#sensesenyal

Publicat el 18 febrer 2011 per Victor Jimenez

#perlallibertatdexpressio

Publicat dins de General | Comentaris tancats a #sensesenyal

Les caixes busquen l’inversor… equivocat?

Publicat el 2 febrer 2011 per Victor Jimenez

Iván Comerma, director de Mercats del Capital en el grup bancari andorrà BIBM, em deia aquesta setmana que creu que la probabilitat que les caixes seduesquen la inversió privada és “gairebé nul·la”. Ben al contrari, Comerma suggereix que

“Els que podrien comprar, no començaran a fer-ho fins que no es beneficien de preus de desguàs, que en realitat equivaldria a una liquidació encoberta. Pel que fa als bancs europeus, alemanys, francesos o britànics només entrarien en un acord si poden bescanviar deute per accions i augmentar així el control sobre la seua inversió. Ara, no descarte, tampoc, que alguns dels bancs espanyols més solvents gosen prendre marques i oficines per tal d’evitar una convulsió del sistema financer”.

No és gaire senzill de discutir-li que els inversors particulars i les cases del capital exterior, de moment, han girat l’esquena a les caixes, la qual cosa té sentit quan s’escolta a les agències de qualificació de risc com, per exemple, Fitch o Moody’s calcular els forats en les caixes d’estalvis amb xifres de 43.000 milions d’euros o fins i tot de 89.000 milions.

Per alguna raó, no em sent preocupat pel Fons de reestructuració del Banc o FROB. El Fons, del qual han de xuclar les entitats financeres espanyoles amb les pitjors reserves de liquiditat a canvi de la seua nacionalització durant cinc anys, vendrà encara més deute als mercats enguany ─a hores d’ara descansa sobre un petit coixí de 14.000 milions d’euros a comptes del pressupost de l’Estat, els mercats de crèdit i una línia de crèdit bancari─, però fins i tot Deutsche Bank AG a Londres diu que el Govern espanyol podria injectar, diguem-ne, 75.000 milions en les caixes d’estalvis regionals si fos urgent, i que no danyaria les finances públiques.

A més, Jeremy Carter, analista de finances estructurades de Fitch, baralla un joc molt particular de dades, importants per entendre l’abast del problema de les caixes. Segons Carter,

“la majoria de les transaccions en obligacions de préstecs garantits o CLO que involucren a empreses petites i mitjanes ─i les PIME són els clients tradicionals de les nostres caixes d’estalvi─ pateixen menys del 30% d’exposició al risc immobiliari. Si bé és cert que els impagaments en aquest sector són de prop del 10%, la taxa de recuperació és molt més gran que amb els préstecs sense garantia”.

Aquests impagaments, cal recordar, s’han reduït un 1% desde 2009, i el deteriorament del valor dels actius de les caixes i les propietats s’ha estabilitzat.

El canvi és subtil, inaudible, si ho prefereix, però la tendència no prescriu l’eutanàsia com el millor camí per a les caixes. Llavors, hi ha aquest paper que Bank of America (BOA) Merrill Lynch va presentar als seus clients a l’abril de 2010, després de setmanes d’exploració arreu del sistema financer espanyol a la recerca d’oportunitats. L’informe posa de relleu la naturalesa bella del model de crèdit de les caixes, la raó per la qual han aconseguit desterrar els bancs ortodoxos de gairebé la meitat del mercat de crèdit a l’Estat espanyol: des de 1995, les caixes d’estalvi han invertit almenys 16.000 milions d’euros en projectes socials i l’educació pública i la salut. No és exactament el tipus de comportament financer que atrau els inversors europeus ètics?

Només en el Regne Unit, la inversió socialment responsable o ISR ha experimentat un creixement extraordinari. Les quantitats giren encara al voltant d’uns pocs milers de milions, però les caixes tenen totes les característiques per posar una mà a cada costat de la frontera entre la inversió capitalista ‘pura’ i la que porta l’avantatge d’una ètica saludable, l’absència de la qual, precisament en aquests dies de crisis, tothom lamentem.

