Explicacions

La poesia encomana poesia, i provoca un rau-rau interior que no sé si és dolorós o plaent ( no sabria destriar-ho).

Ens dessagnem en paraules que per molt sentides i rebuscades que siguin, o encara que ens brollin de dins, a raig, com la sang d’una vena sobtadament foradada, no són mai ni prou boniques ni prou exactes per explicar la força aclaparadora dels sentiments que volem transmetre.

Potser, l’única manera d’acostar-se a una expressió plena del que sentim és a través de l’acció ( o de la inacció a vegades) i vestir-la d’un llarg silenci dens de sensacions, per a no embrutir el que està succeïnt amb la subjectivitat de les idees i l’imperfecte aproximació dels adjectius.

La paraula exacte són els silencis, i els silencis poden ser eixordadors.

11/3/2004

Deu ser molt difícil fer cançons boniques. Un servidor, que de música no hi entén gaire però que és sensible a les descàrregues emocionals que provoquen aquests misteris que són, per mi, les notes ben encadenades, es veu superat pel sacseig d’impressions d’una bella melodia.

Avui me n’han regalat una. Bé, regalar-me-la no. Simplement me n’han parlat i m’han dit: “Escolta-la”. I l’he escoltada. Jueves 11 de marzo de La Oreja de Van Gogh. M’han dit que és un homenatge a les víctimes dels atemptats de l’11 de març de 2004.

El piano i el pianista, la cantant i la seva veu bonica expliquen una història tendra d’amor, senzilla, plena de timidesa, de coqueteria … d’humana i humil grandesa … regalant emocions a través de la interpretació melodiosa que fan de les notes escrites pel compositor, i del text sublim que algú ha escrit.

És curiós que una tragèdia s’expressi a través d’una història d’amor, no? I curiós no seria l’adjectiu. Hauria de trobar-ne un de més admiratiu, més hiperbòlic, sense faltar a la veritat. Perquè l’amor, com la mort, el dolor profund, com el plaer més intens, són sensacions exageradament intenses i extraordinàries ( tot i que quotidianes) per les nostres limitades capacitats d’assimilació. Ens sobrepassen. Però, com a humans creatius i sensibles, tenim la sort de poder pensar i buscar maneres d’enviar manyagues musicals o literàries o visuals a aquells que pateixen i han patit. I inventar una història d’amor per homenatjar als sofrents és una bella manera de dir-los que no estan sols en el seu sofriment. Això no els tornarà els seus difunts ni curarà definitivament les ferides, però potser els servirà, almenys a estones, de consol.

Tot això, he pensat, escoltant aquesta cançó.

Sant Jordi

Com es pot parlar de Sant Jordi, del personatge i la llegenda, del dia i del que significa pel nostre país, i no caure en romanticismes, ni orgulls patris, exageracions o idealitzacions maquillades? Jo no puc. No en sé. Però ho provaré.

No recordo haver treballat mai el dia de Sant Jordi. Any rere any, sense una consciència clara de la tradició que forjava, anava demanant vacances el 23 d’abril. Ara, gairebé no fa ni falta que la demani, que ja se sap. Els meus companys tenen els seus vint-i-dos dies de festa anuals; jo en tinc vint-i-un i Sant Jordi. I sempre ( o quasi sempre) sense plans preestablerts. Sortia al carrer i caminava per la rambla, badant, mirant llibres i gent. Trobava coneguts d’aquells que se’ls veu en comptades ocasions al cap de l’any. Els saludava, intercanviàvem quatre paraules i continuava el meu camí, fent d’aquesta manera la jornada a peu de carrer.

