Qui vol linxar al maquinista?

La reacció de moltes persones contra el conductor del tren que va descarrilar a Santiago de Compostel·la va ser en un primer moment d’ira. I algunes encara ho són. És lògic, suposo, perquè el despistament de Francisco José Garzón ha suposat la mort de 79 persones, i ferides físiques (i emocionals) a moltíssima més gent. Aquest linxament social i mediàtic, però, dóna la mesura de la qualitat humana de la societat en la que vivim.
És clar que s’ha d’investigar què va passar, els motius últims de l’accident, les negligències que va haver-hi per part de qui fos, els hipotètics errors humans i tecnològics. Tot cal investigar-ho. Però no puc evitar pensar (sentir, diria) que la pitjor condemna per aquest home és la pròpia consciència. Aquesta ja l’està complint i no depèn dels seus congèneres ni dels poders judicials. Segurament l’estarà complint la resta de la seva vida.
Me’l crec quan diu que preferiria estar mort. No sé com es pot viure amb aquest pes. Pels morts, però també pels centenars de fills, germans, marits, mullers, pares… als quals els va canviar dramàticament la vida amb aquell accident i del qual, alguns, no se’n recuperaran mai, i a d’altres els costarà molt o moltíssim.
S’ha d’investigar tot, ja ho he dit. Però que se n’ha fet de la compassió? Compassió no vol dir oblit, ni deixar de banda el càstig, si és que els jutges consideren que procedeix. Càstig si cal, i no oblidar mai el succeït (qui és que va dir que qui oblida la història està condemnat a repetir-la?). Però compassió per un home que (sembla, i fins que no es demostri el contrari) es va despistar, que va cometre un error, i que de seguida ho va admetre i se’n va penedir. Reiterem: que respongui de les seves responsabilitats, només faltaria. Tots hem de fer-ho. Però això no treu que mantinguem el valor de la compassió, que evitem convertir-nos tots en botxins de tot i tothom que no ens agrada, que actuem des de les visceres i sense rumiar. Fer-ho ens converteix també en generadors de dolor i odi (per a nosaltres mateixos, el nostre entorn i les altres persones).
A aquest home, el primer que cal fer des de la meva modesta opinió, és ajudar-lo. Ajudar-lo molt. Moltíssim. I això no treu, reitero per enèssima vegada, que hagi de respondre jurídicament dels fets (socialment i personal, passi el que passi, ho haurà de fer perquè sempre serà senyalat). Ni treu que també, per suposat, cal ajudar a totes les víctimes; no és posar-lo per davant ni per darrere de ningú. Només dic que si recuperéssim tots plegats, com a societat, el valor de la compassió i la comprensió, en aquest cas i tots, lògicament dins el marc de les normes de convivència que ens han de regir, desgràcies en continuarien passant, però entre tots ens costaria menys suportar-les.

Visca la PAH! Però…

Els desnonaments és probablement un dels drames més greus que pot patir una família. El fet que persones perdin l’habitatge, que corrin el risc de quedar al carrer, a vegades persones molt grans, o a vegades amb mainada molt petita, és sens dubte terrible. Els ajuntaments diuen que fan el que poden. El que la llei i els migrats pressupostos municipals els permeten. I hi ha la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que lluita contra aquesta injustícia social fent que se’n parli, que se’n senti a parlar, i que els polítics no puguin girar els ulls cap a una altra banda descaradament.

Però com passa sempre, hi ha a qui li donen una mà i pretén agafar tot el braç. A Salt, municipi de 30.000 habitants amb uns altíssims percentatges de persones que estan al llindar de l’exclusió social, se’n veuen casos. Als serveis socials de Salt s’han trobat persones que han ocupat il·legalment un pis i que van a l’oficina d’habitatge exigint (sí, exigint) que l’Ajuntament els pagui la llum, l’aigua i el gas perquè no tenen diners. Això és no tenir vergonya. Quan se’ls diu que això no es pot fer exigeixen que almenys se’ls signi un document on el consistori diu que està d’acord amb l’ocupació perquè, de fet, s’està donant habitatge a unes persones que no en tenen. O el cas d’alguns amenaçats de desnonament als quals se’ls troba pis i no l’accepten per diversos motius. S’han proposat pisos que a canvi d’un lloguer social estan molt bé: amb dues, tres i quatre habitacions si són famílies nombroses, ben pintats i arreglats… fins i tot amb pati perquè la família el pugui gaudir, i no l’accepten. Per exemple, perquè són pisos de fora de Salt (al municipi els pisos de la borsa d’habitatge municipal ja estan tots plens). Diuen que no perquè el trasllat obligaria a canviar els nens de col·legi la qual cosa, de fet, passa a tothom que canvia de ciutat i no sol ser cap tragèdia. A més, també a vegades, rebutgen feines que se’ls ofereixen, o perspectives reals de poder-ne trobar alguna en els nous municipis. Això, tot això, és voler aprofitar-se del sistema. Qui té necessitat i la té de veritat, accepta l’ajuda sempre que sigui digna. I lluita per sortir del forat, i més si té família. I no pren el pèl al sistema que, és veritat, és defectuós i fins i tot pervers, però és el que tenim. Tots aquests comportaments que van de la picaresca fins al menyspreu cap al conjunt de la societat perjudiquen sobretot a les persones que sí tenen autèntica necessitat i cap alternativa, que estan en la llista d’espera demanant un espai on encabir la seva família i que cal ajudar (oh i tant!) com sigui. Però de l’ajuda necessària al viure “del cuento”, hi ha molta distància.

La PAH va entrar dimecres passat a l’oficina d’habitatge de Salt, per la porta del darrere i sense avisar. Van entrar per un desnonament que no havia estat anunciat al consistori. Vaja, que ni el banc, ni el jutge, ni la PAH, ni els afectats n’havien parlat amb les autoritats locals. I les persones que porten la veu cantant a la Plataforma es van dedicar a insultar a la gent que estava treballant en l’oficina, ja siguin funcionaris o polítics (que no tots són corruptes i n’hi ha que treballen pel seu poble a canvi de quasi res). La injustícia dels desnonaments no justifica que es titlli d’ “assassins” a simples treballadors, regidors o a qui sigui. És el que els van dir. D’altres vegades la PAH s’ha manifestat davant d’un pis per evitar el desnonament quan després, ha transcendit, estaven al corrent que no s’executaria. Aquest joc deshonest per part d’alguns responsables d’aquesta necessària plataforma, desvirtua la causa que defensen, perquè l’embrut amb mentides i perversions. A crits, la gent no s’entén, ni per cridar o insultar es té més raó, ni mentint resoldrem res.

Una gran mesquita per a Salt

L’Ajuntament de Salt ha emès la llicència d’obres perquè dues entitats musulmanes de Salt, Al-Hilal i Magribins per la Pau, puguin tirar endavant un projecte que fa temps que volen fer realitat: la construcció d’una mesquita prou gran per resoldre el dèficit que pateixen d’espais adequats per al res.

S’han dit moltes animalades sobre el que es preveu construir al polígon de Torre Mirona. Un partit xenòfob, a través d’una web d’aquelles que es dediquen a incendiar la convivència d’arreu, va anunciar durant les eleccions municipals del 2011 que a Salt es volia fer una macromesquita per a quatre mil persones amb minarets i tot.

En realitat l’avantprojecte mostra un edifici sobri i neutre, sense els temuts minarets. Amb una cúpula transparent, una mitja circumferència, però que potser no serà ni tan sols visible des del carrer, perquè queda al centre de l’edifici. L’edifici poc es diferenciarà de les naus industrials que l’envolten. I resulta que les quatre mil persones seran set-centes cinquanta aproximadament.

El més interessant de tot el debat que s’ha creat no és si l’edifici sí o l’edifici no, sinó contemplar les reaccions que genera en les persones una mena d’equipament (privat) religiós com aquest. Demostra simplement que tenim molt camí per fer pel que fa al respecte intercultural i interreligiós. Mantenim prejudicis que són un autèntic càncer que ens menja per dins en forma de ràbia cap a aquells que no són com nosaltres. HI ha qui dóna per fet que en aquesta mesquita s’hi formaran integristes. Per què? Que no se’n poden crear en les actuals mesquites o en locals socials o a dins les cases particulars? És més, no serà més fàcilment controlable en un espai per a 750 persones? Per què pressuposem que serà una fàbrica de terroristes islàmics? Per què analitzem les coses d’una manera tan estúpidament superficial? Són arguments tan pobres que no val ni la pena discutir-los, si no fos perquè fan mal a la convivència i inciten a la desconfiança entre uns i altres. El que deia: un càncer.

Em discutia un professor universitari que en l’article en el qual s’anunciava l’atorgament de la llicència anomenés al centre ‘macromesquita’. Argumentava que es una paraula “no neutra” i tendenciosa: “Per què no parlem de macro-esglésies?”, em preguntava. No li falta raó. En té molta. Tot i això jo defensava que segons el diccionari el prefix ‘macro’ significa ‘gran’ o ‘gros’. Per tant, una macromesquita és una gran mesquita, que és descriptiu, no valoratiu. I com que les altres mesquites de Salt hi caben com a molt cent persones, una de set-centes cinquanta es pot qualificar de macromesquita. Repeteixo: el company de debat tenia raó, però crec que jo també en tenia. El debat, però, em va portar a una altra reflexió: per què donem tanta importància als noms? O més ben dit: per què fem tant cas als noms? Per practicisme ho etiquetem tot, i amb cada etiqueta perdem una part de l’essència de les coses.  Hauríem de tenir en compte aquest fet i no deixar-nos enganyar. Un exemple: en dir-nos musulmans, jueus o cristians, creem una diferència. Però estem parlant del mateix Déu en totes tres religions. Tenen un nexe comú, una essència única. La diferència és com la vestim, com la formalitzem, com venerem al Déu, com el vivim. És a dir, la diferència és formal, no essencial, i ens centrem tant en aquesta forma que l’acabem confonent  amb el fons, i al final les posicions es converteixen en irreconciliables. És absurd. I fins i tot, l’essència d’aquestes tres grans religions, no és diferent de la d’altres que ni tan sols són teistes. Per això, personatges com Gandhi, eren capaços de sentir-se alhora cristians, musulmans, jueus, budistes, hindús, etcètera. Perquè no s’aturava en els noms, ni en la forma de viure el fet religiós, sinó en el missatge essencial d’elles que, al final, per molt que dolgui als que ho necessiten ritualitzar tot, s’assemblen molt. En aquestes diferències hi ha més egolatria (que pren forma d’idolatria) que autèntic espiritualisme.

Per què no podem acceptar que uns centenars de persones es reuneixin per resar versos de l’Alcorà? Quin mal ens fan? Som poc rigorosos. Reivindiquem que se’ns reconegui la nostra cultura, la nostra forma de fer… reivindiquem la llibertat de Ser nosaltres mateixos, diferenciats, amb els nostres mèrits i els nostres desmèrits, però no acceptem que un senyor vagi amb shilaba i una barba de pam o una senyora amb mocador al cap. Pressuposem que un és integrista i que l’altra viu sotmesa pel seu marit o pare i és una víctima de la radicalitat religiosa. Segur que n’hi ha, d’uns i altres, però n’hi ha que simplement van com se senten o tal com han estat culturalment educats. Vaja, el mateix que fem nosaltres i que exigim poder fer. Així que, un mocador, també pot ser un símbol de llibertat. O no. O potser sí. Depèn del cas. En tot cas, l’únic error segur és prejutjar.

El problema essencial no té res a veure amb una mesquita, perquè la immensa majoria de saltencs ni tant sols se n’adonarà que existeix. No té ni tant sols a veure amb la religió tot plegat, tot i que sí amb una concepció superficial del fet religiós. Té a veure amb un poble, Salt, que en pocs anys ha vist multiplicar per quatre el nombre de persones d’origen estranger que hi  viuen, i que moltes són africanes i de religió musulmana. Aquest creixement no és bo per a ningú perquè crea desajustos socials diversos. Hauria estat millor que aquests estrangers se’ls hagués repartit més bé pel territori. Per ells, els nouvinguts, hauria estat més fàcil integrar-se en la nostra societat sense haver de renunciar a la seva cultura, i per nosaltres serien nouvinguts i alhora més benvinguts. Però l’acumulació excessiva i en poc temps, ha creat tensions i desconfiances. És normal, i no podia ser de cap altra manera. Totes les cases han d’estar endreçades, i els encarregats d’endreçar la darrere onada immigratòria han fet servir Salt de calaix dels mals endreços.  Però són aquí i hem d’aprendre a conviure tots plegats des del respecte. Arguments com “ells als seus països no ens deixarien fer esglésies…”, són d’una pobresa absoluta. En molt llocs, és cert. Però i què? És el seu problema si són intolerants i tancats de ment, no el nostre. Ser capaços de tolerar (en el sentit menys pejoratiu de la paraula) als altres, ens fa millors com a éssers humans i també ens enriqueix com a individus. No només no hi perdem sinó que indiscutiblement hi guanyem. Ara, això sí, n’hi ha que prefereixen viure en la ignorància i el ressentiment cap a allò que no coneixen. En realitat tenen por, i la por, precisament, la provoca el desconeixement.

Què voleu, indignats?

Ja fa un any que es van inventar els indignats. El moviment va néixer i va il·lusionar a moltes persones. Alguns ho veien com una revolució pacífica en contra d’un sistema que, de fet, fa la impressió que satisfà a molt pocs. Ple de mancances (el sistema), resulta evident que molts en fan ús i abús pel seu propi benefici, i la gent se sent enganyada.
Què en queda d’aquell entusiasme inicial que van provocar els concentrats a la Puerta del Sol, la plaça Catalunya de Barcelona, Girona i en tants d’altres espais públics? Un any després, quines propostes han fet? Moltíssimes. En les assemblees han sortit moltíssimes propostes. Ells contents, perquè es veu que en aquests actes de debat públic i obert tothom hi ha pogut participar. Però on ens ha dut això? Com s’ha traslladat a la societat? Més enllà de la teorització i dels brainstormings, què en fem del sistema que tenim? O millor dit (perquè el que volen fer del sistema actual està clar, canviar-lo): Quin nou sistema social han acordat implantar? I com l’argumenten? Com se sostendrà? Com converteixen les idees en realitats? Quin cost (econòmic, social, polític…) tindrà el nou sistema que propugnen, si és que en propugnen cap? Què defensen?
La realitat és que ha passat un any, i de moment no han fet cap proposta ni sòlida ni unitària. Escudats en el dogma de ‘cadascú es representa a si mateix’, ningú té la potestat de dir “Aquesta és la nostra proposta social”. Volen fer-ho tot de manera assembleària, sembla ser. No és un contraargument nou, però el faig meu: I com ens ho fem per fer una assemblea de sis milions, vuit milions, quaranta milions, cent cinquanta milions, o set mil milions de persones? Perquè és clar, tampoc creuen en els països. Quina assemblea proposen? Per barris, per ciutats, per comarques, per països, estats, continents…? Quina és l’assemblea mínima a partir de la qual la reunió tindrà capacitat de decisió? I qui ho decideix això? I com? Està clar: el que proposen és l’anarquia.
Està molt bé protestar pel que no funciona en la societat en la que vivim. No només està bé, sinó que és necessari. Calen indignats al món, tal com el món va. Segur que sí. Però no d’aquesta forma. Calen indignats que aportin una seriositat i una rigorositat que els mandataris actuals no tenen, o que s’han enquistat en un estat de podridura que provoca fàstic. Els indignats, en la forma que expressen la seva indignació, no són seriosos ni rigorosos. Són puerils i d’un idealisme absolutament inaplicable, i ja som grans per tonteries. Fer les coses a la lleugera és perillosíssim i de conseqüències insospitables. Ens hi juguem massa tots plegats.

L’imperialisme gironí versus Salt

M’estaré molt de dir els noms i cognoms dels gironins als quals em refereixo, tot i que s’ho mereixerien perquè, la ignorància, quan va carregada de prepotència, només es mereix una cosa: el menyspreu més absolut. Passa el temps però hi ha una cosa que no canvia: una essencial arrogància, de certs gironins que s’autoconsideren el bo i millor de la seva localista societat, contra els pobles i municipis que els envolten. Amb un especial èmfasi a Salt. Carreguen tintes contra Salt. Un poble que, si es molestessin a conèixer-lo, més enllà del que poden veure passant-hi de llarg en cotxe (fent una mena de safari turístic que els permet veure sense perill que els mosseguin els diversos i pintorescos especímens d’homínids que hi viuen), és ple de riqueses socials i culturals. Ja ho sé. Per ells Girona és el centre del món. Tenen una catedral preciosa, un barri vell sensacional. Tenen unes cases sobre l’Onyar que són fantàstiques. Tenen una vida cultural intensa, tot i que bastant provinciana tret de molt destacables excepcions. Tenen una exposició de flors molt xula, i uns Pastorets peculiars. Tenen moltes i molt boniques coses. I tot això és cert, literalment. Però els pobles del costat, i tornem a Salt, també tenen uns valors destacables, i no tot són baralles al carrer entre negres i moros mentre el blancs som una mena d’aristocràcia local, suprema, posseïdors de la veritable moral, europeus i evolucionats, per damunt dels comportaments salvatges i retrògrades d’aquells que vénen de països poc evolucionats.
Tot i que les coses no són senzilles a Salt, no són només com es pensen que són. A mi, un barceloní, m’ha arribat a dir: “Ets de Salt? Quina por, no?”. És simple desconeixement d’una persona que no hi ha estat mai, que viu a cent quilòmetres i la única referència que en té són els mitjans nacionals i estatals. Però que un gironí tracti de poc menys que de pseudohumans als negres, magribins, indis i sudamericans, sense conèixer-ne cap, sense saber quina mena de gent és (que hi ha de tot com a tot arreu), és menyspreable, i, com a saltenc, em sento insultat (i sóc blanc i porto un dels cognoms més tradicionals i arrelats a Salt).
Passin de llarg de la Coma Cros, o del Teatre de Salt. Passegin i parlin amb la gent del barri vell, però també amb els de la Massana o el sector centre. No hi passin i prou, que és molt fàcil jutjar a la gent per allò que veiem de passada. Parlin amb ells. Coneguin-los de veritat i, potser descobriran que hi ha un munt de gent de la qual podem aprendre moltes coses. D’entrada, a respectar als que no són com nosaltres. I a callar, si és que no sabem del que estem parlant.

Divagant sobre Miró

20120207-160536.jpg

El que no es pot fer en aquesta vida és opinar sense conèixer. I tots, en major o menor mesura, ho fem. En el meu cas puc posar un exemple que m’ha esclatat a la cara fa tot just uns dies. Per raons diverses vaig a Barcelona sovint, i gairebé sempre volto o aparco per la muntanya de Montjuic. He passat desenes de vegades per davant la fundació Miró i mai, fins fa vuit dies, hi havia entrat. I no és que no volti museus. En sóc un visitant assidu i apassionat. Però a la Miró, mai hi havia entrat. M’havia fet una idea del pintor barceloní que no m’incitava a endinsar-me en la seva obra. Potser per simplificació, relacionem Miró gairebé de manera exclusiva amb la sèrie de quadres Consteŀlacions i totes les formes (hipnòtiques diria jo) que omplen els llenços. Són d’una abstracció enorme, difícils de comprendre per als que no coneixem l’obra de l’artista. I, a més, si es miren a través de fotografies o reproduccions perden la vivacitat d’allò que és autèntic i irreproduïble. Però això passa amb tots els quadres del món, almenys els més bons. És per tot això que potser val la pena entrar a la fundació i penetrar lentament, pas a pas, en l’imaginari mironià despullat de prejudicis (ho hauríem de fer sempre tractant-se d’art).
Aquests dies és més senzill fer-ho gràcies a l’exposició L’escala de l’evasió, a la pròpia fundació, que hi serà fins al 18 de març. Es palpa l’evolució del pintor i ens introduïm poc a poc en la seva simbologia seguint-lo en cada volta que fa… que va fer, en l’engrenatge de l’abstracció que va recargolant (o desgranant, seria més exacte dir) amb el pas del temps. Des d’obres com La Masia, de gran caràcter, rica en detalls i concreció (personalíssima, això sí) de la realitat, passant pels seus pagesos que cada cop són més minimalistes i, per tant, impliquen un esforç de reflexió i interiorització més profund i intens. O les litografies de la sèrie Barcelona, les mencionades Consteŀlacions, o els extraordinaris tríptics Blau I, II i III, L’esperança del condemnat a mort o Pintura sobre fons blanc per a la ceŀla d’un solitari I,II i III. Algun dels quals, sobretot Pintura sobre fons…, consistent en tres línies damunt tres grans llenços blancs, demanen un exercici de bona voluntat a l’observador, evitant l’anàlisi simplista i intentant comprendre quin procés fa l’autor per arribar al minimalisme més pur. No ho vaig aconseguir, si se’m permet la referència personal, però sí que vaig descobrir que en l’esforç de la contemplació dels quadres m’havia sotmès a un procés d’autodesfullament d’aprenentatges i opinions, amb el conseqüent aflorament posterior de sensacions i sentiments. És un efecte semblant al que provoca la meditació. Em va sorprendre i agradar l’efecte que em van causar. Més que els quadres en si mateixos. I me’n vaig adonar que potser era això el que pretenia l’autor: despertar sensacions, i no fer entendre què coi volen dir aquelles tres ratlles emmarcades que diuen que li van costar tant temps pintar. El tríptic Blau, expressionisme abstracte pur i dur, entra més bé i te n’adones que, de fet, cap dels tres quadres té sentit per si sol, sinó que només en tenen quan estan junts. Són de fet, un gran quadre compost per tres llenços separats. Desprèn moviment, temps, un fluir del caos cap a l’ordre, de la complexitat cap a l’U.
“André Breton va dir que per ell Miró era el surrealista més pur, perquè els altres reflexen els seus somnis en les teles, i en canvi Miró fa somniar” vaig sentir que deia una guia a un grup d’estudiants. I vaig pensar que tenia raó, i que en Miró s’hi veu de tot. Anàlisi i estudi de l’impressionisme, l’expressionisme, el surrealisme… dels corrents artístics del seu temps, però tot tenyit d’una empremta personal, d’un caràcter, que fa pensar que Miró pot ser catalogat de moltes maneres, però que per damunt de tot, Miró és Miró.

Jo sóc d’El Punt Avui

A final d’abril de 1990 un senyor em va entrevistar en un pis del carrer Figuerola de Girona. Jo tenia divuit anys aleshores, i era la primera entrevista de treball de la meva vida. Era per fer d’aprenent d’administratiu, de xerric, que en deien. Li vaig agradar i em va convocar per a una segona entrevista amb la persona que hauria de ser el meu cap, si és que al final m’agafaven. Va anar bé. No tenia ni idea de per a quina empresa em volien contractar. Va resultar ser per al Punt Diari.
Vaig entrar en un tren en marxa que, tot i ser jove (11 anys d’existència), ja tenia una càrrega, un posit, de vivències al damunt. Moltes persones havien treballat molt per fer possible aquell diari, d’altres hi havien posat diners, i en aquella època d’altres ens hi incorporàvem per ser noves peces d’un engrenatge que anava creixent.
No m’ho pensava, però no entrava a formar part d’una empresa qualsevol. De fet, anomenar-la “empresa” ja desmereix el que era, perquè aquesta descripció, pel que fa al Punt Diari, no significava res més que una forma d’organització administrativa, jurídica, convencional. El Punt Diari era molt més que això, arribant per a molta gent a la categoria de sentiment, principi moral, espai de militància ideològica… Era l’estructura que ens embolcallava i que ens ajudava a anar creixent i madurant com a persones (a vegades a base d’hòsties).
No té sentit que ara em dediqui a explicar les meves vivències personals relacionades amb el Punt Diari-El Punt-El Punt Avui perquè són una simple anècdota dins del conjunt. Són part fonamental de la meva vida, però una simple anècdota dins l’univers de vides i històries que tots hi hem viscut. Molts hi hem fet de tot (i també algunes coses que no explicaríem si no és en presència dels nostres advocats).
És per dir que vint-i-un anys després d’aquells meus inicis, el Punt Diari, ara El Punt Avui, continua formant part de l’ADN personal de molts dels que hi treballem. No podem explicar les nostres vides sense parlar d’aquest diari i la seva gent.
Les coses han canviat molt. Passem moments terriblement complicats. I fa temps. Tots ens hem sacrificat molt per intentar sortir-nos-en. Crec que el sacrifici dels treballadors al llarg dels darrers anys, i també el de les persones que hi han arriscat part del seu patrimoni, avala el que dic. Hi ha hagut un compromís real, emocional, que depassa l’estricte intercanvi de diners per hores treballades. Som una empresa curiosa. Hem vist assemblees en les quals ens han rebaixat el sou i hem sortit tots contents i entusiasmats. Una cosa gairebé surrealista, si es mira fredament i s’ignora que El Punt Avui té cor i respira, i que tots posem el nostre granet de sorra en que sigui així. Naturalment, el que ens iŀlusionava no era la retallada de sou, sinó el projecte de futur que aquell mateix dia començava. No excloent, és clar, que tots treballem per guanyar diners, per viure, i que si aquí no mengem haurem de buscar un lloc en el qual obtenir recursos per alimentar les nostres famílies. Tampoc tenim alternativa.
Els reptes han estat sempre font d’iŀlusió per a nosaltres. La gent que he conegut en aquesta casa és essencialment valenta i agosarada. Els tenen ben posats, vaja. I junts hem fet el camí. Hi ha hagut grans encerts, i també grans errors. Però ara no serveix de res fixar-se en tot allò que s’ha fet malament. Ja està fet. Ara els esforços han d’anar orientats en construir un futur. Un futur que en aquests moments ens fa patir més que molt a tots plegats. El passat ha de servir per no cometre els mateixos errors, no per lamentar-nos de quines són les raons que ens han portat on som. Sempre hem tingut l’empenta. La nostra i la de molts milers de persones per a les quals el fruit del nostre treball és també part de les seves vides. Aquest capital humà ha de servir per sobreviure ara, i ser imparables més tard. Que tothom que hi tingui alguna cosa a fer ho tingui present.
Tant de bo aquest article continuï tenint sentit d’aquí a uns dies. Segur que sí.

Mossos i garrotades a la UdG

20111217-123413.jpg

No me’n puc estar i ho he de dir. Arran dels enfrontaments ahir a la UdG entre policies i un grup de persones, estudiants o no, s’han alçat moltes veus de protesta per l’acció policial. Es parla de violència excessiva, fins i tot de brutalitat. Jo hi era, i no és cert. Hi havia qui es manifestava pacíficament, és veritat. Però va haver-hi un grup que va portar la seva indignació massa enllà, forcejant d’entrada amb la policia per intentar entrar a l’Aula Magna, on representants de la societat gironina, amb el President Mas al capdavant, feien un acte institucional de celebració del vintè aniversari de la UdG.
Mai m’han agradat els antiavalots. Potser per principis, em provoquen una certa urticària. Però les coses són com són, i ahir van tenir una actitud mesurada (tenint en compte quina és la seva funció, que és repeŀlir desordres amb, s’espera, controlades dosis de violència i contundència física). Van intervenir per protegir una porta per la qual es podia haver matat algú, si hagués caigut. Uns quants exaltats volien boicotejar l’acte i pretenien tirar una taula per una porta d’emergència en desús, que està a tres metres del terra de l’Aula Magna. A dins hi havia gent. I la policia els va fotre fora a garrotades. Què esperaven? Ells els fotien pedres, van destrossar la taula i els tiraven els ferros i el taulell de fusta.
Que algun policia va deixar anar la porra o un cop de peu d’una manera massa lleugera i innecessària? Segur. Però no va ser la norma ni molt menys. I tots som humans. Ells també, encara que no ho semblin, i un moment de debilitat quan et diuen fill de puta, t’escupen i et tiren de tot, és comprensible. No justifica res això, però pot passar. L’important és que no sigui la norma, sinó l’excepció. I ahir va ser-ho. Els provocadors ahir van ser un grup de joves que està en tots els merders que s’organitzen a Girona. Porten la veu cantant. Organitzen i dirigeixen i tenen tendència a la violència. Han confòs la llibertat amb el llibertinatge i la impunitat.
Ja tinc una certa edat, i recordo bé quan per Sant Jordi, i sobretot per l’Onze de setembre, anàvem a Girona a córrer davant dels nacionals. Mai vaig tirar cap pedra ni cridar cap consigna ni res de res. Em limitava a estar a uns cinquanta metres d’on tot succeïa, observant. Havia hagut autèntiques batalles campals als voltants del Govern civil, que en deien abans. Vaig aprendre una cosa: quan hi ha antiavalots, les paraules no serveixen, has de córrer i que no t’atrapin. T’has d’apartar i punt si no vols rebre, perquè no entenen de raons, ni les porres de justícia. Si ets al mig del merder, assumeix que pots rebre. És el teu risc i el teu problema. No vagis després a queixar-te que t’han atonyinat, perquè ahir cap càrrega va venir per sorpresa ni era inesperable. Rebentar actes, per molta raó que et pensis tenir, no és manifestar-se pacíficament. És ser violent, i també d’injustos. I que els Mossos defensin els ciutadans reunits per fer un acte festiu és lògic, esperable i exigible. Ara, queda molt “guai” i alternatiu criticar la poli. Però aquesta vegada, no tenen raó els que ho fan.

20111217-123454.jpg

20111217-123510.jpg

20111217-123522.jpg

20111217-123534.jpg

20111217-123547.jpg

20111217-123555.jpg

20111217-123603.jpg

‘Mac Guffin’ segons Hitchcock

M’hauria de fer vergonya i me’n fa, però ho explicaré.
Des de fa molts anys hi ha un llibre que em ronda. Sempre he volgut llegir-lo però sempre n’hi havia un altre que al darrer moment li passava al davant. El que em fa vergonya és precisament això, no haver llegit un llibre que em sembla bàsic i essencial. Parlo d’El cine segons Hitchcock que és, per qui no ho sàpiga (si és que queda algù que ho desconegui) una llarguíssima entrevista-conversa al gran director anglès a mans d’un altre insigne director, en aquest cas francès: François Truffaut.

20111204-105435.jpg

M’ha costat anys, però finalment l’he adquirit i llegit. I després he revisionat algunes peŀlícules de l’anomenat mag del suspens, i les veig diferent. D’entrada, amb més admiració que mai. Potser ara em costarà més gaudir de peŀlícules de Hitchcock com To catch a thieft o North by Northwest o Rebecca… I em costarà més perquè, segurament, no podré abandonar-me al simple gaudiment de la trama, sinó que em fixaré, inevitablement, en tot allò que explica Hitchcock en l’entrevista. Per exemple, la importància que dóna al fet que la càmera expliqui per si sola la història sense necessitat, gairebé, dels diàlegs. A tall d’exemple, només cal veure els deu minuts inicials de To catch a thieft ( Atrapa un ladrón, en la versió espanyola) per comprovar-ho. Sé que diré una obvietat, però és d’una narrativa visual sensacional. O els seus trucs per allargar el suspens i no espatllar-lo, el tantsemenfotisme que sentia Hitckcock per la versemblança, o mil altres factors que va explicant, en el llibre, peŀlícula per peŀlícula, de manera molt autocrítica. Era un mestre, és evident. I això també és una obvietat.
De tot el que explica, però, hi ha un ingredient de les trames que m’ha atret molt i que ell, en la seva concepció converteix en un autèntic joc de mans, o trampa psicològica hauria de dir: el Mac Guffin. Ell mateix diu que “un Mac Guffin no és res”. És buit de contingut (ha de ser-ho, segons ell, per ser realment bo), i alhora és l’eix al voltant del qual gira la història. És aquella fòrmula secreta que busquen els espies, aquells plànols que persegueixen els malvats, és aquell secret que provoca una hora i mitja d’intrigues, persecucions, assassinats, i que, per Hitchcock, ha de ser fútil, irrisori, o directament buit de contingut. El millor que va fer, segons ell mateix, és el de North by Northwest ( Con la muerte en los talones) on el Mac Guffin és “exactament res”. Sensacional.
El món està ple de Mac Guffins, ara que hi penso. Cada dia en sentim a la ràdio, a la tele, als diaris, als carrers… als Parlaments… i també ho són bona part dels conflictes, sovint innecessaris, que diàriament creem en les nostres vides. Fins a un punt que l’important acaba essent no aquell punt central, atòmic, al voltant del qual gira el debat o el moviment, sinó el vestit que li fem, com l’engruixim, i fins a quin punt estem disposats a trasbalsar-ho tot en nom d’un simple castell de fum que no és res més que una simple excusa.

Anglada, persona non grata a Salt

L’estiu va començar amb un agre debat a nivell nacional sobre les propostes que l’alcalde, Jaume Torramadé, va fer per redistribuir població immigrada per altres poblacions que pràcticament no en tenen. Li van dir de tot. Molts tertuliants, i també periodistes de l’Olimp informatiu del país el van maltractar; o tractar de racista, populista i demagog, que en aquest cas és el mateix. Passada l’onada mediàtica,i després d’una relativa calma, la maregassa torna.
Ahir dimecres es van tornar a encendre els ànims a Salt. I l’incendiari principal d’aquest foc no va ser un saltenc autòcton sinó un foraster. Però no és negre ni “moro”. No és llatinoamericà ni indi. És un senyor català de naixement (tot i que plenament vinculat amb l’extrema dreta més rància i reaccionària de l’espanyolisme). Es diu Josep Anglada. No és la primera vegada que aquesta persona ve a Salt. Des d’abans de les eleccions ha vingut sovint. S’ha passejat pel poble fent cínics comentaris sobre el color de la pell de gent que hi viu, i també sobre l’alt percentatge de persones d’origen immigrat. Li hem sentit a dir, a simples ciutadans que passaven pel carrer, “Estàs molt moreno, tu! On prens el sol?”, o preguntar a nens magribins o subsaharians “I tu d’on ets?”, i quan ells li contestaven “sóc d’aquí”, en un català fabrià, ell els deia: “No, no, vull dir que d’on ets?”. I ells repetien:”d’aquí!”, sense entendre què els volia dir. I l’Anglada tampoc ho entenia, però és que ell és per ignorància, i els nens per sentit comú.
Ahir, un grup de saltencs de veritat (els conec i en puc donar fe, perquè entre ells hi havia pares que porten els seus fills a escoles de Salt, treballadors socials del municipi… gent que viu o no a Salt, però que treballa fort i dur per millorar la vida dels saltencs amb més dificultats), el van rebre, al tal Anglada, amb crits de ” Fora, fora”. Hi ha qui diu que això és convertir-lo en màrtir. Segur que ell ho intentarà aprofitar. Però és que aquella gent que li deia que marxés està farta que ens espatllin el municipi. Defensen el seu poble i la seva gent contra l’agressió que representa aquest líder de la visceralitat més repugnant. I n’estan farts de tibieses, i de bones paraules, mentre l’altre provoca, ataca, insulta, incendia, menteix i menysté als saltencs. Aquell que ve a casa a espatllar-nos la convivència, l’hem de fotre fora. I si no vol marxar sol l’hem de fer fora a empentes. Podem ser tolerants, però no imbècils. Porta tancada als provocadors!

Torramadé, Salt, el racisme i la indiferència

Aquesta setmana, informativament parlant, va començar amb les declaracions de l’alcalde de Salt, Jaume Torramadé, cridant l’atenció sobre la necessitat de trobar solucions a la situació de municipis que, com Salt, pateixen una sobresaturació de població immigrada. No deixa de ser sorprenent el rebombori que s’ha creat si tenim en compte que Torramadé no va dir res que no se li hagi sentit a dir abans. Però encara és més sorprenent la resposta de polítics, periodistes i entitats per les quals Salt és un punt al mapa i res més. Molts l’han acusat directament de xenòfob, populista i demagog. Aquests qualificatius són símptoma inequívoc de no tenir ni remota idea de què passa a Salt en realitat. Ser racista és precisament no alçar la veu contra una situació que no agrada a ningú de Salt, passar-ne de puntetes, obviant que afecta la vida de molta gent, de tots colors i cultures. I també és ser racista dir que això no pot ser però no fer-hi res. És racisme passiu. Torramadé, com abans Iolanda Pineda, avisa que hi ha un problema real, aprofundit segurament per l’increment de la pobresa. D’aquests alcaldes, tots dos, se n’han dit unes bestieses que són de jutjat de guàrdia. Faran les coses més o menys bé, s’hi estarà d’acord o no, però que han treballat i treballen dur, buscant solucions a la situació, ho puc atestiguar. Mereixen, doncs, almenys, un respecte que no sempre se’ls ha tingut. Ara en Torramadé ha alçat la veu per tornar a avisar que, o es prenen mesures serioses o els conflictes es repetiran ( fa cosa d’una mes, un professor universitari, criminòleg, autor d’una estudi crimiològic sobre Salt, deia el mateix a les planes d’El Punt). I la impressió general que ha quedat és que tothom, també des del propi partit de l’alcalde, han preferit matar el tema i fer el buit a les seves demandes. En aquesta qüestió, a qui estan fent el buit és a Salt. Als seus 30.000 habitants. Blancs, negres, grocs i a tots.
Perdonin el gir personal que fa a partir d’aquí l’article, però com a saltenc que sóc, em sento menyspreat. Tots 30.000 saltencs, nous, vells, fixos i itinerants, tenim un problema i, simplement, es demana ajuda abans no sigui massa tard. Es pot continuar fent com fins ara. Anar tirant. Si la seva vida els ha de ser més còmoda així perdonin per haver-los molestat. Però la propera vegada que hi hagi un conflicte, que hi hagi aldarulls, que es cremin cotxes o pitjor encara, hi hagi ferits o morts, no vinguin al nostre poble a jutjar-nos, a fer-se fotos prometent-nos solucions o, certs mitjans, a atiar el foc. Si ara no som bons perquè les nostres crides demanant ajuda es tinguin en compte, facin el favor després de no venir a treure profit dels nostres mals, que això sí que és fastigós.