*Podeu accedir als meus darrers articles sobre les caixes ací.

Iván Comerma, director de Tresoreria i Mercat de Capitals en el grup bancari andorrà BIBM, em va dir avui que creu que la probabilitat que les caixes de dibuix en el capital privat és “gairebé nul”. Al seu lloc, suggereix que Comerma

“those who’d buy, will not begin doing so until they profit from knockdown prices, which could actually amount to a disguised liquidation. “Els que podria comprar, no començar a fer-ho fins que es beneficien de preus de liquidació, que en realitat podrien ascendir a una liquidació encoberta. As for the European banks, the German, French or British would only enter into an agreement if they can swap debt for equity and increase control over their investment. Pel que fa als bancs europeus, l’alemany, francès o britànic només entraria en un acord si poden canvi de deute per capital i augmentar el control sobre la seva inversió. Now, I don’t rule out, either, that some of the most creditworthy Spanish banks grab offices to prevent a seizure of the financial system.” Ara, no es descarta, tampoc, que alguns dels bancs espanyols més solvents prendre les oficines per evitar una convulsió del sistema financer. “

It is hardly arguable that retail investors and capital houses have so far given cajas’ roadshows the cold shoulder, which makes sense when you listen to risk rating agencies like Fitch or Moody’s calculate holes in the savings banks for up to €43 billion or even €89 billion. No és discutible que els inversors particulars i les cases de capital fins al moment han donat gires caixes “amb fredor, la qual cosa té sentit quan s’escolta al risc de les agències de qualificació com els forats calcular Fitch o Moody’s a les caixes d’estalvis de fins € 43000000000 o fins i tot € 89000000000.

Somehow, I cannot feel worried about the Bank Restructuring Fund or FROB . D’alguna manera, no pot sentir-se preocupat pel Fons de reestructuració del Banc o FROB . It will be offering more debt to the markets this year─the Fund, from which Spanish financial institutions with the worst liquidity reserves are meant to receive Tier 1 oxygen, is currently wrapped in a mere €14 billion duvet from the state budget, credit markets and a banking credit line─ but even Deutsche Bank AG in London says that the Spanish government could inject, let’s say, €75 billion into the regional savings banks if it were urgent, and that would not damage Spain’s public finances any further. S’oferirà més deute als mercats enguany ─ el Fons, de la qual les entitats financeres espanyoles amb les reserves de liquiditat més estan destinats a rebre un nivell d’oxigen, es troba embolicat en una mera € 14000000000 edredó del pressupost de l’Estat, els mercats de crèdit i una línia de crèdit bancari ─ però fins i tot Deutsche Bank AG a Londres, diu que el Govern espanyol podria injectar, diguem, € 75 milions en les caixes d’estalvis regionals si fos urgent, i que no danyaria les finances públiques d’Espanya més enllà.

Besides, Jeremy Carter, structured finance analyst at Fitch, manages a particularly significant set of data to understand the trouble with cajas. A més, Jeremy Carter, analista de finances estructurades de Fitch, gestiona un conjunt particular de dades important per entendre el problema de les caixes. According to Carter, Segons Carter,

“the majority of transactions in collateralised loan obligations or CLOs that involve small and medium size companies─and SMEs are traditional clients of our savings banks─bear less than 30% of risk exposure to the property market. “La majoria de les transaccions en obligacions de préstecs garantits o CLO que involucren a empreses petites i mitjanes ─ i les PIME són els clients tradicionals de les nostres caixes d’estalvi ─ tenir menys del 30% d’exposició al risc al mercat immobiliari. While it is true that defaults in this sector are close to 10%, the recovery rate is much higher than with unsecured loans.” Si bé és cert que els incompliments en aquest sector són prop del 10%, la taxa de recuperació és molt més gran que amb els préstecs sense garantia. “

In addition, these defaults are down 1% from 2009 and deterioration of value of cajas’ assets and properties has stabilised. A més, aquests valors predeterminats s’han reduït un 1% a partir de 2009 i el deteriorament del valor dels actius de les caixes i les propietats s’ha estabilitzat.

