La poesia encomana poesia, i provoca un rau-rau interior que no sé si és dolorós o plaent ( no sabria destriar-ho).

Ens dessagnem en paraules que per molt sentides i rebuscades que siguin, o encara que ens brollin de dins, a raig, com la sang d’una vena sobtadament foradada, no són mai ni prou boniques ni prou exactes per explicar la força aclaparadora dels sentiments que volem transmetre.

Potser, l’única manera d’acostar-se a una expressió plena del que sentim és a través de l’acció ( o de la inacció a vegades) i vestir-la d’un llarg silenci dens de sensacions, per a no embrutir el que està succeïnt amb la subjectivitat de les idees i l’imperfecte aproximació dels adjectius.

La paraula exacte són els silencis, i els silencis poden ser eixordadors.