Indignar-se està bé, però…

Indignar-se està bé. I de fet passen coses en aquesta nostra societat que són indignants i que fan enfadar. Podem indignar-nos en un bar fent una cervesa, o en una tertúlia entre amics. Podem indignar-nos mentre reflexionem sobre tot plegat, o podem indignar-nos i fer-ho conjuntament. Podem mostrar la nostra indignació en una acampada en qualsevol plaça significativa dels nostres pobles i ciutats. Ens indignem i marxem a casa. Però si ens hi quedem, si ens quedem al carrer indignats ocupant un espai públic perquè volem que la nostra indignació canviï les coses, hem d’aportar alguna cosa més a part de la nostra indignació. Hem de proposar un model alternatiu seriós, no barroer ni utòpic ni somiatruites, perquè al món hi hem de viure ordenadament ara, no d’aquí a cinc, deu o vint anys quan n’hàgim après. I en les acampades aquestes, jo no hi he vist cap projecte sòlid, només indignació (i per part d’alguns una bona caradura). Han muntat la seva Utopia personal amb comissions organitzatives i històries, però els recursos els demanaven als que viuen al món de fora, als que s’empassen la indignació i van a treballar cada dia (si poden). Això és com emancipar-se i portar a rentar la roba a casa la mama. És fer trampa. I si la mama els deixa, està molt bé. Però si la mama és la societat, que som tots, i la volem canviar, cal rigor. I aquests acampats, en gran mesura, no en tenen. Quin projecte proposen? A les assemblees s’ha sentit de tot. Coses molt ben dites, i també moltes estupideses. Però cap model alternatiu de societat, sòlid i compartit per tots per aclamació. No hi ha un camí, i una “revolució” sense un camí marcat, sigui bo o dolent, està condemnada al fracàs i al ridícul més estrepitós.

Voleu canviar el món? M’hi apunto. Però abans de desfer el que tenim, diguem quin món volem. Posem-nos d’acord, definim-lo, donem-li fonaments, i després canviem-lo. Aquestes acampades han tingut un to esnob i cool per part dels antisistema, i han estat tenyides de poca reflexió i simplisme. A tots ens fa gràcia veure els joves que volen un món millor. Diu molt a favor dels joves. Però els móns millors es fan treballant, no plantant-se indefinidament en les places públiques.

De l’exagerada acció policial en parlaríem un altre dia, perquè la indignació faria dir coses irreflexives i tempestuoses, i parlar visceralment no ajuda a millorar res, sinó a emmerdar-ho tot una mica més. I això no és bo per ningú.

Autocomplaença blaugrana

N’estic una mica fart dels comentaris d’autocomplaença blaugrana. Ni millor equip del món ni històries. Això no serveix de res. El que serveix és guanyar. Al Madrid i també al Cantallops. Els títols que vam guanyar ahir, fa sis mesos o tres temporades,  ja no serveixen, només serveix la feina que fem ara per guanyar demà. Vam perdre la copa. D’acord. Ja està fet. Però apel·lar al joc constructiu del Barça i el trist i avorrit del Madrid no serveix de res. Ni les possessions del 80%. Tot això són excuses i res més. Serveix guanyar. Aixecar-nos després d’haver caigut? No hem caigut. Si un partit ens fa caure és que no ens mereixem ser els millors. Només serveix lluitar i guanyar, no dir que guanyarem. Els bocamolls estan condemnats a ser sempre petits, i nosaltres no volem ser petits. Els matxacarem a Europa? No serveix de res dir-ho. Això és supèrbia. El mateix que ells han fet els darrers anys: parlar molt i molt alt, però sempre fora del camp. Hem d’estar orgullosos? De què? Vam perdre. Es pot perdre i guanyar, però vam perdre. Ells poden estar orgullosos. És el seu moment i hi tenen dret. Nosaltres no ens hem d’enfonsar, sinó utilitzar-ho d’alicient de cares al proper partit. Aquestes autocomplaences que se senten no són més que una reminiscència del passat, quan teníem una actitud de perdedors i érem, sense ser-ho, un equip petit. El que cal són dos collons, i proposar-nos trepitjar-los (esportivament parlant) la setmana que ve, i demà mateix guanyant el partit de lliga que tenim. I per això cal assumir que ara mateix els millors són ells perquè han guanyat l’última batalla, treure l’amor propi, no l’autocomplaença, i fer el que sigui perquè dimarts o dimecres que ve els millors tornem a ser nosaltres. I per això cal treball i silenci, la qual cosa em fa pensar que ja he parlat massa… i és que jo també sóc del Barça.

Als polítics de Girona, des de Salt

L’altre dia, a la manifestació de Salt, va haver-hi molta gent de tot tipus. Blancs, negres, magribins, rics, pobres, alts, baixos, dones i homes… una mostra representativa de la ciutadania saltenca. Representativa, però no equilibrada, perquè hi havia una proporció molt més gran d’autòctons que de nouvinguts; molt més de la proporció 60-40 que es diu que són els percentatges d’uns i altres dins la societat local de Salt.

Entre tots, a més, vaig veure-hi gent que em va agradar que hi fos. Vaig veure-hi en Carles Puigdemont, cap de llista per Girona de CiU a les properes eleccions municipals. I també hi havia (la vaig veure a última hora), Pia Bosch, que serà la candidata del grup municipal del PSC a l’alcaldia de Girona. I també hi vaig trobar la triada ecosocialista formada per Enric Pardo, Núria Terés i Joan Olóriz; tots tres membres de l’actual govern de la ciutat de Girona.

Tinc l’esperança, que la seva presència no fos un acte polític i prou. Un deixar-se veure on i quan toca. És una cosa que els polítics de tots colors (i ara no parlo del color de la pell, sinó del color polític) fan habitualment. Vull pensar que aquest no era el cas. Salt els necessita molt a ells. Però no només fent piló en una concentració reivindicativa. Sobretot, allà on se’ls necessita, és en l’exercici responsable del seu càrrec polític. De moment, pel que fa a Salt,  entre tots han fet ben poc. Sovint han girat els ulls cap a una altra banda (ells i els seus antecessors), com dient que els problemes del poble veí, no tenen res a veure amb ells. I no és així. Girona, durant molts anys, s’ha despreocupat de Salt, i històricament té bona part de culpa del que hi passa. És més, des de l’alcaldia de Girona s’ha utilitzat (en el sentit més pejoratiu de la paraula) Salt, com una mena de contenidor de persones que van bé com a mà d’obra, però que es prefereix que visquin en una altra banda. En aquest sentit, la capital no ha demostrat un bon veïnatge. I la responsabilitat (o hauria de dir irresponsabilitat, perquè entre tots han abonat un camp de cultiu de problemes socials que, si un dia peten, ningú sap com acabaran) principal és de Girona, com a ciutat més important. Però també de tots els pobles que envolten Salt i que han evitat amb les armes que han tingut a la seva mà que els immigrants s’instal·lessin en les seves viles. Bescanó, Sant Gregori, Vilablareix, Fornells… i uns quants més. En una actitud de proteccionisme del seu modus vivendi,  han aixecat els murs dels privilegis a l’entrada dels seus pobles, filtrant així les persones que poden accedir a un habitatge (i per tant a uns serveis socials, escoles, Centres d’Atenció Primària…) dins els seus nuclis urbans. Diguem les coses clares: no estarà bé, però és comprensible que hagin actuat així; tots desconfiem dels forasters per naturalesa, i més si són tan diferents, culturalment, de nosaltres. Però no deixa de ser una actitud de mal veí.

La qüestió no és què han fet fins ara, sinó què han de fer a partir d’aquest moment. És un mal moment, perquè s’acosten eleccions, però tant si volen com si no, han d’assumir part de la responsabilitat que els pertoca en la comunitat supralocal en la qual vivim tots plegats. Si volen treballadors per a les seves zones industrials, han de ser capaços d’oferir-los els serveis bàsics que necessiten, i no enviar-los al poble del costat. Habitatge abans de res. A Salt no només no en caben més, sinó que en sobren. La sobredensitat de Salt va en contra de la qualitat de vida de les persones, i això no es pot permetre que continuï així. Cal que nens saltencs vagin a escoles i instituts dels pobles del costat, perquè és tan poc sana (socialment) una escola amb índexs de població immigrada de gairebé el 100%, com anacrònic és que a dos, tres, cinc quilòmetres, hi hagi escoles amb pràcticament el 0% de presència de nens d’altres races. Cap dels dos extrems és bo, perquè abona la guetització, el desconeixement mutu, la desconfiança.

Tan de bo els gestos cap a Salt no acabin amb la participació en manifestacions a favor de la seguretat, la qualitat de vida i el civisme. Que no siguin posicionaments de cartró-pedra, sinó que al darrere hi hagi una actitud de col·laboració i servei decidida per ajudar a aquells que tan ho necessiten, encara que siguin del poble del costat. No les solen fer els polítics aquestes coses, però si no les volen fer, arribat el cas, se’ls hi ha d’obligar.

El retrat de Salt i les solucions

L’informe sobre la situació social de Salt, que pinta una realitat dramàtica i perillosa, és una bona notícia. És bo que s’hi digui el que s’hi diu, que dibuixi, i d’alguna manera certifiqui, la realitat tal com és, sense embuts i de manera crua (manllevant el mot que va fer servir l’alcaldessa, Iolanda Pineda, al referir-se a l’informe). Pineda és conscient de la gravetat de la situació. I Jaume Torramadé, exalcalde i portaveu del grup municipal de CiU a l’oposició, també. I Ramon Muñoz, regidor d’Independents per Salt, i Antonio González, el regidor del PP, i també Joan Boada, portaveu del grup municipal d’ERC i soci de govern amb el PSC de Pineda.

Tanmateix, el retrat que ara es fa de Salt, com molt bé diu l’editorial d’El Punt (11/12/2010), posa negre sobre blanc una situació coneguda. Què aporta de nou?  La visió de conjunt. Llegit de dalt a baix,  l’informe pinta un Salt dramàtic, ple d’ítems que no conviden a l’optimisme. Des del govern diuen que ens en sortirem, i segur que serà així. Però per sortir-ne falten uns inputs, la confluència d’uns factors que ara no es donen. Per una banda, la responsabilitat dels governants locals, els que manen i els que fan oposició. Que s’asseguin. Que no diguin res als mitjans si creuen que els hem de perjudicar. Que parlin i busquin les formules on tots se sentin còmodes, i pactin respostes, propostes i treballin plegats. Per evitar suspicàcies partidistes, que ho facin, si cal, d’amagat, però que la resposta sigui ferma, conjunta i resolutiva. Per altra, cal la implicació de la ciutadania (complicada, perquè el mateix informe parla de resignació per la situació, indiferència cap als veïns i poca identificació amb el territori; però els reptes difícils no ens han d’espantar). I a més i sobretot, cal la implicació de les administracions supramunicipals. Però no com s’ha donat fins ara: mitjançant bones paraules, promeses, i ajudes… sí, ajudes, però insuficients.

A Salt, senyors de la Generalitat, els que surten i els que entraran, senyors del govern de l’Estat… a Salt, senyors, tenen un problema greu que si no resolen de manera contundent i ferma qualsevol dia pot acabar en desastre. I llavors, tot seran lamentacions. Volem els 200 milions d’euros que ens han promès. I volem més, perquè ens cal més. Molt més. I no tot són diners. Els grans problemes reclamen grans solucions. També calen eines que el municipi no té en les seves mans. I cal la implicació, voluntària o forçada, dels municipis del voltant i de més enllà. Bescanó, Vilablareix, Sant Gregori, Fornells, Aiguaviva, Girona!… han d’assumir la seva quota de responsabilitat per resoldre una situació que no els afecta ara, però de la qual es beneficien (molts saltencs treballen en polígons i empreses d’aquestes ciutats, que els considera bons per treballar, però no bons perquè hi visquin).

Salt no ha triat ser com és. No són els saltencs que han convertit Salt en una ciutat dormitori i un gueto on ara hi bull el càncer de la marginació social. Han sigut uns altres, en altres temps. I són  també responsables els d’ara, que no s’hi posen ferms.

Les demandes de Salt, ara mateix, no són per viure com reis, perquè ningú hi viu, sinó per viure amb dignitat. I la dignitat no es pot regatejar.

Salt 2010

Quan era petit, el meu poble era ple de bojos passejant amunt i avall. Hi havia en Manel. Vell, escardalenc, caraxupat, desdentat i de mirada viva i riallera. En Manel es posava en un angle d’un dels dos camps de futbol del poble i amenitzava els partits dels diumenges amb la seva trompeta-pal d’escombra. Fotia uns crits que feia riure a tothom. Els jugadors de l’equip contrari, poc acostumats a la seva presència, per força s’havien de desconcentrar sentint-lo cridar. Hi havia en Robert. En Robert tenia un aire a Forrest Gump absolut i acabat molt abans que Forrest Gump existís. Cabell ras tot al voltant del crani i més llarg damunt la testa. Esprimatxat, esblanqueït i mirant sempre a terra, perdut en els seus deliris, caminava pel carrer. De cop i volta es fregava nerviosament les mans i arrancava a corre. O no era exactament corre. Era un caminar accelerat, impetuós i nerviós. Era deixar-se anar. Era adonar-se de cop que havia oblidat l’olla al foc, o que l’autobús se li escapava. O, potser, simplement, fugia de les mirades rialleres dels que l’observaven. Hi havia en Vicenç. Escardalenc també. Morè, agitanat, amb una perpètua cara a mala hòstia. Mentre pedalava damunt el que era la seva vida, la seva bicicleta, semblava renegar ferros i claus. S’aturava a la vorera i començava a fotre crits als cotxes. Dirigia el trànsit, cridava, vociferava, esgaripava, feia tremolar l’aire amb els seus renecs. Un dia, em van dir, li van robar la bicicleta. I no el vaig veure més.

Ara ja no hi ha bojos a Salt, almenys d’aquest calibre. Això sí: hi som els que vivim com bojos. Dins la voràgine del que diuen que és la vida moderna (i que jo dic que, de fet, no ho és de moderna sinó desbocada).  El meu poble ara és ciutat, i dir-ho així, verbalitzar-ho, em dol. Però és exactament així. Hi ha menys bojos al carrer i molta més gent. Els veïns de sempre ja no hi són. Les cases s’han tancat més que mai. Les mirades també. Els bondies són escassos. Els referents culturals, vitals, emocionals entre els veïns s’han diluït i ja no ens assemblem gaire els uns amb els altres. Som de llocs diferents i vivim més apretats però més distants. Els mal dits autòctons i els eufemísticament anomenats nouvinguts. Tots amb tots i tots barrejats. Som oli i vinagre. Més allunyats. Més isolats. I entre tots no hi ajudem gens. La ciutat s’ha deshumanitzat. Aquesta és la veritable tragèdia.

Temps (disgressió filosoficoliterària d’interès pràctic pràcticament nul)

Forma part de les Veritats (així, en majúscules) comunament acceptades per la saviesa o els tòpics populars, que sempre volem allò que no tenim. És una de les característiques de l’espècie humana, i no sé si d’alguna altra espècie. El cas és que parlem de llibertat, parella, amor, silencis, diversió, família… i també del temps, amb una certa enyorança, quan no en tenim. I quan en tenim, quan ens hi acostumem, sovint no ho sabem valorar.

Els darrers anys, i per raons diverses que no vénen massa al cas, he disposat sovint d’aquest preuat tresor: temps. Temps per mi. Temps per gastar o malgastar en el que volgués. Gràcies a aquest Temps he crescut molt com a persona, i també professionalment, perquè m’he enriquit de gent i situacions amb les quals he pogut invertir hores, gustos, confidències i vivències. Gràcies a aquest Temps, i d’una manera tangencial, faig la feina que faig. Gràcies a aquest Temps he conegut a persones que m’han fet sentir molt viu i afortunat. Gràcies també a aquest Temps he viscut situacions en les quals no hauria pensat mai que em trobaria. Algunes extraordinàriament interessants i agradables. D’altres doloroses i pertorbadores. Algunes inconfessables. D’altres que maldo per explicar. En definitiva, de totes menes i colors, però totes enriquidores en la seva justa mesura.

I parlo del Temps ara, perquè, per raons diverses també, fa temps que de Temps no en tinc gaire. I no ho lamento ara mateix, però el trobo a faltar. Una de les més immediates i públiques conseqüències ha estat, per exemple, la impossibilitat gairebé material d’actualitzar aquest blog amb una quotidianitat raonable. Ho lamento. Ho lamento perquè, escriure del que vull i quan vull (ara en aquest blog, però abans, i en formes bastant més intimistes, en d’altres) en certa manera em va salvar la vida en un moment determinat. Em va permetre “vomitar” sentiments, pors, terrors, esperances, instints, desitjos, vergonyes… em va permetre verbalitzar totes aquelles coses que a vegades no volem veure en nosaltres mateixos. A verbalitzar-les i fer-me-les veure, i per tant afrontar-les. Indubtablement això m’ha fet gran, i crec que millor persona. Un principi essencial d’aquesta mena d’escriptures analgèsiques, ansiolítiques i vitamíniques és, sens dubte, la sinceritat amb un mateix. La sinceritat crua i dura. Exposar-se, un mateix, tot allò que ens preocupa, ofèn, entusiasma, excita… les parts més fosques i lluminoses de la nostra manera de ser i viure, i fer-hi front. No és senzill, però és molt enriquidor. I això només es pot fer si podem dedicar-nos Temps.

Si algú ha llegit aquestes elucubracions fins aquí (no crec que sigueu gaires), probablement considerareu que són una pèrdua absurda de temps. El profit o desprofit que en tragueu és cosa vostra. Però jo sí que n’he tret profit de fer-ho. Quin? Dedicar-me uns minuts a fer allò que feia abans: escriure sobre el que vull i quan vull. I sabeu què us dic? Que l’experiència ha estat molt gratificant.

Salt, immigració i xenofòbia

Fa molts dies que estic bastint un article sobre immigració i centrant-lo, sobretot, en el meu poble, Salt (anava a escriure “municipi”, però la trobo una paraula freda quan em refereixo a Salt; i la relació que tinc amb el meu poble és emocional, segurament com la que té molta gent amb el seu, i per això evitaré parlar de municipi). Fa dies que intento bastir un article deia, i no l’he publicat per inseguretat. No perquè no estigués convençut del que deia, sinó perquè el tema és controvertit.

Però ja en tinc prou. En tinc prou perquè ahir vaig llegir a El Punt que l’alcaldessa, Iolanda Pineda, havia manifestat que no està satisfeta de la seguretat al municipi (ella sí que fa servir aquesta paraula, i no vull dir que estimi el poble menys que jo, cosa que no seria certa en absolut), per l’increment de robatoris, destrosses del mobiliari urbà, baralles, ocupacions d’habitatges… i perquè vaig llegir en una altra plana que una jove de 19 anys de Salt ha denunciat que diumenge al vespre la van envoltar un grup de nois de 12 o 13 anys i la van intimidar, perseguir, i amenaçar que la violarien. I en tinc prou perquè fa dies que sento com certs responsables polítics diuen que cal evitar postures xenòfobes com la de l’ajuntament de Vic, que es negava a empadronar immigrants il·legals.

Mirin, sóc de Salt des del mateix dia que vaig néixer. Tota la vida he viscut en un poble amb alts percentatges d’immigració, i no sempre m’ha agradat, sincerament. Però més enllà de les meves mancances humanitàries, que les tinc com tothom (però que qui em coneix sap com intento racionalitzar-les i combatre-les), constato que a Salt hi ha un problema, i que no és de xenofòbia, tot i que si ningú hi fa res (que és just el que hi fan: res) hi degenerarà. El problema de Salt és de marginació social, no racial. El problema de Salt és l’excessiva concentració (es parla d’un 40%) de persones nouvingudes que no tenen res, ni tan sols papers, i que volen poder viure, la qual cosa no és gens criticable. Al contrari, els dignifica com a persones, més enllà dels indesitjables que pugui haver-hi, i hi ha, entre ells. El problema no és si són blancs, negres, grocs o verds… sinó que hi ha hagut irresponsabilitat a l’hora de no haver evitat les altes concentracions de persones sense recursos, no adaptades als més bàsics principis de comportament cívic tal com els entenem en aquesta Europa del benestar en la qual diem que vivim. Europa, des d’una perspectiva social, en alguns carrers de Salt, no existeix. I això és intolerable. I repeteixo: el tema no és que les persones que viuen amuntegades en certs blocs de pisos i carrers del poble siguin africanes, sud-americanes o asiàtiques, sinó que viuen en condicions de marginació, pobresa i en alguns casos d’insalubritat. La culpa no és d’ells, perquè ningú marxa de casa seva perquè sí. El que es juga la vida per anar a l’estranger és per subsistir o intentar viure millor, ell o la seva família. La culpa és dels responsables polítics, del nivell que sigui, que han permès la formació d’aquests guetos (que és en el que s’han convertit moltes zones de Salt).

Fins ara, a Salt, no ha passat cap desgràcia remarcable. Però passarà si no posen remei a la situació, perquè el dia que uns quants vailets com aquests dels que parlàvem violin efectivament a una noia, la comprensible ràbia degenerarà en absurda xenofòbia i les conseqüències poden ser realment greus.

Les mesures que volia instaurar Vic són un crit d’alerta d’una administració que no té eines per gestionar un problema real que pateixen, o que perceben com a real. I què han fet? El mateix que faria tothom que se sent amenaçat: agafar l’única arma que té a l’abast i defensar-se. El que volia fer Vic no està bé (estic segur que ells mateixos ho pensen), i, per tant, segurament està bé no deixar-los-ho fer, però alhora que se’ls prohibeix negar l’empadronament als il·legals, s’hauria de reflexionar quina raó o circumstància els ha portat a voler prendre aquesta mesura, i aportar solucions reals, no paraules buides que només intenten mantenir vots i anar tirant.

La gent no vol anar tirant, senyors que manen. La gent ha treballat durant generacions per tenir els nivells de benestar que tenim ara. I vol mantenir-los, o més aviat augmentar-los. I en certs llocs, com ara a Salt, la sensació de benestar, la seguretat, el civisme, són molt pitjors que fa uns anys. Personalment, fins al punt que em fa por deixar que els meus fills juguin al carrer amb mainada que no conec, encara que jo hi sigui a prop, fins saber “de quin pal van”. M’agrada que els meus fills tinguin companys de classe d’altres races, que aprenguin que en aquest món hi ha cultures diferents, llengües diferents, costums i persones diferents… els enriqueix, penso jo. Però no m’agrada que visquin envoltats de marginalitat, i que la seva identificació amb el poble estigui condicionada per aquest fet. A aquest pas, per ells, Salt serà només el municipi on va néixer el seu pare. De poble, no en tindran.

Els Jocs Olímpics de l’hereu Hereu

Fa més de dos mil anys Sun Tzu va escriure que no s’ha de començar cap batalla si no s’està gairebé segur de guanyar-la i si no s’està preparat, organitzat, a punt i en situació avantatjosa (L’art de la guerra).

L’alcalde de Barcelona, o no ha llegit a Sun Tzu, o no se’l creu, o considera que la seva guerra no és obtenir els Jocs Olímpics d’hivern per la ciutat comtal, sinó sortir reelegit com a alcalde. Perquè està clar que la iniciativa de proposar Barcelona com a organitzadora dels jocs d’hivern del 2022 neix viciada per la manca de previsió, coordinació i unitat d’actuació de totes les institucions i persones que hauran de fer-la possible. Ningú no en sabia res. Lamentable. Les coses, fetes així, estan abocades al més estrepitós fracàs.

Almenys, hauria estat un detall que hagués fet pinya amb les necessàries seus o subseus on s’haurien de desenvolupar les proves. Perquè si des dels Pirineus opinen que ells no estan per la feina (pel moment, per la forma… pel que sigui)… tururut candidatura. I el senyor Hereu quedarà ben retratat perquè només li quedarà l’opció de fer l’eslàlom gegant a la baixada de Montjuïc, i el bobsleigh al Tibidabo. I que ell quedi retratat, doncs ja li està bé, perquè s’ho ha buscat. El que passa és que, com a representant polític de la ciutat comtal, compromet el bon nom de la ciutat en una batalla que ara mateix, de la forma com s’ha fet, sembla més seva que compartida, i més perduda que guanyada.

La idea del (espero) ben intencionat alcalde és fer la inauguració i el repartiment de medalles a la capital, i desenvolupar totes les proves (menys tres d’indoor) en diferents zones dels Pirineus. És a dir: aneu a jugar al pati i llavors veniu a casa a rebre els manyacs. Jo proposo, lidero i protagonitzo… i vosaltres a tot em dieu que sí.

És una proposta plena d’aquell regust de centralisme xava al qual alguns responsables polítics no saben o no volen renunciar. Fa pensar en allò de “la crosta”, però més que nacionalista en una crosta centralista.

Tant de bo poguéssim organitzar uns Jocs Olímpics d’hivern algun dia, però hauríem de fer les coses com se suposa que les fem els catalans: ben fetes i ben treballades. Que sigui un projecte de ciutat, i alhora, en tant que capital de Catalunya, un projecte de país. Un projecte comú que pugui comptar amb l’entusiasme de tothom. I sobretot que no sembli un acte desesperat d’una persona que té por de perdre la poltrona.

Hereu es mostra decidit a fer honor al seu cognom i ser l’hereu de Maragall en tots els àmbits possibles, per bé i per mal. Ho ha estat en l’alcaldia, vol ser-ho en el “somni olímpic”, i amb tal ambició no s’està d’imitar-lo deixant-nos anar, de tant en tant, una “maragallada” ben genuïna.

Fotopres 2009

Najaf Sultana, Zainab Bibi, Munira Asef, Irum Saeed, Shanaz Bibi… tenen en comú diverses coses: són dones, pakistaneses, i tenen el rostre desfigurat perquè uns individus (des d’enamorats gelosos, passant per parents ressentits i fins i tot un pare que no volia més filles) van llençar-los àcid a la cara. Les fotos són esfereïdores. Retrats de dones a les quals la insensatesa d’uns salvatges va regirar la vida. Tanmateix, les seves mirades, la de les que els han quedat ulls amb els quals mirar, desprenen una dignitat immensa, evident, evocadora, que desplaça el lògic i primigeni instint de compadir-les per una admiració respectuosa, silenciosa, solidària, dolguda i alhora corpresa per la seva desgràcia; i una impressió d’incredulitat sobtada que ens fa dir que, encara que sabem que aquestes coses passen, sembla mentida que puguin passar. És una incredulitat que no és fruit del desconeixement, sinó de la visió directa d’unes fotos que no amaguen ni exageren, que mostren la realitat crua, temible… pertorbadora. Fotos de cares, fetes de cares, sense analgèsics visuals ni trampes que atenuïn la impressió que causen a l’observador.

Les fotos d’aquestes cinc dones, i les d’unes quantes més, són les que han merescut el primer premi del certamen Fotopres 2009, organitzat per l’Obra Social de “la Caixa” (CaixaForum de Barcelona fins al proper 21 de febrer). Són del fotògraf Emilio Morenatti, i les recull sota el nom de “Violència de gènere al Pakistan”. A més de les fotos de Morenatti, hi ha exposats els treballs de vuit artistes més.

El segon premi ha estat atorgat a Walter Astrada pel treball titulat “Violència postelectoral a Kènia”, i el tercer a Alfonso Moral, per “El Líban, entre mar i foc”. També s’hi exposen les fotos de Mikel Aristregi (“-40ºC / 96ºC”), que retrata homes i dones dels estrats més baixos de la societat d’Ulan Bator, capital de Mongòlia, i el greu problema que tenen amb l’alcohol; Marta Ramoneda (“Khusra. Transgènere al Pakistan”), que orienta l’objectiu cap als transsexuals del Pakistan; Jo Exposito (“Hostes de Déu”); Aleix Plademunt (“DubaiLand”); Lurdes R. Basolí (“Caracas. La sucursal del cel”) i Fosi Vegue (“Grans èxits”). Tots testimonis de realitats on la mort, el dolor, la injustícia, el fanatisme… i també en alguns casos la decadència i un luxe artificiós, entre sòrdid i decrèpit, són la realitat quotidiana de molts éssers humans. Com diu el fulletó de l’exposició, els treballs ofereixen una imatge crua i impactant però, alhora, humana i propera, que convida a la reflexió sobre la societat actual. I jo hi afegiria: una reflexió que hauria d’anar acompanyada d’algun sentit de responsabilitat més gran que el que tenim ara, per, entre tots, canviar el signe d’aquestes vides marcades per les guerres, la marginació i la violència.

Fotògraf: Emilio Morenatti

Fotògraf: Walter Astrada

Actors i compromisos

Llegeixo que Susan Sarandon i Tim Robbins, parella de fet des de feia 23 anys, se separen. No acostumo a afectar-me per les notícies que tenen una tonalitat massa rossa (igual que les que groguegen em provoquen una mena de calfred incòmode i desagradable; deu ser que no m’agraden les notícies de colors), però en el cas dels dos actors nord-americans, m’ha sabut greu.

Acabo d’escriure això i rumio que no estic del tot d’acord amb aquest “sentiment”. Si s’han separat de mutu acord, cosa que es desprèn de la notícia que he llegit, més que penedir-se’n és per admirar-los: han fet ús de la seva llibertat per decidir per quins viaranys ha de transcorre la seva vida. Està molt bé, i punt final. Punt final perquè és la seva intimitat i tindran els seus motius, que desconec de primera mà (cap dels dos m’ha trucat per explicar-me què ha passat, però si algun necessita parlar que compti amb mi… i un traductor, perquè el meu anglès no dóna per a converses amb massa subtileses).

Deia que em sabia greu perquè admiro (respectuosament, en lletra petita; sóc incapaç de sentir una admiració desaforada per cap ésser humà, en tant que entenc que tots som polièdrics, i que els sants només existeixen en la ment dels altres)… admiro, deia, a aquestes dues persones pel seu compromís social i la seva capacitat per pensar i manifestar les seves opinions d’acord amb la seva consciència, en un país en què les persones d’una certa notorietat pública sembla que no obrin la boca si no és amb el vist-i-plau del seu equip d’assessors d’imatge. En certa manera desentonen de la impressió que causa la societat a la qual pertanyen, caracteritzada (generalitzant) pel pensament únic, bimoral i políticament correcte. I no estic dient que sempre estigui d’acord amb ells, naturalment.

N’hi ha uns quants d’aquests actors compromesos. Ara mateix em vénen al cap Martin Sheen, Sean Penn i també Javier Bardem, però n’hi ha molts més, per sort. Alguns, des del meu punt de vista, grans actors. D’altres actors i prou. Però aquesta és una altra qüestió. El realment important és que són conscients, més enllà dels seus interessos professionals, que la popularitat els obliga, íntimament, a expressar les seves idees i els seus principis ètics, polítics, morals i cívics. En aquest aspecte, i deixant de banda les seves respectives imperfeccions humanes, que tenen com tenim tots, i que són una altra qüestió, són persones davant les quals em trauria el barret… si en portés. Sí, senyor.

Toros

Per iniciativa ciutadana, el Parlament debat aquests dies la conveniència de prohibir les curses de toros. D’aquesta iniciativa se n’han fet un ampli ressò a les Espanyes. Alguns han entès que era un altre estirabot dels que volen eliminar tot signe i símbol d’espanyolitat a Catalunya; una altra “catalanada” he sentit a dir a algun tertulià. Ningú ha demanat que prohibeixin ballar sevillanes, posem per cas, un dels tòpics més coneguts i promocionats de l’estat espanyol; no crec que l’argument antiespanyolista tingui una base prou sòlida. D’altres (em penso que són els que ho encerten) ho atribueixen a una sensibilitat pels animals, a fi i efecte que no siguin salvatgement sacrificats a base d’espases, punxons, carreres i marejos. I en aquest sentit moltes persones de tot arreu, catalans i espanyols també, comparteixen el rebuig per aquesta festa de sang.

De ben petit, quan encara faltava molt perquè es prohibís l’entrada a les places de toros als menors de catorze anys, vaig assistir a aquest “espectacle” en moltes ocasions. Vaig veure alguns dels considerats millors toreros del moment, toreros i rejoneadores, i no tinc la sensació que afectés la meva emotivitat veure com els clavaven una espasa d’un metre de llarg per damunt el llom, entre els omòplats, fins a l’empunyadura, que li tallava l’aorta o li foradava els pulmons i li provocava la mort perquè la seva pròpia sang l’afogava. Ni tampoc feria la meva sensibilitat veure com li clavaven banderilles, que no deixen de ser arpons petits amb una punxa grossa com el dit polze d’un adult que queda clavada a l’esquena i va burxant i dessagnant l’animal durant tota la estona que encara dura el sacrifici. Ni em traumatitzava el punxó gruixut com el canell que els clavava el picador, apretant amb tot el pes del seu cos mentre el brau intentava, inútilment, tombar el cavall protegit per a l’ocasió.

No crec tenir traumes per haver vist aquestes coses, però sí conviccions i opinions formades: primera, que és irrellevant si aquell espectacle afectava la meva sensibilitat o no, perquè és evident que al toro, l’animal, sí que li afectava, i la seva afectació implicava una mort lenta i dolorosa. I pel que té d’innecessari sacrificar l’animal d’aquesta manera, ja és raó suficient per prohibir-ho. Segona, la convicció que és un espectacle sàdic que no té res d’artístic. On és l’art? En els moviments xulescos i amanerats dels “artistes”? Si això és art, és de la més baixa categoria imaginable, i no compensa de cap manera el dolor que es provoca a un ésser viu. I tercera: que els arguments a favor d’aquesta activitat són simple retòrica. La realitat és una, i només cal veure-la en els ulls de la bèstia quan jau a terra, esperant, després de tots els suplicis mencionats, que li clavin un ganivet a la nuca que, si l’encerten, li provocarà, ara sí, una mort immediata.

Taxis roses

En breu funcionarà una línia de taxis a Barcelona que seran conduits per dones i en els quals només podran pujar dones. En diuen taxis roses.

Aquesta mena de servei per a la meitat de la població, més o menys (els nens poden pujar-hi amb les seves mares o acompanyants femenines? Fins a quina edat?), ja existeix en unes quantes ciutats del món, i ara sembla ser que Barcelona serà la primera ciutat de l’estat espanyol que en tindrà.

Per què no fan taxis per homosexuals, taxis per negres, taxis pels que tenen els ulls blaus i taxis pels que són vegetarians, posem per cas? Fins a quin extrem estem disposats a arribar a l’hora de desnaturalitzar una cosa tan normal com és que en el món hi ha homes i dones i que els humans som éssers socials que podem i hem de conviure? Tornarem a separar els nens i les nenes a les escoles? Destinarem una vorera del carrer per als homes i una altra per a les dones? No fos cas que algú se sentís incòmode passant pel costat d’una persona de l’altre sexe, com succeïa en alguns països, no fa tants anys, amb qüestions racials.

Tindran mercat aquests taxis? Potser sí, i emprendre nous negocis amb possibilitats d’èxit és del tot lloable des d’un punt de vista empresarial i també social, però no ho és si suposa una discriminació d’un sector de la població, el que sigui.

Fer taxis roses i argumentar que va destinat a totes aquelles dones que no se senten còmodes en un vehicle que condueixi un home, és un insult i una discriminació, i també una falta de respecte. Fa la sensació que tractin als taxistes d’assetjadors i de poca professionalitat, i és criminalitzar indiscriminadament a tots aquells que tenen la “desgràcia” de ser homes.

A veure si tots plegats ens fem menys masclistes i feministes, i més persones. Ja està bé que tinguem la pell fina amb les injustícies, però no per crear-ne de noves.

