Els sis fills de Goebbles

Revisionant l’esplèndida pel•lícula Der Untergang ( El Hundimiento en la versió doblada) sobre els darrers dies d’Adolph Hitler en el seu búnquer de Berlín, entre la multitud d’històries que van succeir-hi, n’hi ha una que mostra fins a quins extrems pot arribar l’encegament del radicalisme més exacerbat. La pel•lícula narra els fets històrics tal com els va viure la senyora Traudl Junge, secretària particular de Hitler, que va explicar-los en el llibre Fins a l’últim moment (Edicions 62). El marc és un Hitler decadent que, víctima de delirants esperances, es nega a admetre que la guerra està perduda. Sempre al seu costat, fidel com un gos, però molt més perillós que tots els gossos d’Europa junts, Joseph Goebbles, ministre de propaganda del Reich, comet les darreres inhumanitats que va cometre. El doctor Goebbles, sense cap respecte per la vida dels seus compatriotes combatents ( que a aquelles alçades del conflicte eren majoritàriament adolescents i preadolescents) els llançà sense armes contra l’enemic rus, sense raó ni solució de supervivència; un simple i inútil extermini sense sentit. Però entre totes les atrocitats que va cometre, la més sorprenent la va perpetrar juntament amb la seva dona, Magda Goebbles, al matar els seus sis fills ( Helga, la gran, de 12 anys, Hildegaard, Helmut,  Hedwig, Holdine i la petita, Heidrun, de 4 anys). Com a curiositat cal destacar que el nom de tots començava per la lletra H en honor al Führer.

Per ordre de Goebbles, davant la imminent caiguda del règim alemany, Magda i els seus 6 fills varen anar al búnquer el 22 d’abril de 1945. Va donar instruccions de que els nens podien portar una joguina cada un, i que portessin poca roba perquè “ja no els faria falta”. Només aquest comentari ja dóna una idea de la fredor inhumana d’aquest home. Un cop al búnquer els nens foren instal•lats en una cambra habilitada especialment per acollir-los. Al llarg dels següents dies, i ja conscient que havia arribat el final, Hitler va oferir al matrimoni Goebbles un avió per fugir. Ells es van negar a acceptar-lo, i van decidir fer costat al seu Führer passés el que passés.

Magda Goebbles va justificar la intenció d’assassinar els seus fills a Traudl Junge amb les següents paraules: “ És millor que els meus fills morin a que visquin en la vergonya i l’oprobi. Els nostres fills no tenen lloc en una Alemanya com la que hi haurà després de la guerra”. En una carta que havia enviat uns dies abans va escriure: “ El món que vingui després del Führer i del nacionalsocialisme no mereix que s’hi visqui, i per això he portat els nens aquí [al búnquer]. Són massa valuosos per la vida que vindrà després de nosaltres, i un Déu misericordiós m’entendrà si els allibero jo mateixa”.

Els nens van passar els darrers dies de la seva vida jugant amb Traudl Junge i amb Eva Braun, aliens al  futur immediat que els esperava, mentre la seva mare planejava, juntament amb el doctor Stumpfegger, metge personal de Hitler, la millor manera de matar-los. Només Helga, la gran, segons la secretària Junge, semblava amoïnada i trista i es feia preguntes sobre què els passaria.

Finalment, el 30 d’abril de 1945 Hitler i Eva Braun es van suïcidar. L’endemà, l’1 de maig, al vespre, Magda Goebbles va allitar els seus fills. A partir d’aquí hi ha diverses versions sobre el que va succeir, però sembla ser que va administrar-los un somnífer, i que la Helga s’hi va resistir ( el seu cos, trobat per soldats russos, mostrava contusions). Un cop adormits, amb l’ajuda del doctor Stumpfegger, va tirar unes gotes d’àcid prússic a la boca de cada criatura i els va causar la mort. Altres versions parlen d’una injecció letal. Després dels sis assassinats, Magda Goebbles va tornar a la seva habitació, colpida pel dolor, i va començar a fer solitaris amb una baralla de cartes. Aquell mateix dia la Holdine havia complert 7 anys.