The change is subtle, inaudible if you prefer so, but the trend does not prescribe a sudden death as the best way out for the cajas. El canvi és subtil, inaudible, si ho prefereix, però la tendència no prescriu una sobtada mort en el camí el millor per a les caixes. Then, there is this paper that Bank of America (BoA) Merrill Lynch presented to its clients back in April 2010 after weeks of exploration throughout the Spanish financial system on the lookout for opportunities. Llavors, no és aquest el paper que Bank of America (BOA) Merrill Lynch va presentar als seus clients a l’abril de 2010 després de setmanes d’exploració en tot el sistema financer espanyol a la recerca d’oportunitats. The report highlights the beautiful mind and nature of the credit model of the cajas, the very reason why they have successfully ousted orthodox banks from almost half of Spain’s credit market: since 1995, savings banks have invested at least €16 billion in social projects and public education and health. L’informe posa de relleu la ment bella i la naturalesa del model de crèdit de les caixes, la raó per la qual han aconseguit enderrocat bancs ortodoxa de gairebé la meitat del mercat de crèdit a Espanya: des de 1995, les caixes d’estalvi han invertit almenys 16 € mil milions en projectes socials i l’educació pública i la salut. Isn’t it exactly the kind of financial behaviour that would lure European ethical investors? No és exactament el tipus de comportament financer que atraure els inversors europeus ètica?

Only in the United Kingdom, socially responsible investment or SRI has seen extraordinary growth. Només en el Regne Unit, la inversió socialment responsable o ISR ha experimentat un creixement extraordinari. Of course, the sums revolve around the few billions, but cajas─once put themselves together─have all the features to place a hand on either side of the border between ‘pure’ capitalist investment and one with a healthy ethical edge, the absence of which, precisely these days, is universally regretted. Per descomptat, les quantitats giren al voltant d’uns pocs milers de milions, però les caixes un cop ─ ─ posar junts tenen totes les característiques per posar una mà a cada costat de la frontera entre “purs” la inversió capitalista i un altre amb un avantatge saludable ètica, l’absència de que, precisament en aquests dies, és universalment lamentat.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Les caixes busquen l’inversor… equivocat?

Reestructurem el deute o no?

Publicat el 23 gener 2011 per Victor Jimenez

Segons càlculs de Banco Santander, Grècia reduiria fins a un 30% el seu deute sobirà en els parquets borsaris, percentatge gens menyspreable quan es presideix un gabinet feble i assetjat per la revolta social com el de George Papandreou. Però, com? Els rumors xiuxiuegen que Grècia podria rebre el vist-i-plau de la Unió Europea per a la recompra de part dels seus propis bons estatals. A la capital financera d’Europa, la City de Londres, els inversors van acollir la xafarderia amb tant d’entusiasme que el preu per garantir el crèdit va caure el dijous passat en cadena per a Irlanda ─15 punts─ i Portugal ─14 punts.

Ara que, en aquests afers de reestructuracions, hi ha unes quantes alternatives més. Qualsevol Tresor estatal ─o autonòmic, si l’autoritat competent ho permetés─ sabria emetre nous bons sobirans el valor dels quals fos una fracció de les obligacions existents, i que els capitalistes trien: o intercanvien les seues possessions per bons amb el mateix valor nominal però una data de venciment posterior i un tipus d’interès sota descompte, o accepten bons amb igual productivitat però a un termini més curt i amb un valor nominal menor.

El deute sobirà de la perifèria europea actualment en circulació fins i tot disposa de l’opció nuclear de posar fre a aquests pagaments asfixiants que reclamen els inversors i forçar el canvi directe pels nous bons, en condicions molt més humanitàries ─ almenys des del punt de vista dels soferts contribuents . Però, hi ha prou estómac en els mercats com per empassar-se aquesta medecina tan amarga?

El ministre de Finances rus, Alexei Kudrin, pensa que sí. Kudrin expressà fa pocs dies la seua confiança que

“la reestructuració del deute grec seria un incident desagradable, encara que els mercats del capital acceptarien un petit impagament de dimensions controlades.”