Una pel·lícula, «The Straight story»

Enmig d’una conversa trivial, un amic em va explicar que un dia, fent zàping, va veure una pel·lícula en la qual sortia un home gran conduint un tractor per la carretera. Deia el meu amic que va canviar de canal, i que al cap de 20 minuts va tornar a posar-lo. L’home encara conduïa el tractor. Va tornar a canviar i 20 minuts més tard tot continuava igual. Li va fer molt de riure.
Vaig saber de seguida de quina pel·lícula em parlava. Es diu Una història de debò (The straight story, 1999), del director David Lynch, però no és ni molt menys una pel·lícula de riure, ni el vehicle que condueix el protagonista és un  tractor, sinó un tallagespa.

El film explica una història real. La d’Alvin Straight, un home de 73 anys, que s’assabenta que el seu germà, amb el qual no parla des de fa 10 anys a causa d’una discussió, ha tingut un atac de cor. Com que ell mateix té la salut molt precària i és conscient que tots dos estan en el tram final de la seva vida, vol anar-lo a veure i fer les paus abans no sigui massa tard. Amb aquest objectiu comença un llarg viatge de 500 milles (uns 800 quilòmetres) al damunt d’un tallagespa.

El viatge és de fet un viatge que fa l’Alvin cap a l’interior de si mateix, una mena d’autoexorcisme emocional durant el qual s’administra llargues dosis de silenci i solitud, i en aquest sentit la lentitud del tallagespa li és idònia. L’objectiu? Reflexionar sobre les causes per les quals va renyir amb el seu germà, i sobretot donar-se temps per pair l’orgull que els havia distanciat. Però pel camí acaba reflexionant en veu alta sobre altres aspectes de la seva existència (la família, la guerra, la mort, la fraternitat…). Els encenalls que provoquen aquestes reflexions són les persones que va trobant. En moltes hi reconeix la por, l’orgull, la vanitat… que els confronta amb els seus respectius entorns familiars i socials. És en aquestes circumstàncies que explica les seves vivències personals com qui explica una batalleta de vells, però amb la peculiaritat que connecten directament amb la realitat dels seus sobtats interlocutors. Ho fa sense paternalismes, sense voler tenir raó ni deixar de tenir-ne. Simplement explica la seva experiència i tot seguit continua el seu camí, donant-los així un motiu per reflexionar sobre la manera com estan portant les seves vides.

El perill és que la pel·lícula es converteixi en un exemple més d’aquell sentimentalisme ensucrat tan característic de molts llargmetratges nord-americans, o en una lliçó de moralisme ultraconservador ianqui. Hi cau en alguns moments, quan el dramatisme de les històries s’engruixeix amb detalls que busquen esgarrapar la fibra sensible de l’espectador. Però cal aclarir que no és el to habitual del film. En general és una pel·lícula més de silencis que de paraules; d’històries més insinuades que narrades. És una pel·lícula d’emocions intenses però contingudes, sòbria i senzilla. Transcorre com la vida: minut a minut i de vivència en vivència, fins al final. És una història particular i irrepetible explicada amb tendresa i naturalitat, sobre la vellesa, les dificultats, els errors, els remordiments, la insensatesa, la paciència, el temps, l’amor, el perdó… és a dir, alguns dels incomptables factors que donen color i forma a una vida viscuda intensament.
És, en resum, una pel·lícula per gaudir, per sentir-la, per pensar-la… tant de bo hi hagués més pel·lícules així.

Joan Mateu, pintor

El currículum del saltenc Joan Mateu (1976) impressiona. Això d’haver exposat, amb trenta anys, a Nova York, San Francisco, Miami, Madrid, Barcelona,… vesteix molt, i alguna cosa deu voler dir en referència a la qualitat del seu treball. Però el que impressiona de veritat, més enllà de les ciutats en les quals ha exposat i en les que exposarà, és la contemplació tranquil·la i sense presses de la seva obra. La seva pintura fuig dels grans escenaris (gairebé sempre, però només gairebé, perquè té excel·lents quadres d’espais oberts, més o menys grans, com per exemple una visió aèria de Nova York exquisida) i es concentra en la proximitat, normalment en una figura humana, quasi sempre una dona aliena al fet que és l’objectiu pictòric del pintor, pintada de costat o d’esquenes, i a la qual tracta, a través del pinzell, amb tanta delicadesa com respecte.
Les composicions tenen una harmonia de colors i formes que fan que el conjunt sigui molt bell i ple d’una senzillesa franca i natural, com si el quadre hagués nascut dels pinzells d’en Mateu gairebé per generació espontània. És una impressió i prou, és evident, perquè aquesta naturalitat en les línies, en les formes, en les postures de les figures, és un efecte aconseguit amb la barreja de grans quantitats de treball i una innata capacitat d’observació i transmissió.
Un efecte que sobta en alguns dels quadres, i alhora en reforça el caràcter i la impressió d’espontaneïtat, mostrant un punt de vista inesperat, són els angles des dels quals es contemplen els motius principals. Sovint són angles esbiaixats, atrevits, radicals, o perspectives picades, de dalt a baix, que contrasten amb la dolçor del conjunt, amb la tebior dels colors, amb la llum i les ombres, dotades de gran naturalitat i un cert intimisme, fugint dels excessos però sense defugir els reflexos, quan hi són presents.
En resum, els seus quadres són poesia. Una poesia intensa i vital, plena de realisme. Autèntiques fotografies pintades en les quals les habilitats del pintor aporten a la realitat un plus de serenor, de silenci, de reflexió i contemplació. Silencis tan densos com plaents, instantànies i moments glaçats, sí, però en els quals el temps, la sensació de temps, hi és ben present. Un regal pels sentits.

Web de l’autor: www.joanmateu.com

Una bona notícia

No sovintegen prou les bones notícies, però de tant en tant n’hi ha que fan respirar alleugerit. M’ha agradat llegir que “el Tribunal Constitucional de Rússia prohibeix definitivament la pena de mort“. Després d’una moratòria de 13 anys, i un any abans que venci, el Tribunal Constitucional d’aquell país ha fet un pas cap al futur i el sentit comú.
És d’aquelles notícies que em fan pensar que el món és millor avui que ahir. Ja ho sé: sóc un somiatruites i un idealista que es pensa que un granet de sorra omplirà la platja de la concòrdia entre els éssers humans i blablabla… No, no ho sóc. No m’enganyo gens. El món continua amb massa tumors malignes com per pensar que ja ens en sortim. En realitat, estem tan fotuts que no sé si el baix nivell moral i ètic de la nostra espècie fa llàstima o fàstic.
Però tot i així la notícia és per saltar d’alegria, almenys els que pensem, sentim, que la pena de mort ens deshumanitza i ens… anava a dir que ens acosta als animals, però no. La pena de mort és un acte fanàtic i inconscient pel qual fa falta ser racionalment irracional (i perdó pel looping semàntic sense xarxa), els animals no són així. Nosaltres sí, i per això estem com estem.

Incívics, imbècils i “tontos”

No porto bé la convivència amb els incívics. No la porto gens bé. De fet, és evident, de tant en tant tots cometem errors en el terreny del respecte vers els nostres conciutadans, els animals, el medi ambient,… vers el que sigui. I no s’ha de ser intolerant amb els errors aliens, igual com normalment no en som amb els propis. Els incívics que desborden la meva capacitat de contenció són els reincidents i incorregibles, aquells que perseveren amb fastigosa i arrogant indiferència en les seves conductes egoistes i descerebrades per molt que se’ls avisi o es faci notar el component incívic dels seus actes.

A uns cinquanta metres de casa meva hi ha una plaça amb una font al bell mig i quatre bancs al voltant. És una plaça que molts matins fa autèntic fàstic. Plena de cigarretes, peles de pipes, pistatxos, llaunes, bosses i altres “regals” que deixen els impresentables que hi aboquen el que sigui com si ho fessin dins un contenidor. A l’estiu, gairebé per tradició, s’estan fins a hores intempestives xerrant a la plaça, cridant com posseïts, com si entre la boca d’un i l’orella de l’altre, en lloc de dos pams, hi haguessin dos quilòmetres.

Diumenge passat estava a la plaça jugant a pilota amb el meu fill de quatre anys. Un nano, després d’estar malgastant l’aigua de la font durant una bona estona, s’hi va pixar a dins. No vaig poder reprimir-me i li vaig fotre crits. Em va mirar, va riure, i va continuar amb la seva activitat miccionadora fins que va quedar ben satisfet. Al cap de deu minuts es va apropar a la font un individu amb una garrafa de plàstic i una caixa de cartró d’aquelles de detergent. Va començar a omplir la garrafa i quan la va tenir plena la va buidar, sense més ni més, i la va llençar a terra, sota uns arbustos que envolten la font. Llavors va començar a omplir la caixa de cartró. Un cop omplerta la va aixecar i, lògicament, el fons de cartró va cedir i tota l’aigua va caure pel desaigüe. Va agafar el cartró mig desfet i també el va llençar cap els arbustos. Tenia una paperera a deu metres. No vaig poder més i li vaig recriminar la seva acció. Va riure, va agafar el cartró i em va dir adéu. La garrafa la va deixar on l’havia tirada.

Al cap de cinc minuts vaig marxar de la plaça i tot tombant la cantonada una bici que circulava per la vorera de poc que no m’enganxa. El personatge de la bici va exclamar “Perdó!” però va continuar camí sense ni tan sols girar-se. En una zona pseudoajardinada en la qual hi ha un cartell que avisa que és una zona de jocs infantils i que els animals no hi poden entrar, un gos deslligat i sense morrió va abraonar-se cap al meu fill, probablement amb la única intenció de jugar. El cas és que el nano es va endur un espant terrible. El propietari va dir “Tranquil, no fa res” amb un gran i amable somriure dibuixat a la cara. Quan li vaig indicar que en aquell lloc estava explícitament prohibida la presència de gossos, molest va grunyir entre dents, tal com podria fer el seu animal de companyia, i va marxar. El gos, al cap de quinze metres, es va parar per fer un pipí al pal d’un fanal mentre l’amo l’esperava fent les darreres calades a una cigarreta, la burilla de la qual va tirar a terra abans de continuar camí.

Arribo a casa i em truquen de Jazztel (aquesta vegada eren aquests, però també ho han fet altres companyies). Sense deixar-me parlar m’ofereixen un contracte meravellós que acabarà amb tots els problemes (problemes que no sabia que tenia) que em causa la companyia telefònica actual. Quan li vaig poder dir que no m’interessava em va dir imbècil. Bé, de fet no em va dir “imbècil” textualment. Les seves paraules concretes van ser: “Així que no li interessa estalviar-se diners i millorar el servei?”. Això, a casa meva, és dir imbècil a la cara. No vaig tenir ni ganes de dir-li què pensava d’ell, de la seva companyia i de l’inepte que li havia ensenyat aquestes nefastes tècniques comercials, que tant s’usen darrerament, i vaig penjar.

Només em faltava veure un anunci de Media Markt, que amb el seu famós eslògan “Jo no sóc tonto!“, tracta de tonto a tot el que no compra a la seva botiga. Tontos som de suportar-ho.

Una Església cada vegada menys nostra

És evident que l’Església hi creu en el divorci, almenys pel que fa a la seva relació amb la societat civil. Cada dia s’aparta més i més de la realitat social, es tornen més intolerants i pretenen imposar la seva visió del món … un món que ja no existeix.

En el Punt del dia 3 de novembre es diu que “El Bisbat de Girona prohibeix que se cedeixin els locals parroquials per fer-hi les consultes populars”. L’article explica que el Bisbe de Girona ha fet arribar als rectors de la diòcesi un escrit prohibint l’ús dels centres parroquials per a celebrar les reunions de les plataformes que volen endegar consultes sobre la independència. La raó que donen és que “no s’ajusten a la legislació vigent”. Una excusa com una altra, perquè no els fa res rebel·lar-se contra la “legislació vigent” quan s’ha legislat sobre avortament o divorci.

Cal admetre, se sigui cristià practicant o no, que l’Església ha estat molt important en i per al nostre país. Entre les parets de les seves “cases” s’ha fet molta feina per a la supervivència de Catalunya i la seva cultura. Algunes vegades l’han feta els propis religiosos, amb grans i remarcables defensors i lluitadors de la identitat catalana entre els seus integrants; d’altres vegades era la gent del carrer, els seglars, que han trobat en les parròquies, monestirs,… espais on poder parlar, discutir, pactar, raonar i enraonar sobre temes que interessaven i preocupaven. Ja fos per fer d’aixopluc als grups escoltes, per fer debats sobre temes com la immigració o les drogues o per a constituir partits polítics a Montserrat… per moltes activitats socials, no sempre religioses, s’han usat els béns immobles de l’Església.

Fa temps que la societat, la catalana i la de tot el món, en diverses formes i per diverses qüestions, reclama als alts comandaments eclesiàstics (alguns amb indissimulades ganes d’ascendir en la jerarquia) una relació igualitària, basada en el respecte, la comunicació, la col·laboració i en la que cada part representi el seu paper i aporti el millor de si mateixa. I ara, negant-se a cedir locals per fer actes absolutament cívics i democràtics (molt més que les postures dels que ens deneguen aquest dret), fan un altre flac favor al lideratge social que pretenen ostentar. Ells mateixos. Amb ells o sense ells la societat seguirà el seu camí, per molt que aquest camí, a hores d’ara, “no s’ajusti a la legislació vigent”.

“La trista mort del Noi Ostra” de Tim Burton

Els admiradors de Tim Burton no haurien de deixar de llegir La trista mort del Noi Ostra. El llibre, que està format per 23 contes curts escrits en vers (alguns tenen tres o quatre versos i prou), està il·lustrat pel propi autor. El llibre aplega històries sovint inquietants, fàcils de llegir, plenes de tendresa i cruent fatalisme. Els protagonistes són personatges de característiques físiques monstruoses però amb una gran humanitat interior, com el Noi Tòxic o la Noia Rampoina, que pateixen de manera tràgica les conseqüències de ser diferents.

La traducció al català és obra de Miquel Desclot, que, amb les il·lustracions de Tim Burton, ocupa 123 de les 141 pàgines. La resta de la paginació, per tot aquell que tingui la possibilitat d’aprofitar-ho, és un autèntic regal: la versió original en anglès, tal com el va escriure el polifacètic director, productor, escriptor i dibuixant californià. Costi poc o gens, val la pena fer una lectura de l’original.

Tim Burton ha elaborat al llarg de la seva obra un univers fantàstic molt peculiar, imaginatiu i personal, que podria ser definit com a fosc, gòtic, sovint terrorífic, en el qual el bé i el mal conviuen de manera anàrquica i alhora harmònica. Els personatges burtonians busquen el seu lloc en el món, volen ser acceptats pels altres i sentir-se bé amb ells mateixos (recordem personatges com Eduardo Manostijeras o Jack Skellington). Molts s’han convertit en autèntiques icones de culte.

Títol: «La trista mort del noi ostra»

Autor: Tim Burton

Editorial: Angle Editorial

Pàgines: 141

Preu: 12,50 euros

Arrels

“Sota les voltes diu Marta que es mulla;

-Treu-te el mallot, guarneix-te de lilàs,

Que sí que só, més que ningú, veraç:

Em plaus, quan plou, tan nua com la fulla…”

Aquests quatre versos de Josep Vicenç Foix, m’han perseguit sempre. Va ser un llibre llegit a disgust, pel que tenia de lectura obligada, quan encara era massa jove com per gaudir amb desvergonyiment de la bellesa d’unes frases ben dites. La poesia, aquells dies, em semblava una complicació innecessària per dir coses que em semblaven perfectament explicables en prosa. No sabia que sovint, parlar tangencialment de les coses, és la manera més exacte de dir-les. I si no s’entén què vull dir… doncs no seria el moment d’explicar-ho. El cas és que les 31 paraules de l’estrofa citada se’m van quedar gravades a foc, a dins, al cor, i al cap, a tots dos llocs. I no sé per què aquestes sí i d’altres no, però va ser així.

I em van fer aprendre, com a tants altres companys, La vaca cega, de Joan Maragall. Deu fer vint-i-cinc anys (vint-i-cinc anys!) i encara puc recitar el poema de memòria. De petit em semblava un tema vulgar, pobre i trist (innocent ignorància). I ara que sóc més gran, malgrat que encara ho ignoro gairebé tot de tot, em sembla bonic i delicat, sensible i tendre.

“… Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l’esquellot, mentres pasturen

l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria …”

Ella cauria… perquè és cega. Però ja diuen que no hi ha més gran ceguesa que la del que no vol veure. I és ben cert. Però veure-hi clar, a vegades … costa tant!

Aquest “…costa tant!”, ara que parlo de records, em fa venir a la memòria L’Estaca, de Lluís Llach. Recordo viatges en cotxe amb la banda sonora dels concerts que va fer el cantautor de Verges en el Palau d’Esports de Montjuïch, el 15 i el 17 de gener de 1976, dos mesos després de la mort del nefast dictador. El primer record musical que em ve al cap d’aquelles audicions és la veu de Llach cantant que la gallina deia que prou. Jo no sabia què volia dir exactament la cançó, però intuïa que el sentit anava més enllà de l’emprenyada d’una ponedora d’ous (Veieu? Aquest en seria un exemple: en determinades circumstàncies, la única manera de dir les coses clares pot ser dir-les de biaix).

I la memorable Ítaca,

“… Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.”

Els versos de Kavafis traduïts per Carles Riba, cantats per Llach, i viscuts amb passió per vàries generacions de catalans, sonaven una vegada i una altra mentre els paisatges passaven de pressa, a dreta i esquerra del cotxe. Jo, assegut al seient de darrere, sense cinturó de seguretat, com era general costum aleshores, aguantava entre els dits la caixa del casset, i em deixava seduir per la foto de la caràtula, en blanc i negre, del concert… tenia quelcom de màgic que no sabia, ni sé, explicar.

Totes aquestes cançons i poemes, formen part de la història personal de molta gent. De fet, són grans de sorra que fa segles que s’acumulen i que han anat forjant una cultura, una tradició, una manera de ser i viure: la nostra. Més enllà dels patriotismes, que quan perden la mesura són nefastos, és essencial que preservem i continuem enriquint la cultura que ens és pròpia, ara que perilla potser més que mai. El castellà, l’anglès, les seves cultures que avancen com un tsunami contra tota realitat cultural minoritària, les dificultats creixents que es troben escriptors i músics per viure de les seves produccions en català, … tot plegat són qüestions que van fent més i més difícil la supervivència de la cultura catalana amb una certa… puresa ( la paraula “puresa” es pot mal interpretar, però la intencionalitat que li vull donar no és l’excloent i endogàmica, que l’aniria matant, sinó, la oportunitat de mantenir la identitat i les peculiaritats que la distingeixen de les altres). És obligació de cada comunitat cultural lluitar per la bona salut de la seva idiosincràsia, ja sigui la catalana, l’andalusa o la dels maorís, per dir alguna cosa; la pervivència de totes les realitats culturals és una riquesa pel conjunt de la humanitat. Pel que fa a nosaltres, lluitar i defensar el que ens és propi, a través de les armes “nobles” que tenim a l’abast: valors i principis, treball, gosadia, tradició, lleialtat, i la tossuderia que l’ha mantingut viva fins ara, malgrat els atacs furibunds dels quals ha estat víctima al llarg dels segles,… , és essencial si volem sobreviure com a poble i mantenir vives les nostres arrels.

Maltracte als animals

Que els éssers humans podem arribar a ser els animals més salvatges, sanguinaris i gratuïtament cruels ho hem demostrat abastament. Ho hem demostrat amb els nostres congèneres, ho demostrem cada dia amb l’ús que fem dels recursos del món (sense tenir en compte que els nostres fills, néts, besnéts,… algun dia els trobaran a faltar per continuar vivint), i ho demostrem amb els animals. Des de les cries de foques que són matades a cops de pal, passant per les curses de braus, en les quals es martiritza els toros fins a la mort; o en les lluites de galls, les baralles de boxa entre orangutans, el tracte dispensat als animals en alguns circs, etcètera.

Avui m’han enviat (gràcies!) un vídeo que mostra una granja xinesa que cria animals per aprofitar-ne la pell, que s’exporta en grans quantitats a l’estranger per “vestir” a les persones. La brutalitat amb què s’arrenca la pell als animals d’aquestes granges repugna. És un procedir indigne d’un ésser humà i es fa incomprensible que hi hagi gent capaç d’actuar així. Però en aquest cas, com en tants, les paraules queden curtes. És millor que mireu les imatges, que elles soles ho diuen tot. Un avís: són extremadament cruentes i dures.

Les granges de pell a la Xina

Els polítics i la vergonya aliena

Convergència carrega contra el tripartit pels informes … el tripartit carrega contra Convergència per les donacions de l’Orfeó a la Fundació Trias Fargas … i uns i altres es reclamen mútuament un comportament ètic.

Tots plegats fan fàstic i provoquen vergonya aliena.

Que no ho veuen que el realment honorable és denunciar els comportaments immorals (per ajustats a dret que siguin) que pateixen a casa seva, abans de exigir honradesa als altres?

Abans de res que es concentrin en fer neteja a la seva pròpia casa, que denunciïn les conductes poc ètiques i fotin fora als impresentables i als de moral distreta. Llavors, un cop ben nets de culpa, si hi ha motiu, que passin el cotó per cal veí.

Es diu que “la dona del cèsar a més de ser honesta ha de semblar-ho”. Sí, que ho sembli… però sobretot que ho sigui! I ells, els polítics, d’honestos, només els interessa semblar-ho, i a més ho fan fatal.

Protagonista i narrador: “La segona guerra mundial” de Winston S. Churchill

A més d’estar en la primera línia de la política britànica durant bona part de la primera meitat del segle XX, i ser Primer Ministre en dos períodes no consecutius, Winston Churchill va ser també un escriptor punter, fins el punt que l’any 1953 va guanyar el premi Nobel de literatura pel “seu domini de la descripció històrica i biogràfica, i per la seva brillant oratoria en defensa dels valors humans”.

La Segona Guerra Mundial és una exhaustiva anàlisi sobre les circumstàncies que van conduir el món a la guerra i al seu desenllaç, realitzada per un dels protagonistes principals de la contesa. L’escrupolositat amb què Churchill detalla i quantifica els arsenals dels diferents estats, els equilibris de forces, els moviments de tropes, els fets i les estratègies polítiques i militars d’abans i durant el conflicte,… fa que en certs fragments la lectura es faci feixuga, però ho compensa sobradament la importància del personatge, el coneixement que té, de primera mà, d’un del períodes més tràgics de la història de la humanitat, i la capacitat d’explicar-lo amb tanta intel·ligència com claredat.

Títol: “La segona guerra mundial” ( Dos volums)

Autor: Winston S. Churchill

1942: Operació Bernhard

Les guerres solen tenir diversos fronts i de molt distintes característiques. Hi ha els que a tots ens vénen al cap quan parlem de guerres: els purament militars, on es desenvolupa la batalla a trets, canonades o el que sigui. En principi solen ser fronts físics, mesurables damunt el territori i que permeten una valorització objectiva de si la guerra s’està guanyant o perdent. Hi ha, però, altres fronts més eteris, que no sempre es veuen o coneixen, i que tenen una importància igualment vital pel desenvolupament de la contesa. En aquest terreny faríem referència a les operacions d’intel·ligència, espionatge, propaganda, …

Una de les més ambicioses i secretes accions dutes a terme pels serveis secrets alemanys durant la segona guerra mundial, cap l’any 1942, fou l’anomenada Operació Bernhard. Pretenia desestabilitzar el sistema monetari anglès i, per tant, la seva capacitat econòmica per continuar la guerra, a través de la fabricació massiva de bitllets falsos (en concret més de 100 milions de lliures esterlines).

L’inici de l’Operació Bernhard

Sembla ser que la idea va sorgir de Reinhard Heydrich (Obergruppenführer de les SS, cap de l’oficina principal de seguretat del Reich i mà dreta de Himmler). En un primer moment es va plantejar l’opció de “bombardejar” Anglaterra amb bitllets falsos, la qual cosa crearia el caos i una certa alteració de l’equilibri econòmic. Tanmateix, aquesta opció fou ràpidament desestimada perquè, com és lògic, posaria sobre avís a les autoritats de l’existència dels bitllets, i en poc temps recuperarien el control de la situació. Es va optar per fer-los servir d’una manera molt més subtil, a fi que el profit pels alemanys i el perjudici pels aliats fos molt més gran i decisiu. S’utilitzarien per pagar a confidents, finançar l’espionatge en països estrangers, comprar material bèl·lic i alhora canviar-los poc a poc per divises d’altres països i anar inundant progressivament el mercat de lliures falses. La pretensió era que quan els anglesos se n’adonessin del que estava passant ja fos massa tard i els mercats internacionals haguessin perdut la confiança en la lliure esterlina, amb la conseqüent i irremeiable bancarrota de l’estat.

Es va cedir la direcció de l’operació al Schutzstaffel Sturmbannführer (coronel de les SS) Bernhard Kruger, de qui va prendre el nom. La seva primera feina va ser trobar personal prou qualificat per replicar des del no-res les planxes, el paper i la tinta. Bernhard Kruger va consultar tècnics de les diferents especialitats que havia de cobrir: cal·ligrafistes, impressors, dibuixants, comptadors, … i va acabar formant un equip d’aproximadament 140 experts. Entre ells hi havia falsificadors processats, condemnats i internats en camps de concentració a causa dels seus delictes, la seva ètnia, nacionalitat,… Se’ls va traslladar al camp de concentració de Sachsenhausen, on foren confinats en un bloc i incomunicats de la resta de presoners. Se’ls va atorgar certs privilegis i foren declarats “treballadors altament essencials”.

La fabricació

Les diferents tasques a realitzar van anar avançant a un ritme desigual. Van fabricar, fer i refer una vegada i una altra les planxes fins que van aconseguir que fossin iguals que les originals, calcar els processos d’impressió, fins i tot en les seves imperfeccions, igualar els colors, les marques d’aigua, la composició de la tinta, i obtenir un paper perfecte (que no hi havia maneres de reproduir fins que van fer servir uns draps de fil de cotó que tenien l’origen a Turquia. Havien de ser draps usats. Llavors es tractaven químicament i es mesclaven amb la pasta de paper. El paper resultant tenia la mateixa textura, brillantor i tramat que el que feia servir el Banc d’Anglaterra). Van haver de trobar el codi que s’usava per generar els números de sèrie dels bitllets, desenvolupar procediments per fer-los envellir convenientment i distribuir-los de manera que no tinguessin els números de sèrie consecutius, per evitar suspicàcies.

Amb els primers bitllets obtinguts es va comprovar fins a quin punt passaven per bons. L’èxit va ser absolut. Els bancs els acceptaven sense cap problema. A partir d’aquest moment es van fer servir per pagar els espies, molts dels quals van rebre, sense saber-ho, autèntiques fortunes en bitllets falsos. Un dels que en va rebre més va ser un majordom de l’ambaixador anglès a Ankhara, Turquia, que tenia el nom en clau de Ciceró. Les seves raons per col·laborar amb el règim nazi no eren ideològiques, sinó purament crematístiques. Després d’uns primers informes que els serveis secrets alemanys no s’acabaven de creure, van començar a veure que la informació que passava era autèntica i molt rellevant. A partir d’aquí van començar a pagar-li els seus serveis “generosament”. Es creu que va rebre unes 300.000 lliures esterlines “autènticament” falses.

A partir de l’any 1943, camions plens de lliures falsificades arribaven al castell de Labers, al Tirol. Des d’aquest castell sortien els agents, carregats amb maletes farcides de bitllets, cap a l’estranger, on els introduïen en el circulant de països enemics o neutrals (per ordre de Hitler no s’havia de fer en països considerats amics, però fou una ordre que va ser respectada només a mitges).

El dilema

L’any 1944, casualment, un treballador del Banc d’Anglaterra va localitzar dos bitllets idèntics, del mateix valor i amb la mateixa numeració. Després d’una exhaustiva investigació, les autoritats van adonar-se’n que algú estava fabricant i utilitzant quantitats ingents de lliures esterlines falses, d’una qualitat excel·lent (les diferències amb les originals eren inapreciables pels sistemes tècnics de l’època). Davant d’aquesta perspectiva se’ls va plantejar un dilema complicat. Hi havia dues solucions possibles, totes dues incòmodes i que podien tenir gran transcendència pel futur de l’economia anglesa i, per tant, de la guerra.

Una opció, la més lògica d’entrada, era donar-ne avís als bancs centrals dels diferents països. Però si ho feien, com que era pràcticament impossible diferenciar-los dels autèntics, ningú acceptaria la moneda anglesa, i aquest fet provocaria una caiguda immediata del seu valor i la bancarrota de l’estat, que no podria fer front a les despeses militars.

La segona opció era no dir res i continuar acceptant-les com si fossin lliures bones. En aquest cas continuaria l’entrada massiva de bitllets falsificats i, per tant, la progressiva desestabilització del sistema econòmic anglès. Hi havia el perill que en un termini de temps imprevisible hi hagués més bitllets dolents que bons, i els falsificadors tindrien el control de l’economia anglesa, la qual cosa era inadmissible, lògicament.

Després de valorar-ne els pros i els contres, els responsables polítics, econòmics i militars es van decidir per la segona opció. És a dir, acceptar els bitllets com a bons tot i saber que no ho eren. D’aquesta manera, almenys, guanyaven temps per buscar una alternativa més convenient al problema que se’ls presentava. L’existència d’aquests bitllets va passar a ser un secret d’estat per evitar el col·lapse.

El desenllaç

La sort dels anglesos, i de retruc de tot el bloc aliat, va ser que la guerra, en l’aspecte purament militar, s’estava guanyant. A principis de l’any 1945, davant la proximitat del front, la fàbrica de bitllets es va traslladar a Mauthausen, i posteriorment a un Komando de Mauthausen, Abensee. Davant la imminent derrota es va donar per cancel·lada l’operació Bernhard i es va ordenar la destrucció de tot l’estoc de bitllets i del material. Sembla evident que molts bitllets no foren destruïts, sinó que es van “extraviar” en mans dels soldats i civils que van tenir-hi accés. Finalment, el maig de 1945, el camp de concentració d’Abensee amb els seus interns, falsificadors inclosos, fou alliberat pels nord-americans.

S’ha dit que Bernhard Kruger va fugir a Suïssa i va desaparèixer amb documentació falsa i una quantitat no quantificada de lliures falses, i que mai més es va saber res d’ell, però no és cert. Kruger fou presoner dels francesos i posteriorment va formar part dels seus serveis secrets. Tot i que durant els judicis de Nuremberg ni ell ni cap dels responsables de l’operació Bernhard fou acusat per aquest motiu (els anglesos no volien que es fes públic que els alemanys havien aconseguit reproduir a la perfecció el seu paper moneda, i que gran quantitat d’aquests bitllets encara estaven en circulació) durant els anys 50 Bernhard Kruger va ser jutjat per un tribunal de desnazificació. Alguns dels presoners que foren obligats a col·laborar en la falsificació van testificar al seu favor, argumentant que els havia salvat la vida. Sembla ser que Himmler li exigia que assolís l’estoc de bitllets que li havien ordenat, i que ell va endarrerir expressament la producció, adduint falta de matèries primeres. Aquesta deslleialtat amb el seu superior la va motivar la prudència: era evident que l’operació, també pels alemanys, era secreta, i que per evitar testimonis, tan bon punt es tingués la quantitat de bitllets pretesa, s’esborrarien les proves. Això implicava que els 140 falsificadors deixarien de ser considerats “essencials” i serien executats, i ell mateix, el coronel Kruger, probablement seria enviat al front on sospitava que el mataria una bala aliada o, en el seu defecte, una d’alemanya, per la seguretat del Reich. Aquesta deslleialtat probablement li va salvar la vida. Bernhard Kruger va morir l’any 1989 a l’edat de 85 anys.

L’operació Bernhard és l’operació de falsificació de moneda més important de tots els temps. Es considera que si la guerra hagués durat més, els alemanys haurien aconseguit destruir l’economia del Regne Unit. Durant molts anys els bitllets de l’operació Bernhard van continuar circulant entre els bons. El procés per eliminar-los va ser llarg i costós, i no va haver altre remei que retirar progressivament els bitllets de valor superior a cinc lliures, i emetre’n de nous amb un nou disseny.

Maurice de Vlaminck. El caràcter del geni

L'home de la pipa

Seduït. Aquest seria l’adjectiu que qualificaria amb més exactitud el meu estat emocional tot sortint de l’exposició del fauvista Maurice de Vlaminck (CaixaForum de Barcelona, fins al 18 d’octubre). Seduït i sobtat per la bellesa que resplendeix en els seus quadres. Però també superat i admirat per la capacitat que tenen els grans mestres de plasmar en la tela la passió del seu treball, executat amb astúcia i geni. No és només qüestió de barreges i combinació de colors (que també, perquè la tècnica, la intel·ligència, la investigació,… són sempre factors determinants), sinó que sovint hi ha alguna cosa més: sentiment. Igual que els grans músics no es limiten a executar fredament les notes que tenen escrites en el pentagrama, sinó que hi aporten emoció i aconsegueixen transmetre-la, hi ha pintors que reflecteixen estats d’ànims en allò que pinten. Mancat dels coneixements tècnics necessaris per discernir allò que és tècnicament extraordinari, és aquest component subjectiu, emotiu, un punt eteri i inexplicable, el que personalment m’embadoca i desperta en mi l’entusiasme i l’admiració més fervorosa.

Quadres com L’home de la Pipa o altrament anomenat L’amic Bouju, n’és una clara mostra. El retrat d’aquest home desboca apassionament i salvatgisme. Mirat de prop les llepades de pintura són anàrquiques, brutals, aparentment sense ordre ni reflexió. Però en la distància el conjunt és harmònic i captiva per la seva contundència expressiva. El quadre transmet intensitat, duresa, i instints primaris. És un dibuix vibrant, que per la força de les pinzellades fa pensar en Van Gogh (i parlo de la força, no de l’estil, que en aquest quadre dista molt de semblar-s’hi). L’admiració que desperta Vincent Van Gogh en Maurice Vlaminck queda ben palesa en les seves pròpies manifestacions. Una vegada, després de visitar una exposició del geni holandès, va manifestar que l’estimava més que al seu propi pare. Una afirmació molt fauve.

Vlaminck, com molts dels seus contemporanis, fuig del detall. Sap que la ment “fabrica” el que el pinzell no detalla, i aquest descobriment, que va suposar una revolució en la manera d’entendre i viure la pintura, va obrir un nou camp d’exploració als artistes. El Bosc de Castanyers de Chatou o el Pont de Chatou en són clars exemples. Com en l’erotisme, suggerir manté molt més viu l’interès i el desig que mostrar.
Ben a prop de L’amic Bojou hi ha una obra titulada Interior. Tot el desconcert i anarquisme de l’home de la pipa es converteix en aquest cas en ordre i precisió. Les llepades de pintura són rectes i angulars, com un munt de gomets enganxats damunt la tela, però, malgrat l’ordre, les pinzellades mostren tota l’energia i apassionament del pintor. Interior és d’una sobrietat viva que transmet serenitat sense deixar d’evidenciar un torrent de força desbocada a l’hora d’executar la pintura.

A mesura que avança l’exposició els quadres exposats deixen de tenir les peculiaritats fauvistes. Si ens els primers l’obra feia pensar en l’impressionisme enèrgic i tempestuós de Van Gogh, per exemple, de cop adquireixen un toc més característic de Cézanne i, en algunes composicions, fan pensar també en Picasso, amic personal de Vlaminck (tot i que poc a poc les diferències artístiques els van distanciar). Vlaminck fa tastets de diferents corrents sense deixar-se engolir del tot per cap. Els colors s’atenuen, s’”apastelen”, tot i que de tant en tant torna als colors purs. Les composicions tenen un aire cubista, sense acabar de ser-ne, i els temes també canvien. Juga amb les profunditats d’una manera diferent, mitjançant la superposició de “facetes”, creant escenes i paisatges suggerents que continuen atrapant l’espectador, com abans, però ara amb armes molt distintes encara que igualment efectives. Deu ser que posseïa allò que ni es compra ni es ven, que es té o no es té, i que s’anomena “genialitat”.

Interior

El Pont de Chatou

El Pont de Chatou

Vins, licors

Antichrist. El darrer film de Lars Von Trier

Contra el que acostuma a ser habitual en mi, vaig entrar a veure Antichrist, el darrer film de Lars Von Trier, sense saber-ne pràcticament res. Tan sols havia sentit a parlar de la polèmica amb què fou rebuda en el festival de Canes. No tenia cap idea preconcebuda de què anava a veure, ni de quina era la temàtica, tot i que el cartell i el títol em feien imaginar que es tractava d’una pel·lícula de terror.

Vaig sortir de la sala absolutament desorientat. Em va costar vint-i-quatre hores assimilar-la (no és un fet excepcional en mi; sovint necessito aquest temps per fer-me una opinió clara de les pel·lícules que veig, sobretot les més radicals). Durant aquest lapse de temps vaig llegir alguna entrevista a Von Trier en la qual explica les circumstàncies en què la pel·lícula fou escrita, rodada i muntada, i que tenen a veure amb una depressió que ell mateix patia. Tot plegat em va servir per concretar sensacions i raonaments, i vertebrar, des d’aquests paràmetres, una opinió definida i no simplement visceral.