L’endemà de bon matí el totpoderós ministre de propaganda del Reich, Joseph Goebbles i la seva esposa Magda, es van suïcidar.

Guernica

“Tothom vol entendre la pintura. Per què no intenten comprendre el cant dels ocells? Per què a la gent li agrada una nit, una flor, totes les coses que rodegen l’home sense intentar comprendre-les? En el cas de la pintura, en canvi, es vol entendre. Que entenguin sobretot que l’artista obra per necessitat ( …) Els que intenten interpretar un quadre, quasi sempre s’equivoquen” deia Picasso a l’editor de Cahiers d’Art, Christian Zervos, l’any 1935.

Al cap de dos anys, en concret el 26 d’abril de 1937, bombarders i caces alemanys de la Legión Cóndor, van bombardejar la població basca de Guernica. El fet,que va trasbalsar l’opinió pública europea, va inspirar Picasso per pintar el quadre que li havia encarregat el Govern de la República pel pavelló espanyol de l’Exposició Universal de París, que havia de ser un mural de gran format. L’1 de maig Picasso va començar a treballar febrilment en l’elaboració d’esborranys del Guernica, i l’11 de maig ja treballava damunt el llenç definitiu. Va acabar el quadre el dia 4 de juny del mateix any.

Les diferents escenes que conformen el quadre no foren mai del tot explicades pel pintor malagueny, almenys públicament. Fins i tot, en diferents ocasions, va fer afirmacions contradictòries sobre la significació de determinats elements, com el toro o el cavall. Explicar el quadre, fer comprensible el seu art, no era el que perseguia. La seva obra era el fruit de molts anys d’estudi i esforç, i no volia sacrificar-los, com va dir a Jérome Slecker l’any 1945 ( “Picasso explains”), per fer el seu art més entenedor al públic; ho considerava una ofensa a la gent, una falta de respecte.

Tanmateix, apropar-se al Guernica i evitar preguntar-se què són i què volen dir cada un dels elements que el composen, és molt difícil. Tan difícil i necessari com empobridor si no es va més enllà del simple gaudiment sensorial. Cal també, a posteriori, fer una anàlisi d’allò que estem mirant i situar-ho en un context històric i social.

Com deia, observar sense pensar és complicat, però necessari. En el cas del Guernica serveix per copsar el caos que transmet el quadre en la seva globalitat; el dolor immens de la mare que aguanta el fill mort entre els braços; l’expressió de la mort en la mirada extraviada del guerrer que jau a terra, desmembrat; la mirada patidora, escrutadora, inquieta i pertorbada de la dona que entra a escena amb un llum a la mà, i de la qual només es veu el cap i un braç, o la de la dona de cos sencer que sembla preguntar-se què està passant mentre avança mirant enlaire.

És essencial, per a notar l’ambient angoixant que desprèn el conjunt, fixar-se en la foscor del quadre, i també en la llum, que sembla ser un ressol que entra per alguna finestra petita i il·lumina i perfila els diferents elements del quadre; augmenta la sensació d’irrespirabilitat.

És important mirar totes les figures del Guernica, una per una, com si fóssim un receptacle de sensacions i impressions, però és impossible veure el braç del guerrer mort que aguanta una flor i una espasa trencada i ignorar la càrrega simbòlica de tot plegat.

És impossible fixar-se en la mirada asèptica del toro, concentrada en algun punt exterior al quadre, aliè, indiferent o ignorant de la tragèdia que passa al seu voltant i no preguntar-se què significa i a qui representa. Costa molt no interpretar la raó de ser de les llengües de forma cònica, punxegudes, del cavall i la mare. O la diversitat expressiva de les formes dels ulls: rodons, ovalats, en forma de llàgrima, … I és impossible no preguntar-se què significa la bombeta de la part superior del quadre. És només un simple llum, o representa una bomba? O és un ull que mira amb fredor inquisitiva a l’observador, és a dir, a nosaltres mateixos, i jutja en silenci la nostra reacció al ser testimonis de la tragèdia representada? En un context en el qual mitja Europa veia preocupada el creixement dels feixismes en alguns dels països que la conformen, i l’altra mitja ho vivia amb entusiasme, i pels quals, tots, l’enfrontament bèl·lic de l’Estat espanyol era observat amb gran interès i inquietud, l’ull, si és que és un ull, sembla preguntar: “ Quina és la teva posició davant d’aquests fets?”. Una pregunta que no admetia respostes vagues.