Però Wells Fargo Securities, que ha fet un diagrama amb els danys col.laterals entre les institucions financeres europees i els bons sobirans, ha enviat un missatge poc conciliador als inversors nord-americans. D’acord amb Wells Fargo, els inversors minoristes dels Estats Units amb prou feines han adquirit 2.000 milions de dòlars en deute sobirà espanyol, posem per cas, però la xifra de diners col·locat en bons corporatius és de 24.000 milions. Elevat a la dimensió de la perifèria europea, el total supera els 70.000 milions, i per a la banca del país, el nombre és de 120.000 milions, en euros, en deute sobirà. Vaja, que

“també aquells que s’han implicat poc en el mercat de crèdit sobirà poden patir greus pèrdues, ja que una operació de reestructuració de tals dimensions provocaria la caiguda de la qualificació de risc en el sector privat”.

*Ací podreu llegir (en anglès) una opinió acadèmica molt acurada sobre les possibilitats de reestructurar el deute estatal perquè sobrevisca l’euro. El meu article original sobre reestructuracions és ací.

Publicat dins de Caixa o Faixa, Mercats | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Reestructurem el deute o no?

Mentrestant, a l’altra banda de l’Altlàntic…

Publicat el 16 gener 2011 per Victor Jimenez

Quan ja s’estan evaporant els 200.000 milions de dòlars del paquet que el Congrés nord-americà aprovés el febrer de 2009 per estimular l’economia dels seus municipis, el miratge transllueix diversos ossos en el desert: les agències de qualificació de risc, Moody’s i Fitch, han reduït a subprime els bons emesos per 23 ciutats a Texas, Michigan, Illinois, Rhode Island, Hawaii, New Jersey, Califòrnia, Nova York i Washington.

Segons Bank of America Merrill Lynch, des de 2009 s’han declarat ja 15 fallides locals; segons la Conferència Nacional dels Estats ─ els únics garants del deute municipal ─, 25 administracions federades no preveuen recuperar el nivell d’ingressos fiscals previs a la crisi hipotecària fins a 2013 , i altres 20 governs més han declinat pronunciar-s’hi, bàsicament perquè no tenen dades fiables a mà.

Però qui busque Grècies i Irlandes a l’altre costat de l’oceà, les trobarà: Califòrnia, concretament, ha començat 2011 amb un dèficit de 14.220 milions d’euros, i a Illinois, els plans de despesa pública corresponen malauradament al 200% de la recaptació per impostos. Reuters ha informat aquesta setmana que Vanguard Group, amb actius invertits als Estats Units que s’aproximen al bilió i mig de dòlars en fons mutus, ha cancel.lat les seues ordres a curt, mitjà i llarg termini en fons cotitzats i immersos en el sector dels bons locals, argumentant que

“la volatilitat i el risc en el mercat municipal no ha cessat d’incrementar-des del novembre passat”.

La mida d’aquest tram domèstic en els parquets sobrepassa els dos bilions d’euros, 500.000 milions més que les necessitats de refinançament de la Unió Monetària Europea al complet aquest any, d’acord amb dades de Bloomberg.

Lu Daokui, comissari de Política Monetària al banc central xinès, es mostra igualment convençut que la propera bombolla a explotar es troba en el Nou Continent:

“Avui, l’atenció dels mercats es concentra encara a Europa i això no canviarà durant els propers sis mesos. Però hem de tenir molt present que la situació fiscal en els Estats Units és molt pitjor que l’europea. En un o dos anys, el deute sobirana s’estabilitzarà a la Unió Europea, al contrari que als Estats Units “.

Lu ha de saber de què parla: dels 2,64 bilions (valorats en dòlars) de reserves que acapara la Xina en moneda estrangera, dos terços són actius nord-americans, incloent bons del govern Obama.