És Antichrist una pel·lícula de terror? Diria que sí, si entenem com a “terror” la sensació d’angoixa, tensió i inquietud gairebé constants que transmet.

Des del punt de vista creatiu és un exorcisme que Lars Von Trier s’aplica a si mateix, probablement per foragitar els fantasmes i les angunies que li provocava la malaltia. La manera de fer-ho és narrar, des de la ficció, la història del desordre mental, emocional i moral d’una dona que pateix una crisi depressiva que deriva en bogeria. El detonant del desordre són unes circumstàncies que s’expliquen en la introducció de la pel·lícula; circumstàncies terribles, però contades d’una manera molt bella i hipnòtica. Tot i això, l’origen de les seves pors tenen a veure amb un lloc que havia estat el seu paradís personal: una casa enmig del bosc, anomenada Edèn, com el paradís bíblic, en la qual transcorre la major part de la trama.

És una pel·lícula sense gaires concessions (ni morals ni argumentals ni visuals) que en molts moments ratlla la pornografia. Alguns qualificaran aquestes escenes de gratuïtes, però no m’ho semblen gens. El sexe és essencialment un desbocament de passions, un descontrol d’emocions que portat a l’extrem pot convertir-se en malaltís. I la depressió es viu també com un desgavell absolut que sofreix la persona en tots els sentits. Els atacs de por, odi i ràbia que pateix la protagonista l’aboquen a una cerca desficiada de l’amor a través del sexe, com a contrapès de les emocions insuportablement desagradables que experimenta. És, però, un sexe malaltís, agressiu, desbocat i compulsiu, que busca regirar el dolor en plaer, i que en realitat no és res més que una altra forma d’expressar la violència i la pertorbació que la dominen.

Alguns dels moments més captivadors i hipnòtics del film són en càmera lenta, amb una fotografia i una música suggerents que transporten a una irrealitat absoluta, gairebé onírica. Són escenes molt poètiques, tot i que sovint retraten situacions angoixants, pertorbadores, doloroses i paranoiques. Algunes persones les consideraran terrorífiques, mentre que d’altres les qualificaran de summament belles. Des del meu punt de vista són totes dues coses, i una demostració clara que els extrems sovint es toquen.

En una interpretació molt personal, diria que el títol, Antichrist, fa referència a l’infern que viu la protagonista, absolutament extraviada en els seus desvaris i els seus patiments. Sembla posseïda pel mal, vivint els terrorífics turments que se suposen a les ànimes condemnades. Però no són sensacions irreals sinó existents, que la gent que ha patit una depressió coneix perfectament. Aquesta concordança amb certs aspectes de la realitat (barrejada amb ficció cinematogràfica i dramatisme) és el que pot fer terrorífica la pel·lícula.

La protagonista, Charlotte Gainsbourg, fa una actuació sensacional. El seu personatge vessa desordre, vulnerabilitat i pors. I acaba inspirant por, en el tram final de la pel·lícula.

El personatge masculí està interpretat per un contingut però resolutiu Willem Dafoe. Fa de marit i terapeuta de la seva companya de repartiment. És un personatge dèbil, en alguns moments estúpid, superat per la situació i incapaç d’arrencar la seva dona dels tentacles de la bogeria.

En resum, una pel·lícula pertorbadora que m’ha agradat (i molt), però que m’estaria de recomanar a persones a les quals no els agraden els films que surten massa d’uns patrons estètics i morals convencionals.

Títol: Antichrist

Director i guionista: Lars Von Trier

Actors: Willem Dafoe, Charlotte Gainsbourg

Els ulls de la guerra

El llegat fotogràfic de Robert Capa és d’una importància històrica, artística i humana cabdal. Les seves fotografies són molt més que una crònica militar de conflictes armats. La dimensió artística de l’obra de Capa ve donada per la capacitat del fotògraf de captar i transmetre la dimensió humana de les persones que retrata. L’exposició del MNAC recull fotografies de la guerra civil espanyola, la guerra entre Xina i el Japó, o el dia D.  La retrospectiva sobre la guerra espanyola es completa amb les fotos que va fer la seva companya professional i sentimental, la fotoperiodista Gerda Taro, que va morir durant el conflicte.

Dades de l’exposició:

Títol: «Això és la guerra! Robert Capa en acció»

Lloc: MNAC (Barcelona)

Dates: Fins al 27 de setembre.

Preu: Entrada gratuïta

Pelham 1 2 3. Crítica cinematogràfica i reflexió filosòfica

Potser no hauria de comparar The taking of Pelham 1 2 3 (estrenada com Asalto al tren Pelham 1 2 3), edició 2009, amb la versió de 1974. No hauria de fer-ho perquè, de fet, són pel·lícules molt diferents. Els rols, les vides, fins i tot les motivacions dels personatges d’una i altra pel·lícula són distints. En comú tenen el segrest d’un vagó de metro, la petició d’un fort rescat a canvi de la vida dels passatgers, i l’establiment d’una relació molt particular (i molt diferent d’una versió a l’altra) entre el bo i el dolent principals. No hauria de comparar-les, però no puc evitar-ho.

No cal dir que el nou film és, en termes absoluts, molt més espectacular, probablement trepidant i dinàmic que la versió de 1974, tot i que pel meu gust prefereixo la primera. El temps dirà si es converteix en un film amb identitat pròpia, o si no aconsegueix desprendre’s de l’ombra de la versió anterior. La pel·lícula distreu, que és probablement la única aspiració que té (en alguns moments sembla que es vulgui donar fons i contingut als personatges, cosa que es fa, si és que era la intenció, d’una manera massa dubitativa). Garber, el personatge de Denzel Washington, està interpretat sense convicció, i es nota. El Garber del film de 1974, interpretat per Walter Mathau, és molt més brillant i sòlid (tot i que, probablement, hi ajuda el fet que Mathau, com molts actors “clàssics”, tenia una certa tendència a interpretar-se a si mateix, la qual cosa li facilita la feina però pot dificultar que el públic aconsegueixi oblidar-se de l’actor en benefici del personatge). En canvi el dolent, Ryder, interpretat per John Travolta, convenç (tot i la sobreactuació, defecte que en aquest cas, almenys jo, li voldria perdonar).

Vaig sortir del cinema amb la sensació d’haver-me distret, que és el que volia. Per tant, fantàstic. O gairebé, perquè va haver-hi una escena que em va indignar ( i ara és quan deixo de parlar de cinema). Per situar-la diré que, a part de la trama principal, n’hi ha una de secundària que afecta a Walter Garber. Garber, treballador del metro, està essent investigat perquè se sospita que ha acceptat suborns. Durant la investigació se l’ha apartat temporalment del càrrec de responsabilitat que tenia i se’l fa controlar i ordenar el trànsit del metro. Durant el segrest, el dolent, Ryder, s’assabenta de l’acusació i li exigeix que li expliqui com s’ho va fer. Garber desmenteix que hagués acceptat mai cap suborn. Ryder s’enfada, agafa un dels passatgers, l’apunta amb la pistola i li diu a Garber que si no li explica la veritat matarà el passatger, moment en el qual comença un tens i dramàtic compte enrere. Garber insisteix que és innocent, però en l’últim moment admet el contrari per evitar l’assassinat. Confessa que va acceptar el suborn, com va anar i quants diners va rebre. El cas és que durant la resta de la pel·lícula cap personatge planteja la possibilitat que Garber hagi mentit per salvar el passatger d’una mort més que segura. Ni tan sols el mateix Garber ho argumenta per a justificar la confessió. Tothom dóna per fet que sota amenaça ha explicat la veritat.  És com donar per vàlids i efectius els sistemes de la inquisició. Inquietant.

És terrible veure com poc a poc anem renunciant, sense adonar-nos-en, a principis (no sé si dir-ne humans, socials o racionals) fonamentals per a la nostra llibertat i el sentit de justícia. És fer bona la sentència de Goebbels que deia que “una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. És anar assumint Guantánamos, tortures policials, la pèrdua de drets … per mor d’una seguretat que atorga impunitat als encarregats de custodiar-la. No ens n’adonem i poc a poc anem acceptant que el fi justifica els mitjans. A vegades no sé si som indolents o simplement no tenim memòria històrica.

Un llibre d’art

Una lectura amena, il·lustrada i molt diàfana dels canvis, les revolucions i els descobriments que han afectat les arts al llarg dels segles. Per a qualsevol que s’hagi preguntat alguna vegada què fa que la Mona Lisa de Leonardo o els gira-sols de Van Gogh, per exemple, siguin considerats obres mestres, o quin fi perseguien els cubistes amb la seva manera de pintar. L’art modern, té qualitat o és un engany per a dissimular la incapacitat d’igualar els mestres del passat? Infinitat de preguntes que Gombrich respon amb tanta erudició com senzillesa.

Títol: «HISTÒRIA DE L’ART»

Autor: Ernst H. Gombrich

Editorial: Columna

Pàgines: 688

Traducció:Dolors Udina

Els sis fills de Goebbles

Revisionant l’esplèndida pel•lícula Der Untergang ( El Hundimiento en la versió doblada) sobre els darrers dies d’Adolph Hitler en el seu búnquer de Berlín, entre la multitud d’històries que van succeir-hi, n’hi ha una que mostra fins a quins extrems pot arribar l’encegament del radicalisme més exacerbat. La pel•lícula narra els fets històrics tal com els va viure la senyora Traudl Junge, secretària particular de Hitler, que va explicar-los en el llibre Fins a l’últim moment (Edicions 62). El marc és un Hitler decadent que, víctima de delirants esperances, es nega a admetre que la guerra està perduda. Sempre al seu costat, fidel com un gos, però molt més perillós que tots els gossos d’Europa junts, Joseph Goebbles, ministre de propaganda del Reich, comet les darreres inhumanitats que va cometre. El doctor Goebbles, sense cap respecte per la vida dels seus compatriotes combatents ( que a aquelles alçades del conflicte eren majoritàriament adolescents i preadolescents) els llançà sense armes contra l’enemic rus, sense raó ni solució de supervivència; un simple i inútil extermini sense sentit. Però entre totes les atrocitats que va cometre, la més sorprenent la va perpetrar juntament amb la seva dona, Magda Goebbles, al matar els seus sis fills ( Helga, la gran, de 12 anys, Hildegaard, Helmut,  Hedwig, Holdine i la petita, Heidrun, de 4 anys). Com a curiositat cal destacar que el nom de tots començava per la lletra H en honor al Führer.

Per ordre de Goebbles, davant la imminent caiguda del règim alemany, Magda i els seus 6 fills varen anar al búnquer el 22 d’abril de 1945. Va donar instruccions de que els nens podien portar una joguina cada un, i que portessin poca roba perquè “ja no els faria falta”. Només aquest comentari ja dóna una idea de la fredor inhumana d’aquest home. Un cop al búnquer els nens foren instal•lats en una cambra habilitada especialment per acollir-los. Al llarg dels següents dies, i ja conscient que havia arribat el final, Hitler va oferir al matrimoni Goebbles un avió per fugir. Ells es van negar a acceptar-lo, i van decidir fer costat al seu Führer passés el que passés.

Magda Goebbles va justificar la intenció d’assassinar els seus fills a Traudl Junge amb les següents paraules: “ És millor que els meus fills morin a que visquin en la vergonya i l’oprobi. Els nostres fills no tenen lloc en una Alemanya com la que hi haurà després de la guerra”. En una carta que havia enviat uns dies abans va escriure: “ El món que vingui després del Führer i del nacionalsocialisme no mereix que s’hi visqui, i per això he portat els nens aquí [al búnquer]. Són massa valuosos per la vida que vindrà després de nosaltres, i un Déu misericordiós m’entendrà si els allibero jo mateixa”.

Els nens van passar els darrers dies de la seva vida jugant amb Traudl Junge i amb Eva Braun, aliens al  futur immediat que els esperava, mentre la seva mare planejava, juntament amb el doctor Stumpfegger, metge personal de Hitler, la millor manera de matar-los. Només Helga, la gran, segons la secretària Junge, semblava amoïnada i trista i es feia preguntes sobre què els passaria.

Finalment, el 30 d’abril de 1945 Hitler i Eva Braun es van suïcidar. L’endemà, l’1 de maig, al vespre, Magda Goebbles va allitar els seus fills. A partir d’aquí hi ha diverses versions sobre el que va succeir, però sembla ser que va administrar-los un somnífer, i que la Helga s’hi va resistir ( el seu cos, trobat per soldats russos, mostrava contusions). Un cop adormits, amb l’ajuda del doctor Stumpfegger, va tirar unes gotes d’àcid prússic a la boca de cada criatura i els va causar la mort. Altres versions parlen d’una injecció letal. Després dels sis assassinats, Magda Goebbles va tornar a la seva habitació, colpida pel dolor, i va començar a fer solitaris amb una baralla de cartes. Aquell mateix dia la Holdine havia complert 7 anys.

L’endemà de bon matí el totpoderós ministre de propaganda del Reich, Joseph Goebbles i la seva esposa Magda, es van suïcidar.

Guernica

“Tothom vol entendre la pintura. Per què no intenten comprendre el cant dels ocells? Per què a la gent li agrada una nit, una flor, totes les coses que rodegen l’home sense intentar comprendre-les? En el cas de la pintura, en canvi, es vol entendre. Que entenguin sobretot que l’artista obra per necessitat ( …) Els que intenten interpretar un quadre, quasi sempre s’equivoquen” deia Picasso a l’editor de Cahiers d’Art, Christian Zervos, l’any 1935.

Al cap de dos anys, en concret el 26 d’abril de 1937, bombarders i caces alemanys de la Legión Cóndor, van bombardejar la població basca de Guernica. El fet,que va trasbalsar l’opinió pública europea, va inspirar Picasso per pintar el quadre que li havia encarregat el Govern de la República pel pavelló espanyol de l’Exposició Universal de París, que havia de ser un mural de gran format. L’1 de maig Picasso va començar a treballar febrilment en l’elaboració d’esborranys del Guernica, i l’11 de maig ja treballava damunt el llenç definitiu. Va acabar el quadre el dia 4 de juny del mateix any.

Les diferents escenes que conformen el quadre no foren mai del tot explicades pel pintor malagueny, almenys públicament. Fins i tot, en diferents ocasions, va fer afirmacions contradictòries sobre la significació de determinats elements, com el toro o el cavall. Explicar el quadre, fer comprensible el seu art, no era el que perseguia. La seva obra era el fruit de molts anys d’estudi i esforç, i no volia sacrificar-los, com va dir a Jérome Slecker l’any 1945 ( “Picasso explains”), per fer el seu art més entenedor al públic; ho considerava una ofensa a la gent, una falta de respecte.

Tanmateix, apropar-se al Guernica i evitar preguntar-se què són i què volen dir cada un dels elements que el composen, és molt difícil. Tan difícil i necessari com empobridor si no es va més enllà del simple gaudiment sensorial. Cal també, a posteriori, fer una anàlisi d’allò que estem mirant i situar-ho en un context històric i social.

Com deia, observar sense pensar és complicat, però necessari. En el cas del Guernica serveix per copsar el caos que transmet el quadre en la seva globalitat; el dolor immens de la mare que aguanta el fill mort entre els braços; l’expressió de la mort en la mirada extraviada del guerrer que jau a terra, desmembrat; la mirada patidora, escrutadora, inquieta i pertorbada de la dona que entra a escena amb un llum a la mà, i de la qual només es veu el cap i un braç, o la de la dona de cos sencer que sembla preguntar-se què està passant mentre avança mirant enlaire.

És essencial, per a notar l’ambient angoixant que desprèn el conjunt, fixar-se en la foscor del quadre, i també en la llum, que sembla ser un ressol que entra per alguna finestra petita i il·lumina i perfila els diferents elements del quadre; augmenta la sensació d’irrespirabilitat.

És important mirar totes les figures del Guernica, una per una, com si fóssim un receptacle de sensacions i impressions, però és impossible veure el braç del guerrer mort que aguanta una flor i una espasa trencada i ignorar la càrrega simbòlica de tot plegat.

És impossible fixar-se en la mirada asèptica del toro, concentrada en algun punt exterior al quadre, aliè, indiferent o ignorant de la tragèdia que passa al seu voltant i no preguntar-se què significa i a qui representa. Costa molt no interpretar la raó de ser de les llengües de forma cònica, punxegudes, del cavall i la mare. O la diversitat expressiva de les formes dels ulls: rodons, ovalats, en forma de llàgrima, … I és impossible no preguntar-se què significa la bombeta de la part superior del quadre. És només un simple llum, o representa una bomba? O és un ull que mira amb fredor inquisitiva a l’observador, és a dir, a nosaltres mateixos, i jutja en silenci la nostra reacció al ser testimonis de la tragèdia representada? En un context en el qual mitja Europa veia preocupada el creixement dels feixismes en alguns dels països que la conformen, i l’altra mitja ho vivia amb entusiasme, i pels quals, tots, l’enfrontament bèl·lic de l’Estat espanyol era observat amb gran interès i inquietud, l’ull, si és que és un ull, sembla preguntar: “ Quina és la teva posició davant d’aquests fets?”. Una pregunta que no admetia respostes vagues.

Malgrat tant dolor, patiment, angoixa i desordre com conté, el quadre m’extasia. És bonic, molt bonic, i no sabria explicar per què li trobo, ja que l’escena és terriblement dolorosa. Potser ho fa el misteri de la simbologia, de les formes, les textures i els colors que Picasso no va voler desvetllar. Em fa pensar en els bons mags, que no expliquen mai la mecànica dels seus trucs més celebrats, sinó que volen que la gent es deixi embadalir pel misteri i l’atmosfera de l’espectacle i s’oblidi dels raonaments. I està bé que sigui així, però en el cas del Guernica, admirar-se pels interrogants que conté, pels artefactes i maquinacions que fan que el conjunt sigui com és, no disminueix gens el mèrit de l’obra. Al contrari, l’accentua i dignifica encara més, si és que és possible. El Guernica no és només un quadre, sinó una icona, un posicionament, el reflex d’un enfrontament, el retrat d’una injustícia, la foto del patiment i la mort de molts innocents i, al capdavall, una declaració de principis. Com a tal reclama una observació tan àmplia i profunda com sigui possible.

Exposició Kees Van Dogen (El món amb ulls de «fauve»)

La força expressiva dels quadres del pintor de Rotterdam és innegable. Conté els ingredients més característics del Fauvisme. Colors vius, intensos, vibrants, i pinzellades gruixudes, aparentment tosques, que fan composicions de gran poder atractiu en les quals el dibuix perd importància en benefici de la claredat amb què s’expressen els sentiments. Van Dogen pinta ulls inquietants, profunds i altament seductors. Els dota de vida fins el punt que sembla que, des l’altre costat del llenç, les figures pintades observin l’espectador per pròpia decisió.

Lloc: Museu Picasso – Barcelona

Data: Fins al 27 de setembre

Temps i sinceritat ( Meditació VI)

Temps. Regalar-se deu minuts cada dia. Vint si és possible. Menys si en sembla suficient o més si tenim ganes de fer-ho. Si no tenim mitja hora al llarg del dia, encara que sigui a trossos, o és que no volem tenir-la o és que tenim la vida massa desordenada. Ser-ne conscients, potser seria el primer pas, i una primera fita assolida.

Sinceritat. Sinceritat amb nosaltres mateixos, sense sentir-nos obligats a explicar-nos a ningú ni a donar raons del que fem. Ser conscients de la nostra veritat, de la veritat intuïtiva que ens bull per dins, assumir-la i viure-la obertament, és la pedra angular de la felicitat i un dels principis de l’autoestima. És no enganyar-nos, la qual cosa no sempre és senzilla. És afrontar el que sentim, el que fem, el que volem fer, el que som, i dir-nos-ho. I un cop ens ho hem dit, podem dir-ho als altres, sí és que ve al cas i en tenim ganes. Hi ha coses en aquest món que no es poden fer, i una és no ser sincer amb un mateix. Per ser-ho ens cal buidar el cap de prejudicis i predisposicions, de tensions i enveges, de desitjos i pors, de prudències excessives i d’excessives visceralitats i trobar la “veritat” que s’hi amaga a sota, la nostra veritat. La meditació ens ajuda a fer-ho.

” Jo us he portat fins a la riba del riu. Tastar l’aigua o no, és cosa vostra” ( Taisen Deshimaru)

Fracàs i anàlisi ( Meditació V)

Fracàs. El fracàs és la porta de l’èxit. És la raó per la qual estem meditant. Sense fracàs no ens faria falta meditar, per tant, és absurd viure les dificultats que ens trobarem com un fracàs. El fracàs són els maons a terra. L’èxit, la paret aixecada. El fracàs no és un final, sinó un punt de partença i el treball feixuc cap a l’èxit. La calma que cerquem no ha de ser per fugir de la realitat, sinó precisament pel contrari: afrontar-la i viure plenament, sense interferències ni filtres.

Anàlisi. Meditar no ens resol els problemes, però ens dóna eines per afrontar-los. Són eines que pesen, que costen d’adquirir, però que la pràctica constant va fent més i més lleugeres. La meditació profunda sobre una qüestió, una pertorbació, la contemplació de les raons, les causes, les conseqüències i les solucions, és l’ús de les eines que ens ajudaran a apartar els obstacles que trobem en el camí de les nostres vides. Primer cal trobar el punt de calma precís, el punt de concentració òptim, mantenir una atenció tan completa com ens sigui possible, i després afrontar l’objecte de l’anàlisi com qui contempla una pintura en tres dimensions. Entrar-hi, sortir-ne, mirar-nos-la amb desafecte, amb els ulls interiors oberts, sense tapar-nos-els, i vivint l’objecte de l’anàlisi en profunditat i amb serenor. A vegades fa falta valor, però és que la valentia és un principi essencial per viure plenament la vida. Sense uns mínims de valor i gosadia, la plenitud és impossible.

Paciència ( Meditació IV)

Paciència. Molta paciència. La paciència és també la mare d’aquesta ciència. Faran falta dies per notar que, deu minuts de contemplació, ens regalen unes bones estones de pau interior, i algun somriure. Caldrà esforç per arribar al silenci sense esforç. Caldrà intel·ligència, no desanimar-se i buscar tossudament els camins que ens portin fins els nostres propòsits. Si respirant no trobem la pau, cerquem-la en la visualització d’alguna cosa que ens sembli bella, sempre i quan no ens pertorbi sinó que ens sumeixi en un èxtasi contemplatiu. Per uns serà una papallona. Per d’altres la lluna. Per d’altres una vela que es va consumint, i per d’altres un paisatge. No mirem, no els busquem físicament sinó a través de la visualització amb els ulls tancats. Vivim-los, deixem-nos atrapar per aquestes imatges com si fossin la única cosa existent en el món. Concentrem-nos, esforcem-nos, i a mida que entrem en la plena atenció, anem abandonant tot esforç i tota tensió, que la calma anirà venint per si sola.

Pensaments ( Meditació III)

Pensaments. Pensaments que van i venen. Descontrolats, pertorbadors, que ens distreuen i s’encadenen un amb l’altre dificultant la pau i el silenci interiors. No ens hi hem d’enfadar. És precisament perquè existeixen que estem meditant, per adonar-nos que hi són, i per aprendre a no deixar-nos esclavitzar per ells. Enfadar-s’hi és reforçar-los, alimentar-los, donar-los una raó de ser, que és precisament el que no volem. Cal deixar que els pensaments flueixin sense identificar-nos-hi, que vagin passant, venint i anant, sense retenir-los. Poc a poc, s’aniran aturant. El nostre cap és com el fons del mar remenat per una intensa maregassa, pertorbadora, continua, que converteix les aigües en un caos brut i inestable. La sorra, les algues, les substàncies en suspensió en un fons revoltat emboiren la claredat, la diafanitat, i fan que l’aigua sembli impura, i no ho és. Les partícules que entelen l’aigua no són l’aigua, sinó agents aliens a ella. L’aigua és pura, com el nostre pensament quan s’atura. Estant-nos quiets, poc a poc, els pensaments es van precipitant cap el fons i arriba la llum a tots els racons del nostre cap. Pensar és més fàcil, i no pensar també, i és més senzill veure les coses com són i no només com som.

Si tenim paciència i constància veurem que hi ha diversos nivells de pensament. Un de dens, que parteix de la base del cervell, que angoixa i pertorba amb força i insistència; un d’afilat, com la fulla d’un ganivet, que té l’origen en la part frontal del cervell, nerviós i arbitrari, difícil d’apaivagar; i un de subtil, de la capa superior del cervell, superficial, que fa d’observador del silenci, essent moviment ell mateix és calmós i no violenta la pau.

Asseguts, respirar i imaginar ( Meditació II)

Asseguts. En una cadira per exemple. Per meditar no cal fer contorsions forçades ni agafar postures que tensin excessivament les articulacions. N’hi ha prou d’estar-nos asseguts en una cadira còmode, amb l’esquena recta i el cap també, per mantenir uns mínims de tensió física i no caure en la somnolència.

Respirar. Com si fos la primera vegada que respirem. Prestar atenció a l’aire que inspirem i al que expulsem al cap d’uns segons. Aire renovat que penetra fresc, ple d’oxigen, i que des dels pulmons s’estén per tota la geografia del nostre cos, mil·límetre per mil·límetre. Revitalitza cada cèl·lula gastada, cansada, entristida i adolorida. L’aire que expulsem s’emporta totes les impureses, el més corromput i brut que teníem a dins. I quedem nets.

Imaginar. Que la imaginació ens vessi aigua per damunt del cos. Una aigua diferent, sanadora, profilàctica i analgèsica. Aigua que ens travessa de dalt a baix, sense oposició, com si fóssim pur esperit. L’aigua arrossega tot allò que no forma part de la nostra essència: odi, nerviosisme, por, tristesa,… fins i tot alguna malaltia. Ens neteja per dins i ens omple de frescor o escalfor, segons convingui a cada moment, i d’energia, positivitat i saviesa.

Aturar la Ment ( Meditació I)

Aturar la ment. Integrar en nosaltres tot el que ens envolta, els estímuls que ens arriben i que estimulen els nostres sentits com ho farien els dits amb les cordes d’una guitarra. Ser guitarres, de cos sinuós i llarg, buits per dins. Aquesta buidor, aquest espai en el qual ressonen els ecos de l’exterior, és la nostra ànima. És inútil buscar-la amb cap més forma, i omplir-la és alterar-ne la bona sonoritat.

Si fa falta tanquem els ulls per concentrar-nos amb més facilitat. No cal un paisatge bonic que ens encomani calma i silenci. De fet, un entorn massa bell i idíl·lic podria entorpir la contemplació interior. Ara és hora de girar els ulls cap a dins i, amb la mirada, tota l’atenció. Una bella posta de sol, un paisatge de camps verds o la bellesa blava del mar podrien distreure’ns. En fem prou amb una cambra de casa en la qual puguem estar una estona en silenci; un espai conegut, familiar, quotidià, on ens trobem còmodes i ens sigui fàcil relaxar-nos. No cal res més. És moment de dedicar-nos una estona a nosaltres mateixos, alleugerir les tensions que habitualment pateix el pensament i que s’estenen per tot el cos. Cuidar-nos, escoltar-nos, tenir-nos una mica d’afecte i d’aquesta manera anar-nos coneixent millor. Es tractaria de ser una mica més amics de la nostra pròpia essència. El ritme del dia a dia sovint no ens ho permet.

Assassinats legals

Des de finals del mes de gener de l’any 1998 tinc un deute moral, personal, gairebé íntim, amb una persona. El seu nom és ( o era, perquè fou assassinada el dia 3 de febrer del mateix any) Karla Faye Tucker. La meva relació amb la Karla és nul·la, més enllà d’haver llegit la seva història en els diaris i haver-me marcat fins el punt de no haver-la oblidat des d’aleshores. Durant unes setmanes se’n va parlar sovint d’ella, perquè era la primera dona a la qual s’estava a punt d’executar a Texas des de l’any 1863.

Va néixer a Houston el novembre de 1959, en una família amb problemes. Quan tenia 10 anys, durant el procés de divorci dels seus pares, va assabentar-se que era el fruit d’un afer extramatrimonial de la seva mare. Amb 12 anys va començar a consumir drogues i practicar el sexe. Amb 14 fou expulsada de l’escola i va entrar, a través de la seva mare, en el món de la prostitució. Quan en tenia poc més de 20 va conèixer una dona que es deia Shawn Dean i al seu marit, en Jerry Lynn Dean, que li van presentar un tal Danny Garrett l’any 1981.

L’11 de juny de 1983, durant una festa, la Karla es va assabentar que la Shawn i en Jerry Dean s’havien separat feia tot just una setmana. Al cap de dos dies, ella i en Danny Garrett, després de passar tot el dia consumint drogues, van entrar de matinada a casa d’en Jerry per robar-li la moto. En Jerry els va sentir i s’hi va enfrontar i en Garrett va començar a colpejar-lo amb un martell, al cos i al cap. La novia d’en Jerry, que es deia Deborah Thornton, es va amagar, però la Karla la va trobar i va atacar-la a cops de destral. Finalment en Garrett va clavar-li la destral al cor.

Durant la primavera de l’any 1984 la Karla i en Garrett foren declarats culpables del doble assassinat i condemnats a mort al cap de pocs mesos. Abans, però, quan esperaven la celebració del judici, la Karla va entrar en un programa de reeducació de la presó i va començar a llegir la bíblia. Poc a poc va anar sentint la fe en el seu interior, i va anar prenent consciència de la gravetat dels seus actes.

Des d’aleshores la seva actitud, compromís i sociabilitat van canviar radicalment. Els mateixos funcionaris de la presó de Gatesville, acostumats a conviure amb condemnats a mort i d’haver vist incomptables intents de rehabilitació, sincers i dissimulats, van testificar a favor de la commutació de la pena de la Karla, convençuts que s’havia rehabilitat. Van manifestar que no era, des de cap punt de vista, el mateix tipus de persona que el dia que va entrar a la presó, i que el seu comportament era exemplar. Fins i tot el germà de la Deborah Thornton (la dona a la qual va matar), després de parlar amb la Karla en diverses ocasions, va testificar al seu favor.

Totes les demandes de clemència, commutació de la pena i suspensió temporal de l’execució foren denegades.

La Karla va seleccionar cinc persones perquè poguessin assistir a l’execució per injecció letal. A la llista hi havia el germà, el marit i dos fillastres de la Deborah. Les darreres paraules, a part de les que va dedicar a la seva pròpia família,  van ser per expressar el ferm desig que el compliment de la condemna servís, almenys, perquè els familiars de la Deborah retrobessin la pau que ella els havia pres feia tants anys.

La Karla no pretenia que li perdonessin la condemna, sinó que la hi commutessin per cadena perpètua. Li hauria agrada tenir la possibilitat de redimir la culpa, almenys a ulls de Déu. I la manera com podia fer-ho era ajudant al proïsme a través de la seva pròpia experiència, evitant a través del seu exemple i les seves paraules que altres joves cometessin els mateixos errors que la van portar a ser coautora de dos assassinats. Mentrestant, mentre li ho van permetre, va dedicar tots els esforços a donar confort anímic a les companyes de presó que ho necessitaven, mostrant-los l’afecte sincer del qual moltes d’elles no havien gaudit mai al llarg de les seves vida.

Tots som culpables d’alguna cosa en aquesta vida, i jo no sóc diferent. Vull dir que fins que no vaig conèixer aquest cas i vaig seguir-lo amb interès, tenia una opinió indefinida sobre la pena de mort. I a vegades, aquesta indiferència o equidistància no és permissible, almenys des del punt de vista moral.

És moral l’“ull per ull i dent per dent”? O és una moralitat falsa, enganyosa i tramposa? Què aporta al bé comú? Hi aporta res? … són alguns dels mil interrogants que, potser per primera vegada en la meva vida, vaig fer-me com si la meva opinió no fos intranscendent i una més en un mar d’opinions. Vaig pensar-hi com si jo tingués l’última paraula, la decisió final; com si la vida d’aquestes persones estigués únicament en les meves mans. Aquest plantajament em reclamava una postura sòbria i reflexionada.

En el cas de la Karla, vaig arribar a la conclusió que hi havia molts paràmetres a considerar: infantesa complicada, drogues, … Tots aquests factors explicaven com es pot arribar a cometre la salvatjada que havia comès. No li treien responsabilitat, ni la justificaven, però eren una explicació de la barbàrie.

Referent a l’execució de l’assassina, és a dir, de la Karla, … faria justícia? Vaig adonar-me’n que, per desgràcia, la Justícia ( en majúscules), en molts casos, no és possible. Lamentablement, en el cas que ens ocupa, res podia tornar la Deborah i en Jerry a les seves famílies ( que seria l’única solució realment justa). Així doncs: per a què serveixen les condemnes quan fer Justícia no és possible? Les possibles respostes són clares: Per vetllar per la seguretat de la comunitat, per a rehabilitar el pres o per simple venjança.

Si la pretensió és rehabilitar-los, és evident que la pena de mort no és un sistema vàlid. Si el que es tracta és de vetllar per la seguretat dels ciutadans, matar els presos no és ni necessari ni moralment lícit. I més en un cas com el de la Karla, que ja no era un “element” perillós per a la societat, sinó al contrari. Segurament podria haver fet molt bé a moltes persones si li haguessin permès seguir vivint.

Així doncs, vaig concloure, la pena de mort no és res més que una resposta venjativa a un acte indigne, i com a tal, indigne en si mateix. Envileix les persones que poden aturar-la i no ho fan ( pel que fa a la Karla el pes de la responsabilitat recau de manera molt remarcable en el governador de Texas d’aquells temps, que podia commutar la pena si ho hagués volgut. Resulta que aquest home era un tal George W. Bush que va arribar a president dels Estats Units). D’alguna manera, la pena de mort és també una taca de sang a les mans de les persones del carrer que són indiferents o aproven l’assassinat legal de qualsevol ésser humà.

Encara que no hi hagués la possibilitat d’errors o mala fe durant el processos ( la qual cosa s’ha demostrat que ha passat moltes vegades), hi ha moltes raons per estar en contra de la pena de mort. I la primera i indiscutible hauria de ser el respecte per la vida humana ( fa vergonya haver-ho de dir a aquestes alçades). El que comet una falta tan greu ha de ser castigat, es digui Karla Faye Tucker o George W. Bush, però matar-lo no és justificable. Situa a botxins i assassins a la mateixa alçada, en tots els aspectes. És un acte de simple i cruenta venjança que no aporta res de positiu.

La persona que ha perdut algun ésser estimat a causa d’un assassinat, és comprensible que pugui voler venjar-lo, però els que han de dirigir i procurar pel bé comú, no han de rebaixar-se a satisfer aquest desig de sang. Han d’estar per sobre d’això, moralment i també a la pràctica.

“Paseo” ( curtmetratge)

Poètic, dramàtic, carregat de tendresa i humor, però d’una gravetat temàtica tremenda, … tots aquests qualificatius tenen sentit quan es parla del curt escrit per Arturo Ruiz Serrano i interpretat per un esplèndid José Sacristán. Va guanyar premis en nombrosos festivals, i va estar nominat als Goya l’any 2008, però el ressò públic va ser més aviat escàs. El zenit poètic i dramàtic de l’obra el marca la recitació d’un poema d’amor de Mario Benedetti. La resta és d’una bellesa aspra, carregada de matisos i humanitat. Un curtmetratge per veure i reveure.

Direcció: Arturo Ruiz Serrano

Intèrprets: José Sacristán, Paco Tous i Carlos Santos

Podeu veure’l aquí.

Els mons de Coraline

Sorprenent i interessant llargmetratge d’estètica molt timburtoniana ( el director és el mateix que va dirigir Malson abans de Nadal) i amb contínues referències a pel·lícules de terror, com Poltergeist ( amb miralls i dimensions paral·leles; fins i tot el nom de la protagonista és pràcticament el mateix) o les màscares-sac d’en Jason de Divendres 13. La Coraline és una Alícia en el País de les Meravelles que, a través d’una porteta que hi ha a la seva nova casa, anirà a parar a un món terrorífic, paranoic, de cels i paisatges angoixants i ànimes en pena.

A propòsit de l’art

Diu l’historiador E.H. Gombrich en el seu llibre “La Història de l’Art”, editada per primera vegada l’any 1950 ( i reeditat contínuament des d’aleshores), que la història de l’art no és la història dels avanços en les tècniques artístiques, sinó la història del progrés de les idees. Així, doncs, exemplifica, artistes com Picasso van optar per transcendir la representació estrictament figurista de la realitat i buscar noves maneres d’expressar-se.

