Iván Comerma, director de Mercats del Capital en el grup bancari andorrà BIBM, em deia aquesta setmana que creu que la probabilitat que les caixes seduesquen la inversió privada és “gairebé nul·la”. Ben al contrari, Comerma suggereix que
“Els que podrien comprar, no començaran a fer-ho fins que no es beneficien de preus de desguàs, que en realitat equivaldria a una liquidació encoberta. Pel que fa als bancs europeus, alemanys, francesos o britànics només entrarien en un acord si poden bescanviar deute per accions i augmentar així el control sobre la seua inversió. Ara, no descarte, tampoc, que alguns dels bancs espanyols més solvents gosen prendre marques i oficines per tal d’evitar una convulsió del sistema financer”.
No és gaire senzill de discutir-li que els inversors particulars i les cases del capital exterior, de moment, han girat l’esquena a les caixes, la qual cosa té sentit quan s’escolta a les agències de qualificació de risc com, per exemple, Fitch o Moody’s calcular els forats en les caixes d’estalvis amb xifres de 43.000 milions d’euros o fins i tot de 89.000 milions.
Per alguna raó, no em sent preocupat pel Fons de reestructuració del Banc o FROB. El Fons, del qual han de xuclar les entitats financeres espanyoles amb les pitjors reserves de liquiditat a canvi de la seua nacionalització durant cinc anys, vendrà encara més deute als mercats enguany ─a hores d’ara descansa sobre un petit coixí de 14.000 milions d’euros a comptes del pressupost de l’Estat, els mercats de crèdit i una línia de crèdit bancari─, però fins i tot Deutsche Bank AG a Londres diu que el Govern espanyol podria injectar, diguem-ne, 75.000 milions en les caixes d’estalvis regionals si fos urgent, i que no danyaria les finances públiques.
A més, Jeremy Carter, analista de finances estructurades de Fitch, baralla un joc molt particular de dades, importants per entendre l’abast del problema de les caixes. Segons Carter,
“la majoria de les transaccions en obligacions de préstecs garantits o CLO que involucren a empreses petites i mitjanes ─i les PIME són els clients tradicionals de les nostres caixes d’estalvi─ pateixen menys del 30% d’exposició al risc immobiliari. Si bé és cert que els impagaments en aquest sector són de prop del 10%, la taxa de recuperació és molt més gran que amb els préstecs sense garantia”.
Aquests impagaments, cal recordar, s’han reduït un 1% desde 2009, i el deteriorament del valor dels actius de les caixes i les propietats s’ha estabilitzat.
El canvi és subtil, inaudible, si ho prefereix, però la tendència no prescriu l’eutanàsia com el millor camí per a les caixes. Llavors, hi ha aquest paper que Bank of America (BOA) Merrill Lynch va presentar als seus clients a l’abril de 2010, després de setmanes d’exploració arreu del sistema financer espanyol a la recerca d’oportunitats. L’informe posa de relleu la naturalesa bella del model de crèdit de les caixes, la raó per la qual han aconseguit desterrar els bancs ortodoxos de gairebé la meitat del mercat de crèdit a l’Estat espanyol: des de 1995, les caixes d’estalvi han invertit almenys 16.000 milions d’euros en projectes socials i l’educació pública i la salut. No és exactament el tipus de comportament financer que atrau els inversors europeus ètics?
Només en el Regne Unit, la inversió socialment responsable o ISR ha experimentat un creixement extraordinari. Les quantitats giren encara al voltant d’uns pocs milers de milions, però les caixes tenen totes les característiques per posar una mà a cada costat de la frontera entre la inversió capitalista ‘pura’ i la que porta l’avantatge d’una ètica saludable, l’absència de la qual, precisament en aquests dies de crisis, tothom lamentem.
*Podeu accedir als meus darrers articles sobre les caixes ací.
Iván Comerma, director de Tresoreria i Mercat de Capitals en el grup bancari andorrà BIBM, em va dir avui que creu que la probabilitat que les caixes de dibuix en el capital privat és “gairebé nul”. Al seu lloc, suggereix que Comerma
“those who’d buy, will not begin doing so until they profit from knockdown prices, which could actually amount to a disguised liquidation. “Els que podria comprar, no començar a fer-ho fins que es beneficien de preus de liquidació, que en realitat podrien ascendir a una liquidació encoberta. As for the European banks, the German, French or British would only enter into an agreement if they can swap debt for equity and increase control over their investment. Pel que fa als bancs europeus, l’alemany, francès o britànic només entraria en un acord si poden canvi de deute per capital i augmentar el control sobre la seva inversió. Now, I don’t rule out, either, that some of the most creditworthy Spanish banks grab offices to prevent a seizure of the financial system.” Ara, no es descarta, tampoc, que alguns dels bancs espanyols més solvents prendre les oficines per evitar una convulsió del sistema financer. “
It is hardly arguable that retail investors and capital houses have so far given cajas’ roadshows the cold shoulder, which makes sense when you listen to risk rating agencies like Fitch or Moody’s calculate holes in the savings banks for up to €43 billion or even €89 billion. No és discutible que els inversors particulars i les cases de capital fins al moment han donat gires caixes “amb fredor, la qual cosa té sentit quan s’escolta al risc de les agències de qualificació com els forats calcular Fitch o Moody’s a les caixes d’estalvis de fins € 43000000000 o fins i tot € 89000000000.