I no és l’únic a fer sonar la campana d’alarma:

“La depressió en el mercat dels bons municipals en els Estats Units serà molt similar a l’onada de crisi que assota en aquests moments a la Unió Monetària Europea, perquè el rescat a les mans del Govern Federal d’uns estats amb diners dels contribuents d’altres crearà problemes “, ha declarat Steven Major, del gegant bancari HSBC.

Paral.lelament, no m’estranyaria si algunes lectores i lectors d’aquest blog (gràcies!!!) es preguntassen per què la premsa financera anglosaxona cobreix amb tant d’èmfasi Europa quan al seu propi pati les coses pinten tan malament; i per què la major part de la premsa financera a casa nostra els hi fa eco…

*El meu reportatge complet sobre la crisi municipal nord-americana és ací. I ací hi ha un vídeo amb unes declaracions sobre el tema que han esvalotat el país.

Publicat dins de Xifres | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a Mentrestant, a l’altra banda de l’Altlàntic…

L’antropologia i els PIIGS

Publicat el 11 gener 2011 per Victor Jimenez

“…El deute és una arma política per convertir la víctima en culpable, però de manera que aquesta transformació dispose d’una aparença legal. El deute imposa una jerarquia en les relacions humanes, que es converteixen en relacions d’intercanvi arbitrades segons els interessos econòmics i polítics de les elits. Li posaré un exemple amb el qual vostè hauria d’estar més que familiaritzat: els ‘PIIGS’. Això és el que han fet amb l’invent de la paraula PIIGS [les sigles en anglès de Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya], ho veu? Han individualitzat el deute i assenyalen així al boc expiatori. La culpa de la crisi europea està ara sobre les espatlles de les economies perifèriques, no de l’estructura i les interrelacions del sistema. El deute és un acte econòmic que s’ha de mesurar amb exactitud per adjudicar l’exercici del poder, i quin és l’element necessari per a obtenir dades exactes?, la violència. Ací és on entren en joc les mesures pressupostàries d’austeritat”.

Entre aquesta declaració de l’antropòleg David Graeber, que a hores d’ara prepara una Història del Deute a Londres, i aquesta altra:

“El Fons Monetari Internacional és el representant dels creditors contra els deutors, no es troba ací per trobar solucions sinó per obligar a pagar el compte. Si la història ens ha de servir de guia, hauria d’esclatar algun tipus de reacció social contra el Fons. Jo no perd l’esperança”,

se’ls ha escalfat moderadament la sang a alguns lectors de la meua entrevista amb el professor nordamericà . Tot siga dit, la culpa probablement resideix en l’intent mateix de mantenir una conversa breu amb un anarquista, però ara ja està feta…

*Podeu accedir a l’entrevista completa ací.

Publicat dins de Mercats | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a L’antropologia i els PIIGS

Així engega l’eurozona el 2011

Publicat el 1 gener 2011 per Victor Jimenez

Aquest gener, el Mecanisme d’Estabilitat Financera Europea (EFSM) començarà les seues emissions d’entre 3.000 i 5.000 milions d’euros de deute a cinc, set i deu anys fins a completar un cicle de 60.000 milions (17.500 es consumiran en el dèficit irlandès ), que passaran a formar part del Fons Europeu per a l’Estabilitat Financera (EFSF) ─al costat de 250.000 milions que aporta l’FMI o Fons Monetari Internacional i 440.000 milions en garanties procedents dels 16 estats que manegen la moneda comunitària.

I és aquí és on els analistes estan ficant el dit. Perquè el comportament públic de l’euroregió és literalment ditiràmbic:

“Al principi, la Unió Europea va recomanar a les autoritats gregues que no acceptaren l’ajuda de l’FMI”, diu Charles Wyplosz, director del Centre Internacional d’Estudis Monetaris i Bancaris. “El Banc Central Europeu va prometre facilitar fins a 10.000 milions d’euros”, recorda Wyplosz, “però, el Fons va haver de fer-se’n càrrec amb una suma deu vegades major, el que va demostrar la pobra capacitat d’anàlisi dels polítics europeus. Pitjor encara, ni tan sols se li va poder dir rescat financer a l’operació, perquè el Tractat de Lisboa no contempla cap clàusula referent a això …”

Són 750.000 milions d’euros suficients per frenar la fugida de la inversió exterior que patim els bons perifèrics europeus? Els economistes de Citigroup opinen que no, perquè el EFSF hauria de cobrir Grècia, Portugal, Irlanda, Itàlia i Bèlgica, el deute de les quals, pel que fa al producte interior brut, és més gran que el d’Espanya, que també inclouen en el paquet de candidats al rescat.