Aquella fita que es proposava el genial pintor malagueny de “dibuixar com ho faria un nen”, s’aniria convertint en una llarga reflexió antropològica, psicològica, intel·lectualment complexa i tremendament humanística de l’home com a individu que madura. Pel camí aprèn, adquireix coneixement i crea pensament, però alhora va perdent la frescor i la capacitat d’expressar amb senzillesa l’essència de les coses. Recuperar aquesta senzillesa és una feina complexa, per la qual el mateix Picasso va haver d’invertir, segons les seves pròpies paraules, tota la vida.

El meu fill de quatre anys, quan dibuixa una dona li dibuixa dues rodones per a representar els pits, i ho fa amb la naturalitat d’aquell que representa allò que fa la diferència: els homes no en tenen i les dones sí. Des dels seus ulls d’infant aquesta és la diferència més evident, més visible, entre els dos sexes ergo per dibuixar una dona ha de dibuixar-li pits. I com fer-ho? Doncs amb dues rodones grosses de costat, i en el centre de cada una d’elles una de més petita que serien els mugrons. Això ningú li ha ensenyat. És la simplicitat més instintiva, absoluta i sincera, que li surt d’una manera natural, no forçada.

Dibuixa els ulls grossos, immensos, i les mans també, grans i amb una quantitat incomptable de dits, perquè els ulls i les mans són les eines més essencials que té per anar descobrint el món que l’envolta. És inútil explicar-li que les mans només tenen cinc dits perquè ja ho sap i n’és conscient; ell continua dibuixant-ne un munt.

La meva filla, de set anys, dibuixa especialment bé. Ha canviat la rudesa de les quatre línies que dibuixava quan era més petita en pro de la cerca de la bellesa, de l’exactitud i la concreció, que aconsegueix amb una efectivitat encara molt embrionària. Però l’evolució hi és. Ahir dibuixava un gos, i si fa quatre dies els gossos tenien quatre potes com quatre pals, cua, un tronc, cap, ulls, morro i ja està, ara tenen un aspecte sospitosament Disneysià i ple de detalls. És el que toca. I si segueix progressant, arribarà un dia que clavarà el dibuix amb un gos de veritat, o gairebé. Però m’agradaria que quan arribi a aquest punt de “perfecció” tècnica, si és que hi arriba, no s’aturi en aquest estadi estrictament figuratiu, sinó que vagi més enllà. Que si en té la necessitat, busqui dins seu, en el seu cap i en el seu cor, i provi de representar el que sent i com ho sent. Que ho faci des del cubisme, des de l’impressionisme, des del surrealisme, des del desconstructivisme o des del classicisme, … això és igual. Que ho faci de la forma que li sembli més adequada o útil, en la qual se senti més còmoda, i si se l’ha d’inventar ella mateixa ( que, al final, és el que tot artista de veritat fa en petita o gran mesura i amb més o menys èxit), doncs que ho faci. I si el camí que tria és a través de retornar a l’aparent simplicitat amb la qual dibuixava quan era petita, doncs endavant. Ho consideraria una evolució indiscutible en el seu desenvolupament com a artista i com a ésser humà.

I que no li faci por el que la ignorància fa dir a molta gent davant de determinades obres. “Aquestes quatre ratlles, el meu fill també les sap fer”. “El teu fill potser sí” vénen ganes de respondre, “però tu no”. Aquesta és la subtil i gran diferència … a vegades.

Apunts d’una nit i un matí

La lluna llepava l’horitzó. Rodona, lluminosa com un quasi-sol, en un cel diàfan, extraordinari, de matinada.

Despertant de l’encantament d’una música més estrident que bona, del garbuix de la gent que bevia, xerrava i reia al voltant de les barraques que envoltaven l’escenari, vaig prendre consciència, gràcies a la lluna,  després de llargues hores immers en una irrealitat completa o potser en la més palpable de les realitats, no sabria dir-ho, de mi mateix, i tot va canviar.

Sense moure’m del lloc on estava vaig saber-me alienat de l’entorn. Existia la lluna i jo, i el meu pensament que estava sobtat, sotragat, immers en un silenci que va arribar de cop sense esperar-lo. Vaig asseure’m en un esglaó i em vaig quedar encantat contemplant-la. Era lleugerament groguenca, tirant a ataronjada, però molt subtilment. Era sobretot lluminosa, ja ho he dit, i molt perfilada en un cel ple de quietud.

Ja han passat 6 hores, i ara tot és diferent.

El sol és al capdamunt del cel, una mica estirat al sud ( estem a principis de juny). L’Albert jau al meu costat, amb el cap damunt la meva falda, em temo que amb unes dècimes de febre, pobret. Hi ha nens jugant als gronxadors que tinc just al davant, cridant, xericant, com si no els fos possible entendre’s sense elevar els decibels a la poc científica categoria d’espinguet. La Gemma juga i fa jugar l’Albert B., que camina fent tentines. A mà esquerra tinc la platja. El cel del migdia també és clar i diàfan, tot i que la tonalitat és més tèbia i flàccida, menys intensa que la d’aquesta matinada. El caràcter del dia, l’energia, la posa el sol, indòmit, sobrat de ganes, però amb la relativa eficàcia que té durant la primavera. Em fa pensar en la joventut, exultant de forces però mancada de destresa.

La platja és plena de gent. És la primera visió que tinc aquest any de llargues extensions de pell disposades per a bronzejar. Poca gent gosa entrar a l’aigua, deu ser massa freda. I el vent, un garbí nerviós que arriba a batzegades, com les ones del mar a la platja, és un punt fred i esmorteeix lleugerament la sensació de calor.

Passen els minuts d’aquesta manera, mirant i fixant-me en tot, fins que l’Albert alça el cap de la falda i em diu: “ Papa, anem a casa?”. Somric, l’amanyago i li dic que sí. Endreço la llibreta i l’agafo a coll. Crido la Gemma i marxem, sense pressa, amb la certesa d’estar gaudint intensament de cada moment, de cada sensació. Intensament, però també amb molta senzillesa, que em sembla la millor manera de viure els bells moments que la vida ens regala.

El te del matí

Avui, de bon matí, he begut un te verd sense presses. A falta d’alternativa he engegat la TDT i he buscat un canal de música assossegada, que es deixi sentir i que no destorbi els meus pensaments ( calmosos, profunds, introspectius, deductius, valoratius, …). He posat una emissora de música clàssica. Sonava Mahler, i l’he deixat aquí.

He escrit un poema breu de composició 5-7-5-7-7, la que correspon, tradicionalment, als tankas.

El te del matí

amb dos glaçons que es desfan

escoltant Mahler

després de molt temps per fi

hi ha quietud al meu voltant

No tinc tot el temps del món. Avui tampoc. Avui he d’anar a treballar. Escuro el te que queda ( tebi, endolçat, fragant, …), però sense presses, com ja he dit. Dels rumiaments una conclusió en trec: que val la pena dedicar-se temps per acostar-se a un mateix i mirar d’estimar-se una mica més. Està bé que la parella, els amics, els amants, els companys, els familiars ens hi ajudin, però els nostres propis fonaments, hem de ser nosaltres mateixos que els construïm i afermem, no els altres. Sense egoismes, sense vanitats, … sinó com a referent i punt de partida per a relacionar-nos amb el món, com a unitat atòmica d’existència, generadora de vida. És la única manera de desprendre energia positiva al nostre voltant. Si volem pau o amor al món, cal fabricar-los primer dins nostre, i encomanar-los al nostre voltant posteriorment; s’aniran escampant proporcionalment a la qualitat i força del sentiment que tenim a dins. Si no ho fem així, és com començar la casa pel teulat.

Ray Charles

Per mi, Ray Charles és Georgia on my Mind i un munt de cançons més. “Cançons”? “Cançons” no és un nom prou digne per moltes de les obres interpretades per Ray Charles. I és injust dir que en Ray és Georgia… i un munt de cançons més. Com si I Got a Woman, Hit the Road Jack, Hallelujah, I Love Her So, … fossin simples concatenacions de notes, sorolls per emplenar vinils ( o compactes, o el que sigui), com si Abraham, Martin and John fos una simple anècdota, una improvisació lleugera i intranscendent, un exercici de plasticitat sonora, el resultat d’un anar fent mentre, distretament, es van colpejant les tecles del piano i en surten sons aleatoris, que algú agrupa, titula i anomena “cançó” i la deixa a aquell “noi” que canta, i que es diu Ray Charles, i que diuen que ho fa bé.

El vinil gira

crepita ben càlida

la veu de Ray Charles

Potser, i ara aventuro hipòtesis, el toc de geni li va donar la ceguesa. Potser la manca de visió visual li va donar un plus de vista emocional, de seducció emocional, de sensibilitat sonora, fins el punt d’aguditzar-li la capacitat de provocar emocions a la gent. Ara que … n’hi ha molts que saben fer-ho i no són cecs. Potser, només, intento justificar i explicar el geni. I és absurd, insensat, gairebé nefast. Qui sap, potser només es tracta de tancar els ulls, deixar de pensar i concentrar l’atenció en les giragonses afectades de la seva veu, com si no existís res més, i, llavors, el geni es fa palpable, però inaprehensible, es fa oïble, però indomable. Només cal escoltar Georgia on my Mind per adonar-se’n.

No la recita, no la canta; la plora, la implora, la suplica. No hi ha res a entendre … només hi ha espai pel sentiment. Com deia Blaise Pascal: “El cor té raons que la raó no entén”. I ja està bé que sigui així.

Total per dir-te

que s’acaba la tarda

i et tinc “on my mind”

– fent fotos amb paraules

sota els ponts de Madison-

M’acceptes el regal?

Ceuta, feixismes i Bob Marley

Recupero Natural Mystic de Bob Marley, després de molts anys d’haver-la oblidat. Va ser una cançó d’aquelles que va ser important per mi durant la meva època d’exili militar en terres africanes.

There’s a natural mystic blowing through the air;
If you listen carefully now you will hear.

Tenia un reproductor de cassette ( fa anys, ja ho veieu), i escoltava, sobretot, Nirvana i Guns’n’Roses, i també Sau ( eren els temps de màxima popularitat d’aquell anomenat rock català, del qual la meva gent i jo gaudíem des de ja feia uns quants anys, seguint i perseguint Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït; en aquell moment, els tres grans). El reproductor el tenia en un despatx que compartia en hores de treball amb un altre soldat. Però fora d’hores n’hi passava moltes, al despatx, escrivint, dibuixant, llegint, escoltant música i contemplant el penyal de Gibraltar, i tot l’Estret, per la finestra. Normalment les aigües de l’Estret estaven eriçades pel vent acanalat entre els dos continents. Eren aigües blaves, elèctriques, de color i de comportament, ja ho he dit, i sempre s’hi veia algun vaixell de càrrega o de passatgers.

M’enyorava. Enyorava la gent, la meva terra, el meu menjar, la meva quotidianitat. Enyorava el meu món, vaja, perquè aquell no ho era pas. Em sentia com un peix fora de l’aigua, com si jo ( i quatre que m’envoltaven) fóssim els únics que ens adonéssim de la falta absoluta de sentit que tenia tot allò. Vaig aprendre fins a quin punt pot ser baixa la qualitat humana de gent amb autoritat i galons. No tots, és clar, però en aquell lloc, el percentatge d’impresentables amb pistola al cinturó era molt important, i incloïa des de simples caporals reenganxats fins a alts comandaments.

Però el record que tinc, tret d’aquests fregaments diaris i constants amb les baixeses humanes, és bonic. El meu despatx, la meva finestra des de la qual es veia el mar, el cel blau i llis i aquella muntanya a l’altra banda de l’Estret,  que era la porta per tornar a casa, foren el meu reducte d’intimitat, l’espai on podia respirar a fons i oblidar-me de les ordres, feines i passatemps absurds que patíem els aquarterats.

Things are not the way they used to be,
Don’t tell no lies;
One and all got to face reality now.
Though I’ve tried to find the answers to all the questions they ask.
Though I know it’s impossible to go living through my past;
Don’t ask me why.

Things are not the way they used to be…

Els dies passaven amb molt d’esforç. Les matinades, a trenc d’alba, tots disfressats de soldats, més o menys ben arrenglerats, esperant el nostre torn per esmorzar, sense deixar de sorprendre’m pel poc sentit de tot plegat, pensava: “ Arribarà mai l’hora de tornar a casa?”. I semblava que no havia d’arribar mai.

Feia disset anys que el dictador havia mort. Les coses del món havien canviat. S’havien acabat uns Jocs Olímpics a Barcelona, aclamats. Podia viure la meva catalanitat diàriament amb la relativa normalitat de qui viu la seva pròpia cultura sense complexos, sense fanatismes ni radicalismes ( que poc a poc havia anat foragitant de la meva vida i el meu pensament). Les coses del món havien canviat, però no allà dins, entre aquells murs vigilats plens d’anacronismes perillosíssims i despietats. Allà dins, Franco era viu, recordat, enyorat. Fotos del General penjades a les parets, àguiles en banderes i en monuments als caiguts, i un quadre del rei d’Espanya amb forats de bala per tot el cos ( no ho sé del cert, però dedueixo que seria el fruit dels jocs d’alguna nit de borratxera dels comandaments, com passava de tant en tant).

I mentrestant, Bob Marley cantava Mellow Mood

I’ll play your fav’rite song, darlin’.
We can rock it all night long, darlin’.
‘Cause I’ve got love, darlin’,
Love, sweet love, darlin’.
Mellow mood has got me,
So let the music rock me.

… i era impossible no somriure, perquè la música em donava la llibertat.

I si no era Bob Marley era el Molt lluny de casa de Sau, El vol de l’home ocell de Sangtraït, l’Smells like teen spirit de Nirvana, El bandoler de Lluís Llach, o l’harmònica, la meva, que encara conservo, i que tocava ( pèssimament, però això m’era igual) arrecerat en algun racó fosc del quarter, els capvespres, o a dins el despatx, sense perdre de vista Gibraltar; amb totes aquelles i d’altres músiques, mantenia el contacte amb el món real, amb la meva manera de ser i amb la meva manera d’entendre la vida.

Aquells mesos inacabables fa molts anys que es van acabar. Pertanyen al passat. Un passat desdibuixat que recordo vagament, sense nostàlgia, sense ressentiment, que cada any que passa es fa més i més irreal, com un conte d’aquells que de petits ens explicaven, que vivíem intensament, i que al fer-nos grans anem convertint en contes d’infants i poca cosa més. Potser ens equivoquem. Perquè, de fet, són el nostre passat, avisos pel futur, exemples pel present. I parlant de present, ja tinc prou feina amb el meu. Pensant-lo, sentint-lo, vivint-lo intensament, ple d’il·lusions, de projectes que reclamen devoció i treball. I ara que ve al cas … hi ha moltes coses per les quals val la pena continuar vivint i continuar lluitant ( això sí, sense armes a les mans).

Vergonya

Aquest matí ha començat, per mi, com la majoria dels matins. M’he llevat, he portat els nens a col·legi i he anat a la feina. He rebut uns quants correus electrònics, com sempre, i d’entre tots un de Metges Sense Fronteres, que em reenvien de tant en tant. L’he llegit, i m’ha canviat el dia, perquè he sentit ràbia i vergonya, no sé si dir-ne aliena o pròpia, perquè d’alguna manera tots en som responsables.

Ens hem passat un parell de mesos obsessionats, trasbalsats, preocupats per la famosa i temuda pandèmia de grip ( ja sabeu quina, però no em feu dir-ne grip porcina, perquè és veu que el nom no s’ajusta a la veritat; ni grip nova, que és un dels més horribles noms que mai s’hagi posat a una malaltia) que va començar a Mèxic i que des d’allà es va propagar cap a altres països. Cada dia durant molts hem estrenat els telenotícies, els radionotícies, i els diarinotícies amb titulars com ara: “ Ahir/Avui s’ha confirmat un altre cas de grip nova que …”, “ Una persona ha mort als Estats Units a causa de la grip nova …”, “ Hi ha 3 infectats de grip nova a Àsia i les autoritats…”, etcètera. Al final la cosa no ha anat a més, de moment, i tret de les lamentables morts, tot ha quedat en un ensurt i prou. Està bé que s’hagi fet un seguiment d’aquesta “amenaça” per a la nostra salut. Està bé estar informats d’aquestes coses, les conseqüències de les quals, d’entrada, només podem preveure. Res a dir fins aquí, però és que altres coses passen en el món, i les ignorem, i això és el que em fa ràbia i vergonya, i m’explico:

L’informe que rebo de Metges Sense Fronteres parla d’una epidèmia de meningitis que va començar el passat gener i que ara, afortunadament, arriba a la seva fi. Ha afectat Nigèria, el sud del Níger i el Txad. S’han infectat, segons assegura el mateix informe, més de 65.000 persones, i gràcies a la ràpida intervenció de metges, infermers, logistes, i persones contractades per ajudar a controlar l’emergència ( parlen de 7.500 col·laboradors), el número de morts ha estat relativament baix, si es considera que l’enfermetat sol ser mortal en un 50% dels casos. Dir que “ el número de morts ha estat relativament baix” és una manera de dir, perquè s’ha confirmat la quantitat d’almenys 2.132 morts a causa del brot meningític. Aquesta relativa baixa mortalitat s’explica perquè s’ha vacunat a prop de 7,5 milions de persones, que es diu molt aviat.

Em fa vergonya i ràbia no haver-me’n assabentat fins ara. Com és possible que només se’ns parli, o només tinguem ulls i oïdes, pel que passa en el nostre tros de món desenvolupat? Aquestes coses també haurien de ser notícia de portada cada dia. No només per dir-nos quanta gent ha mort, sinó, sobretot, per dir-nos què s’està fent per lluitar contra el patiment de tanta gent.

I ara podem dir tots que és veritat, pensar-hi durant cinc minuts amb franca preocupació, i tornar a la nostra realitat quotidiana, al nostre món de cristall, i oblidar-nos altre cop dels milions i milions de persones que pateixen per la meningitis, per la malària o pel que sigui. Hi anirem pensant de tant en tant, lamentant-ho, per satisfer els remordiments de la nostra consciència perquè, al cap i a la fi, amb massa generalitat, el que ens interessa som només nosaltres mateixos i ja està.

Pianista

Engego l’Spotify i busco les Variacions Goldberg, de Bach. La musicalitat del piano, tranquil, conversador, omple la cambra i sembla que aturi el temps. Hi ha la música, jo, la pantalla de l’ordinador i un munt de coses per dir, que no són musicals, però que donen ritme i color a la meva vida.

La variació número 1, després de l’ària inicial, comença nerviosa, revolucionada, com si estigués enfadada, però llavors, sobtadament, el piano es calma, i comença el diàleg de raons i sentiments, variats, coloristes, tempestuosos a vegades i francament dolços i tendres en altres moments. Hi ha de tot en les Variacions Goldberg; és com asseure’s en un banc de la rambla i veure passar la gent. O com parar-se a contemplar la pròpia vida.

La pianista d’aquesta història ( real, com totes les que explico) no sabia tocar el piano. De fet ni tan sols li agradava Bach, la qual cosa és molt acceptable; hi ha molta gent que no li agrada la música clàssica. Quan s’entra en el terreny dels gustos no hi ha res a discutir.

La pianista va demanar una clara a la cambrera, i jo una altra.

Puc fer-te una foto? – em va dir.

I me la va fer, i llavors me la va ensenyar. “ Hosti, quina mala cara que faig”, vaig pensar.

El bar era ple de gent. Al nostre costat una parella de noies ens miraven constantment i es deien alguna cosa mentre no es deixaven anar de la mà. En els coixins de l’altra banda ell posava els peus damunt la cadira i ella, amb uns cabells llargs, llarguíssims, remenava el mòbil i li deia coses ( a ell, no al mòbil). Darrera meu, les finestres donaven al riu, que baixava fangós i opac, com sempre que plou una mica més del compte. La tarda es transmutava en vespre, més lentament que altres vegades, o potser m’ho semblava. No és que m’avorrís o que se’m fes la tarda llarga, sinó al contrari. Era la vida que, al nostre voltant, de la pianista i meu, semblava transcorre en càmera lenta. Era un Tot desenfocat, mig mut ( com una mena de sonsònia constant i agradable, que mata els silencis i dóna credibilitat als somnis). La única cosa no difosa era ella, la pianista, inquieta, pensativa, bevent, parlant, amb ganes de preguntar coses que no preguntava, i amb ganes de dir-me coses, que li vessen dels llavis, però reprimeix, amb el conseqüent dolor per la meva part, i em penso que també per la seva.

Si ets pianista, has de tocar el piano – li hauria d’haver dit -. Ni els violins, ni les bandúrries, ni guitarres ni maraques; ets pianista, ho saps, i la sonoritat de les cordes la tens a dins, la notes … necessites tocar el piano com el piano necessita ser tocat. Penses en el piano a totes hores, en tot moment, forma part de la teva vida i, en els teus somnis ( tant els que tens desperta com adormida) els teus dits el toquen, el so de cada corda percudida et fa venir pell de gallina, i entres en un èxtasi dels sentits que et fa sentir viva, plena, satisfeta, radiant, però … sempre acabes despertant, perquè de fet somies, i en lloc de tocar el piano tens un altre instrument a les mans.

–      Has de comprar el piano – hauria d’haver insistit – per ser feliç, i donar consistència a la teva naturalesa desnaturalitzada des de fa tant temps. El teu cor i la teva ment volen exactament el mateix, i no els fas cas.

La pianista m’hauria mirat. Llavors hauria abaixat els ulls, hauria fet un lleuger sí, gairebé imperceptible, amb el cap, i la seva expressió s’hauria enfosquit.

Quan passes la mà per damunt les tecles, encara que sigui subtilment, notes que se t’ericen els pèls del braç i un calfred et puja fins l’espatlla i s’estén cap el pit. I tanques els ulls sentint, vivint la música que, en el fons, vols sentir.

Però no li vaig dir. Però sap que és així, i que sempre serà així. És la seva natura perquè, una pianista sense piano no té sentit, i un piano sense pianista, és un moble inútil que no serveix per a res.

Es feia tard. Havia de marxar. Les noies de la taula ja no hi eren i ara l’ocupaven un noi de cabells llargs i una noia de mirada viva i radiant. El vespre encara estava transmutant i es va mantenir així ( recordes?) fins el moment que ens vam separar. Llavors, la foscor es va fer completa i impenetrable, i la música es va acabar.

Regals

Avui que el dia és grisós, un punt fred però no gaire, que es nota la humitat cada cop més aquosa, més liquada, avui, ara, se m’encomana en el cos, i també en l’ànim.

No vull parlar de mi, o sí, és clar, inevitablement ho fem sempre em temo. Vull dir que el tema no seré exactament jo, sinó un altre, els regals. Regals absurds, que són els que són fets per simple compliment ( i que poden ser qualsevol cosa, des d’un ninot d’aquells amb un cartellet que diu “ Moltes felicitats!” fins a un pis a la costa, posats a exagerar), i regals autèntics, que poden ser també el ninotet felicitador o el piset coster. El cas és que l’autenticitat del regal no depèn del regal en si, sinó d’alguna cosa més etèria, que sovint es nota.

Recordo un ninotet d’aquests que deia “ Ets el meu millor amic”, em va fer una il·lusió especial. Fa molts anys d’això. I la primera vegada que em van regalar una flor; fa molts anys també. Estava lluny, gairebé a l’estranger, a Ceuta en concret, i vaig quedar sorprès, però també gratament agraït; em va emocionar rebre una rosa de plàstic el dia de Sant Jordi de 1993.

Recordo un disc amb una dedicatòria que deia “ T’estimem”, va arribar en un moment d’inseguretats emocionals i em va fer molt de bé. I una taronja amb pedigrí i una carta que deia “ És la meva manera de tornar-te les vitamines que m’has injectat aquesta setmana i …” no sigueu xafarders, que era una conversa privada, però us diré que l’he guardada en la meva vitrina de records plaents.

Recordo també una postal feta a mà amb un poema i una aquarel·la, tots dos meravellosos, que em van fer sentir viu i estimat, i vaig admirar la persona que era capaç de combinar pintura i escriptura amb tanta qualitat. Si no n’hagués estat abans, aquell dia me n’hauria enamorat. Recordo dos quadres molt bonics, que no esperava, i un cremador d’encens, amb més ànima que un cremador d’encens normal.

I les paraules. Les paraules també poden ser un regal, si ens fan sentir bé, si ens amanyaguen els sentits, si contenen l’escalfor dels sentiments, d’amor, d’amistat o simples compliments fets de cor a cor, de veritat. I els actes, com les paraules, a part de ser regals poden ser agraïments, que cal fer també plens d’autenticitat i no per mer i vulgar compromís.

Ara surt tímidament el sol, però em penso que és només de manera testimonial, com per recordar-nos que, de fet, darrera els núvols sempre hi és. Em fa la sensació que plourà. Ja m’anirà bé. Que em netegi la nostàlgia i em deixi la pell fina, plena de present i de futur. Segur que demà tornarà a sortir el sol. I si no, serà demà passat. Que les coses no siguin per sempre, tan les bones com les dolentes, també és un regal.

Fa uns quants diumenges

M’he llevat a quarts de dotze després d’una nit intensa, estranya i llarga. El primer que he notat ha estat el silenci aclaparador que hi havia a casa.

Fa sol, un sol esplendorós. Qui ho hauria dit ahir a la tarda, o aquesta nit, en què ha estat plovent no massa fort, però sí amb una insistència que cansa.

He anat a dalt el terrat, i a recés de mirades veïnals m’he estirat a prendre el sol. La temperatura és molt agradable avui.

He tornat a notar el silenci. Com sempre, els pardals el trencaven. I el batec de les ales d’un colom que m’ha passat arran també.

Us hi heu fixat que sovint ho dic això? Que hi ha silenci i el piular dels ocells el trenquen? Sembla que ho faci servir de recurs literari fàcil, oi? Però no. És que em passa així. Avui no tinc ganes de silenci. Tinc ganes de veus, de riures, de … bé, de parlar… parlar-te, dir-te coses que només puc escriure, i que no escriuré perquè no trencaran el silenci. M’ho guardaré per mi, d’acord? Avui ho viuré per dins.

Ara mateix he rebut un correu electrònic d’uns concerts al CaixaFòrum. No sabria què dir del CaixaFòrum. Hi tinc hores passades, i moltes pensades, i sempre en bona companyia. És d’aquells llocs que si fossin més a prop de casa visitaria cada dia. O potser no tant; però cada setmana segur. Badaria per les sales, o faria un te al bar, amb un bon llibre a la mà. Hi aniria a passar les hores mortes, perquè se’m trenqui el silenci.

Ja hi torno. El silenci. Em penso que em prohibiré aquesta paraula. Ara que … perquè m’he de prohibir res? Si tinc la paraula puc usar-la o no, fer-ho lliurement, sense manies. Si me la prohibeixo és un mur que aixeco al meu voltant, una mordassa que em poso a la boca, uns taps a les orelles, sorra als ulls i guants a les mans. No, no. Ja ho he fet massa això en la meva vida. Ara toca derruir murs ( de fet, els tinc força derruïts, no us diré que no; però sempre en queden i constantment en bastim de nous). Els murs aturen les paraules, i també els actes. La por és terrible. No odio res ni a ningú, però deixeu-me dir que “ odio” la por, perquè trenca les coses més boniques. La por pot espatllar la felicitat, l’alegria, l’amor, l’amistat, el futur. La por és menyspreable. Sí, millor “ menyspreable” que “ odiosa”. El menyspreu ens posa a la mateixa alçada ( o per sobre) de la cosa menyspreada. Té una certa connotació d’orgull, que de vegades pot ser justificat, si la cosa menyspreada és de veritat menyspreable. En canvi l’odi denota submissió sempre. Qui odia es torna dèbil i admet, encara que no se n’adoni, la seva impotència. Bé, si voleu entendre-ho ja ho entendreu. No tinc ganes de discutir ara, tampoc em faríeu canviar d’opinió.

Anirem matant aquest post, que en vull fer un altre que fa dies que tinc en apunts, fruit d’un desbocament d’impressions, aquella cosa que em passa tan sovint. Estic escoltant Lisa Ekdahl, la qual no coneixia fins fa quatre dies. Em fa molta ràbia ignorar tantes coses boniques que hi ha a la vida! No, en aquesta ocasió no hi ha espai per menysprear. Només per a sentir, estimar i … fer-te un petó als llavis ple de tendresa, o una abraçada d’aquelles que transmeten amor, o afecte, o simple amistat ( si és que l’amistat pot ser simple). És molt bonic conèixer gent, i encara més estimar-la i jo, de diferents maneres, n’estimo a molta.

Estic vagant; Perdoneu.

Curculles

Records dins un bol de vidre. Un bol d’aquells de caramels. I els records que ara l’omplen, el bol, serien dolços i bonics, i també de colors. Les curculles, la majoria, són de la platja d’Empúries ( ja en vaig parlar en una altra ocasió). I les vaig recollir amb la Gemma i l’Albert, com qui recull monedes d’or. Aquestes cloves de bèsties poden arribar a ser belles i suggerents. Què vull dir que suggerents? Doncs vull dir que em suggereixen moments viscuts amb els meus nens a les platges empordaneses. Ells i jo, gairebé sempre, però també els avis en alguna ocasió i, fins i tot, un dia jo sol, badant per la platja, mirant la línia de l’horitzó amb nostàlgia, però pensant en una ànima que estava lluny lluny lluny de mi, terra endins ( no és un contrasentit; la distància era el nexe que unia els dos pols). La mar brava s’havia encalmat, i la platja ( de tardor o d’hivern, ara no ho sé del cert) estava plena de curculles grosses i boniques, o boniques i petites, o boniques i prou. I jo les recollia amb tota la il·lusió, pensant en regalar, als meus fills, aquell petit tresor.

Un dia hem d’anar-ne a recollir un altre cop, i anar acumulant curculles, vivències i records, que qui recull vivències i records, recull tresors.

Biblioteca

M’he assegut a la biblioteca pública de Salt a mirar la gent. Són tres quarts de set de la tarda d’un dia entre setmana, diguem que dimarts ( però podria ser qualsevol altre). Estic en un angle de la biblioteca, assegut en un sofà, amb un llibre i la llibreta i escrivint, és clar, aquestes línies.

Magnifica biblioteca la de Salt. Instal·lada a l’antiga fàbrica tèxtil Coma-Cros és un espai gran, ampli, de sostre alt, finestrals per totes bandes i espais oberts. No ofega gens, al contrari del que passa en aquelles biblioteques carregades de llibres des del terra fins el sostre, taules llargues, gruixudes, contundents, mobiliari fosc i feixuc, llums que pengen del sostre just damunt les taules, i que emeten una llum excessivament concentrada, com si fos un focus que penetra en una cambra obscura.

– Ostres, potser m’he passat, però em penso que ja se m’entén -.

I no és que s’hi noti massa buidor a la biblioteca de Salt, de cap manera ( diu el web que el seu fons era, a finals del 2007, de 51.353 documents), sinó que està ben estructurat.

He dit que estic mirant gent, però no hi he vingut amb aquesta intenció, concretament, sinó per dues altres raons. Primera, per buscar el disc Bullet in the Bible de Green Day. He de dir que no l’he trobat, però tampoc l’he buscat amb massa insistència. En comptes d’aquest he trobat un altre disc dels californians, Dookie, que també m’interessa, i m’he apressat a arreplegar-lo.

Segona, he vingut a fer una ullada general a llibres i revistes, també a la música i els DVDs, perquè tenia moltes ganes d’escriure, però no sabia què. És un dia d’aquells que alguna cosa et bull en el cos però que no trobes la manera de liquar-ho en paraules; queda tot plegat dins el cap, dins el pit, en una mena de nebulosa vaporosa i inaprehensible, no sé si us passa. I un bon lloc per trobar un tema és la biblioteca ( a part del silenci que hi sol regnar i que ajuda a escoltar amb més claredat els grinyols de les estructures anímiques, quan grinyolen, és clar). El cas és que vagant, vagant, me n’he adonat que, de fet, estava passejant per dins el tema: la biblioteca. Pel que és i representa per mi, és un tema remarcable. Ja ho era l’antiga, situada al carrer Manuel de Falla, prop de l’ajuntament de la població. No he pogut reprimir-me: m’he apropat a la bibliotecària i li he preguntat quin any van fer el trasllat a la nova seu. “ 2006” ha dit convençuda, després de rumiar-hi un moment. “ 2006?” he repetit. “ Em pensava que havia sigut abans”. “ No, no. Va ser el 2006” ha confirmat, “però si mires el web ho explica molt detalladament”. I ho he mirat. Efectivament, el 10 d’octubre d’aquell any es va inaugurar. I fent memòria he recordat detalls de la meva relació amb l’antiga biblioteca ( que no era la primera, es veu, però sí la primera que per raons d’edat vaig veure i tastar, per dir-ho així). Recordo que de petit hi vaig anar a fer un casal d’estiu, dirigit, si no recordo malament, per en Xavier Sunyer, fill de l’exalcalde, escriptor i Persona Salvador Sunyer i Aymerich. Uns anys més tard, encara vailet però sense la tutela d’un adult, freqüentava les àrees destinades a la mainada per llegir aquells contes que no tenia a casa i que abundaven d’una manera tan llaminera. Estaven situats a la dreta de l’entrada, just on després s’hi van instal·lar els ordinadors i els compactes musicals. Recordo unes quantes tardes d’estiu en aquell lloc, i també alguns matins de dissabtes, amb el meu amic, l’Ivan, llegint, rient i callant quan ens fotien crits ( no gaires perquè, ja de petit, era bon noi jo).

A partir d’aquí, durant uns quants anys, no hi vaig anar. Fins que vaig començar a estudiar econòmiques, que hi acudia per estudiar, sempre abans d’exàmens ( allò d’anar estudiant durant tot l’any ho considerava d’una irracionalitat inexplicable, i un malbaratament de temps i neurones gairebé punible).

I després d’uns altres anys d’absentisme hi he tornat darrerament amb una certa constància. A vegades sol, i a vegades amb els meus fills, que els encanta veure la proliferació de contes de totes mides i colors que hi troben. Tot i que el petit no entén gaire bé perquè no se’ls pot quedar, o que si se n’endu un, no és per sempre sinó que al cap d’uns dies s’ha de tornar. Més d’una discussió hem tingut per aquest motiu. Però els agrada aquest lloc, i m’agrada molt que els agradi.

– Ara m’he posat nostàlgic! –

Abans de començar a escriure aquest post ( en una llibreta petita, fent una lletra horrorosa que no sé si sabré entendre després) he fet una ullada a la secció de Novetats, sempre ben proveïda. De seguida hi he vist la reedició del llibre Girona ara i sempre d’en Narcís-Jordi Aragó. Ni m’ho he pensat. L’he arreplegat també, de seguida, com si em fes por que me’l prenguessin. M’agrada llegir sobre Girona ( ja he dit en alguna ocasió, i he deixat per escrit per si mai algú en dubta, que em sento gironí i saltenc a parts iguals). Només obrint el llibre he vist imprès el nom d’en Josep Pla, el qual va escriure i descriure amb llarguesa sobre Girona, i la prosa del qual sempre m’ha atrapat. I en Narcís-Jordi Aragó no és diferent ( ara semblarà que li vull fer la pilota, però no; si algú s’ho pensa se me’n refot). M’agrada molt com escriu, estigui d’acord o no amb les opinions que expressa. Per aquest motiu intento llegir totes les seves col·laboracions a El Punt. A vegades, llegint-lo, o ara, repassant per sobre el llibre que tinc entre les mans, em sento un ignorant absolut, radical, insalvable. Aquest home és un pou de saber, almenys és la impressió que em fa. Admirable.

Tornant a la biblioteca, un cop recollit el llibre d’en Narcís-Jordi Aragó he anat directament al sofà del qual parlava al principi, un sofà groc, de dues places, al costat dels expositors que sostenen 144 revistes diferents, aproximadament ( les he comptades a l’engròs … està clar que tinc poca feina). Davant meu hi ha una noia descalça escoltant música i estudiant anglès. Ha deixat les botes a la seva esquerra, de qualsevol manera, enmig del camí, sense gaires miraments per la gent que passa. Almenys, sort que no li fan pudor els peus. Davant seu s’hi asseu una altra noia amb apunts d’economia, però ara mateix està fullejant el darrer número de la revista Enderrock. Més enllà hi ha tres avis llegint un diari rere l’altre; informats n’estaran. A part d’ells, i des del lloc on sóc, veig sis persones més repartides pels sofàs i butaques llegint, escrivint amb un ordinador damunt la falda o, com jo, en una llibreta. Tres magribins, un indi, un negre i un blanc. Un altre noi d’aspecte magribí bada entre les lleixes que contenen llibres d’Història i societat fent veure que busca alguna cosa, però en realitat no ho fa ( se li veu la mirada distreta i un interès nul pel que posa al llom dels llibres. No sé si s’enganya a si mateix o a algú altre). Els ordinadors de lliure accés estan ocupats. Sempre solen estar-ho aquesta hora. I també estan ocupades totes les taules petites que hi ha al voltant de la biblioteca. Apunts, llibres, ordinadors, … tothom hi fa la seva, i ben fet que fan ( o fem). Aquesta biblioteca és un lloc per passar-hi hores, no com la vella, que s’hi anava a fer el que tocava i sortir gairebé corrents per agafar aire. Per entendre’ns: aquella semblava un arxiu de llibres, aquesta és un centre de lectura i esbargiment cultural.

