Reemprens antics hàbits que havies deixat de banda per unes raons incertes. I pensaves que podries mantenir la decisió sense recança, amb el rictus impertorbable. I no ha estat així. De fet no ha servit per a res l’aturada. Només més dolor, més falta d’allò que tant desitjaves, i un munt de temps perdut.

O potser no existeix el temps perdut, potser no. Perquè cada acte, cada no-acte, cada silenci, cada paraula, fan madurar la fruita. Així doncs, potser, no existeix el temps perdut, sinó les hores perdudes perdent la paciència. I la impaciència és enemiga de la felicitat. I la felicitat és … qui carai ho sap. Em van dir una vegada que la felicitat són tastets de felicitat. Podria ser. Jo sostinc que la felicitat no és un destí sinó un camí. No ho sé. En tot cas estic divagant, oi? I a més, a què treu cap capficar-se amb aquesta mena de preguntes irresolubles?  Segurament és millor deixar-les de banda i dedicar-se a viure mentre en tinguem l’oportunitat.