La tradició de regalar llibres ja sabem que no té l’origen en el patró de Catalunya, sinó en la mort de l’escriptor castellà Miguel de Cervantes. Però alguna cosa deu tenir el vint-i-tres d’abril, perquè també van morir en aquesta data William Shakespeare ( tot i que segons el calendari Julià) i el nostre Josep Pla. Tres escriptors excelsos sense discussió ( o gairebé); almenys, per mi, venerats i venerables. El cas és que el llibre es va infiltrar en la nostra festa dels enamorats d’una manera tan forta i ferma que se n’ha tornat part. Ningú entendria,en la nostra terra, un dia de Sant Jordi sense llibres, ni un dia del llibre sense roses.

L’any passat, per primera vegada en la meva vida, vaig organitzar-me la jornada: vaig decidir passar el dia a Barcelona, per les rambles i els voltants. Vaig regalar roses i llibres i altres coses que em venia bé regalar. Va ser un dia molt especial. I l’anterior, que vaig passar-lo a Girona, com de costum, també va ser especial. I l’anterior, i tots els d’abans. I avui també serà especial. Aquest Sant Jordi també tinc previst el que faré: aniré a Vic, ciutat a la qual m’hi uneixen lligams emocionals que no vull explicar. Badaré per la ciutat, miraré llibres, m’encantaré, regalaré roses i algun llibre i estic segur que em sentiré feliç.

Sant Jordi, patró de Catalunya i de ( ho he buscat) Anglaterra, Rússia, Nàpols, Portugal, Aragó, Armènia, Geòrgia, Grècia, Gènova, Baviera, Lituània, Venècia, Ferrara, i alguns llocs més, va néixer a la Capadòcia la segona meitat del segle tercer. Soldat romà, cristià, … però és que la vessant història del personatge no m’interessa gaire ara mateix. Prefereixo la interpretació simbòlica.

La seva lluita amb un drac és un símbol de la lluita contra l’opressor. Lluita que en molts moments de la nostra història, de fet, ha simbolitzat la del nostre país contra els que ens limitaven o anul·laven el dret de ser lliures i decidir qui i què volem ser. Però de qüestions polítiques no en vull parlar ara, ja ho faran molts d’altres probablement. Prefereixo agafar-me la llegenda com a símbol i model de la necessitat de lluita de cada un de nosaltres, home o dona, contra els nostres propis dimonis, siguin quins siguin, a través del valor, de la decisió, del sacrifici i de la constància. Em ve al cap un munt de gent, i jo mateix, i probablement tothom s’hi pot sentir reflectit.

Cal acabar amb els monstres que ens atemoreixen, perquè, amb monstres, tenim la vida limitada, ofegada, incapacitada. Cal lluitar amb total i radical fermesa per aconseguir la llibertat, i per això fa falta valor. I el premi, que en la llegenda és l’amor de la princesa, concretat i explicat amb la rosa ( cosa bella que neix de la finalització, captura o mort del monstre: fruit, per tant, de la lluita i el valor emprats fins vèncer la bèstia que ens atemoreix), és la consecució dels nostres objectius.

Sovint la nostra llibertat depèn més de nosaltres mateixos del que ens atrevim a admetre.

Bona diada!

Sorolla

El matí va acabar bé. Va ser una jornada viatgera, de sortir de casa, de visitar un poble que no coneixia i gaudir d’una exposició que tenia connotacions emocionals i personals. Emocionals, les que provoquen els quadres, les obres, i també altres raons més personals de les quals no és ni el lloc ni el moment de parlar-ne. El cas és que el matí va acabar bé. I em van comentar: “ Em penso que al MNAC fan una exposició de Sorolla”. “Ah, doncs potser hi aniré aquesta tarda” vaig dir. I vaig anar-hi.

Montjuïch estava ple de gent. Turistes sobretot, com sempre. A l’esplanada de dalt, just davant de l’entrada del Museu Nacional d’Art de Catalunya hi havia molt badoc. Gent mirant l’espectacle de Barcelona i gaudint del sol, que ni picava ni faltava, i mirant una parella de nuvis que no podien ser de veritat. Ell, ros, alt, ulls blaus, amb cara de ai-que-guapo-que-sóc, extremadament mudat, i ella alta, morena, ulls castanys, vestit esplèndid i preciosa ( i convençuda que ho era) es miraven un a l’altre amb la indiferència de qui està treballant. Vaja, que eren models fent fotos. Me’ls vaig mirar i vaig admirar la seva bellesa indiscutible i, sense fer-hi gaire més atenció, vaig entrar al museu.