– Caram a vegades em sorprenc a mi mateix: en dues ratlles he concretat la idea que volia transmetre, i que havia tardat dues pàgines en redactar. En quinze paraules he tancat el tema; podria esborrar la resta i no passaria res. De totes maneres ho deixaré, perquè m’ha costat una feinada considerable fer-ho mig llegible, i m’agradaria que es notés ( digueu-ne, si voleu, vanitat) -.

No ho he dit, però al carrer plou, i ara ho fa amb insistència. És una tarda més d’aquesta primavera que combina matins esplendorosos amb tardes tempestuoses. Ja és bonic això, però fa tants dies que dura aquest cercle viciós que comença a cansar. En fi, és hora de callar i anar marxant, que vosaltres deureu tenir feina. Jo me’n vaig a casa a desxifrar aquests apunts, ara que encara els tinc frescos en els sentits ( perquè jo funciono més pels sentits que per la memòria; no hi puc fer més). No porto paraigua. Em mullaré una mica, però m’és igual. Estic content i tranquil. No puc demanar res més.

Explicacions

La poesia encomana poesia, i provoca un rau-rau interior que no sé si és dolorós o plaent ( no sabria destriar-ho).

Ens dessagnem en paraules que per molt sentides i rebuscades que siguin, o encara que ens brollin de dins, a raig, com la sang d’una vena sobtadament foradada, no són mai ni prou boniques ni prou exactes per explicar la força aclaparadora dels sentiments que volem transmetre.

Potser, l’única manera d’acostar-se a una expressió plena del que sentim és a través de l’acció ( o de la inacció a vegades) i vestir-la d’un llarg silenci dens de sensacions, per a no embrutir el que està succeïnt amb la subjectivitat de les idees i l’imperfecte aproximació dels adjectius.

La paraula exacte són els silencis, i els silencis poden ser eixordadors.

11/3/2004

Deu ser molt difícil fer cançons boniques. Un servidor, que de música no hi entén gaire però que és sensible a les descàrregues emocionals que provoquen aquests misteris que són, per mi, les notes ben encadenades, es veu superat pel sacseig d’impressions d’una bella melodia.

Avui me n’han regalat una. Bé, regalar-me-la no. Simplement me n’han parlat i m’han dit: “Escolta-la”. I l’he escoltada. Jueves 11 de marzo de La Oreja de Van Gogh. M’han dit que és un homenatge a les víctimes dels atemptats de l’11 de març de 2004.

El piano i el pianista, la cantant i la seva veu bonica expliquen una història tendra d’amor, senzilla, plena de timidesa, de coqueteria … d’humana i humil grandesa … regalant emocions a través de la interpretació melodiosa que fan de les notes escrites pel compositor, i del text sublim que algú ha escrit.

És curiós que una tragèdia s’expressi a través d’una història d’amor, no? I curiós no seria l’adjectiu. Hauria de trobar-ne un de més admiratiu, més hiperbòlic, sense faltar a la veritat. Perquè l’amor, com la mort, el dolor profund, com el plaer més intens, són sensacions exageradament intenses i extraordinàries ( tot i que quotidianes) per les nostres limitades capacitats d’assimilació. Ens sobrepassen. Però, com a humans creatius i sensibles, tenim la sort de poder pensar i buscar maneres d’enviar manyagues musicals o literàries o visuals a aquells que pateixen i han patit. I inventar una història d’amor per homenatjar als sofrents és una bella manera de dir-los que no estan sols en el seu sofriment. Això no els tornarà els seus difunts ni curarà definitivament les ferides, però potser els servirà, almenys a estones, de consol.

Tot això, he pensat, escoltant aquesta cançó.

Sant Jordi

Com es pot parlar de Sant Jordi, del personatge i la llegenda, del dia i del que significa pel nostre país, i no caure en romanticismes, ni orgulls patris, exageracions o idealitzacions maquillades? Jo no puc. No en sé. Però ho provaré.

No recordo haver treballat mai el dia de Sant Jordi. Any rere any, sense una consciència clara de la tradició que forjava, anava demanant vacances el 23 d’abril. Ara, gairebé no fa ni falta que la demani, que ja se sap. Els meus companys tenen els seus vint-i-dos dies de festa anuals; jo en tinc vint-i-un i Sant Jordi. I sempre ( o quasi sempre) sense plans preestablerts. Sortia al carrer i caminava per la rambla, badant, mirant llibres i gent. Trobava coneguts d’aquells que se’ls veu en comptades ocasions al cap de l’any. Els saludava, intercanviàvem quatre paraules i continuava el meu camí, fent d’aquesta manera la jornada a peu de carrer.

La tradició de regalar llibres ja sabem que no té l’origen en el patró de Catalunya, sinó en la mort de l’escriptor castellà Miguel de Cervantes. Però alguna cosa deu tenir el vint-i-tres d’abril, perquè també van morir en aquesta data William Shakespeare ( tot i que segons el calendari Julià) i el nostre Josep Pla. Tres escriptors excelsos sense discussió ( o gairebé); almenys, per mi, venerats i venerables. El cas és que el llibre es va infiltrar en la nostra festa dels enamorats d’una manera tan forta i ferma que se n’ha tornat part. Ningú entendria,en la nostra terra, un dia de Sant Jordi sense llibres, ni un dia del llibre sense roses.

L’any passat, per primera vegada en la meva vida, vaig organitzar-me la jornada: vaig decidir passar el dia a Barcelona, per les rambles i els voltants. Vaig regalar roses i llibres i altres coses que em venia bé regalar. Va ser un dia molt especial. I l’anterior, que vaig passar-lo a Girona, com de costum, també va ser especial. I l’anterior, i tots els d’abans. I avui també serà especial. Aquest Sant Jordi també tinc previst el que faré: aniré a Vic, ciutat a la qual m’hi uneixen lligams emocionals que no vull explicar. Badaré per la ciutat, miraré llibres, m’encantaré, regalaré roses i algun llibre i estic segur que em sentiré feliç.

Sant Jordi, patró de Catalunya i de ( ho he buscat) Anglaterra, Rússia, Nàpols, Portugal, Aragó, Armènia, Geòrgia, Grècia, Gènova, Baviera, Lituània, Venècia, Ferrara, i alguns llocs més, va néixer a la Capadòcia la segona meitat del segle tercer. Soldat romà, cristià, … però és que la vessant història del personatge no m’interessa gaire ara mateix. Prefereixo la interpretació simbòlica.

La seva lluita amb un drac és un símbol de la lluita contra l’opressor. Lluita que en molts moments de la nostra història, de fet, ha simbolitzat la del nostre país contra els que ens limitaven o anul·laven el dret de ser lliures i decidir qui i què volem ser. Però de qüestions polítiques no en vull parlar ara, ja ho faran molts d’altres probablement. Prefereixo agafar-me la llegenda com a símbol i model de la necessitat de lluita de cada un de nosaltres, home o dona, contra els nostres propis dimonis, siguin quins siguin, a través del valor, de la decisió, del sacrifici i de la constància. Em ve al cap un munt de gent, i jo mateix, i probablement tothom s’hi pot sentir reflectit.

Cal acabar amb els monstres que ens atemoreixen, perquè, amb monstres, tenim la vida limitada, ofegada, incapacitada. Cal lluitar amb total i radical fermesa per aconseguir la llibertat, i per això fa falta valor. I el premi, que en la llegenda és l’amor de la princesa, concretat i explicat amb la rosa ( cosa bella que neix de la finalització, captura o mort del monstre: fruit, per tant, de la lluita i el valor emprats fins vèncer la bèstia que ens atemoreix), és la consecució dels nostres objectius.

Sovint la nostra llibertat depèn més de nosaltres mateixos del que ens atrevim a admetre.

Bona diada!

Sorolla

El matí va acabar bé. Va ser una jornada viatgera, de sortir de casa, de visitar un poble que no coneixia i gaudir d’una exposició que tenia connotacions emocionals i personals. Emocionals, les que provoquen els quadres, les obres, i també altres raons més personals de les quals no és ni el lloc ni el moment de parlar-ne. El cas és que el matí va acabar bé. I em van comentar: “ Em penso que al MNAC fan una exposició de Sorolla”. “Ah, doncs potser hi aniré aquesta tarda” vaig dir. I vaig anar-hi.

Montjuïch estava ple de gent. Turistes sobretot, com sempre. A l’esplanada de dalt, just davant de l’entrada del Museu Nacional d’Art de Catalunya hi havia molt badoc. Gent mirant l’espectacle de Barcelona i gaudint del sol, que ni picava ni faltava, i mirant una parella de nuvis que no podien ser de veritat. Ell, ros, alt, ulls blaus, amb cara de ai-que-guapo-que-sóc, extremadament mudat, i ella alta, morena, ulls castanys, vestit esplèndid i preciosa ( i convençuda que ho era) es miraven un a l’altre amb la indiferència de qui està treballant. Vaja, que eren models fent fotos. Me’ls vaig mirar i vaig admirar la seva bellesa indiscutible i, sense fer-hi gaire més atenció, vaig entrar al museu.

A l’entrada vaig tenir el primer dilema: a l’esquerra, els quadres de Sorolla. A la dreta, els esbossos i estudis previs. Vaig cometre l’error més gran de la tarda: entrar a veure primer els quadres. Però no el cometré per segona vegada. Començaré pel final per dir que allò no són només esbossos, sinó somnis dibuixats. Les formes, les estructures, les imatges mentals que el pintor tenia del quadre que llavors hauria de pintar. I els plasmava intuïtivament, provant, modificant, retocant. Un blau per aquí, unes guixades blanques per allà que suggereixen un cavall, una cara, una expressió o les formes desdibuixades d’una escena global … anotacions: “ aquí rojo”, “ azul”, “ verde”, … Sorolla viu prèviament cada quadre. Llavors hi entra i el fa real i visible, com si ja existís abans i ell es limités a donar-li corporeïtat.

Els quadres. El que s’exposa no són quadres i prou. És entrar en una mena d’èxtasi contemplatiu, sensorial, emocional. És badar d’obra en obra i aturar-se davant de cada una i no poder evitar somriure. Són somriures d’exultació, gairebé d’emoció, sobrepassats per tot: per les dimensions de les teles, pels colors, pels detalls. Són quadres grandiosos en el sentit més ampli de la paraula. Vaig veure els dos primers d’una ullada, sense fixar-m’hi molt, i de seguida vaig tornar enrere per respondre’m una sèrie de preguntes urgents que responien uns plafons de l’entrada: Per què aquests quadres? Per a on? O per a qui? La primera resposta me la donà el subtítol de l’exposició: Visions d’Espanya. I les següents: Quadres de la Hispanic Society of America, encarregats al pintor per Archer Milton Huntington. Bé, ja en vaig fer prou d’explicacions. Potser més tard m’hi tornaria a entretenir a llegir els detalls de l’encàrrec i execució de les obres. Ara volia gaudir de les pintures.

Cada quadre representa una zona diferent de l’estat espanyol. I tenen tanta llum que gairebé fan falta ulleres de sol. Em vaig apropar a una de les obres per contemplar-la de ben a prop. Un senyor em va preguntar què feia. “ Miro les pinzellades” vaig dir-li. “Ah” va respondre, i va marxar amb cara de no entendre per què. Vaig veure’l allunyar-se mirant els quadres sense aturar-se, gairebé de reüll, amb total impermeabilitat emocional, com si estigués passant la tarda en aquell lloc perquè hi havia anat a parar, no pel gust de ser-hi. Em va fer una mica de llàstima. Aquell home no sabia mirar.

Vaig tornar a fixar-me en les pinzellades. Passionals, sentides, subtils en determinats espais i llocs, però sempre vives. S’hi veuen les llepades del pinzell, l’acumulació de pintura en els vestits més coloristes, la finor en els cels i els camins, el caràcter en les cares. I parlant de cares. Em mirava els rostres i vaig veure que no eren simples cares i prou. Aquells rostres són de gent, n’estic segur. Pertanyen a persones que van posar pel pintor. No puc imaginar que fos d’una altra manera perquè cada tret facial mostra sentiments o emocions, maneres de ser, actituds, sensacions, vivències. No són la suma de dos ulls, un nas, una boca i dues orelles. Hi ha cansament, hi ha indiferència, curiositat, encantament, murrieria … Sorolla no es va limitar a pintar cares i prou, sinó que va pintar caràcters i maneres de ser.

El contrast de llums damunt les veles, la gent, els peixos del mercat, les balladores i els seus vestits, les bèsties, … immensos, portentosos, … i per acabar, el dedicat a Castella. Catorze metres de pintura i tres metres i mig d’alçada. I cada cara, cada braç, cada cama, cada tros de roba que s’hi veu és tan sensacional que sembla el centre del quadre. El vaig veure i em vaig posar a riure. Algú es devia pensar que m’havia tornat boig, però no. Reia d’admiració, superat pel geni del pintor valencià.

Vaig sortir content. El final perfecte per un dia meravellós. Contemplar bona pintura en directe és com immergir-se en una espiral d’emocions que flueixen, flueixen, flueixen i no es poden aturar. I gaudir de la pintura de Sorolla és … com somiar despert un somni d’aquells tan excitants. Hi ha obres que mereixen la immortalitat.

Guerres

Sovint se sent a parlar de les guerres amb una superficialitat i una inconsciència lamentables. Sobretot quan la persona que en parla se sent ideològicament o sentimental afí a un dels bàndols contendents. O quan el conflicte ens queda tan lluny o en sentim a parlar tan sovint que acabem per posar-hi pell morta.

Quan ens hi impliquem emocionalment es veu l’enfrontament militar com una mena de missió èpica, necessària, gairebé divina, que la força de la raó justifica. I aquesta percepció ( que no té perquè ser errònia; no m’hi poso) ens fa menystenir o deixar en un segon terme, sota l’etiqueta de “ sacrifici necessari” el preu humà que sempre, sempre, es paga.

Quan veiem la guerra des d’una gran distància, física, informativa o, senzillament, perquè no entenem les raons de l’enfrontament, o es converteix en notícia diària durant setmanes i mesos, acabem per menystenir també el drama humà, aquesta vegada soterrat sota la insensatesa de l’oblit o la indiferència.

En general tenim molt present ( i espero que no ho oblidem mai) el cost humà i social que va suposar la segona guerra mundial, amb una quantitat de morts que es comptabilitza entre 40 i 60 milions de persones. Aviat és dit. I per això considerem a Hitler com una mena de dimoni, un ésser menyspreable. Però per altra banda, per exemple, com a icona d’una manera d’entendre el món i la societat, hem penjat cartells de Mao Tse Tung, sense saber ( espero) que es quantifica en 70 milions de morts els que va provocar per arribar a ser el totpoderós semidéu de la igualitària República Popular de la Xina. Abans de penjar pòsters de segons qui ens hauríem d’assabentar una mica més del seu perfil, sobretot si els pengem per raons ideològiques.

Sempre que tinc la sensació que es banalitzen les tragèdies que suposen les guerres, declarades o no, me’n recordo del meu avi. Ell, com tants d’altres va ser mobilitzat per a participar a la guerra civil espanyola. I d’entre totes les històries que em va explicar, me’n recordo especialment de la descripció que em feia de la batalla de ‘Ebre. El meu avi no era gens melodramàtic, més aviat el contrari, però l’imatge que pintava de l’enfrontament a les ribes del riu era del tot dantesca, i sense la bellesa poètica dels versos de l’italià. Dante va imaginar el seu infern, però les guerres són ben reals, i formen part de la realitat quotidiana d’aquest nostre món.

” Jo era camiller. Caminàvem pel riu amb fang fins els genolls recollint els ferits. El riu baixava vermell de sang i teníem la roba encartonada, de fang vermell: sang i fang que ressecaven la nostra roba. Ens bombardejaven durant dies i dies sense parar. Les nits eren clares com si fos de dia, i el soroll inacabable de les bombes que queien una darrera l’altra ens destrossava els nervis. Ni tan sols podíem dormir.

Una vegada se’ns va retirar de primera línia durant uns dies. Feia quaranta-vuit hores que no menjava i, quan ens en van portar, resulta que eren arengades salades. Me’n vaig menjar 47 de tanta gana que tenia. A la nit vaig patir una set terrible, i no tenia gens d’aigua. Vaig robar la cantimplora d’un que dormia i me la vaig beure tota d’un sol glop. L’endemà, aquell pobre home renegava com un desesperat, i amb tota la raó. Però la set i la gana, la guerra, fa fer coses estranyes.

Un company va dir un dia que ens mataven com a conills. Un tinent el va sentir i el va fer afusellar. T’imagines? Per dir el que tots pensàvem, vèiem i sabíem: que ens mataven com conills. Quina mort més inútil. Per unes paraules inconvenients , un simple comentari, va trobar la mort.

L’enemic tenia avions, bombes, munició … nosaltres no teníem ni tan sols una arma per cada soldat. Recordo que vaig veure un home tot embenat, de dalt a baix, ensangonat i brut. Només li sortia un ull. Em va impactar molt. En més d’una ocasió havia desitjat que em ferissin a un braç o una cama i marxar d’aquell lloc.

En una ocasió que em vaig posar malalt em van ingressar en un hospital. Dormir en un llit net, de llençols blancs, planxats, … semblava que no podia ser. Em feia la sensació que estava al paradís.

El dia que vaig marxar de Girona cap el front, mobilitzat com tants d’altres, deixant la dona, la feina i la família, recordo que des del tren que començava a tirar vaig veure la catedral i vaig pensar: Aviam si la tornes a veure”.

I quan l’avi em deia això jo em preguntava: Quants no van tornar mai? Quantes criatures van haver de créixer sense la presència dels seus pares? Quants pares viure amb el record dels seus fills morts, al front o a la rereguarda, petits o grans? Quantes vides trencades a causa de la barbàrie? Les guerres fan sortir el pitjor de les persones ( i segurament també el millor, però no es tracta aquí de donar èmfasi als aspectes positius, perquè són conseqüència d’una situació absolutament destructiva i nociva i, per tant, negativa). Mirat des de la pau, resulta incomprensible que un mestre d’escola o un metge, per exemple, es converteixin en assassins de centenars o milers de persones en un camp de concentració, en nom d’un ideal, el que sigui: la raça ària, la pàtria, el feixisme, el comunisme, la religió, … tant li fa. I malgrat tot, passa.

Haikus

Avui m’ha vingut el cap aquella frase de Picasso que deia, més o menys: ” Amb dotze anys ja pintava com Rafael, però he necessitat tota una vida per aprendre a pintar com un nen”. M’ha vingut al cap a causa dels haikus, i m’explico.

Els haikus, per si algú no ho sap, són poemes breus, brevíssims. En general tenen disset síl·labes i prou, distribuïdes en tres versos de cinc, set i cinc síl·labes cada un. Són d’origen japonès i tracten, normalment, sobre la natura. Es diu que són una foto d’un instant, que han de ser senzills, clars i evitar metàfores que en dificultin la comprensió. He llegit que no poden ser fets a base d’imaginació i invenció, sinó que, el que s’hi relata, ho ha d’haver vist, escoltat, tocat, tastat o olorat el poeta.

Fer un bon haiku, diuen els experts, costa molt. I diuen també que hi ha molta gent que fa poemes breus que compleixen la mètrica i que per això els anomenen haikus, però que en realitat no ho són. Bé, tot molt enrevessat, amb molta polèmica i amb defensors i detractors a ultrança del purisme en l’art del haiku.

No m’hi vull posar perquè, tot i que n’escric ( o m’ho penso) des de fa anys, desconec a fons el debat i les raons d’uns i altres. Estic, per tant, en una fase d’aquelles que és millor escoltar i aprendre que opinar i continuar essent un ignorant. Em limito a gaudir del plaer d’escriure’n, dins les meves possibilitats, i de l’indescriptible gust de llegir-ne.

Em pregunto què els trobo a aquests poemes tan curts, i perquè tenen tant poder de seducció. Pel que s’hi escriu? Per la bellesa de les paraules o de les escenes suggerides? Probablement és una barreja de tot. El cas és gaudir-ne. I si a prop teniu algú que us pugui explicar les entranyes del vers i els perquès de les paraules, de les idees, … es descobreix un món nou. Vull dir que no són per llegir i prou, com qui llegeix la llista de les farmàcies de guàrdia, posem per cas. Els haiku conviden a imaginar allò que no s’hi explica: en quina situació es troba el poeta? Què va passar perquè tal cosa succeís? Què vol dir exactament amb aquella paraula que admet dues interpretacions? … les preguntes no s’acaben, i moltes, penso, són incontestables amb plena fiabilitat. Però és que és bonic que sigui així. La curiositat forma part dels éssers humans. La capacitat de fixar-se en una cosa que passa durant un segon, unes dècimes, i donar-li importància, hauria de ser mantinguda. El haiku fa referència a aquest moment i ens posa en contacte amb el món que ens envolta.

Els haikus s’haurien d’ensenyar a les escoles. Fer que els nens en fessin i busquessin la manera de dir, en tan poques paraules, què veuen i què senten. Els ajudaria a treballar el llenguatge, la imaginació, la concreció, i a estar atents a les coses aparentment irrellevants que succeeixen al seu voltant. Potser els grans aprendríem molt d’ells.

I els adults també n’hauríem de fer, per vàries raons, però en diré dues. Una, per aïllar-nos durant uns minuts dels nostres grans problemes i donar-los la importància real que els pertoca en les nostres vides ( normalment molta menys de la que els atorguem). Potser seríem més feliços. I dos, per fer-nos nens. Perquè els nens tenen puresa i senzillesa, i l’expressen com a tal ( fins on el llenguatge els ho permet).

Ser capaç de ser nen, o nena, és una feinada que pot durar tota una vida; i no és un joc de nens, ni el que dic un joc de paraules. A això feia referència quan parlava de Picasso i la seva frase. Qui digui ( que en conec molts), que pintar com Picasso, Miró, Van Gogh, Rodtxenco, … “ qualsevol ho pot fer”, s’equivoca tant que no sé ni si val la pena discutir-li-ho. Si no és capaç d’adonar-se’n del seu error, jo no em veig amb cor de fer-li veure. I la capacitat d’aglutinar senzillesa en un haiku també té la mateixa dificultat. I si no, proveu de fer-ne un de tan bonic, pur i senzill com el que els transcric ara mateix:

Els gira-sols grocs

creixen molt a poc a poc

i l’herba també

L’autora d’aquest haiku té set anys, es diu Gemma i és la meva filla.

Retorn a Cala Nans

A l’hora que començo a escriure, a primera hora del matí, plou abundantment. I deu fer hores que ho fa perquè els carrers es veuen embassats. Abans de res m’he preparat un te ben calent i he posat una mica de música ( Bee Gees, que ara mateix canten Words). M’he assegut davant l’ordinador i he començat a rumiar com dir el que voldria explicar.

Tinc necessitat d’un retorn a cala Nans, i si pot ser ben aviat.

Sí, és exactament això el que volia dir. Però no n’hi ha prou i continuo buscant més paraules que expressin les meves idees amb una certa exactitud.

Agafo el diccionari i me’l poso a prop, sense obrir-lo, com si se’m pogués encomanar l’afluència que conté. Encenc una làmpada perquè, com que el matí és gris i fosc, trobo que em falta llum. Potser així m’il·luminarà la inspiració ( aquella cosa estranya que tanta gent nega que existeixi i que diuen que, de fet, és quantitat de treball i res més. Perdó, però un romàntic com jo ha de creure en la inspiració i en les muses).

Si avui no hagués fet aquest dia rúfol i lleig hauria anat a Cadaqués, al far de cala Nans, que reposa a la falda de la muntanya, trenta metres damunt les aigües, fent de xarnera entre la badia i el mar obert.

Des de la terrassa del far es veu un altre far, molt llunyà: el del Cap de Creus. Més gran, més freqüentat de gent, potser més espectacular, però no més bonic, almenys per mi. Jo em quedo amb cala Nans i el camí estret que hi mena a través dels espadats de la muntanya, òrfena d’arbres i plena de matolls, bardisses i algun arbust de tant en tant.

Quan hi vaig, aparco el cotxe enmig del poble i camino fins la riba de Nemesi Llorens, per trobar el mar. Des d’allà segueixo fins a la riba Pitxot, i llavors Es Llané i Sa Conca, i avanço per la carretera, que poc a poc es va fent més estreta i guanyant verticalitat.

Arribo a dalt la muntanya, ja fora del nucli urbà, esbufegant. El cor em va a tot drap i de fred, si en fa, ja no en tinc. M’aturo un moment. No per respirar, que també, sinó per contemplar Cadaqués i l’entorn: les cases blanques, les muntanyes que rodegen la població, les barques ancorades davant d’Es Poal, d’Es Pianc o de la platja gran. Tot està ple de silenci, si és que el vent no bufa desfermat, com sol passar, i fa aquell fr-fr ple de bravor.

Alguna cosa en mi va prenent forma de pau, de repòs, de satisfacció.

El paisatge és blau, blau i empissarrat: blau cel el cel, blau marí el mar ( tacat de taques blanques que són les barques o l’estela que deixen les que van navegant) i empissarrada ho és la muntanya i el camí, que ja no és d’asfalt.

Agafo un tros de pissarra i el toco amb la mà, sentint-ne el tacte, entre aspre i suau, mentre miro Port-Lligat, el mar o el que sigui que em cridi l’atenció.

Quan me’n canso, o quan el sol o el vent em comencen a molestar, reemprenc el camí. Serpenteja seguint el mar, fins arribar al punt més alt del trajecte. Des d’allà el camí es fa corriol i comença un descens gairebé vertiginós, com si tingués pressa per arribar a baix. Però no hi arriba. De cop gira a la dreta i voreja cala Sa Sebolla, que queda molt avall per sota la sendera. No sé perquè al principi de veure-la, la cala, em pensava que era una platja nudista ( potser pel que té d’inaccessible), però no ho és. El que sí és, és bonica i petita, recollida, tranquil·la i poc visitada.

Passada cala Sa Sebolla s’arriba de seguida al far de Cala Nans. Senzill, humil, solitari és, per mi, més que un far. És un mite, la frontissa que uneix el meu Jo extraviat i el meu Jo retrobat; un refugi a l’aire lliure per les meves tempestes personals; l’abocador de pors, temors i inseguretats; el lloc on tot es posa a lloc, ja sigui a cops de vent o a cops de timó vitals.

El far de cala Nans me’l vaig presentar jo mateix. Vaig fixar-m’hi per primera vegada un matí de passejos i reflexions profundes i greus per Cadaqués. Com diu un bon amic, buscava una resposta a les meves preguntes, i en vaig trobar una: que les respostes a les meves preguntes no són a … Cadaqués en aquest cas. Però Cadaqués, i en concret Cala Nans, em van ajudar a trobar les respostes dins meu. Em va costar. Com em va costar trobar el camí del far. Em vaig extraviar diverses vegades. Vaig travessar platges i marges equivocats. Vaig pujar pujades innecessàries, però vaig insistir, i vaig acabar per arribar i trobar i respondre el que buscava.

Aquell dia vaig anar fent meu Cala Nans, fins avui.

Des del far, reclinant el cos damunt la barana d’obra, plena de cors, paraules, dates i noms guixats a les rajoles amb pedres o navalles, contemplant el mar i la bromera de les ones que esclataven contra les roques, vaig saber que tornaria al far una vegada i una altra perquè ja formava part de mi. Si jo fos un lloc, voldria ser Cala Nans.

I acabaríem aquest escrit així, d’una manera una mica brusca, simple, potser insulsa, però senzilla i honesta. Tal com és el far que tinc a l’Empordà.

De tant en tant, Mafalda

El meu dia té un no sé què de desvagament. Estic avorrit, ho admeto, i tinc ganes de llegir, però no filosofades ni assajos profundíssim sobre res ni sobre ningú. Vull alguna cosa lleugera, distreta, i alhora no tenir la sensació que estic malgastant el temps. Però no trobo res que em satisfaci prou. Poc a poc vaig posant-me més i més nerviós per la meva inapetència, pel meu immobilisme, per l’atonia, i per l’irritant incapacitat d’agafar un llibre qualsevol i gaudir-ne, encara que sigui durant uns minuts.

A casa, a la meva habitació, ben a prop del llit, hi tinc un moble amb tots els llibres comprats i pendents de llegir. N’hi ha de mig llegits, de començats i fins i tot algun que en prou feines ha estat obert. Tenir-los tan a prop deu ser una manera d’autoflagel·lar-me per la incontinència de la que pateixo quan d’adquirir llibres es tracta.

La desesperació és gran. El cervell i els ulls em van una mica de bòlit. El pensament rebusca un títol o un autor en la memòria. Alguna referència que els faci dir ( al pensament i al gust): “ Ah, veus? aquest sí que ens ve bé!”. I mentrestant els ulls repassen nerviosament els lloms dels llibres sense trobar res que m’interessi fins que, de cop i volta, veig un volum titulat Tot Mafalda. És com trobar aigua al desert.

( Si no coneixeu Mafalda, no rigueu encara).

Avui l’he obert a l’atzar.

Felipe: La voluntat deu ser l’única cosa en el món que quan està desinflada necessita que la punxin

Els nervis s’encalmen. És poca cosa encara, ja ho sé, però Mafalda és, en aquest punt, una mena de taula de salvació que m’allibera dels remordiments de la desgana, i de la sensació que sóc una mica tonto si vull llegir però alhora no em ve de gust llegir res. A vegades sóc una mica absurd.

Felipe: Per què justament a mi m’havia de tocar ser jo!?

No puc evitar un somriure, una mica carregat de cinisme. Quanta gent s’ha preguntat una cosa semblant en algun moment de la seva vida?

… i jo?

He d’anar en compte amb les preguntes que em faig, rumio. Sobretot en aquest precís instant de desinflor anímica. L’autoestima se’n podria ressentir i ara no em convé.

Mafalda: No et sembla que la gent s’estima molt més per Nadal?

Susanita: A tu també t’ho sembla? Perquè la veritat és que jo m’estimo tot l’any, però molt més per Nadal.

Que burra!” dic en veu alta. Les trivialitats de la Susanita, la seva ceguesa pel que fa al que passa més enllà del seu ego, em fa riure i alhora em fa llàstima. La Mafalda és el pol oposat. Potser massa oposat i tot. Entre totes dues faríem una nena normal … o més o menys.

Poc a poc m’oblido del rotllo de l’autoestima. De fet només volia llegir i distreure’m i no fer-me una autoanàlisi psicològica. Em penso que he aconseguit entrar una mica en el llibre, en el món de Mafalda, carregat de tendresa i duresa, poesia i prosa, lucidesa i innocència, crítica i sarcasme, utopia i realitat. Noto que m’he relaxat gairebé del tot. És curiós com una distracció lleugera ( que no té res de superficial) pot canviar el signe de les emocions i les hores un punt amargues per d’altres plenes de dolçor. Se’m fa difícil entendre la naturalesa humana ( o la meva en particular). Hi ha un punt d’estupidesa en tot plegat.

Diu la mestra als alumnes:

· Qui no ho hagi entès que aixequi la mà.

En Manolito l’aixeca.

· A veure, Manolito – diu la senyoreta – Què és el que no has entès?

I ell li respon:

· Des del març fins ara, res!

Brutal. Salvatge. Sensacional.

Passen els minuts i les planes a un ritme desigual però constant.  De tant en tant m’entretinc en alguna tira, en alguna idea, una frase o un dibuix. I rumio, amb més o menys profunditat. Hi ha vinyetes que vaig passant sense que em cridin gaire l’atenció. Algunes, penso, tenien la seva raó de ser en un moment i una realitat històrica que ja no són. D’altres, tanmateix, continuen tenint tot el sentit del món, i crec que el tindran sempre.

Em truquen. Em proposen anar a sopar i fer petar la xerrada. Miro el rellotge. Sí, tinc temps de sobres de llegir una estona més, visitar el caixer de la cantonada i arribar a lloc. A més, em ve de gust. M’ha marxat la mandra. Així que dic que accepto i concretem l’hora i el punt de trobada i m’acomiado fins més tard.

Avanço unes quantes pàgines del llibre. M’aturo en una vinyeta a plana sencera. És d’en Felipe que diu : He decidit no deixar per demà el que puc fer avui … demà mateix començo!

No puc evitar mirar-me el moble dels llibres pendents i esbossar un somriure maliciós que em descomprimeix l’ànim i l’esperit.“ Molt bona!” penso “ Com sempre, en Quino la clava”.

Empúries

La platja d’Empúries és bonica, sobretot, a l’hivern. O a la primavera, si és que no hi ha gaire gent. Sempre ho penso quan la contemplo des de dalt el puig de Sant Martí, al costat de l’església. Sovint hi porto un llibre que, també sovint, acabo per no obrir, almenys en el mirador.

No sé exactament per què hi he vingut avui. Hi vinc de tant en tant, però sempre en moments en que gaudeixo d’una certa pau interior. Si no, la solitud del lloc i el silenci m’inquieten i em fan trontollar l’ànim ( està vist que sóc massa delicat) . Avui no és el cas. Estic una mica atuït i espès, tot em fa mandra, i m’aniria bé distreure’m i esbargir-me. Per això dic que potser no hauria d’haver vingut a Empúries, sinó que hauria d’haver anat a algun lloc amb més gent i moviment, que m’orienti els sentits cap enfora, i no cap endins. El cas, però, és que he anat a Sant Martí d’Empúries.

Veig el mar extens, interminable, des del Cap de Creus fins a l’Escala i, als meus peus, la sorra fina d’aquesta platja d’aspecte delicat. Sí, delicat, perquè fa la sensació que qualsevol cop de vent se la pot endur, o que una onada se la pot empassar.

Em miro, amb un punt d’audaç imaginació, l’espigó grec. I m’imagino com devia ser aquell lloc fa dos mil anys. De fet m’ho han explicat en documentals i reportatges, però prefereixo imaginar que recordar.

Bufa una mica la tramuntana. Suau i un punt freda, però no em molesta gens. Ben a prop de la sorra l’aigua és transparent i neta. A mesura que augmenta la profunditat del mar i la distància des de la qual observo, la transparència es tenyeix d’un blau lleugerament turquesa. Mar endins la blavor s’intensifica i pren una tonalitat greu, com emprenyada. Els verds es fonen i desapareixen. De grocs en queda el reflex enlluernador del sol damunt les aigües, i els blancs es concreten en forma d’escumalls abundants que ratllen i puntegen el mar arrissat. El cel és absolutament blau, de blaus vius i poderosos, des de l’horitzó marítim fins l’horitzó que retallen les teulades irregulars del poble, just al meu darrera. No hi ha núvols, o sí. De fet n’hi ha un d’esfilagarsat. Testimoni discret de que els núvols també existeixen.

Al llarg del camí que voreja la platja, fins on m’arriba la vista, la pinassa té un to verd molt apagat. De totes maneres hi ha algun arbust de vivesa remarcable: flors grosses i blanques i fulles d’un verd clar, clorofíl·lic, com les fulles noves acabades de brotar.

Sospiro.

Tanta varietat cromàtica m’embafa. I la llum és excessiva pels meus ulls, que noto una mica balbs, com tots els músculs del cos ( i l’ànim també). M’assec en un banc proper que queda a recés del vent. Obro el llibre però en realitat no llegeixo gens. El tanco de nou i m’aixeco. M’acosto a l’aigua, em descalço i començo a caminar amb les mans a les butxaques com qui bada per badar, per gastar el temps que té, i que en té molt. M’entretinc mirant les petxines i curculles que la mainada no ha recollit des de l’última maregassa. En trobo una de blanca, grossa, perfecte. M’ajupo i la recullo per la meva filla. En busco una altra pel nen. De seguida la trobo, també l’agafo i continuo caminant.

Al cap d’un parell de minuts arribo a l’espigó. Pujo a les roques que el rodegen i el vorejo, fent equilibris per no caure a l’aigua que, de tant en tant, espetega contra les roques i m’esquitxa una mica els peus. Em situo a la panxa de l’estructura, pel costat de mar, de manera que ningú em pot veure a menys que passi en barca, o nedant, és clar. Ascendeixo un parell de metres per la paret de pedra i m’assec en un forat prou gran i ample per poder-m’hi encabir amb una certa comoditat.

Miro el mar durant una bona estona. Llavors agafo el llibre i, ara sí, llegeixo. Hi estic durant tres quarts d’hora, aproximadament. En acabar descamino el camí i torno cap a la sorra de la platja, i d’allà al poble, i fins el cotxe. I engego i me’n vaig. I mentre condueixo em sento alliberat. El cap no em pesa tant. Ni les cames. I els ulls, em penso, que han guanyat vivacitat. Serà la tramuntana, o la tarda o els esquitxos d’aigua i sal que em picaven la cara. O serà, que necessitava escriure aquestes coses i d’altres semblants.