La base del superfons europeu hauria d’ampliar-se a 1,7 bilions d’euros, el que detindria als especuladors contra l’euro i contra la capacitat d’extreure crèdit dels estats perifèrics. La mesura aniria acompanyada d’un procés de reestructuració del sector bancari i de la seua recapitalització general, perquè l’actual situació d’independència fiscal dels països afectats únicament afavoreix el contagi de la crisi.

Fins i tot des de les firmes d’execució d’ordres en els mercats financers regulars i alternatius, com ara Knight Capital, s’exhorta a la Comissió Europea perquè engreixe la mida del EFSF:

Brian Yelvington indica que “750.000 milions és una xifra completament inadeqüada per a les necessitats de la perifèria de la Unió Monetària Europea. Amb un fons tan exigu, l’espectre de rebaixes en el bescanvi de valors sobirans apareixerà tard o d’hora en les discussions amb els inversors, i el cost del crèdit es dispararà encara més “. El problema és, en paraules de Yelvington, que “la zona euro no pot sobreviure si no es coordina per imprimir moneda i recaptar taxes sense barreres estatals que valguin”.

O siga, més Europa i menys escuses.

*Discutim-ho també a la pàgina Facebook de l’Economàtrix. I podeu accedir ací al meu reportatge sobre les darreres advertències a l’eurozona de la indústria financera de Londres i Wall Street.

Publicat dins de Caixa o Faixa | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a Així engega l’eurozona el 2011

Facen les apostes… contra l’euro

Publicat el 24 desembre 2010 per Victor Jimenez

I si la Unió Monetària Europea resistís al final els atacs dels especuladors? El dubte s’està obrint pas entre les hordes d’inversors que, des de la plaça financera de la City de Londres, aposten contra l’euro i el nostre sistema bancari. S’hi agafaran el dits si gosen aprofitar l’ocasió que Moody’s els ofereix en plata d’argent? Ah, decisions, decisions. Quins temps tant interessants, els que vivim!

“En un mercat financer en el qual els governs i els bancs centrals exerceixen cada dia més gran influència”, m’explica un gestor de fons d’especulació, “si t’arrisques a apostar a la baixa contra valors del Tresor, cal tenir un olfacte molt fi i ser capaç d’endevinar les decisions dels estats. ¿Ajudarà la intervenció de les administracions a revifar l’economia a llarg termini? això és qüestionable. Però per als inversors creatius, el consell més simple és que evitin enfrontar-se als governs centrals, perquè poden sortir escaldats”.

A l’altra banda de l’Atlàntic, alguns analistes coincideixen que les vendes en curt contra l’euro són un error, perquè si no es compleixen els vaticinis de la caiguda de la seua cotització, els inversors hi cremaran les seues butxaques.

“Amb uns mercats tan volàtils com els actuals”, diu Andrew Moravcsik, director d’estudis sobre la la Unió Europea a Princeton, “els pessimistes creuen que no existeix el ressort polític que impediria als especuladors que trenquin l’eurozona. Però obliden que els països membres de la Unió Europea han demostrat amb insistència que sempre troben solucions comuns, no per motius sentimentals cap al mite d’Europa, sinó perquè és la regió amb el grup d’economies més interdependents del planeta”.

En efecte, la banca alemanya ha comprat deute sobirà espanyol i irlandès equivalent al 12% del producte interior brut (PIB) d’Alemanya, la banca britànica ha comprat valors sobirans espanyols equivalents al 5,7% del PIB del Regne Unit, i la francesa, al 8,6% del PIB de França. D’acord amb les xifres del Banc de Pagaments Internacionals, més del 70% dels préstecs a països de la Unió Europea provenen del capital dels seus propis veïns.