A l’entrada vaig tenir el primer dilema: a l’esquerra, els quadres de Sorolla. A la dreta, els esbossos i estudis previs. Vaig cometre l’error més gran de la tarda: entrar a veure primer els quadres. Però no el cometré per segona vegada. Començaré pel final per dir que allò no són només esbossos, sinó somnis dibuixats. Les formes, les estructures, les imatges mentals que el pintor tenia del quadre que llavors hauria de pintar. I els plasmava intuïtivament, provant, modificant, retocant. Un blau per aquí, unes guixades blanques per allà que suggereixen un cavall, una cara, una expressió o les formes desdibuixades d’una escena global … anotacions: “ aquí rojo”, “ azul”, “ verde”, … Sorolla viu prèviament cada quadre. Llavors hi entra i el fa real i visible, com si ja existís abans i ell es limités a donar-li corporeïtat.

Els quadres. El que s’exposa no són quadres i prou. És entrar en una mena d’èxtasi contemplatiu, sensorial, emocional. És badar d’obra en obra i aturar-se davant de cada una i no poder evitar somriure. Són somriures d’exultació, gairebé d’emoció, sobrepassats per tot: per les dimensions de les teles, pels colors, pels detalls. Són quadres grandiosos en el sentit més ampli de la paraula. Vaig veure els dos primers d’una ullada, sense fixar-m’hi molt, i de seguida vaig tornar enrere per respondre’m una sèrie de preguntes urgents que responien uns plafons de l’entrada: Per què aquests quadres? Per a on? O per a qui? La primera resposta me la donà el subtítol de l’exposició: Visions d’Espanya. I les següents: Quadres de la Hispanic Society of America, encarregats al pintor per Archer Milton Huntington. Bé, ja en vaig fer prou d’explicacions. Potser més tard m’hi tornaria a entretenir a llegir els detalls de l’encàrrec i execució de les obres. Ara volia gaudir de les pintures.

Cada quadre representa una zona diferent de l’estat espanyol. I tenen tanta llum que gairebé fan falta ulleres de sol. Em vaig apropar a una de les obres per contemplar-la de ben a prop. Un senyor em va preguntar què feia. “ Miro les pinzellades” vaig dir-li. “Ah” va respondre, i va marxar amb cara de no entendre per què. Vaig veure’l allunyar-se mirant els quadres sense aturar-se, gairebé de reüll, amb total impermeabilitat emocional, com si estigués passant la tarda en aquell lloc perquè hi havia anat a parar, no pel gust de ser-hi. Em va fer una mica de llàstima. Aquell home no sabia mirar.

Vaig tornar a fixar-me en les pinzellades. Passionals, sentides, subtils en determinats espais i llocs, però sempre vives. S’hi veuen les llepades del pinzell, l’acumulació de pintura en els vestits més coloristes, la finor en els cels i els camins, el caràcter en les cares. I parlant de cares. Em mirava els rostres i vaig veure que no eren simples cares i prou. Aquells rostres són de gent, n’estic segur. Pertanyen a persones que van posar pel pintor. No puc imaginar que fos d’una altra manera perquè cada tret facial mostra sentiments o emocions, maneres de ser, actituds, sensacions, vivències. No són la suma de dos ulls, un nas, una boca i dues orelles. Hi ha cansament, hi ha indiferència, curiositat, encantament, murrieria … Sorolla no es va limitar a pintar cares i prou, sinó que va pintar caràcters i maneres de ser.