Somehow, I cannot feel worried about the Bank Restructuring Fund or FROB . D’alguna manera, no pot sentir-se preocupat pel Fons de reestructuració del Banc o FROB . It will be offering more debt to the markets this year─the Fund, from which Spanish financial institutions with the worst liquidity reserves are meant to receive Tier 1 oxygen, is currently wrapped in a mere €14 billion duvet from the state budget, credit markets and a banking credit line─ but even Deutsche Bank AG in London says that the Spanish government could inject, let’s say, €75 billion into the regional savings banks if it were urgent, and that would not damage Spain’s public finances any further. S’oferirà més deute als mercats enguany ─ el Fons, de la qual les entitats financeres espanyoles amb les reserves de liquiditat més estan destinats a rebre un nivell d’oxigen, es troba embolicat en una mera € 14000000000 edredó del pressupost de l’Estat, els mercats de crèdit i una línia de crèdit bancari ─ però fins i tot Deutsche Bank AG a Londres, diu que el Govern espanyol podria injectar, diguem, € 75 milions en les caixes d’estalvis regionals si fos urgent, i que no danyaria les finances públiques d’Espanya més enllà.
Besides, Jeremy Carter, structured finance analyst at Fitch, manages a particularly significant set of data to understand the trouble with cajas. A més, Jeremy Carter, analista de finances estructurades de Fitch, gestiona un conjunt particular de dades important per entendre el problema de les caixes. According to Carter, Segons Carter,
“the majority of transactions in collateralised loan obligations or CLOs that involve small and medium size companies─and SMEs are traditional clients of our savings banks─bear less than 30% of risk exposure to the property market. “La majoria de les transaccions en obligacions de préstecs garantits o CLO que involucren a empreses petites i mitjanes ─ i les PIME són els clients tradicionals de les nostres caixes d’estalvi ─ tenir menys del 30% d’exposició al risc al mercat immobiliari. While it is true that defaults in this sector are close to 10%, the recovery rate is much higher than with unsecured loans.” Si bé és cert que els incompliments en aquest sector són prop del 10%, la taxa de recuperació és molt més gran que amb els préstecs sense garantia. “
In addition, these defaults are down 1% from 2009 and deterioration of value of cajas’ assets and properties has stabilised. A més, aquests valors predeterminats s’han reduït un 1% a partir de 2009 i el deteriorament del valor dels actius de les caixes i les propietats s’ha estabilitzat.
The change is subtle, inaudible if you prefer so, but the trend does not prescribe a sudden death as the best way out for the cajas. El canvi és subtil, inaudible, si ho prefereix, però la tendència no prescriu una sobtada mort en el camí el millor per a les caixes. Then, there is this paper that Bank of America (BoA) Merrill Lynch presented to its clients back in April 2010 after weeks of exploration throughout the Spanish financial system on the lookout for opportunities. Llavors, no és aquest el paper que Bank of America (BOA) Merrill Lynch va presentar als seus clients a l’abril de 2010 després de setmanes d’exploració en tot el sistema financer espanyol a la recerca d’oportunitats. The report highlights the beautiful mind and nature of the credit model of the cajas, the very reason why they have successfully ousted orthodox banks from almost half of Spain’s credit market: since 1995, savings banks have invested at least €16 billion in social projects and public education and health. L’informe posa de relleu la ment bella i la naturalesa del model de crèdit de les caixes, la raó per la qual han aconseguit enderrocat bancs ortodoxa de gairebé la meitat del mercat de crèdit a Espanya: des de 1995, les caixes d’estalvi han invertit almenys 16 € mil milions en projectes socials i l’educació pública i la salut. Isn’t it exactly the kind of financial behaviour that would lure European ethical investors? No és exactament el tipus de comportament financer que atraure els inversors europeus ètica?
Only in the United Kingdom, socially responsible investment or SRI has seen extraordinary growth. Només en el Regne Unit, la inversió socialment responsable o ISR ha experimentat un creixement extraordinari. Of course, the sums revolve around the few billions, but cajas─once put themselves together─have all the features to place a hand on either side of the border between ‘pure’ capitalist investment and one with a healthy ethical edge, the absence of which, precisely these days, is universally regretted. Per descomptat, les quantitats giren al voltant d’uns pocs milers de milions, però les caixes un cop ─ ─ posar junts tenen totes les característiques per posar una mà a cada costat de la frontera entre “purs” la inversió capitalista i un altre amb un avantatge saludable ètica, l’absència de que, precisament en aquests dies, és universalment lamentat.
