Aquesta és la lliçó. Això és el que passa quan hom estira més el braç que la màniga. Portugal haurà de fer un Pla d’ajust dur però necessari” declara el cap de la delegació de la Unió Europea. I no m’estranya. Hem estat dirigits per un munt d’hereu escampa que ens en han deixat la caixa buida i ara encara volen esmenar la plana a tothom.
Tothom sap que no és pot gastar més del que es guanya. A nivell internacional ha passat igual, hem tingut un munt de dirigents amb les mans foradades que han governat els destins de molts països sense mirar si hi havia diners a la caixa i aquest n’és el resultat: Deute descomunal, interessos colossals i la vergonya d’haver de pidolar ajuda externa.
Els casos de Portugal, Irlanda i Grècia (PIG), són l’exemple més proper i més clar que tenim. La recent rebaixa de la qualificació del deute d’EUA n’és un altre.
Fonts del Departament d’Economia em diuen que el cas de la Generalitat és molt similar. M’expliquen que s’han trobat pagaments fins l’any 2027 d’instal·lacions inaugurades poc abans de les eleccions. Alguns d’aquests compromisos sumen més del 50% del pressupost del que “teòricament” disposen. En altres casos s’han trobat “factures al calaix” per un 17% del total pressupostat. És a dir, que dels diners que tenien per a l’any vinent, dues terceres parts ja estan gastades per l’anterior govern.
Si a aquest 67% li sumem la retallada del 10% ja es veu el poc marge que els queda. No els envejo. Com a professor d’economia aquestes coses no les explico. Potser correspondrien a la Càtedra d’Ètica del meu company Norbert Bilbeny.
La raó està molt ben repartida: tothom creu tenir-ne suficient. Però els diners no, els qui els han gastat els deuen i els han de tornar. I Com deia el meu avi, qui té el cul llogat no seu quan vol.
En fi a sota us deixo alguns titulars i llur cronologia perquè veieu els disbarats que s’han fet i dit en el país veí, i no els repetim: