Deia una expert emprenedor fa dies a la Contra de La Vanguardia, que l’administració ha de no molestar, i en tot cas recolzar, i acompanyar els emprenedors (i les empreses). També deia que havia après més dels seus fracassos que dels seus èxits. Hi estic d’acord.
Al nostre país, malgrat que la majoria en renega obertament, estem impregnats d’una moral cristiana que prové dels temps de Tomàs d’Aquino i que veu l’enriquiment i el lucre com quelcom molt negatiu (pecaminós!). Només cal obrir la premsa perquè ens aparegui el dibuix d’un senyor amb barret de copa, amb vestit i fumant un havà, i tothom pensa immediatament en un empresari. En moltes de les sèries de TV3, el dolent és empresari ni que sigui d’un petit negoci. Amb aquesta fama qui troba estrany que un 60% dels nostres estudiants universitaris vulgui ser funcionari? Qui es dedica a ser emprenedor? Aquells que són o molt inconscients o molt eixalabrats, i de vegades les dues coses.
La segona gran crisi és vendes. Com que hi ha menys liquiditat, és a dir, com que corren menys diners, també hi ha menys transaccions, i això vol dir menys vendes. Però les empreses havien crescut en estructura d’acord amb les seves vendes. Amb caigudes de facturació del 20%, 30% o en molts casos del 50%, les estrucutures (personal, lloguers, flota, magatzems, estoc, etc..) i el seu cost s’han tornat insostenibles. Però mentre les vendes es poden perdre, en molts sectors, d’un mes a l’altre, l’estructura no. El personal s’ha d’indemnitzar, els lloguers tenen penalitzacions, els estocs s’han de malvendre, la flota si és de renting (la majoria) té uns contractes que cal exhaurir.
El darrer gran problema de les empreses és financera. Les aixetes del crèdit s’han tancat de forma dràstica i en molts casos barroerament. En algunes empreses, quan s’ha hagut de renovar la pòliça de crèdit, l’han cancel·lat, per sorpresa, sense ni tan sols comunicar-ho. Com que cap empresa treballa amb un sol compte, la resta de bancs s’han quedat penjats, i s’ha produït una estampida de “tonto l’últim!” de la resta d’entitats. Això ha obligat a detraure recursos de l’empresa on segur eren més productius. En moltes altres els ha significat el concurs de creditors o la fallida. Recordo el cas d’una directora comercial d’un important banc de Catalunya confessant-me que la seva entitat estava fent vertaderes barbaritats econòmiques. Per exemple, en aquella empresa que havia tirat la casa per la finestra i era absolutament inviable, el banc li feia una quitança i li allargava els terminis de pagament amb moratòries de tres o cinc anys. En canvi, si la empresa tenia prou solvència, i per tant era viable, el banc li abaixava el límit de crèdit i la deixava amb la pell als ossos, per tal de complir objectius dels caps. Com que l’objectiu era reduir l’endeutament amb les empreses, les bones pagaven “el pato” de les dolentes. Lamentable. Injust. Però real. Entenc l’objectiu del Banc d’Espanya de reduir l’exposició al risc empresarial. A nivell macroeconòmic és correcte. Però si es fa perjudicant les empreses viables, ens carreguem el futur del país. Aquest és un clar exemple de mala aplicació d’una bona norma. Qualsevol cosa abans que surti a la llum que els que la van fer grossa i van concedir crèdits a qui no tocava, són els que ara s’estan carregant l’economia productiva, i per tant el futur creixement del país.
Aquest és el panorama actual i dubto que Rajoy l’entengui (i ja no parlo de Zapatero!). Tots dos sempre han treballat per a l’estat (Rajoy, enregistrador de la propietat). No hi estem d’acord, ens queixem, però ho acceptem, perquè aquest és el país que tenim, el que hem creat i el que ens mereixem.