Malgrat tant dolor, patiment, angoixa i desordre com conté, el quadre m’extasia. És bonic, molt bonic, i no sabria explicar per què li trobo, ja que l’escena és terriblement dolorosa. Potser ho fa el misteri de la simbologia, de les formes, les textures i els colors que Picasso no va voler desvetllar. Em fa pensar en els bons mags, que no expliquen mai la mecànica dels seus trucs més celebrats, sinó que volen que la gent es deixi embadalir pel misteri i l’atmosfera de l’espectacle i s’oblidi dels raonaments. I està bé que sigui així, però en el cas del Guernica, admirar-se pels interrogants que conté, pels artefactes i maquinacions que fan que el conjunt sigui com és, no disminueix gens el mèrit de l’obra. Al contrari, l’accentua i dignifica encara més, si és que és possible. El Guernica no és només un quadre, sinó una icona, un posicionament, el reflex d’un enfrontament, el retrat d’una injustícia, la foto del patiment i la mort de molts innocents i, al capdavall, una declaració de principis. Com a tal reclama una observació tan àmplia i profunda com sigui possible.

Exposició Kees Van Dogen (El món amb ulls de «fauve»)

La força expressiva dels quadres del pintor de Rotterdam és innegable. Conté els ingredients més característics del Fauvisme. Colors vius, intensos, vibrants, i pinzellades gruixudes, aparentment tosques, que fan composicions de gran poder atractiu en les quals el dibuix perd importància en benefici de la claredat amb què s’expressen els sentiments. Van Dogen pinta ulls inquietants, profunds i altament seductors. Els dota de vida fins el punt que sembla que, des l’altre costat del llenç, les figures pintades observin l’espectador per pròpia decisió.

Lloc: Museu Picasso – Barcelona

Data: Fins al 27 de setembre

Temps i sinceritat ( Meditació VI)

Temps. Regalar-se deu minuts cada dia. Vint si és possible. Menys si en sembla suficient o més si tenim ganes de fer-ho. Si no tenim mitja hora al llarg del dia, encara que sigui a trossos, o és que no volem tenir-la o és que tenim la vida massa desordenada. Ser-ne conscients, potser seria el primer pas, i una primera fita assolida.

Sinceritat. Sinceritat amb nosaltres mateixos, sense sentir-nos obligats a explicar-nos a ningú ni a donar raons del que fem. Ser conscients de la nostra veritat, de la veritat intuïtiva que ens bull per dins, assumir-la i viure-la obertament, és la pedra angular de la felicitat i un dels principis de l’autoestima. És no enganyar-nos, la qual cosa no sempre és senzilla. És afrontar el que sentim, el que fem, el que volem fer, el que som, i dir-nos-ho. I un cop ens ho hem dit, podem dir-ho als altres, sí és que ve al cas i en tenim ganes. Hi ha coses en aquest món que no es poden fer, i una és no ser sincer amb un mateix. Per ser-ho ens cal buidar el cap de prejudicis i predisposicions, de tensions i enveges, de desitjos i pors, de prudències excessives i d’excessives visceralitats i trobar la “veritat” que s’hi amaga a sota, la nostra veritat. La meditació ens ajuda a fer-ho.

” Jo us he portat fins a la riba del riu. Tastar l’aigua o no, és cosa vostra” ( Taisen Deshimaru)

Fracàs i anàlisi ( Meditació V)

Fracàs. El fracàs és la porta de l’èxit. És la raó per la qual estem meditant. Sense fracàs no ens faria falta meditar, per tant, és absurd viure les dificultats que ens trobarem com un fracàs. El fracàs són els maons a terra. L’èxit, la paret aixecada. El fracàs no és un final, sinó un punt de partença i el treball feixuc cap a l’èxit. La calma que cerquem no ha de ser per fugir de la realitat, sinó precisament pel contrari: afrontar-la i viure plenament, sense interferències ni filtres.