Tot això, és clar, converteix la banca europea en víctima propiciatòria. No és estrany que, després de la nota negativa que l’agència de qualificació de risc Moody’s ha adherit recentment als bons d’Espanya, l’índex borsari FTSE 100 rellisqués el dimecres passat més de nou punts de cop, sota el pes d’una banca que va obtenir els pitjors resultats entre els sectors europeus cotitzats.

Sota les noves regulacions comunitàries, que requereixen una major quantitat de capital disponible, la banca europea es veurà obligada a extreure prop de 1,1 bilions d’euros dels mercats abans de 2019, així que mantingueu-vos atents: la batalla per la supervivència de l’euro serà llarga…

*Podeu accedir al meu article complet sobre el canvi temporal en l’activitat dels fons d’inversió en relació a l’euro ací.

Publicat dins de Mercats | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a Facen les apostes… contra l’euro

La propera fase de la crisi: les pensions

Publicat el 17 desembre 2010 per Victor Jimenez

“Personalment, la meua intenció és la de quedar-me a un costat de la taula de joc a menys que els mercats mostren algun tipus de signe positiu, més enllà del repunt oficial”.

Si l’opinió de Herb Briggs, un petit inversor privat, és compartida en el parquet per més actors dels que el govern britànic sospita, l’esforç per ampliar la versatilitat dels fons de pensions s’haurà fet en va. L’experiment, d’altra banda, llançarà un missatge tèrbol a la resta dels indecisos membres de la Unió Europea: les reformes del sistema de jubilacions són electoralment perilloses, i econòmicament fútils.

El ministre d’Economia, George Osborne, ha obert la caixa de les pensions de Pandora. Vol esborrar del mapa de les pensions britàniques l’obligació de contractar una renda vitalícia als deu anys de la jubilació forçosa ─que en l’actualitat és de 65 anys i ho seguirà sent fins 2018, quan passarà a ser de 66, tan sols un any menys que a l’Estat espanyol des de 2013 ─. Les anualitats, a dia d’avui, procedeixen obligatòriament del fons de pensió personal, el que impedeix que el capital reservat per al retir es destine a qualsevol altre producte financer.

“Això equival”, diu l’especialista en finances personals Billy Burrows, “a afirmar que els fons de pensions, una vegada que el titular arriba als 75 anys d’edat, podran romandre com una inversió més dins del seu portafoli privat o moure’s a la recerca de majors percentatges de rendibilitat “.

La revisió esbossada pel govern de Downing Street, a més, pretén afegir 300.000 lliures esterlines al límit de capital lliure d’impostos estalviat al llarg de la vida per al dia després d’abandonar l’activitat laboral. Així, la nova quantitat, exempta de càrregues fiscals, serà de 1,8 milions de lliures o 2,15 milions d’euros.

L’altra clau per copsar la profunditat del gir és aquesta: com que les companyies han de pagar un 3% al fons de pensió laboral dels seus empleats, després dels canvis en la regulació, les aportacions creixeran al ritme de l’índex de preus al consum en comptes de l’índex de preus al detall. Que quina és la diferència? Doncs que la petita i mitjana empresa estalviarà fins 92.000 milions d’euros durant els propers 15 anys, una bombona d’oxigen inestimable en els temps que corren. I que els treballadors, que aporten el 4%, estalvien 715 euros anuals que engreixen la seua butxaca.

Pa per avui i fam per la jubilació?

“Aquesta flexibilitat extra”, explica Joan Segars, de l’Associació Nacional de Fons de Pensions, “és una fulla de doble tall”.

Per reanimar l’economia, sembla que haurem de superar la por a manejar-la.

*Si voleu accedir al meu report de desembre sobre l’economia del Regne Unit, podeu clicar ací. L’article original de la reforma de les pensions del govern de David Cameron és ací.

Publicat dins de Caixa o Faixa | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a La propera fase de la crisi: les pensions