El contrast de llums damunt les veles, la gent, els peixos del mercat, les balladores i els seus vestits, les bèsties, … immensos, portentosos, … i per acabar, el dedicat a Castella. Catorze metres de pintura i tres metres i mig d’alçada. I cada cara, cada braç, cada cama, cada tros de roba que s’hi veu és tan sensacional que sembla el centre del quadre. El vaig veure i em vaig posar a riure. Algú es devia pensar que m’havia tornat boig, però no. Reia d’admiració, superat pel geni del pintor valencià.

Vaig sortir content. El final perfecte per un dia meravellós. Contemplar bona pintura en directe és com immergir-se en una espiral d’emocions que flueixen, flueixen, flueixen i no es poden aturar. I gaudir de la pintura de Sorolla és … com somiar despert un somni d’aquells tan excitants. Hi ha obres que mereixen la immortalitat.

Guerres

Sovint se sent a parlar de les guerres amb una superficialitat i una inconsciència lamentables. Sobretot quan la persona que en parla se sent ideològicament o sentimental afí a un dels bàndols contendents. O quan el conflicte ens queda tan lluny o en sentim a parlar tan sovint que acabem per posar-hi pell morta.

Quan ens hi impliquem emocionalment es veu l’enfrontament militar com una mena de missió èpica, necessària, gairebé divina, que la força de la raó justifica. I aquesta percepció ( que no té perquè ser errònia; no m’hi poso) ens fa menystenir o deixar en un segon terme, sota l’etiqueta de “ sacrifici necessari” el preu humà que sempre, sempre, es paga.

Quan veiem la guerra des d’una gran distància, física, informativa o, senzillament, perquè no entenem les raons de l’enfrontament, o es converteix en notícia diària durant setmanes i mesos, acabem per menystenir també el drama humà, aquesta vegada soterrat sota la insensatesa de l’oblit o la indiferència.

En general tenim molt present ( i espero que no ho oblidem mai) el cost humà i social que va suposar la segona guerra mundial, amb una quantitat de morts que es comptabilitza entre 40 i 60 milions de persones. Aviat és dit. I per això considerem a Hitler com una mena de dimoni, un ésser menyspreable. Però per altra banda, per exemple, com a icona d’una manera d’entendre el món i la societat, hem penjat cartells de Mao Tse Tung, sense saber ( espero) que es quantifica en 70 milions de morts els que va provocar per arribar a ser el totpoderós semidéu de la igualitària República Popular de la Xina. Abans de penjar pòsters de segons qui ens hauríem d’assabentar una mica més del seu perfil, sobretot si els pengem per raons ideològiques.

Sempre que tinc la sensació que es banalitzen les tragèdies que suposen les guerres, declarades o no, me’n recordo del meu avi. Ell, com tants d’altres va ser mobilitzat per a participar a la guerra civil espanyola. I d’entre totes les històries que em va explicar, me’n recordo especialment de la descripció que em feia de la batalla de ‘Ebre. El meu avi no era gens melodramàtic, més aviat el contrari, però l’imatge que pintava de l’enfrontament a les ribes del riu era del tot dantesca, i sense la bellesa poètica dels versos de l’italià. Dante va imaginar el seu infern, però les guerres són ben reals, i formen part de la realitat quotidiana d’aquest nostre món.

” Jo era camiller. Caminàvem pel riu amb fang fins els genolls recollint els ferits. El riu baixava vermell de sang i teníem la roba encartonada, de fang vermell: sang i fang que ressecaven la nostra roba. Ens bombardejaven durant dies i dies sense parar. Les nits eren clares com si fos de dia, i el soroll inacabable de les bombes que queien una darrera l’altra ens destrossava els nervis. Ni tan sols podíem dormir.

Una vegada se’ns va retirar de primera línia durant uns dies. Feia quaranta-vuit hores que no menjava i, quan ens en van portar, resulta que eren arengades salades. Me’n vaig menjar 47 de tanta gana que tenia. A la nit vaig patir una set terrible, i no tenia gens d’aigua. Vaig robar la cantimplora d’un que dormia i me la vaig beure tota d’un sol glop. L’endemà, aquell pobre home renegava com un desesperat, i amb tota la raó. Però la set i la gana, la guerra, fa fer coses estranyes.

