Un local comercial buit, desangelat i amb els vidres bruts sorgeix davant meu mentre passejo pel centre de Sant Feliu de Guíxols.
Al bell mig d’un dels vidres m’apareix aquest pasquí que em serveix de reflexió. Assumeixo que el vehicle en venda es del mateix amo que tenia la botiga. Imagino que el negoci se’n va anar a n’orris i ara no pot pagar les lletres del cotxe.
La part important no és aquesta. Això li pot passar a qualsevol persona, en qualsevol moment. La part important és que aquest individu es va comprar un cotxe amb TV incorporada (imprescindible!). Un cotxe que té un comandament a distància per obrir i tancar les finestres des de lluny (ultra necessari!). I no un cotxe qualsevol, no. Un Audi A6 turbodiesel amb motor de 3 litres i tracció a les quatre rodes (un petit utilitari vaja!). Segur que en una població vora el mar com Sant Feliu és molt necessari que tingui tracció a les quatre rodes. El del concessionari es devia fer un tip de riure després de dir-li: “Ja vas veure quina nevada va fer l’hivern aquell de la gran apagada!”. El meu escrit reflexiona sobre el fet que l’autor d’aquest escrit es va comprar un cotxe que no li tocava, un cotxe que estava clarament per sobre de les seves possibilitats.
– Estàs elucubrant. Només has vist un anunci i t’estàs inventant una trama. No tens ni idea. També podria ser que qui el tenia era una dona, mare de família, i que ara, té els dos fills estudiant a Irlanda. O no?
Doncs no. Primera perquè les dones no es gasten els diners en cotxes. Se’ls gastaran en altres coses, però en cotxes no. Segona, és fàcil veure que la gran quantitat de faltes d’ortografia demostren un baix nivell d’expressió escrita. Tercera i més important, aquest individu no té li més mínima idea de l’objecte que té a les mans.
– Home… i això?
Molt fàcil. Si tu tinguessis una joia de gran valor artístic se t’acudiria vendre-la en una parada al mercat? Si tu ets conscient que has de vendre un vehicle que depassa de llarg els 60 mil euros, no fas un cartell a mà, ple de faltes i el plantes al bell mig d’un aparador ple de pols d’una botiga tancada. Hi ha revistes de cotxes, hi ha setmanaris de compravenda, hi ha un munt de webs dedicades a l’intermediació de vehicles de segona mà, hi ha concessionaris, i finalment si no coneixes res d’això, pots fer aquest full a màquina i passat pel corrector.
– D’acord… Però quina és la conclusió?
Que aquest rètol en aquest local abandonat és el clar exemple d’això que ens ha passat a tots. Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, fruint de serveis que els nostres impostos no podien pagar i ens hem endeutat per sobre d’allò que el mínim sentit de prudència hauria aconsellat. Això ho hem fet tots. Els que hem comprat un pis a un preu exagerat. Els que hem signat una hipoteca a 40 anys. Els que ens han concedit la hipoteca i ara s’adonen que no la podem pagar. Els que van imposar una taxa (puntual) i han contractat 1.000 funcionaris per cobrar-la (per sempre). Els que van fer una obra i van utilitzar el “mètode alemany” perquè no sortís a cap auditoria. I finalment els que vam callar i vam assistir impassibles a aquesta orgia frenètica i sadomasoquista del mercat immobiliari sense plantar-los cara, i sense exigir que s’havia d’aturar.
En les actuals circumstàncies i amb una prima de risc de 2,5 punts per sobre el deute alemany (és a dir, que els alemanys són el doble de solvents que nosaltres… quina novetat!) només podem fer una cosa, adaptar-nos a la nova situació, treballar més i esperar que la garrotada no sigui més forta que la que ja hem patit.