informació i coneixements, això doncs, perquè hauria de ser diferent aquest sector de tots els altres?

Publicat dins de General, màrqueting estratègic | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Noves tendències, noves oportunitats