Un company va dir un dia que ens mataven com a conills. Un tinent el va sentir i el va fer afusellar. T’imagines? Per dir el que tots pensàvem, vèiem i sabíem: que ens mataven com conills. Quina mort més inútil. Per unes paraules inconvenients , un simple comentari, va trobar la mort.

L’enemic tenia avions, bombes, munició … nosaltres no teníem ni tan sols una arma per cada soldat. Recordo que vaig veure un home tot embenat, de dalt a baix, ensangonat i brut. Només li sortia un ull. Em va impactar molt. En més d’una ocasió havia desitjat que em ferissin a un braç o una cama i marxar d’aquell lloc.

En una ocasió que em vaig posar malalt em van ingressar en un hospital. Dormir en un llit net, de llençols blancs, planxats, … semblava que no podia ser. Em feia la sensació que estava al paradís.

El dia que vaig marxar de Girona cap el front, mobilitzat com tants d’altres, deixant la dona, la feina i la família, recordo que des del tren que començava a tirar vaig veure la catedral i vaig pensar: Aviam si la tornes a veure”.

I quan l’avi em deia això jo em preguntava: Quants no van tornar mai? Quantes criatures van haver de créixer sense la presència dels seus pares? Quants pares viure amb el record dels seus fills morts, al front o a la rereguarda, petits o grans? Quantes vides trencades a causa de la barbàrie? Les guerres fan sortir el pitjor de les persones ( i segurament també el millor, però no es tracta aquí de donar èmfasi als aspectes positius, perquè són conseqüència d’una situació absolutament destructiva i nociva i, per tant, negativa). Mirat des de la pau, resulta incomprensible que un mestre d’escola o un metge, per exemple, es converteixin en assassins de centenars o milers de persones en un camp de concentració, en nom d’un ideal, el que sigui: la raça ària, la pàtria, el feixisme, el comunisme, la religió, … tant li fa. I malgrat tot, passa.

Haikus

Avui m’ha vingut el cap aquella frase de Picasso que deia, més o menys: ” Amb dotze anys ja pintava com Rafael, però he necessitat tota una vida per aprendre a pintar com un nen”. M’ha vingut al cap a causa dels haikus, i m’explico.

Els haikus, per si algú no ho sap, són poemes breus, brevíssims. En general tenen disset síl·labes i prou, distribuïdes en tres versos de cinc, set i cinc síl·labes cada un. Són d’origen japonès i tracten, normalment, sobre la natura. Es diu que són una foto d’un instant, que han de ser senzills, clars i evitar metàfores que en dificultin la comprensió. He llegit que no poden ser fets a base d’imaginació i invenció, sinó que, el que s’hi relata, ho ha d’haver vist, escoltat, tocat, tastat o olorat el poeta.

Fer un bon haiku, diuen els experts, costa molt. I diuen també que hi ha molta gent que fa poemes breus que compleixen la mètrica i que per això els anomenen haikus, però que en realitat no ho són. Bé, tot molt enrevessat, amb molta polèmica i amb defensors i detractors a ultrança del purisme en l’art del haiku.

No m’hi vull posar perquè, tot i que n’escric ( o m’ho penso) des de fa anys, desconec a fons el debat i les raons d’uns i altres. Estic, per tant, en una fase d’aquelles que és millor escoltar i aprendre que opinar i continuar essent un ignorant. Em limito a gaudir del plaer d’escriure’n, dins les meves possibilitats, i de l’indescriptible gust de llegir-ne.

