De petita havia sentit l’expressió de “amb un ull mirant a Cuenca i l’altre a Badajoz”, és un terme que sempre he trobat divertit, i una bona analogia.
També és cert que si mirem a Cuenca i a Badajoz simultàniament el resultat és que no veiem res, perquè és improbable fixar la vista en dos punts diferents.
Perquè doncs mirem a Cuenca i Badajoz al mateix temps en els nostres negocis?
Perquè esperem consolidar-nos en el mercat a llarg termini al mateix temps que rebutgem pensar a llarg termini? Perquè busquem l’aprovació del mercat i acte seguit abaixem els preus en el mercat?
Perquè doncs fem aquestes seleccions? Crec que moltes vegades és per por, per por a que si ens deixem perdre una oportunitat, aquella fos la millor, per tant, decidim no decidir-nos o decidir-nos per totes les opcions, que també implica indecisió. És inviable entrar en un restaurant i decidir-te per tots els plats del menú… o no decidir-nos per cap! Per tant, igualment es pot aplicar aquesta premissa a la nostra capacitat de decisió en empresa.
A vegades també succeeix que preferim no escollir per la simple raó de no esgotar-nos pensant en coses que encara no han arribat. Tampoc penso que sigui la millor opció, ja que un dels motius principals pels quals estem en una situació financera complexa és el de no haver pensat més que en el curt plaç de les operacions passades.
Si seguim per aquest camí (o camins), caiem en el risc de seguir-ho perdent tot, com hem estat fent fins ara. Em costa entendre com un país tan ric amb recursos; tangibles, intangibles, humans, materials… pot arribar a trigar tant en trobar els recursos per sortir-se’n. Per tant, decidim-nos per Cuenca o Badajoz, però definim-nos!