Se m’escapa un somriure, i els meus llavis balbucegen un nom.

Els fruits saborosos

Els fruits saborosos, d’en Josep Carner, és el primer llibre de poesia que tinc consciència d’haver llegit. Ho fou per força, per imperatiu escolar. I fou llegit, estudiat, seccionat i analitzat fins els límits que la meva capacitat de púber amb pardalets al cap em va permetre assolir.

Avui, al cap de molts anys, i per uns motius que explicaré més endavant, l’he buscat i fullejat. Les planes estan esgrogueïdes. Les abundants anotacions, fetes a llapis, han perdut vigor i semblen, més aviat, les restes fossilitzades del treball realitzat. Fa tot una mica de pena, sincerament.

He pensat en un primer moment, valorant-ho a la lleugera, que fer treballar uns poemes de la manera que ens els van fer treballar a l’escola ( i repeteixo: llegint-los, estudiant-los, seccionant-los i analitzant-los) no és la millor forma de fer estimar la poesia, ans al contrari. El que me n’ha quedat en la memòria és una mena de record difós de la cerca i localització de rimes assonants i consonants; de la identificació de versos decasíl·labs, alexandrins, etcètera; del reconeixement de metàfores i altres figures literàries. Tot plegat molt avorrit.

Ningú ens va parlar de la bellesa del llenguatge, de la lírica de les paraules, de la força de les idees … I el sentiment? I la passió? I el desig? I el dolor? … perquè no ens ho deien que aquells versos també contenien tot això ( i sobretot això) si es llegien amb els sentits atents i receptius, i no només amb intencions estrictament analítiques?

Però aquesta va ser una primera apreciació, ja ho he dit. Després he rumiat que, de fet, només es pot valorar en la veritable mesura allò que es coneix bé, que se sap la dificultat que conté, i que, per tant, buscar i saber desxifrar les estructures que sostenen i donen cos a la bellesa d’una obra ( les tècniques, els principis formals, l’originalitat, el context històric, …) és necessari per fer-se una idea de la grandiositat ( o petitesa) de l’obra en si.

Així doncs, potser era convenient que aquella mainada que érem aprengués com es fa i funciona la poesia ( almenys aquell tipus de poesia) abans de relaxar-se i disposar-se a gaudir-la com un plaer pels sentits i l’esperit, que és, al final, el que és i pel que normalment serveix.

Per fer llargues caminades cal començar amb unes primeres passes, a vegades fent tentines, i anar agafant el ritme i la confiança a mesura que es va avançant. Parlo de paciència, per si no us n’heu adonat. I la paciència m’ha vingut al cap perquè la impaciència sovint se’m menja, no sabeu de quina manera. I el consol que el meu inconscient ha trobat avui ha estat un proverbi persa que diu que la paciència és un arbre d’arrel amarga però de fruits molt dolços. I, és clar, per animar-me a mi mateix, m’he dit que havia de tenir en compte els hipotètics beneficis que els fruits dolços del meu arbre de la paciència, les arrels del qual rosego amb insistència, m’aportaran algun dia ( espero que no massa llunyà).

Dels simbòlics fruits dolços mencionats he saltat, per una relació d’aquelles que ens fa a vegades el pensament, a fruits saborosos, que és el títol del llibre d’en Carner, i que m’ha fet recordar les lectures d’infantesa que em feien tanta mandra pel que tenien d’obligades. D’aquí he començat a valorar el procés d’aprenentatge que ens feien seguir. Primer l’he criticat per la fredor amb què ens acostaven a la poesia ( el gran benefici de la qual és pels sentits, penso jo). Però de seguida l’he aprovat, tot i fent una mena d’elogi de la paciència per a la consecució d’un coneixement més profund i sòlid de les coses.

En resum: No sé si el sistema d’aprenentatge que seguíem era bo o dolent. Probablement era millorable, com tot en aquesta vida. Però el que sí sé segur és que cal tenir paciència ( a vegades a palades) per aconseguir el que es desitja. I insistir. I treballar. I no donar-se per vençut davant les primeres dificultats. I això és el que hauria de fer. I ja callo, perquè no voldria xerrar més del compte ni, sobretot, acabar amb la vostra, de paciència, que prou que us la dec haver desgastat.

Trenta escassos minuts

El volum de la ràdio està un xic massa fort, però ja em va bé. El conductor està atent a la retransmissió del partit; l’acompanyant, mig endormiscada, el mig escolta ( el partit); i jo, des del seient del darrera, m’ho miro tot i no escolto res.

Em fan una mica de mal les cames. Bé, més que mal és cansament, i em penso que se m’ha encomanat al cervell. O potser ho fan les hores de cotxe i el balanceig constant dels revolts. O el sol, que brilla i escalfa molt, tot i que ja va de baixa ( és mitja tarda). O la contemplació assossegada dels camps i les muntanyes, verds i verdes, nevats i nevades, esgarrinxades de fang i pedres, o encatifats de gespa rosegada per vaques i cavalls.

Em vénen a la memòria les queixes de la Sílvia, que diu que no escric prou, i les d’en Xevi, que diu que el que escric darrerament és massa fred, i que no sembla fet per mi. I potser tenen raó. És que em falten hores, i potser em sobra respecte pel mitjà que ” suporta” aquest blog. Potser hauria de ser més jo i deixar-me de punyetes.

Vaig preguntar-ho a l’Electra:

– Creus que el que escric a Calidoscopi no està a l’alçada del que escric a Lectures breus?

– A mi m’agrada – em va contestar -, però és diferent. De fet tu vas decidir que fos diferent, no? Que tingués un altre to; potser no tan íntim.

Vaig haver d’admetre que sí, però no sé si tinc gaire clar que la decisió fos ferma i encertada. De fet, no sé del cert ni si ho vull.

El Girona ha fet un gol, però li han anul·lat. Fa estona que no veig vaques. Les ombres s’allargassen per moments. La llum es fa més tènue i tot convida a una mena de letargia. L’aire que s’escola per la finestra del davant fa un fr-fr-fr constant, que només s’apaga quan el cotxe gira a dreta o esquerra, i és més fresquet que abans, però no molesta.

De cop i volta m’enyoro. Penso en Ella ( perdoneu que no us digui el nom), i la trobo a faltar. D’una manera visceral, completa, amarga … Sento una punxada al cor ( són els sentiments, no patiu) i el cos sencer se m’enerva com si se’m glacés la sang, com si m’haguessin bloquejat el sistema nerviós, com si hagués patit un curtcircuit, o alguna cosa per l’estil.

Experimento dues sensacions oposades al mateix temps; una desagradable i l’altra plaent.

La desagradable és enyor, ja us ho he dit. I ràbia, perquè Ella no és aquí amb mi. I tristesa, per la mateixa raó.

La plaent està basada en els records. En el de la seva fragància que em desfà els sentits; el d’aquell somriure obert i franc, murri i tendre, carregat de significats que no sempre sé descobrir; i en les pampallugues que li fan els ulls quan em mira amb ulls que parlen ( i que diuen una per una totes les paraules que voldria sentir).

Fa tant de temps que no la veig … ! De fet vint-i-quatre hores, però sembla molt més, perquè va ser una trobada curta, de trenta escassos minuts, després de mesos eterns d’eternes i ermes esperes ( o potser necessàries, qui sap). Estic atuït per sentiments que em poden, que em desborden, que no puc controlar. I penso: ” A veure si les coses canvien ja”.

I mentrestant el conductor condueix, l’acompanyant dorm, i l’Espanyol acaba d’empatar. El sol s’amaga darrera les muntanyes, i la lluminositat perd vigor a marxes forçades. Ja es distingeix Venus i la lluna es mostra per l’est grossa, ataronjada, diàfana. Preciosa, com sempre ( preciosa és una paraula molt exacta quan es tracta de definir la lluna i totes les seves fases lunars).

Les hores del dia s’acaben. Els llums de les cases es van obrint. Tinc ganes d’arribar a casa, tancar-me una estona en mi mateix i escriure un vers d’aquells que després em farà vergonya ensenyar.

Hàbits

Reemprens antics hàbits que havies deixat de banda per unes raons incertes. I pensaves que podries mantenir la decisió sense recança, amb el rictus impertorbable. I no ha estat així. De fet no ha servit per a res l’aturada. Només més dolor, més falta d’allò que tant desitjaves, i un munt de temps perdut.

O potser no existeix el temps perdut, potser no. Perquè cada acte, cada no-acte, cada silenci, cada paraula, fan madurar la fruita. Així doncs, potser, no existeix el temps perdut, sinó les hores perdudes perdent la paciència. I la impaciència és enemiga de la felicitat. I la felicitat és … qui carai ho sap. Em van dir una vegada que la felicitat són tastets de felicitat. Podria ser. Jo sostinc que la felicitat no és un destí sinó un camí. No ho sé. En tot cas estic divagant, oi? I a més, a què treu cap capficar-se amb aquesta mena de preguntes irresolubles?  Segurament és millor deixar-les de banda i dedicar-se a viure mentre en tinguem l’oportunitat.

Pintores

Un pardal piula des d’alguna branca de la palmera que hi ha al bell mig de la plaça Pompeu Fabra. En el mateix arbre, un colom parrupa i, ara que m’hi fixo, també hi ha dos lloros verds. Què hi fan dos lloros verds a dalt d’una palmera en aquesta plaça minsa i una mica trista de Molins de Rei?

Deixo de banda els ocells i miro al meu voltant, a peu de carrer. La gent circula amunt i avall. Alguns porten bosses de supermercat, d’altres passegen agafats de la mà i amb un aire distret. Hi ha gent que sembla que vagi per feina, i també hi ha quatre avis que m’observen des de la vorera del davant. Em miren amb una barreja de curiositat i desconfiança; no sé per què. Suposo que no estan habituats a veure un paio assegut en un banc al mig del carrer amb un ordinador sobre la falda, movent els dits nerviosament sobre el teclat. Si jo fos ells, em preguntaria què carai deu escriure aquest noi, i més si tenim en compte que de tant en tant aparto la vista de la pantalla i me’ls quedo mirant amb la mateixa insolència amb la que ells em miren a mi.

Doncs de moment no he escrit sobre res, hauria de dir. Perquè estic parlant d’ocells i gent com podria parlar del temps, en comptes de concretar el text, començant, potser, explicant per què l’he titulat “Pintores” precisament.

En realitat el títol se m’ha ocorregut de cop i volta. Ha sigut com una mena de clarividència d’un moment, d’un moment precís, un flaix sobtat.

He entrat a l’exposició col·lectiva “ Dones” que fan a la Caixa Penedès de la població. M’he trobat tres dones recollint uns vidres de terra, netejant la trencadissa i ressituant ( m’ha semblat) una obra. M’han dit bon dia i m’han convidat a entrar-hi. L’Elisa m’ha dit que si tenia cap dubte, cap pregunta, cap comentari a fer-los, que ho aprofiti, que hi són totes tres ( les artistes), i m’ha dit els seus noms: Susana Jiménez, Dolores Quesada, i ella mateixa, Elisa Sarrià.

I he començat a mirar quadres. Hi he vist dones. Dones des de les dones. Que fan una interpretació del seu propi món com a individues i subjectes. Les seves queixes, els seus dolors, les seves relacions, els seus el-que-sigui que han tingut la necessitat de contemplar, revisar i interpretar per crear aquestes obres. O potser alguna d’elles s’ha fixat només en un aspecte concret de la polièdrica naturalesa humana, femenina en aquest cas, i no en una generalitat impersonal i paradigmàtica del concepte “ Dones”.

He passejat per la sala, i m’ho he mirat tot atentament. I … ostres …. ¿ Com puc explicar com són de bones les sensacions que em provoca el que veig quan no sé per quines estranyes motivacions se sotraguen i plauen els meus sentits? Com puc valorar-les, si no tinc ni les claus ni els coneixements tècnics que puguin fonamentar una argumentació sòlida i convincent? Com puc fer sentir la bellesa d’un quadre només amb les paraules? O la impressió emocional que em genera la contemplació d’un color que m’encisa, per exemple? O l’efecte aclaparador d’una composició fotogràfica que redibuixa la realitat i li fa agafar un aspecte entre màgic i oníric, sobretot oníric?

M’han preguntat si sóc pintor. He dit que no perquè no ho sóc. Però una mica potser sí que ho sóc, a la meva manera. De fet intento pintar amb paraules l’abstracte i caòtica barreja d’emocions i sentiments, raons i principis que tinc per dins. I rumio: no és exactament el que pretenen elles, però usant els pinzells i els colors en lloc de les lletres?

Com arribeu a l’abstracció? – li he preguntat a l’Elisa -. I per què pren precisament la forma que pren en cada quadre, i no una altra? – he insistit.

Aquest – m’ha contestat – és un projecte d’anys. Cadascuna de nosaltres hem treballat aquestes obres durant força temps. Hi ha molt treball al darrera. Vas buscant formes, sensacions, … fins que arriba un moment que t’agrada el que has trobat, i ho dones per finalitzat.

No l’ha pronunciat, però de seguida m’ha vingut una paraula al pensament: maduració. Les coses necessiten madurar i fer-se bones, com una fruita, com l’amor, com les solucions als atzucacs de les nostres vides. La paciència, el treball i la maduració semblen ser principis fonamentals d’una vida plena, i intueixo que també d’una bona pintura, escultura o obra artística.

M’he quedat embadocat en una cadira contemplant un muntatge d’imatges i so de la Dolores Quesada, i m’han tornat al cap els mateixos interrogants d’abans: com s’arriba a aquest grau d’abstracció? I per què amb aquestes formes? Què vol dir amb això? Què li suggereix a ella? Com interpreta la seva pròpia obra? He mirat al voltant, però l’autora havia marxat. Potser en una altra ocasió li podré preguntar. Tant de bo.

De fet, direu, l’Elisa ja m’havia respòs, però és que aquestes preguntes les tinc a dins des de que tinc inquietuds artístiques, com a creador o observador ( que tots tenim una mica de tot, en menor o major grau), i costa desenganxar-se-les de les visceres. A més, cada persona dóna una tonalitat diferent a les seves respostes: altres paraules, altres gestos, altres mirades, o simplement altres opinions i explicacions: profundes o banals, rupturistes o enllaunades, esquívoles o compromeses, … Siguin com siguin m’ampliaran la visió dels quès i per quès de les creacions que realitzen. I coneixeré una mica millor, si es deixa, a la persona que s’explica ( la qual cosa em sembla el benefici més important).

La Susana Jiménez m’ha explicat el per què dels materials d’una sèrie de tres quadres, penjats a contrallum, que prenen un aspecte de transparències plenes de blaus bellíssims.

El temps semblava aturat mentre vagava per la sala. Anava i tornava, tornava i anava. Fins que he sentit la necessitat d’escriure totes aquestes coses abans no em fugissin del cap, i he marxat. I això és el que faig: escriure. Encara amb la impressió del que he vist, amb els sentits desperts, i una mena de pau interior que només em ve de tant en tant. Sobretot quan tinc la sensació d’haver-me enriquit d’alguna manera, amanyagant-los ( els sentits) amb sensacions qualitativament significatives. Ara, l’efecte ha durat poc, perquè els cotxes que passen, algunes motos, i el remor breu i llunyà de converses que no sé de què tracten estant diluint l’estela del plaer sensorial que he viscut. El silenci que he interioritzat contemplant aquestes “ Dones” vistes des de tres punts de vista diferents, com un mosaic tridimensional, es va fonent, i vaig tornant a la realitat prosaica amb una mica de mandra, no cal dir-ho.

Són tres quarts d’una de la tarda de dissabte. He canviat de banc ( a l’altre hi feia calor), i els pardals ja no piulen, ni els coloms parrupen, i els lloros s’han mogut de lloc. El primer esborrany d’aquest escrit està fet, o sigui que el deixo de banda i faré un volt. Hauré de dinar, i tot seguit afrontarem la tarda. Si és la meitat d’interessant que el matí, ja serà prou profitosa. Amb aquesta esperança ( i d’altres) escric el punt final.

Antony & The Johnsons

Vaig prometre que començaria així: “ No m’agrada especialment escoltar Antony & The Johnsons; m’agrada sentir-los. Des del dia que …” que em van regalar un compacte amb un grapat de cançons seves. Me’ls van regalar com un acte d’amor ( i penseu el que vulgueu). “ Escolta’l una estona”, em van dir, “abans de jutjar-lo”. I ho vaig fer.

One by one, the guests arrive

The guests are coming through

The open-hearted many

The broken-hearted few

The guests. Melodiosa cançó, que pot arribar a embafar, em temo, però que a mi no m’ho fa. Al contrari: m’estova i em fa sentir un punt de melancolia tendra i agradable. Com un record d’aquells d’infantesa que rememorem ple de boires, mancat de concreció i paraules clares ( potser, només, el remor de veus i coses, i potser alguna olor que va passant).

Però Antony & The Johnsons va més enllà: descriu sentiments a través de la veu dolça i bonica de l’Antony i d’uns instruments tocats amb delicada sensibilitat.

Tal com us explicava vaig escoltar-los amb la ment oberta, el cor obert, les sensacions receptives i l’actitud pacient. Poc a poc, al llarg d’audicions més o menys extenses, es va anar convertint en una necessitat. Quan escric, quan llegeixo, quan dibuixo, quan treballo, quan parlo, les cançons d’Antony fan l’ambient més propici a la calma, a la bellesa, a la qualitat del moment, a la percepció de cada instant com una unitat de vida irrepetible i, per tant, valuosíssima. Va ser un bon regal, i també un bon consell.

Per cert, us hi heu fixat que els millors regals no es toquen? Els millors regals, almenys per mi, són abstractes. Us han dit mai “ vull regalar-te un moment meu. Un moment molt meu … ” i que el “ moment” vingui dins d’un sobre? A mi sí. I com me’l van regalar? En forma de cedé, ja us ho he dit: Antony & The Johnsons, i en forma de gust, també. Un te especial, molt bo, que no he trobat enlloc més.

Els millors regals no es toquen físicament. Això sí: ens toquen l’ànima, el cor, les emocions, fins i tot les entranyes. I el valor que tenen no es paga amb diners. Què podríem donar a canvi? D’entrada res per força ( seria absurd i lleig), però, si se sent realment el desig de complaure, de fer sentir sentiments, de regalar un tros de nosaltres, es pot regalar, per exemple, en forma d’estrofa cantada:

No one knows where the night is going
No one knows why the wine is flowing
Oh love i need you
I need you
I need you
I need you
Oh . . . I need you now

S’acaba la cançó, però l’estela dels sentiments i les paraules que ens deixa, continuarà viva en la memòria una bona estona més.

( Per cert, el dia 15 d’abril Antony & The Johnsons actuen al Palau de la Música. He  buscat entrades, però s’havien esgotat. Merda! Només en volia dues, per gaudir de la seva bona música, i del plaer de fer un bon regal; segur que li hauria agradat).

Capvespre amb en Josep Pla

La tarda ha sigut llarga. He sortit de la feina a les sis, he anat a la biblioteca, després a comprar i tot seguit m’he tancat a casa. He sopat de seguida, a quarts de vuit, i m’he posat a llegir. He llegit uns fragments de “ Notes per a Sílvia”, d’en Josep Pla.

Ara mateix estic vora la llar de foc. No està encesa. En comptes d’això tinc una estufa engegada. Una d’aquelles que són elèctriques i emeten una llum ataronjada i agradable. Desprèn una temperatura no massa alta però suficient ( en Pla diria una temperatura exacte? Podria ser).

Què voleu que us digui, m’agrada en Pla. L’Espinàs afirma, en el seu magnífic llibre “ El meu ofici”, que en Pla és un escriptor tècnicament poc correcte, però té caràcter. Bé, potser sí que és poc correcte tècnicament, no hi entenc gaire,  i potser és el caràcter el que m’atrau de la seva manera d’escriure, però em penso que de fet tant li fa.

“ El quadern gris” el vaig llegir fa anys. Em va impressionar. Era la sensació més semblant a asseure’s vora el foc amb un avi d’aquells que expliquen les seves batalletes i les seves coses, i que ho fa de tal manera que ens agrada escoltar-lo mentre va dient, desorganitzadament, a mesura que els pensament i els records li vénen al cap. M’embadaleix la calidesa de les seves paraules, la seva peculiar manera d’adjectivar i les seves opinions ( sovint un punt estrafolàries o excessivament segmentades, generalistes i superficials). Malgrat tots aquests peròs, m’hi sento a gust llegint-lo.

“ Aigua de mar” m’ha regalat alguns dels moments més plaents dels quals he gaudit llegint un llibre. Hi ha episodis, capítols, contes, o no sé com hauria de dir-ne, que em van fer somiar. Com si hagués viscut en les meves pròpies carns el que s’hi explica. I no pot ser perquè, aquell món de “ Contraban”, “ Pa i raïm”, “ En mar” o “ Navegació d’estiu”, ja no existeix.

Vespres com aquest d’avui, que he tingut la sort de poder dedicar-lo als plaers de l’escriptura i la lectura assossegada, envoltat de silenci, excepte pel tic tac incansable del rellotge de paret que hi ha damunt la llar, em fan sentir més viu que mai, i espiritualment complagut. Avui n’he de donar les gràcies a Pla.

Si no us fa res en podem continuar parlant un altre dia. Ara tinc ganes de llegir “ Notes a Sílvia” una estona més. Bon dia o bona nit, i que gaudiu de bones i plaents lectures.

Pidolaires

D’un temps ençà s’ha estès el costum, entre alguns pidolaires, d’humiliar-se. Em penso que n’hi ha que han après màrqueting. Si no, no trobo cap raó per la qual s’hagin de posar de genolls al costat de l’entrada d’un fleca, per exemple, abaixar el cap amb un aire d’absoluta i tristíssima submissió i posar cara de pena mentre aguanten a l’alçada del pit un rètol de cartró en el qual detallen el número de fills que tenen, la gana que passen tots plegats, i aclarint que Déu ens recompensarà la bona obra que fem.

La persona que pidola perquè no té cap altra solució per poder menjar ( la qual cosa seria discutible, tot i que ara no hi vull entrar) es mereix tot el meu respecte. Jo li donaré diners o no, li pagaré un entrepà o no, però no espero que s’humiliï implorant pietat de genolls. I puc arribar a entendre que algú estigui tan desesperat que renunciï a la pròpia dignitat per arreplegar uns diners que li permetin alimentar-se o alimentar als seus. Puc imaginar-m’ho i entendre-ho, però la gran majoria dels pidolaires que trobo agenollats pels carrers que sovintejo no fan cara d’haver arribat a tal nivell d’indigència. Fan cara de voler fer cara d’extrema necessitat ( si se’m permet la frase recargolada). Ho passaran malament, no ho nego ni m’hi poso, passaran gana, la qual cosa em commou com commourà a qualsevol persona amb una mica de sensibilitat, però també volen fer pena, i això em rebel·la per dins.

Fa uns dies sortia del cinema acompanyat. A la porta ens vàrem entretenir a parlar de temes personals. Se’ns va acostar un home que era evident que venia a demanar diners.

          Perdoni.

          No, no tinc res – vaig dir-li sense deixar-lo continuar.

Em va mirar amb cara astorat.

          Hosti – em va dir -. No saps ni què vull i ja m’engegues!

Vaig considerar que tenia raó. Em va saber greu el que havia fet.

          Perdona – li vaig dir -. Tens raó. És que estem parlant de temes importants i …

          Ah, així res. No vull molestar.

          No, no. Digues. Si us plau.

I em va demanar diners. No n’hi vaig donar.

Aquell home em va exposar les seves pretensions i jo vaig fer el que vaig creure que havia de fer. Va ser una conversa entre iguals. No entre un pobre desgraciat que no té res i un afortunat que ho té tot. No hi ha persones miserables. Hi ha actituds miserables.

Els que pidolen rebaixant-se a l’alçada del betum, o ho fan com a estratègia per commoure més a la gent, fer-nos llàstima en definitiva, o ho fan perquè s’han quedat realment sense orgull, dignitat ni autoestima. En el primer cas he de dir que tenen una actitud que em repugna. En el segon afirmaré que potser el que convé és que algú els digui que facin el favor d’aixecar el cap i mirar a la cara de la gent, que no han de demanar perdó per existir. Si una persona no es respecta a si mateixa, com pot esperar que la respectin els altres?

Girona ( contemplació vague)

Et veig volar pel cel grisós d’aquest dimarts de febrer. El teu vol de gavià, serè, harmònic, bell, et porta fins a la catedral. Veus el campanar i t’hi pares, i contemples Girona des d’una perspectiva que envejo. Jo m’he de cenyir a la visió de la ciutat a peu pla, i no me n’estic. Els meus ulls s’aturen a la façana de la seu, a les escales, i també en el caminar petit i recollit d’una senyora gran que deu venir de comprar. Escolto un pardal que piula nerviosament des de la cornisa d’una casa propera. L’encarregat del bar de la cantonada obre la porta de ferro, i ara deu engegar la cafetera i la calefacció per a rebre els primers clients, que no tardaran. Les llambordes, humides de la nit, rellisquen una mica si no es va en compte. L’àngel de la catedral ( que abans era la Fe) té el perfil perfilat per les primeres llums directes del sol del matí. Hi ha ombres als carrers encara, però cada cop són més tènues i menys fosques. Un veí obre la finestra amb els ulls encara adormits i fa un badall. Tot plegat sembla un viatge al passat a través d’una d’aquelles fotografies envellides i rebregades pels anys.

Tinc un punt de fred, però no gaire.

Passa un cotxe que esguerra la bellesa i l’encant callat del moment, però no m’enfado; no n’hi ha per tant. Deixo que passi de llarg i llavors, poc a poc, el silenci torna a envair els carrers, les cases, els monuments, … l’entorn.

Ja arriben els primers turistes d’avui ( pocs de moment, tres o quatre a tot estirar). Entro al bar i demano un te i torno a sortir mentre me l’estan preparant. Volia veure si Girona existeix quan no la veig. I sí. Existeix i és bonica ( potser és que me la miro amb bons ulls). Em crida el cambrer. El te està a punt. Entro i me’l bec sense pressa, però amb ganes de sortir al carrer i continuar vagarejant.

Sant Feliu de Guíxols

La meva relació amb Sant Feliu de Guíxols és escassa, però no inexistent. Hi he passat sobretot matins, quan era petit, o, darrerament, jornades d’estiu més o menys completes en una casa particular. Avui, diumenge, hi he anat a parar per accident, o per incident en realitat, hauria de dir. I ja que hi sóc, aprofitant que a Girona plou però aquí fa sol, i sense res millor a fer, vull aprofitar per a passejar una mica. He aparcat el cotxe, doncs, he pagat el tiquet, i he entrat al mercat per vagar entre les parades de roba, fruita i altres coses que seria excessiu detallar.

Passant per davant d’un bar he vist l’Ivan. Ell també m’ha vist. Des de fora li he aixecat el dit polze per preguntar-li si tot li anava bé, i m’ha fet que sí amb el cap. Després ens hem dit adéu i he continuat caminant.

El caminar m’ha portat fins a la platja i m’he assegut a la barana del passeig, que és on sóc ara mateix. El sol m’escalfa lleument, el vent és fresquet, m’acompanya una olor intensa de mar i la sonsònia de les onades a la platja ( sonsònia apagada, cadenciosa, que es filtra per l’oïda i s’estén com un tremolor subtil per tot el cos, com una melodia de jazz d’un disc de vinil, d’aquells vells, amb el crec-crec i el tx-tx allargassats, el fregit, vaja, de les gravacions antigues).

L’estampa que contemplo és bella, bellíssima, si se’m permet l’entusiasme. El sol es reflexa en aquest mar un xic arrissat fins el punt d’obligar-me a contemplar-ne la bellesa amb els ull mig clucs. Me’n recordo d’algú i penso que li agradaria molt aquest lloc, i aquest moment.

Hi ha molta gent. Aquí no plou, ja ho he dit, i, afegeixo, el cel damunt del mar està mig despullat de núvols. Miro cap a l’altre costat, terra endins. Hi ha una nuvolada imponent, cumulonimbus espectaculars, presagi ( o senyal) de pluges irreverents ( les d’avui per mi ho són).

Què sóc? Em pregunto. El cel de mar o el cel de terra endins? Segurament tots dos. I ara que hi penso: veig dos cels, però el cel és només un. I jo també. La divisió és només falta de rigor, i, en el meu cas, que estic massa a prop de mi mateix.

Com si fos un joc, obro el llibre que m’acompanya amb la intenció de llegir el primer vers que trobi, el que sigui, a veure què em diu. El llibre és un recull d’en Martí i Pol. El poema que llegeixo és clarivident:

Pledejo encara

tossut i temerari,

amb vells dimonis;

un ritme greu compassa

raonaments i dubtes.

No puc evitar que se m’escapi un somriure, entre dolç i amarg. Les casualitats són una constant en la meva vida. Em pregunto per què. I a tu? Et passa el mateix? Segur que sí, constantment.

Salvador Dalí

Passegem ense ordre pel museu Dalí. Per què hi hem vingut? Per passar la tarda potser? Potser tu sí. Potser jo també. Però coincidim en la forma, no trobes? De mirar-nos els quadres vull dir, de contemplar-los, de deixar-nos inundar de sensacions i prou. No hi havies estat mai; jo sí. Per mi és un reveure, però un reveure nou, com si fes molts i molts anys que no hi hagués estat. En fa uns quants, però no tants.

Hem entrat al museu i has decidit fer-hi una volta per situar-te. No t’agraden els espais nous i desconeguts. Necessites prendre mides, adequar-te al lloc, formar-ne part. Diu molt de tu, de la teva sensibilitat. Ho trobo bé.

Jo, mentrestant, em distrec mirant uns quadres de quan Dalí tenia uns quinze anys. No els recordava, la veritat. No hi entenc tant com d’altres ( ells ho deuen haver llegit en manuals), però la intuïció i la sensibilitat miren de suplir la ignorància. Alguns dels quadres tenen un regust Picassià. Natura morta, per exemple. Fa pocs dies n’he vist un de molt semblant ( en formes i colors, idees i sensacions) del malagueny en una temporal del museu Picasso, a Barcelona. També m’hi fa pensar un quadre d’una dona alletant el seu fill, té un cert toc precubista. I, ja diferents, n’hi ha un parell de Cadaqués, que beuen de les fonts de l’impressionisme.

És bonic contemplar aquests treballs previs al Dalí surrealista. És com assistir al creixement i maduració d’alguna cosa especial, en aquest cas d’un geni, que encara copia estils, i prova, i va buscant el seu espai i l’expressió més autèntica del seu art.

Te m’acostes i em dius que ja està. La veritat és que la teva cara s’ha relaxat i somrius de nou. T’has adaptat al local. Continuem passejant pels passadissos i per la sala gran. Els dibuixos de la planta baixa no ens agraden. Tenen un no sé què de desagradós i de vulgar ( no parlem de qualitats, és clar, no hi entenem tant; parlem de sensacions, i les nostres són tan vàlides com ho són les de tothom). Entrem a l’avant-cripta i aquí ens quedem mirant de prop ” La metamorfosis de Narcís”, una cessió de la Tate Gallery. Espectacular. Impressionant. Preciós. Ens el tornem a mirar i el comentem detall per detall. Impactant. Extraordinari. Meravellós.

I passegem. Observem els sostres, els racons, les pintures, les joies, la gent, les veus, les llums, els vidres, …tot. Ens parem a comentar el retrat de Beethoven, el de “Gala contemplant la mediterrània que a vint metres es converteix en un retrat de Lincoln”, i un que dius que sembla fet amb photoshop ( riem plegats). Continuem passejant. Un paio despentinat ens ve al costat. Ens en riem en veu baixa ( no ho hauríem de fer) i arribem a la sala on exposen la joia de la corona aquests dies: “La persistència de la memòria” o, per entendre’ns, el dels rellotges tous.

En realitat, ens decep. Esperàvem un quadre gran i és petit i poca cosa. El valor intel·lectual ( els rellotges que es desfan, tots amb l’hora diferent, un de girat, ferm i inflexible cobert de formigues, el paisatge …) no se li pot negar, i la importància que té per l’art, per regirar els pensaments, per trencar allò que ens semblava inalterable: el temps, i amb el temps la pintura, les nostres vides i la percepció del que és possible si algú s’atreveix a imaginar. És un quadre fonamental, està clar. Però ja he dit que hi som pel plaer de les sensacions i el quadre ens en desperta poques, o potser hem quedat sobtats ( segurament). De fet, si hi penso una mica, ja m’agrada més, des del punt de vista racional ( sí, els rellotges tous són una expressió perfecte de la realitat). El de Narcís és oníric, aquest, per mi, encara que ho sembli, gens.

L’observem tranquil·lament, sols en la sala, com si Dalí l’hagués pintat només per nosaltres, com si fos de la nostra propietat, durant uns minuts. Me n’adono, t’ho comento, i em sento, almenys jo, un privilegiat. Llavors continuem el nostre vagareig.

Badem pels pisos del museu que envolten el pati central. Veiem gent que mira, gent que comenta, una parella de vigilants que festegen i dos turistes que sembla que es pregunten què carai estan fent en aquell lloc, que de fet no els interessa gens.

I llavors marxem. No he dinat i tinc gana. Menjo una pizza en una plaça i tu beus un tallat. I després anem de tornada, que tens feina per fer. Jo me’n vaig a casa, que tinc una cosa al cap: escriure aquestes sensacions, i d’altres que no venen al cas.

Tres minuts de la teva vida per dir-te …

Escolto Tom Waits i retorno al passat. A un passat no massa llunyà; tot just uns mesos però que semblen anys. En aquest retorn estic assegut en el mateix lloc, davant de l’ordinador, inventant l’Alba i la seva vida; escrivint un llibre. Sis hores al dia perfilant la vida d’aquesta dona, castigant-la, premiant-la, i sempre donant-li el benefici de la tendresa i la calma i una vida trasbalsada però digna.

En Waits canta ” Waltzing Matilda” amb la seva veu esquerdada. I retorno als carrers de París de la mà de l’Alba, a Londres, a Cadaqués i a altres llocs del seu món i la seva vida. En realitat, la meva. Però, sobretot, entro al seu cor.

Matins de maig assegut davant de l’ordinador, deixant-hi la sang i afilant la intuïció al servei d’una feina intensa i agradable. Acabava esgotat, com si hagués escrit físicament, com si cada invent o perversió de la meva ment em costés un esforç extenuant. I, sabeu què? Que la resta m’és igual. El plaer més gran, el gran regal, no serà mai veure’l publicat, si és que mai ho ha de ser. El plaer és descarnar-se per dins, gratar la pell del cor per fer-ne saltar les crostes dels records i dels sentiments. Vestir-los de mentida, però sense mentir mai; donar-los forma, però sense manipular ( l’Alba, d’alguna manera, s’ha creat a si mateixa, jo només ho he narrat). Estimo l’Alba pel que m’ha regalat, i l’esforç d’inventar-la no va ser tal.

Waits continua cantant: ” The piano has been drinking” ( brutal), ” A good man is hard to find” ( en conec uns quants que ara riurien), ” Downtown train”, ” Martha”, ” Sea of love”, ” Ol’55″, ” I’m still here” … i tantes més.

Revisc tots aquells moments escoltant en Tom. Per mi, ell i l’Alba són les dues cares d’una mateixa realitat, i tots dos molt importants. Deu ser una d’aquelles estranyes associacions que a vegades ens fa el cap.

Continuo escoltant … i pensant … i escrivint … i somiant. Si pogués … en fi; fins aviat.

Klimt

Bec te, i tinc la tassa fumejant i el filtre al costat. És una tassa blanca amb un dibuix. I per la part de dins, a tocar la vora, onze lletres negres que diuen ” Gustav Klimt”. I el dibuix ( dir-ne dibuix és insultar-ne l’essència, la força, el sentiment) és ” El petó”. La nansa és blanca, de porcellana, fina i delicada, com una orella amb el lòbul enganxat.

Hi ha silenci a casa. L’aroma del te m’encalma els sentits, i el gust, subtilment amarg ( endolcit només amb un polsim de sucre), m’ajuda a no perdre el contacte amb la realitat. Tanmateix, hi ha una certa abstracció. Els meus problemes són presents, no es fonen, però gaudeixo d’un breu respir. El necessitava.