Em pregunto què els trobo a aquests poemes tan curts, i perquè tenen tant poder de seducció. Pel que s’hi escriu? Per la bellesa de les paraules o de les escenes suggerides? Probablement és una barreja de tot. El cas és gaudir-ne. I si a prop teniu algú que us pugui explicar les entranyes del vers i els perquès de les paraules, de les idees, … es descobreix un món nou. Vull dir que no són per llegir i prou, com qui llegeix la llista de les farmàcies de guàrdia, posem per cas. Els haiku conviden a imaginar allò que no s’hi explica: en quina situació es troba el poeta? Què va passar perquè tal cosa succeís? Què vol dir exactament amb aquella paraula que admet dues interpretacions? … les preguntes no s’acaben, i moltes, penso, són incontestables amb plena fiabilitat. Però és que és bonic que sigui així. La curiositat forma part dels éssers humans. La capacitat de fixar-se en una cosa que passa durant un segon, unes dècimes, i donar-li importància, hauria de ser mantinguda. El haiku fa referència a aquest moment i ens posa en contacte amb el món que ens envolta.

Els haikus s’haurien d’ensenyar a les escoles. Fer que els nens en fessin i busquessin la manera de dir, en tan poques paraules, què veuen i què senten. Els ajudaria a treballar el llenguatge, la imaginació, la concreció, i a estar atents a les coses aparentment irrellevants que succeeixen al seu voltant. Potser els grans aprendríem molt d’ells.

I els adults també n’hauríem de fer, per vàries raons, però en diré dues. Una, per aïllar-nos durant uns minuts dels nostres grans problemes i donar-los la importància real que els pertoca en les nostres vides ( normalment molta menys de la que els atorguem). Potser seríem més feliços. I dos, per fer-nos nens. Perquè els nens tenen puresa i senzillesa, i l’expressen com a tal ( fins on el llenguatge els ho permet).

Ser capaç de ser nen, o nena, és una feinada que pot durar tota una vida; i no és un joc de nens, ni el que dic un joc de paraules. A això feia referència quan parlava de Picasso i la seva frase. Qui digui ( que en conec molts), que pintar com Picasso, Miró, Van Gogh, Rodtxenco, … “ qualsevol ho pot fer”, s’equivoca tant que no sé ni si val la pena discutir-li-ho. Si no és capaç d’adonar-se’n del seu error, jo no em veig amb cor de fer-li veure. I la capacitat d’aglutinar senzillesa en un haiku també té la mateixa dificultat. I si no, proveu de fer-ne un de tan bonic, pur i senzill com el que els transcric ara mateix:

Els gira-sols grocs

creixen molt a poc a poc

i l’herba també

L’autora d’aquest haiku té set anys, es diu Gemma i és la meva filla.

Retorn a Cala Nans

A l’hora que començo a escriure, a primera hora del matí, plou abundantment. I deu fer hores que ho fa perquè els carrers es veuen embassats. Abans de res m’he preparat un te ben calent i he posat una mica de música ( Bee Gees, que ara mateix canten Words). M’he assegut davant l’ordinador i he començat a rumiar com dir el que voldria explicar.

Tinc necessitat d’un retorn a cala Nans, i si pot ser ben aviat.

Sí, és exactament això el que volia dir. Però no n’hi ha prou i continuo buscant més paraules que expressin les meves idees amb una certa exactitud.

Agafo el diccionari i me’l poso a prop, sense obrir-lo, com si se’m pogués encomanar l’afluència que conté. Encenc una làmpada perquè, com que el matí és gris i fosc, trobo que em falta llum. Potser així m’il·luminarà la inspiració ( aquella cosa estranya que tanta gent nega que existeixi i que diuen que, de fet, és quantitat de treball i res més. Perdó, però un romàntic com jo ha de creure en la inspiració i en les muses).

Si avui no hagués fet aquest dia rúfol i lleig hauria anat a Cadaqués, al far de cala Nans, que reposa a la falda de la muntanya, trenta metres damunt les aigües, fent de xarnera entre la badia i el mar obert.

