Foto d'una macrobiblioteca que obre poques hores i tanca a l'agost
Fa poc em van dir: “Dius que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, no sé com es pot fer això amb 900 euros al mes”.
D’acord. Definiré viure per sobre de les seves possibilitats a “aquell qui GASTA un sol euro per sobre del que INGRESSA”. Tant fa si guanya 10, com 10.000 mil, s’entén oi? Al final d’aquest post, m’hi tornaré a referir.
De fet això és el que ha passat a moltes administracions públiques arreu de l’estat. El sistema d’ingressos de les administracions està basat en impostos i taxes (municipals com la plusvàlua, estatals com l’IVA i nacionals com les transmissions patrimonials). Quan l’economia creix es generen més moviments (volum) i com que els preus acostumen a pujar, també més import (preu). Això omple les arques públiques de forma més que proporcional al creixement de la economia (volum X preu). Així s’entén que els pressupostos de la Generalitat van augmentar quatre cops més que el PIB (un 44% entre 2004 i 2010 mentre el PIB català creixia només un 11%).
Això va passar també amb els pressupostos de l’Estat i amb els de molts ajuntaments, (petits com el de Moià i grans com el de Madrid). L’error de molts governants va ser creure que aquests ingressos no deixarien de créixer, i com a molt s’estancarien (pocs havien estudiat economia, ja us ho asseguro!). I amb aquesta idea van convertir aquests ingressos extraordinaris en despesa corrent (salaris, manteniment, consums).
Una biblioteca amb les parets del segon pis encara per enguixar
Si haguessin assistit a les classes de primer els hauríem explicat un concepte molt important en economia anomenat “elasticitat”. L’elasticitat explica aquest creixement més que proporcional dels ingressos públics, perquè la recaptació és elàstica respecte al creixement econòmic. Si l’augment és més que proporcional es diu que l’elasticitat és superior a la unitat, si ho és menys, es diu que és inferiora ú. En el cas de la Generalitat citat abans, l’elasticitat seria de quatre. I si les arques s’omplen més que proporcionalment en fases de creixement, que imagineu amics lectors passarà en èpoques de recessió?
Però hi ha una cosa pitjor que utilitzar ingressos extraordinaris per pagar despesa corrent, i és utilitzar aquests ingressos per a fer una inversió que generarà encara més despesa corrent. Al petit poble on estiuegen els meus sogres hi ha una macrobiblioteca. De lluny sembla més un palau de congressos que un espai de lectura. De fet la planta superior no està acabada i de fora encara s’hi veuen les parets de totxo. El cost de l’equipament és el que generaria un gran titular però econòmicament no és molt transcendent, sabeu perquè?
– Perquè una biblioteca és un bé d’inversió que es frueix al llarg del temps (en teoria el temps necessari per pagar-lo) i en el cas que no el pugui pagar, l’embargaran i se’l quedarà el banc.
Exacte! El que serà complicat de reduir és la despesa corrent que genera la biblioteca. Perquè si té poca demanda i la gent no hi va (com l’AVE entre Toledo i Cuenca) s’ha de tancar i dimitir per haver llençat tants diners. Si té molta demanda i la gent hi va, tens dos opcions: Primera, ampliar personal, horaris, manteniment, consums però això ja no és possible perquè de diners que ja no n’entren. Segona, com que no hi ha diners, redueixen personal, l’horari, consums i deixen l’obra a mig acabar. Amb la segona solució no s’estalvia, es gasta menys despesa corrent però tenim un equipament infrautilitzat. És com comprar-se un Ferrari i haver-lo de deixar al garatge perquè no tenim diners per la gasolina.
Horaris de diverses biblioteques. Un problema general d'infrautilització.
El resultat és igual de dolent: infinitat d’equipaments públics (biblioteques, pavellons, piscines, línies de tren, museus, punts d’informació, centres culturals, CAP’s, hospitals, escoles, instituts, lleis com la de dependència i un llarg etcètera) que s’han dimensionat exageradament i que podrien ser menys, més petits, amb menys disseny o més barats, és a dir, que no estiguin per damunt de les possibilitats de les arques públiques que els paguen.
Si hisenda som tots, tots hem viscut per sobre les nostres possibilitats, tots hem assistit impassibles a les presentacions de Ferraris de la sanitat, de l’ensenyament, i de serveis sense preguntar: “I qui pagarà la gasolina?”.
PD: La setmana vinent parlarem de la relació entre sous i qualificació i com es por relacionar amb els polítics que tenim. Fins aviat!!