El te és vermell, com la passió, com els llavis de la dona pintada per Klimt, besada a la galta. Vermell com són rosats els seus pòmuls, que contrasten amb la bella pal·lidesa de la seva pell. Té els ulls tancats i sent. Sent la intensitat del petó i tomba el cap en una postura impossible però tremendament suggerent. El seu gest regalima tendresa, vessa plaer, destil·la sensualitat. I l’home, de pell fosca i racial, l’abraça amb convicció però, alhora, delicadesa. La subjecta per darrera, entre l’espatlla i el coll. Amb l’altra mà li aguanta la cara, amb més suavitat que fermesa, i ella posa la mà damunt la d’ell. L’altre braç li té posat damunt del coll. Està agenollada, es distingeix el seu vestit virolat de recargols daurats, verds, blaus i vermells, i el perfil del seu cos, ben dibuixat. L’home vesteix també de daurats, amb pedaços i retalls negres o blancs, i es fonen les formes i els colors i les textures i costa endevinar on comença un i acaba l’altre. S’estan damunt un llit de flors ple de grocs, liles i verds i en baixen fils daurats com branques àuriques d’un desmai. El fons és marró, espurnejat també d’ors, vell, sobri, respectuós amb la intimitat del petó ( món de sobris sentiments, de sensuals amors carnals: un petó. Simplement un petó, però el més gran petó que he vist representat). Si pogués, te’l regalaria.

Per cert, el te també és molt bo.

Gaza

Amb aquests homes morts, el món serà un lloc millor? Perquè el noi que plora no sembla disposat a passar pàgina, a analitzar objectivament la situació, a acceptar amb resignació la mort d’aquest amic, germà, cosí, conegut, … el que sigui. Mort el gos s’acabarà la ràbia? O encara n’engendrarà més?

Fan repugnància els assassins que s’autoimmolen enmig d’un mercat en nom d’Alà, fa repugnància qui promet el paradís a aquest pobre desgraciat. Fa repugnància l’israelita que ordena l’atac indiscriminat contra una universitat de Gaza i que autoritza el bombardeig de barris, pobles i poblats de la franja palestina. Fa repugnància l’americà que valora amb balances diferents les bestieses que cometen uns i altres. Fa repugnància l’europeu que segueix com un gos els dictats de Washington i no s’atreveix a aixecar massa la veu. I fa repugnància l’ONU per la seva inoperància, per la seva inutilitat, per la seva feblesa i pel seu servilisme als interessos dels poderosos. Què faran? Una resolució reclamant seny i prudència? Com deia Largo Caballero, això és com prendre una aspirina per curar una apendicitis.

Com a espècie, hem fabricat el món que ens mereixem, i a vegades és repugnant.

Barcelona ( un tros)

Carrers estrets que fan pudor a orins, façanes brutes, cansades, balcons desgastats per anys d’inatencions i pintades anàrquiques a les parets. Gent. Gent que mira. Mirades mores, negres, blanques, mestisses i mirades buides.

Una noia fa un cafè al meu costat i fa veure que no veu que ha vist que l’estava mirant. Se’n va.

El cor em batega fort, molt fort … em penso que explotarà. Ciutat vella, Barcelona, .. què hi faig? Sempre que vago sol per Barcelona m’immergeixo en la lletjor d’aquests carrers podrits, desvalguts, depriments. I no sé com però diria que els trobo bells, a la seva i a la meva manera ( potser perquè no hi visc). Hi vaguen turistes encantats, habitants habituals i venedors de droga que esperen a les cantonades. Xiuxiuegen el nom de les seves verinoses mercaderies als vianants sospitosos de ser-ne consumidors. S’hi toca l’animalitat dels éssers humans que hi passen, hi viuen, hi dormen, hi moren, hi riuen, hi ploren i em sembla bonic ( potser, repeteixo, perquè no hi visc).

Ningú em diu res, excepte una anglesa que em pregunta pel museu Picasso. Li indico el camí del Born i la veig marxar.

Hòstia, el cor em batega encara amb més força i per aquest motiu corro corrents a comprar una llibreta. Per escriure tot això que estic escrivint i que em bull en el cap. Necessito treure-ho, explicar-ho, vomitar-ho. Necessito fer-ho per rellegir-ho i mirar d’entendre-ho més tard. Volto pels carrers buscant un lloc on em venguin una llibreta sense floritures. Només fulls i unes simples cobertes i prou i no en trobo enlloc. Només llibretes d’aquelles d’aparentar, que són tan boniques per fora que el que s’hi escriu a dins perd brillantor ( si és que en tenia). Pel camí em creuo amb sorolls i silencis aclaparadors ( els silencis de la gent) i mirades que sense preguntar-m’ho em pregunten on vaig.

Ningú em parla. Ni tan sols el meu telèfon sona ( m’hauria agradat) o sigui que a contracor, o a cor que vols, estic sol, en aquesta ciutat ( il·luminada per mil records amb nom i cognoms).

Ja tinc la llibreta ( un euro setanta amb descompte inclòs a la planta sisena d’un centre comercial) i escric, com posseït, com excitat, com dut pel poder de l’entorn i vago ( ja ho he dit), vago com un gos enmig del fang, amb el cap baix, pixant en cada cantonada per deixar-hi empremta i olorant, buscant … buscant uns pixats que he extraviat. Però no sóc un gos ni pixo al carrer. Només és un parlar. El que sí és cert és que busco desesperat una cosa que us diré: sentit a tant sentiment.

Em dol viure tanta intensa emoció. Em dol viure els silencis no cercats i no poder escapar de mi mateix perdent-me pels caòtics racons d’aquesta ciutat dins la ciutat. Veieu com em dessagno? Veieu com m’estripo el pit i m’arrenco el cor per fer-lo servir en cada idea que escric? No ho veieu? Doncs ho faig, creieu-me, i ho faig amb desesperació. Si no ho veieu és simplement perquè no en sé més i ja està. Algú em va dir que va llegir alguna cosa d’algú que escrivia amb sentiment i que fa dies que no escriu. És que … costa tant! Perquè en cada paraula, en cada frase, s’hi deixen anys. Qui sap si malgastats.

Prou. És hora de marxar. Hòstia, és hora de marxar.

Quina tarda

Quina tarda, oi, Ingrid?

–          En aquest lloc són perfectes tots els dies. Em sento molt bé, Humphrey.

Aquí sembla que el temps s’aturi, que no existeixi, que tot ( les nostres vides, les nostres pel·lícules, … tot) hagi estat un somni. Breu i agradable, no trobes? Les festes de Hollywood, els crits dels fans, els flaixos de les fotos i aquell aire que teníem de gent que està per sobre de la resta dels mortals.

Tu ho estaves, Humphrey. Me’n recordo dels darrers plans de Casablanca, te’n recordes? Els darrers que vam compartir vull dir. Tu amb la gavardina i aquell barret d’ala ampla, seriós, fent el que el seny i el guió et deia que havíem de fer. L’ombra que t’enfosquia mitja cara i jo, davant teu, mirant-te amb cara d’enamorada, suplicant-te que marxessis amb mi en aquell avió que ens esperava amb els motors engegats. La llum m’il·luminava el rostre i se’m veien reflexos brillants als ulls, les llàgrimes, i … però és igual, jo només era l’Ingrid Bergman. Tu, en Bogart, vas ser Casablanca.

Ja pots comptar. Junts vam ser Casablanca. Sense tu hauria estat una pel·lícula de segona,  d’aquelles de diumenge a la tarda. Però … no parlem més d’aquells temps! Van ser uns anys feliços que formen part del passat. El que compta és l’ara i l’aquí. Has vist quin paisatge?

És preciós. Sembla que visquem en una pel·lícula de les nostres. Fixa’t quina llum … els reflexos del cel tan ple de clarobscurs, els núvols damunt les muntanyes a tocar l’horitzó … les muntanyes … la badia, tan en calma, i aquesta pau.

I aquesta casa colonial, Ingrid? Pots imaginar-te un lloc millor que aquest balcó de columnes blanques, aquesta barana perfecte, baixa, el terra de gres i les dues cadires de vímet que abracen els nostres augustos cossos d’ex-estrelles cinematogràfiques?

Com sempre l’encertes, Humphrey. Però és clar, ja és normal en àngels com nosaltres.

Ni dimonis ni àngels, Ingrid .. recorda que estem al purgatori.

Sí, però … pots imaginar un paradís més meravellós?

No, de cap manera. No és possible que el cel sigui millor. Però creu-me que no mereixem altra cosa. O no ho veus que aquest lloc està fet del material del qual estan fets el somnis de les persones?

Sí. Igual que tu i jo, vols dir, oi? Que estem fets de cel·luloide.

Tres quarts de vuit

Dilluns d’Immaculada. El vespre. D’aquí a poques hores serà demà, i demà serà dia de feina. És, doncs, un dilluns endiumenjat.

L’he passat a casa, tot el dia clos entre les parets de la meva habitació. El contacte amb l’exterior s’ha limitat a un missatge de mòbil i una horeta de xat. El xat m’ha tret de l’atonia d’aquest dia que ( a través de la finestra) es veia gris i que ara té el to aigualit del negre nit de les ciutats. I ara que dic això: les nits de les ciutats són massa taronges, massa clares, massa resplendents. Ahir, o abans d’ahir ( no m’ho feu comptar) vaig veure un cel diferent. El cel de la muntanya, baixant de la collada de Tosses, després d’una nit a Puigcerdà. Veia els estels, incomptables. Eren … no, no m’atrapareu. No us explicaré com era un cel perfecte de nit fosca i diàfana contemplat des de les muntanyes cobertes de neu. És com definir l’amor, com explicar el plaer, com analitzar la bellesa. No ho faré perquè és absurd. Només us diré que Orió feia pampallugues per mi, i que mirant l’univers em vaig adormir al seient del costat, sentint la sonsònia del motor del cotxe, com llunyana, com estranya, com aliena a la realitat. Estava envoltat de silenci, creieu-me, i les sensacions, a vegades, no es poden pagar amb diners.

Algú va dir que els rics paguen pels seus plaers, i que els pobres els tenen gratuïts. I ho deia, em penso, perquè és així. Qui té poc aprèn a valorar tot allò que és immens i que no té preu perquè la vida ho regala: una posta de sol, un paisatge … un amic. Els rics també ho valoren, però d’una manera diferent si són d’aquells que es pensen que el que val la pena és car i escàs. Però estic divagant ara, i la coherència del text se’n ressent.

Per avui m’havia proposat escriure, i en tot el dia no he pogut. He badat, he patit, m’he distret i he pensat i pensat i pensat… com sempre faig. I recordava que … però és igual ara; potser us ho podeu imaginar. El cas és que l’esperit no em donava per escriure perquè tot el que deia em semblava reiteratiu o trist o ensucrat o avorrit o un munt de coses més. Però al vespre, després del xat, se m’ha desvetllat l’ànim i he començat a escriure aquestes ratlles que esteu llegint. I, si us hi fixeu, en cinc minuts que fa que escric no he dit res en concret, però alhora es pot entendre tot.

En fi, no us vull distreure més. Me’n vaig a sopar.

Dues exposicions

Mentre la facin no us perdeu l’exposició d’Alphonse Mucha al CaixaFòrum de Barcelona. Més enllà dels seus cartells em va impressionar el treball fet a mà que s´hi exposa: esborranys dels cartells, disseny d’interiors per cases i botigues, quadres, fotos i més coses. Una obra impressionant, variada i d’una qualitat extraordinària. La gènesi i l’èxtasi de l’art nouveau en mans d’un home. En aquest comentari volia penjar-hi una foto del seu quadre “ La verge dels lliris”, per il·lustrar el text, però és que amb cap de les que he trobat s’hi pot arribar ni tan sols a intuir la bellesa del quadre original. Us he de dir que vaig arribar al final de l’exposició i vaig pensar: “ I no podràs veure mai més aquest quadre?”. Decidit vaig tornar enrere i me’l vaig mirar durant una bona estona. Cal contemplar-ho i gaudir-lo en directe. Feu-ho. Apunteu: Alphonse Mucha, CaixaFòrum. No us decebrà.

I ja que feu el viatge o us preneu la molèstia, us proposo també una visita a la Pedrera. Hi ha una exposició d’Aleksander Rodchenko ( o com carai s’escrigui perquè tothom ho escriu com vol). Aquesta ja és més especial. Vull dir que no entra tan fàcilment pels ulls com l’obra de Mucha. Aquí, nens i nenes, l’obra és més intel·lectual, més racional, menys digerible, però d’una qualitat també extraordinària. Hi veureu fotos ( absolutament esplèndides), quadres que personalment em van descol·locar, i els primers collage de la història ( em penso que ho vaig llegir, però no em feu gaire cas). Vaig sortir de la Pedrera amb una pregunta al cap: “ Com pot ser que no hagi conegut aquest artista fins ara?”. Ja veieu que surto de tot arreu amb més preguntes de les que he entrat! Ostres, quantes coses meravelloses que desconec.

Són dues propostes que no tenen res a veure una amb l’altra ( tret del fet que tots dos són pintors, artistes polifacètics i precursors d’estils), però, amb l’esperit i la mentalitat oberta, sortireu amb la sensació de ser uns privilegiats per haver pogut contemplat en directe l’obra de dos genis.

Vaixell de paper

–         Què fa que algú malgasti uns valuosos minuts de la seva vida a fer, per exemple, una futilitat com ara un vaixell de paper? – va preguntar el pragmàtic.

Va haver-hi un silenci gairebé absolut en tota la sala. El va trencar un estossec forçat del bohemi del poble, que s’asseia a la taula del costat.

–         Digueu senyor Beltran! – va inquirir-lo el pragmàtic tot girant-se -. Segur que teniu una opinió. Què fa que algú perdi el temps fabricant un vaixell de paper, amb la de coses importants i útils que hi ha per fer?

–         Mireu senyor …

–         De tu, si us plau.

–         Com vulgui. Mireu senyor de-tu.

Valga’m Déu! Volia dir …!

Sí, sí, un moment. Volia dir, senyor de-tu, que la cosa més útil i interessant, intensa i emocionant, romàntica o excitant que es pot fer en aquesta vida, en un moment determinat, pot ser un vaixell de paper.

–         No veig com …

–         Doncs cada vegada que una criatura en demana un, per exemple.

–         Bé, seria una excepció, i no deixa de ser un cas puntualíssim.

–         Sí, ja sabia que m’ho diríeu. Però és el cas més clar, i més comprensible per una ment pràctica i resolutiva com la seva, però n’hi donaré un altre si ho prefereix.

–         Vostè dirà.

–         Sí, diré. Jo pinto. És la meva feina.

–         Sí, està clar.

–         Queda clar doncs. Pinto. I per vostè, que compra quadres com qui compra bons de l’estat o accions d’una o altra societat, això no vol dir res. Un quadre, per vostè, és una inversió.

–         Bé, per mi i per molta altra gent. El meu galerista, diguéssim, em va convèncer de comprar art a través d’aquest argument: compri avui, per revendre demà … o d’aquí a vint anys. I crec que tenia raó.

–         Sí, i molta gent fa com vostè. Per cert, un argument molt mercantilista el del seu galerista; bé, ja s’espavilarà. És clar que d’alguna cosa hem de viure els artistes, i ens va molt bé gent amb possibles, com ara vostè. Però el que volia dir-li és que hi ha molta gent que se’ls mira, els quadres, d’una altra manera: amb admiració, gaudint de la bellesa que contenen. Hi ha quadres molt bons senyor de-tu.

–         Li prego que no em digui més senyor de-tu.

–         Molt bé. Disculpi. Li diré pel nom si ho prefereix: Jeremies.

–         Li agrairé molt.

–         Doncs d’acord. Li deia que hi ha quadres molt bons senyor de-tu. Senyor Jeremies, vull dir. Quadres memorables davant dels quals tots quedem encantats i …

–         Sí, sí. Ja veig on vol anar a parar: crear, oi? Fer alguna cosa amb els nostres mans, no? Però per l’amor de Déu senyor Beltran! No compari un Van gogh, un Picasso, un Velazquez o un Dalí amb un vaixell de paper! Una cosa és l’art i l’altra un mer passatemps que …

–         No comparo res senyor Jeremies. La bellesa o la qualitat són una qüestió en la qual no vull entrar ara perquè no ve al cas. Jo li parlo de … com li diria? … Miri, tinc un fill, senyor Jeremies.

–         El felicito! La mainada són el nostre futur i …

–         Sí, sí, ja ho sé, però deixi’m dir. Tinc un nen de tot just tres anys. Ahir va agafar un full de paper, un dels meus pinzells i aquarel·les. Va agafar un vas ple d’aigua que havia de ser per si tenia set  i va començar a pintar sense dir-me res. Vaig veure’l, però vaig deixar-lo fer. Observava des de la distància la seva concentració i el procés que seguia: mullar el pinzell en l’aigua, sucar en la pintura, pintar el paper, i tornar a començar. Tres anys senyor Jeremies. Va fer servir sobretot el color negre. Va espatllar el pinzell de tant apretar damunt el paper. Em va barrejar les aquarel·les, i ho va embrutir absolutament tot per pintar la seva petita obra mestra. Quan va acabar va agafar el paper i me’l va portar. Me’l va ensenyar i em va preguntar si m’agradava. Li vaig dir que sí. Va agafar la carpeta on guardo els meus treballs i em va demanar que l’ajudés a endreçar-lo. Vaig fer-ho, i allí dins els vam deixar. Llavors ell mateix va tancar com va poder la carpeta i la va guardar al seu lloc. Jo no parava de mirar-me’l. Era tot innocència, tot entrega, tot … com li diria … tot amor dedicat a allò que havia fet. Senyor Jeremies, sap què li dic? Aquell dibuix és per mi el quadre més meravellós que he vist mai. Ho pot entendre això?

–        

–         Doncs un simple vaixell de paper, ben fet o mal fet, pot contenir tot el cor d’algú, sap? La il·lusió d’un infant, sí, però també la d’un adult. Pot ser una distracció per passar el temps, té raó, o ( i presti atenció, li prego) una intensa declaració d’amor. Sí, sí. Una declaració d’amor. Per exemple, una manera de dir sense paraules que “ T’estimo molt i, malgrat la distància, et vull al meu costat”. Ja ho veu; una senzilla, sincera, oberta i apassionada declaració d’amor.

Benvolgut senyor Jeremies, no està l’autèntic valor de les coses que es fan en el resultat que s’obté, sinó en l’actitud amb la que s’han elaborat. Vostè no m’entén, ja ho sé, i tampoc ho entendrà un munt de gent, però n’hi ha molta que sí que ho ha entès. Saben molt bé de què els parlo. Aquestes persones són dignes de que els regalin un vaixell de paper.


( Dibuix fet pel meu fill, l’Albert; 3 anys)

Amb el permís de Neruda ( però és culpa seva)

Em submergeixo en un dens bany d’aigua càlida en forma de rimes que em llangueixen vers rera vers. “ Puedo escribir los versos mas tristes esta noche“ diu Neruda. Les paraules són música quan són escrites per una ploma sensible. “ escribir, por ejemplo: la noche está estrellada …”, i tanco els ulls mentre llegeixo i sento com els versos retronen en l’univers de la meva imaginació que es desperta, “ .. y tiritan, azules, los astros, a lo lejos.”. Els estels tenyits de blau, que és el color dels afanys del poeta, fan pampallugues en la llunyania. Són esquitxos en una tela negra, infinita, inabastable, insondable, silenciosa, que m’envolta i m’abriga. Em sento alliberat del món. És un plaer que s’assembla força a un orgasme, però tocat per la mà suau de la dolcesa sense embriaguesa, i el fregit amable de les paraules que em ressonen a les orelles; són com una brisa lleugera a la cara un dia de calor intensa, o com un bany d’hivern en aigües càlides.

“ En las noches como ésta la tuve entre mis brazos” i somio que la tinc entre els meus braços, que són els del Poeta, i l’abraço amb força, desitjant sentir-la més a prop encara. I m’envaeix una sensació plaent que deu ser el contacte d’uns llavis pintats de sucre que em transporten a un univers de sensacions “ la besé tantas veces bajo el cielo infinito”. Em deixo endur per l’encant de les paraules, i desapareix tot el dolor, tot el rancor i l’aspre amargor de viure la vida en prosa.

“ Puedo escribir los versos más triste esta noche.” Intueixo, amb la destresa pròpia dels experts en sentiments, que s’acosta el moment de la tristesa. La vull defugir, però no puc, i vesso llàgrimes quan es concreta la certesa del desamor. “ Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido” . És com si una agulla o un punxó se’m clavés al mig del cor. Pensar que no la tinc? Un fibló m’estripa en dos l’ànima. Quin dolor més amarg sentir que l’he perduda! I és un dolor que no té el transfons idíl·lic d’un conte d’aquells de princeses somiadores i prínceps desesperats, explicat a la vora del foc, en les fredes nits dels hiverns inacabables.

Quin silenci en el meu univers de fantasia! Creix, el silenci, i l’univers l’aixopluga com una mare embolcalla el fill entre els braços i li ofereix la llet del pit, pseudònim prosaic de l’ambrosia. “ Y el verso cae al alma como al pasto el rocío”. I després no tinc paraules. Perdo els sentits que em lligaven a la vida i m’immergeixo en una bacanal de plaer poètic que em regira els ulls, i l’univers ja no és fosc sinó blanc, d’una puresa virginal. Em fa aclucar les parpelles com ho faria un flaix d’aquells que enceguen i que fan tan de mal i espero que passi l’onada de sensacions.

Els astres que el Poeta feia blavejar es fonen amb la llum blanca com gotes de pintura diluïdes en un vas d’aigua. I acabo d’una tirada la lectura del poema, incapaç de suportar més bellesa en petites glopades:


” La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.

Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mi besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo”

Respiro a fons, sentint com em penetra l’aire per les narius i m’infla els pulmons. Puc notar com, accelerat, el cor escup sang i oxigen per les venes i m’omple de vida que m’aviva el cos. Tremola, el cos, de desig saciat, de plaer consumat, per uns versos de tinta negra sobre pasta de paper emblanquinada. I jo, encara, amb els ulls ferits per les rimes dolces de Neruda, vesso unes llàgrimes que són de desconsol, i no pas d’alegria.

Tanco el llibre. Sento en els palmells el tacte fred de les cobertes. El deixo amb compte al meu costat i em desassossego endut per un record que m’entristeix. Potser sí que hi ha records que fereixen.

Els versos, aquests i d’altres, són com tocar estels amb les puntes dels dits, són com tastar-te a la llum de les estrelles, són com entreveure’t al final d’un camí de tenebres, són allò que no he pogut fer meu per sempre ( encara), com qui no pot abastar la lluna, rodona, perfecta, i no perd l’esperança.

Ara ja saps com em sento amb la poesia. Doncs deixa’m dir-te que els teus ulls color ametllat i el tacte del teu cabell, aquest somriure dolç que esbosses i la teva mirada quan em mira i veig que brilla d’una manera bonica i estranya … aquests, per mi, són els millors versos possibles, i te’ls voldria llegir, si em deixes, a cau d’orella, cada vespre.

Internet

Sento a dir constantment que els ordinadors i internet alienen i deterioren les relacions interpersonals. S’argumenta que la gent jove ja no es troba sinó que les amistats es creen i alimenten principalment a través de la xarxa. A part de ser mentida, és una visió catastrofista originada per la por d’un entorn que a determinada gent li sembla incomprensible i inabastable. I no ho és, si ens hi apropem amb la ment oberta i es fa l’esforç de comprendre’l, o almenys d’aprendre a usar-lo. Internet és una potentíssima eina que està canviant el món i també les relacions humanes, és veritat, però no necessàriament per empobrir-les, sinó sobretot per la possibilitat d’eixamplar-les cap a milions de persones d’arreu que no coneixeríem mai per altres canals. I també facilita mantenir el contacte amb aquells amics, coneguts o familiars que no podem veure tan sovint com voldríem per falta de temps, per exemple. Podem saber què fan, què els falta, si estan contents o tristos i participar de les seves vides constantment, si ens ho permeten. S’afermen els llaços, se’n creen de nous i ens podem fins i tot enamorar. Renunciar a la possibilitat d’arribar a més gent, al volum d’informació que hi ha a la xarxa, a agilitar tràmits i gestions, és enrocar-se voluntàriament en una versió del món que està deixant d’existir, i optar per convertir-se en un nou tipus d’analfabet. S’han d’aprofitar les oportunitats que la tecnologia ens ofereix i adaptar-s’hi, no tindre’ls por.

Anarquia a les aules

José Laboureur és un mestre francès que ha estat condemnat per clavar un mastegot a un alumne d’11 anys. Es veu que el professor va manar-li que col·loqués una taula al fons de la classe i el nen no li va fer cas. Després de repetir-li l’ordre vàries vegades s’hi va acostar i va agafar-lo pel braç per castigar-lo de cares a la paret. Va ser llavors que l’alumne li va dir “ conard”, que ve a ser un insult semblant a “imbècil”, i el professor li va ventar la bufetada. El vailet va corre a dir-ho al seu pare, que és gendarme. El resultat va ser que el mestre va haver de passar la nit al calabós i ara ha de pagar una multa de 500 euros. Que el pare sigui tan obtús com per denegar al mestre l’autoritat que li pertoca com educador, i fer així un mal favor a la formació del seu fill, es pot entendre; hi ha gent molt limitada. Però que les lleis i els jutges hi donin el vist-i-plau és molt preocupant. És instaurar el desgovern a les aules. I després ens queixem de la falta de disciplina de la mainada i del baix nivell acadèmic que tenen.

Els nens no són conscients que l’esforç que s’ha de fer per aprendre revertirà en el seu propi benefici, i per aquest motiu els educadors han de tenir autoritat per poder exigir i imposar aquest esforç. Si no, és impossible que els puguin ensenyar res i el dia de demà tindrem un munt de pares i mares tan insensats com el gendarme, que segur que deu saber que sense autoritat la seva feina policial també seria irrealitzable.

Water

Sensacional. Delicada, fina, bella, … un plaer pels sentits. La duresa de la vida de les viudes índies, víctimes de la irracionalitat religiosa i del sistema de castes. Em costa parlar-ne perquè és d’aquelles pel·lícules que s’han de veure i sentir, no explicar-les.

No voldria exagerar: no és la millor pel·lícula que s’ha fet mai, és clar, però és que no es tracta d’això sinó de gaudir-la. Me la van recomanar i, no sé si ho he somiat o em van dir que era una petita joia. Si no m’ho van dir ho dic jo: Ho és. Una joia d’aigua amb incrustacions de senzillesa, dolçor, temença, pèrdua, dolor, esperança i futur. Una joia molt completa. Però deixeu de llegir aquesta tonteria de crítica i mireu-vos-la amb el silenci, la pau i l’atenció que requereix ( si us plau … en versió original). Que us aprofiti.

La palla en l’ull aliè

El dia abans de la inauguració dels jocs olímpics, el president dels Estats Units va verbalitzar la preocupació que li provoca el poc respecte que té el govern xinès als drets humans. Deixant de banda la realitat, tan palpable com lamentable que a la Xina no es respecten aquests drets fonamentals, agafen ganes de dir-li quatre coses al president Bush. Per exemple, que provoca repugnància que només denunciïn les injustícies quan els hi convé. Es mou, com molts governants, exclusivament per conveniència política i mai per convicció ètica. El seu país ha permès genocidis, ha amagat i protegit acusats de crims de guerra com Karadzic, ha incitat i finançat guerres fratricides, ha envaït països sobirans, aplica la pena de mort, tenen empresonades persones a Guantánamo ( i vagin a saber a on més) sense judicis ni drets de cap mena, i un munt d’inhumanitats més. Quina credibilitat moral tenen les seves paraules? Cap. La seva força són els diners i les armes, i aquests factors no el legitimen per fer judicis ètics. Bush manifesta sovint que creu fermament en Déu. És clar que només hi creu quan li va bé. O això, o ningú li ha parlat del “ No mataràs” ni del “ No aixecaràs fals testimoniatge”, per exemple. També deu haver fet coses bones per la gent del seu país ( només faltaria), però és responsable directe i indirecte de moltes morts i assassinats. En un món just, seria acusat i condemnat per crims contra la humanitat. I no seria l’únic, per desgràcia.

Dues nits

Passejo pels carrers del parc de la ciutadella al capvespre. Espero que la llum es faci penombra, i la penombra fosca. Llavors la temperatura se suavitza. Veig molta gent estirada damunt la gespa. Uns s’estimen, d’altres fan ioga, uns quants xerren; n’hi ha que ballen a la glorieta del parc. Hi ha de tot, com sempre hi ha a Barcelona. M’assec sota una palmera, amb tu al costat. Ens descalcem i escoltem, a una certa distància, la veu caribenya d’un noi que canta cançons mentre toca la guitarra. Una noia l’acompanya amb una caixa de ritmes i una colla d’amics els envolten, en silenci, gaudint d’una música sense pretensions però ben interpretada. El temps passa. La companyia és bona. La música em transporta fora de la Barcelona del trànsit i el caos. Sembla que la ciutat no existeixi, i la vida agafa el ritme que imposa una melodia de Juan Luis Guerra. M’envolta la fragància de la música. Sí, sí, fragància, perquè la música també desprèn olors i tactes. M’abraça i em sento bé. Miro el cel ( es veuen quatre estrelles disperses). Veig una parella a la meva dreta, a dues palmeres de distància. Estan estirats, agafats, parlant, i em penso que també fruint del concert improvisat, com nosaltres.

Em dius: “ Aquesta cançó és la més bonica que han tocat … amb diferència. És preciosa”. La veritat és que m’havia distret, anestesiat per la pau que sento per dins. Torno a concentrar-me en la música. Somric i penso que no voldria ser enlloc més del món. I tinc sort, perquè no hi sóc. Sóc a la ciutadella, estirat sota una palmera, donant-te la mà i escoltant la jam session d’un cor d’àngels i dimonis format per l’ocasió ( el millor dels cors possibles). Què més puc demanar?

Estatut … més o menys

És clar que els catalans ens passem de tous. Sempre acceptem les limitacions que ens imposen des de Madrid amb un què-hi-farem humiliant. Un exemple n’és l’Estatut. Es va fer un esborrany i se’ns va dir que no s’hi admetrien retallades de cap mena, però al final ens el van escapçar per totes bandes. Els partits catalans van considerar que ens convenia acceptar-lo perquè, tot i no ser el que volíem, seria un gran Estatut. I així ho vam fer; el vam acceptar. Ara, però, toca concretar el finançament, i es veu que la proposta del govern estatal no arriba als mínims exigibles. Torna a tocar negociar, però és clar, partirem del que diu l’Estatut retallat, la qual cosa implicarà més concessions respecte a l’esborrany. Mentrestant, en Solbes i companyia deuen esperar la decisió del Constitucional sobre la legalitat del text, a veure si els fan la feina bruta i s’estalvien de tornar-lo a escurçar ells mateixos. Això sí, faci qui ho faci, ho faran, i amb un somriure, i donant-nos copets a l’esquena. I nosaltres farem com sempre: celebrarem amb cava el gran acord obtingut, direm que és el millor dels acords possibles i tothom s’atribuirà el mèrit. Al final ni l’Estatut ni el finançament s’assemblaran en res als que volíem els catalans. Per què som tan pusil·lànimes? No es tracta d’anar a cops de puny, però tampoc cal deixar-se trepitjar amb tanta alegria. Hauríem de treure pit i exigir el que és nostre per justícia. I si no els agrada que s’hi posin fulles.

Els polítics o l’art d’aparentar

Ara que han passat els congressos dels principals partits catalans, seria un bon moment per dir-los, a tots plegats, que cansen molt. Els de Convergència han tornat amb la cançoneta de la fusió amb Unió, que és la manera subtil que tenen de dir que els volen absorbir i així no empiparan més. Els del PP fan veure que són democràtics per triar el líder “regional”, i intenten convèncer-nos que els dos candidats que van retirar-se abans d’hora ho van fer per pròpia voluntat. Deguem fer cara de burros. Els d’ERC han desenvolupat unes eleccions internes aparentment impecables, però les baralles prèvies entre dos dels dirigents semblaven estirades de cabells entre adolescents àvids de liderar la colla i no la confrontació d’idees entre responsables polítics. Intenten fer la impressió que són una opció política madura i responsable i no resulten creïbles. I els del PSC asseguren que volen ser la referència del catalanisme, però no volen formar grup propi a Madrid, de moment. El president Montilla s’excusa dient que quan calgui defensar Catalunya ja faran sentir la seva veu. Potser que es desperti; sempre ha calgut defensar-la, i sense subordinacions. Prometien fets i no paraules, i de moment tot són paraules i, de fets, ben pocs. El que fan és nedar i guardar la roba, i aquesta no és una actitud ni honesta ni valenta.

Els polítics del nostre país, a base de mentides i mitges veritats, aconsegueixen provocar moltes sensacions, però de confiança, no n’inspiren gens.

Com ànimes en pena

S’acaba l’agost. Per molta gent significa el final de les vacances i el retorn a la rutina de llevar-se i corre cap a la feina, sortir-ne i anar de bòlit enfeinats amb els nens, amb la casa, solucionant tediosos temes varis o el que sigui fins que, ja de nit, destrossats, poden estirar-se al sofà i se n’adonen que han d’anar a dormir perquè de seguida serem l’endemà, que serà un dia exactament igual de gris i trist. Se senten buits i no troben sentit a la seva monòtona existència. Per això, hi ha qui viu les vacances com si fossin un oasi enmig del desert que els semblen les seves vides. Molts es conformen amb anar tirant, i fixen la vista en el següent període de vacances i miren de no fixar-se en el present perquè es neguitegen. Canviar de vida els fa por, o els sembla que seria admetre que han errat el camí o que han fracassat. No encaren la realitat i l’amaguen darrera cortines de fum diverses, com ara la il·lusió per un cotxe nou o una nova casa o comprar roba o aparells electrònics. Sovint no són necessitats, sinó excuses per tapar insatisfaccions, decepcions i dubtes. No se n’adonen que el retorn a la feina és un canvi sobtat d’hàbits, i per tant una bona ocasió per començar a reordenar la nostra vida perquè ens resulti més satisfactòria. Amb una mica de valentia, tenim temps de sobres de ser més feliços i el més important: tenim la oportunitat d’intentar-ho. Què més volem? Només de pensar-hi ja se m’esbossa un somriure. A reveure. Bon setembre.

190.000 armes

Quan feia la mili, a un noi li va caure un paquet impressionant perquè va perdre el seu fusell. Val a dir que l’arma va acabar apareixent. No em puc ni imaginar el càstig que s’hauria d’imposar a l’incompetent que ha perdut 190.000 pistoles i fusells d’atac a Iraq. Com es poden perdre tants milers d’armes? Faria riure si no fos que l’armament perdut té un poder destructiu esfereïdor, i que no està dissenyat precisament per fer punteria al pati de casa, sinó per matar gent. I és molt efectiu per aquest propòsit. Si amb cada una d’aquestes armes es matés a deu o onze persones, posem per cas, estaríem parlant de dos milions de morts, a part dels que ja causen uns i altres amb les seves mortíferes joguines … les que no s’han extraviat. Potser tindrem la sort que als nous propietaris se’ls acabarà la munició abans d’hora, a menys que algú, oportunament, en perdi uns quants milers de caixes. Vista la facilitat que mostren els americans per perdre coses imperdibles, no seria tan estrany. Perdonin el cinisme, però a aquest pas potser el que se’ls acabarà és la gent per matar. No només es passegen pel món trepitjant a tothom en nom de la llibertat i la justícia, sinó que a més van regalant fusells d’atac com qui regala pilotes de platja. Al responsable d’aquest despropòsit l’han de tancar de seguida perquè és un incapaç molt perillós, si és veritat que les ha perdudes, o per crims contra la humanitat si és que el que ha perdut és el seny i se les ha venut.

Beneficis i perjudicats

El mateix dia que llegeixo que el pa, els ous i la llet i els seus derivats s’encariran un vint per cent, llegeixo que els guanys de Telefònica fins el mes de juny han crescut un seixanta-sis per cent. I no puc evitar que em vinguin a la memòria els beneficis astronòmics que anuncien cada sis mesos les entitats bancàries. Cada dia s’estrangula més i més les economies familiars. Apugen el preu dels productes alimentaris, de l’aigua, de la llum, del gas, del telèfon, de les hipoteques, de la gasolina, de tot, amb l’excusa de l’augment dels costos de producció o el manteniment dels marges empresarials, i a final de semestre es vanen dels increments de milions d’euros que han aconseguit en els resultats financers. Per què mostren tan poca consideració per les persones que tenen problemes per arribar a final de mes, que cada dia són més? Se’ls en refot que la gent no pugui estalviar i se’n riuen dels que han de fer veritables jocs de mans per cobrir econòmicament les necessitats bàsiques de la família. Només pensen en els seus accionistes i en fer saber a tothom que frueixen d’una gran bonança econòmica. Les persones, en realitat, no els interessem per res. Empresarialment són notícies esplèndides, però quan les llegim ens sentim estafats, i tenim la certesa que no tindran cap repercussió positiva en nosaltres. Quan l’economia va bé no ens en beneficiem mai, i quan va malament ens toca pagar els plats trencats. Aquesta manera que tenen de fer és fastigosa.