Des de la terrassa del far es veu un altre far, molt llunyà: el del Cap de Creus. Més gran, més freqüentat de gent, potser més espectacular, però no més bonic, almenys per mi. Jo em quedo amb cala Nans i el camí estret que hi mena a través dels espadats de la muntanya, òrfena d’arbres i plena de matolls, bardisses i algun arbust de tant en tant.

Quan hi vaig, aparco el cotxe enmig del poble i camino fins la riba de Nemesi Llorens, per trobar el mar. Des d’allà segueixo fins a la riba Pitxot, i llavors Es Llané i Sa Conca, i avanço per la carretera, que poc a poc es va fent més estreta i guanyant verticalitat.

Arribo a dalt la muntanya, ja fora del nucli urbà, esbufegant. El cor em va a tot drap i de fred, si en fa, ja no en tinc. M’aturo un moment. No per respirar, que també, sinó per contemplar Cadaqués i l’entorn: les cases blanques, les muntanyes que rodegen la població, les barques ancorades davant d’Es Poal, d’Es Pianc o de la platja gran. Tot està ple de silenci, si és que el vent no bufa desfermat, com sol passar, i fa aquell fr-fr ple de bravor.

Alguna cosa en mi va prenent forma de pau, de repòs, de satisfacció.

El paisatge és blau, blau i empissarrat: blau cel el cel, blau marí el mar ( tacat de taques blanques que són les barques o l’estela que deixen les que van navegant) i empissarrada ho és la muntanya i el camí, que ja no és d’asfalt.

Agafo un tros de pissarra i el toco amb la mà, sentint-ne el tacte, entre aspre i suau, mentre miro Port-Lligat, el mar o el que sigui que em cridi l’atenció.

Quan me’n canso, o quan el sol o el vent em comencen a molestar, reemprenc el camí. Serpenteja seguint el mar, fins arribar al punt més alt del trajecte. Des d’allà el camí es fa corriol i comença un descens gairebé vertiginós, com si tingués pressa per arribar a baix. Però no hi arriba. De cop gira a la dreta i voreja cala Sa Sebolla, que queda molt avall per sota la sendera. No sé perquè al principi de veure-la, la cala, em pensava que era una platja nudista ( potser pel que té d’inaccessible), però no ho és. El que sí és, és bonica i petita, recollida, tranquil·la i poc visitada.

Passada cala Sa Sebolla s’arriba de seguida al far de Cala Nans. Senzill, humil, solitari és, per mi, més que un far. És un mite, la frontissa que uneix el meu Jo extraviat i el meu Jo retrobat; un refugi a l’aire lliure per les meves tempestes personals; l’abocador de pors, temors i inseguretats; el lloc on tot es posa a lloc, ja sigui a cops de vent o a cops de timó vitals.

El far de cala Nans me’l vaig presentar jo mateix. Vaig fixar-m’hi per primera vegada un matí de passejos i reflexions profundes i greus per Cadaqués. Com diu un bon amic, buscava una resposta a les meves preguntes, i en vaig trobar una: que les respostes a les meves preguntes no són a … Cadaqués en aquest cas. Però Cadaqués, i en concret Cala Nans, em van ajudar a trobar les respostes dins meu. Em va costar. Com em va costar trobar el camí del far. Em vaig extraviar diverses vegades. Vaig travessar platges i marges equivocats. Vaig pujar pujades innecessàries, però vaig insistir, i vaig acabar per arribar i trobar i respondre el que buscava.

Aquell dia vaig anar fent meu Cala Nans, fins avui.

Des del far, reclinant el cos damunt la barana d’obra, plena de cors, paraules, dates i noms guixats a les rajoles amb pedres o navalles, contemplant el mar i la bromera de les ones que esclataven contra les roques, vaig saber que tornaria al far una vegada i una altra perquè ja formava part de mi. Si jo fos un lloc, voldria ser Cala Nans.

I acabaríem aquest escrit així, d’una manera una mica brusca, simple, potser insulsa, però senzilla i honesta. Tal com és el far que tinc a l’Empordà.