Assisteixo, encuriosit, a una taula rodona sobre la reforma laboral de 2010. Els ponents: el president de la sala “social” del Tribunal Superior de Justícia Catalunya, un assessor del Departament de Treball i un representant de la patronal Foment.
La sessió, organitzada pel President del Club de Relacions Laborals d’Alumni UB, Vicenç Planas, omple a vessar l’Aula Magna de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona.
El ponent que més m’ha impressionat, tant pel seu bon sentit de l’humor com per la claredat i la contundència de les seves afirmacions ha estat el magistrat de lo social, Jacobo Quintans. Ha fet una defensa aferrissada de la empresa.
Segons ell la nova reforma laboral només crearà uns pocs llocs de treball: Els d’aquells que siguin ocupats pels que… expliquen la reforma laboral!!
El Magistrat Quintans afirma que aquesta reforma és un conjunt de pedaços que no resol res. Es pregunta que com hem pogut passar 22 mesos debatent aquesta ignomia de reforma. Explica que a les empreses s’els han de posar totes les condicions perquè puguin guanyar diners, i que aquests diners s’han de repartir en primer lloc amb els que els han creat (treballadors i empresaris), i a partir d’aquí l’estat (impostos). Però que si les empreses no guanyen diners, cap d’ells surt guanyant.
El jurista parla de què, amb la llei actual, quan una empresa arribava a tenir causes objectives per acomiadar (3 anys de pèrdues) és perquè ja està a la UCI, i que en aquells moments és inútil que s’aculli a una rebaixa del cost de l’acomiadament.
La seva tesi és que mentre duri la crisi, la nostra rígida legislació laboral hauria de posar-se en suspens, per tornar-la a recuperar, un cop la haguem passat. El ponent acaba condemnant els polítics timorats que s’han cagat a les calces en el moment que s’havien de prendre decisions complicades i que tenien un cost polític important.
Els altres dos ponents han estat en la seva línia, el representant de la patronal defensant l’empresari, i el del departament de treball, els treballadors. Una exposició intel·ligent, valuosa i coincident en un sol punt. La reforma s’ha quedat curta i no respon a les expectatives del que calia fer en una situació tant greu com l’actual
Malauradament quan ha arribat el torn de preguntes els assistents, molts d’ells estudiants, han demostrat que la ideologia té molta més força que la curiositat: “Perquè la crisi la paguen sempre els mateixos: els treballadors?”, “Perquè els llocs de treball s’han de crear empitjorant les condicions de treball?”, “Les polítiques liberals ens han dut a aquesta crisi, i ara la recepta per solucionar-la és més neoliberalisme?”. Quina llàstima!! Tenint al davant persones de primera línia en el camp de les Relacions Laborals, i l’única cosa que a alguns s’els acudeix, és intentar confirmar les pròpies creences!!
És del tot possible, i segurament probable, que la majoria dels presents hagin absorbit la informació i a poc a poc es vagin fent una opinió personal. Tanmateix és curiós com el discurs d’allò políticament correcte s’imposa fins i tot a l’àmbit universitari. És igual que la realitat xoqui frontalment amb la ideologia i que uns prestigiosos ponents la manifestin amb fets, exemples i experiència de saber allò que funciona. Prefereixen encorsetar la ideologia i vestir-la amb les millors robes. I els líders d’opinió de torn, han de fer el discurs neo-progressista que queda bé en públic, però que després ningú vota…
Una de les coses bones de les passades eleccions és que els ha caigut la màscara als del discurs antiempresa. Aquest discurs nomes ens ha dut mes deute, mes maldecaps i mes atur. I la gent se n’ha adonat. Es pot enganyar a molta gent durant un temps, però no a tothom sempre.