La immensa majoria dels espanyols, i els catalans en això no som diferents, encara no han entès res.
– I què és el que han d’entendre?
Doncs que la crisi és un desajust gravíssim entre oferta i demanda.
– Ah…
Quan el mercat es buida, és a dir, quan tot allò que s’ofereix, es ven no hi ha crisi. Però ara, això no passa. Hi ha pocs venedors que aconsegueixen col·locar tot el que tenen a l’aparador. I per tant tenen excés de recursos: excés d’estoc, excés de mà d’obra, excés de metres, etc…
– I perquè tenim aquest excés?
Perquè en el passat, la demanda era superior a la oferta: els consumidors pressionaven els venedors perquè oferissin més i més producte. I els botiguers van ampliar la botiga, van omplir els prestatges i van contractar més dependents. El primer símptoma de que la demanda pressiona fortament la oferta és l’alça de preus que van patir alguns mercats (com l’immobiliari) en el passat.
– I que és el que haig d’entendre?
Que la demanda que teníem era fictícia, no era una demanda real.
– Què vols dir amb real? Jo bé que vaig comprar una casa, i jo la volia aquesta casa! I cada dia la trepitjo aquesta casa! És ben real!!
La casa la vas comprar a crèdit no?
– Si.
I a qui li vas demanar els diners?
– Al Banc.
I el banc a qui els va demanar?
– Ni idea! Això no és el meu problema!!
T’equivoques!! Resulta que SI és el teu problema, perquè si aquest senyor (que anomenarem “Sr. Mercats”) no li hagués deixat els diners al teu banc, ara no tindries casa. Ho has entès??
– Ehem… Si.
Per tant el Sr. Mercats és el propietari real d’aquests diners, i ves per on, aquest Sr. té unes costums ben estranys: Aquest Sr. Mercats vol cobrar!!
– Ei!! Que jo pago la meva hipoteca! RELIGIOSAMENT!! (Je! Je!)
Tu si, però un 25% dels espanyols tenen dificultats per pagar-la. I saps què vol dir això?
– No…
Doncs vol dir que el teu banc només disposa del 75% dels diners que ha de tornar mensualment. I això, saps què significa?
– Doncs m’ho començo a imaginar.
Crec que no… El teu banc, com que no té diners per pagar les seves quotes, el que ha de fer és demanar prestat una altra vegada. I endevina a qui li demana prestat?
– Mmmmm…. M’ho començo a sospitar…
Doncs li demana al mateix Sr. Mercats (o a un amic, o cosí seu, o algú que té diners i es guanya la vida prestant-los). I saps què li diu el Sr. Mercats? Que el teu banc és mal pagador, està molt endeutat i que té por que no li pagui, per tant es resisteix a deixar-li més diners. El teu banc, com que tampoc li deixen diners els pocs bancs que si en tenen, suplica i suplica. Així que el Sr. Mercats li contesta que d’acord, però que com que el risc d’impagament és molt més gran, l’interès també serà més gran. I el teu banc diu que si.
– Per tant problema resolt!
Et tornes a equivocar. El teu banc, avui ja no demana diners per fer hipoteques com la teva, sinó principalment per pagar els seus propis deutes (o millor dit, els deutes de la gent que no li paga). I en cas que li sobri algun diner d’aquest nou préstec tria molt bé a qui li ha de donar, li’n demana moltes garanties i quan el dóna, el seu interès també és molt més alt.
– Ah!! En conseqüència el meu banc restringeix els seus crèdits!! I si tanca l’aixeta del crèdit, la gent compra menys cases!!
Exacte! Compra menys cases, menys cotxes, menys rentadores, i per tant la demanda disminueix. I si la demanda es contrau de forma generalitzada a l’economia, es produeix una crisi. I aquesta és la crisi que tenim.
– Però… pel que m’estàs dient, tot el creixement que vam tenir era un miratge. Tot ho compràvem a crèdit!
Tu mateix ho has dit: No era un creixement REAL. Era un creixement a crèdit i ara ens toca pagar el crèdit.