Anàlisi. Meditar no ens resol els problemes, però ens dóna eines per afrontar-los. Són eines que pesen, que costen d’adquirir, però que la pràctica constant va fent més i més lleugeres. La meditació profunda sobre una qüestió, una pertorbació, la contemplació de les raons, les causes, les conseqüències i les solucions, és l’ús de les eines que ens ajudaran a apartar els obstacles que trobem en el camí de les nostres vides. Primer cal trobar el punt de calma precís, el punt de concentració òptim, mantenir una atenció tan completa com ens sigui possible, i després afrontar l’objecte de l’anàlisi com qui contempla una pintura en tres dimensions. Entrar-hi, sortir-ne, mirar-nos-la amb desafecte, amb els ulls interiors oberts, sense tapar-nos-els, i vivint l’objecte de l’anàlisi en profunditat i amb serenor. A vegades fa falta valor, però és que la valentia és un principi essencial per viure plenament la vida. Sense uns mínims de valor i gosadia, la plenitud és impossible.

Paciència ( Meditació IV)

Paciència. Molta paciència. La paciència és també la mare d’aquesta ciència. Faran falta dies per notar que, deu minuts de contemplació, ens regalen unes bones estones de pau interior, i algun somriure. Caldrà esforç per arribar al silenci sense esforç. Caldrà intel·ligència, no desanimar-se i buscar tossudament els camins que ens portin fins els nostres propòsits. Si respirant no trobem la pau, cerquem-la en la visualització d’alguna cosa que ens sembli bella, sempre i quan no ens pertorbi sinó que ens sumeixi en un èxtasi contemplatiu. Per uns serà una papallona. Per d’altres la lluna. Per d’altres una vela que es va consumint, i per d’altres un paisatge. No mirem, no els busquem físicament sinó a través de la visualització amb els ulls tancats. Vivim-los, deixem-nos atrapar per aquestes imatges com si fossin la única cosa existent en el món. Concentrem-nos, esforcem-nos, i a mida que entrem en la plena atenció, anem abandonant tot esforç i tota tensió, que la calma anirà venint per si sola.

Pensaments ( Meditació III)

Pensaments. Pensaments que van i venen. Descontrolats, pertorbadors, que ens distreuen i s’encadenen un amb l’altre dificultant la pau i el silenci interiors. No ens hi hem d’enfadar. És precisament perquè existeixen que estem meditant, per adonar-nos que hi són, i per aprendre a no deixar-nos esclavitzar per ells. Enfadar-s’hi és reforçar-los, alimentar-los, donar-los una raó de ser, que és precisament el que no volem. Cal deixar que els pensaments flueixin sense identificar-nos-hi, que vagin passant, venint i anant, sense retenir-los. Poc a poc, s’aniran aturant. El nostre cap és com el fons del mar remenat per una intensa maregassa, pertorbadora, continua, que converteix les aigües en un caos brut i inestable. La sorra, les algues, les substàncies en suspensió en un fons revoltat emboiren la claredat, la diafanitat, i fan que l’aigua sembli impura, i no ho és. Les partícules que entelen l’aigua no són l’aigua, sinó agents aliens a ella. L’aigua és pura, com el nostre pensament quan s’atura. Estant-nos quiets, poc a poc, els pensaments es van precipitant cap el fons i arriba la llum a tots els racons del nostre cap. Pensar és més fàcil, i no pensar també, i és més senzill veure les coses com són i no només com som.

Si tenim paciència i constància veurem que hi ha diversos nivells de pensament. Un de dens, que parteix de la base del cervell, que angoixa i pertorba amb força i insistència; un d’afilat, com la fulla d’un ganivet, que té l’origen en la part frontal del cervell, nerviós i arbitrari, difícil d’apaivagar; i un de subtil, de la capa superior del cervell, superficial, que fa d’observador del silenci, essent moviment ell mateix és calmós i no violenta la pau.

Asseguts, respirar i imaginar ( Meditació II)

Asseguts. En una cadira per exemple. Per meditar no cal fer contorsions forçades ni agafar postures que tensin excessivament les articulacions. N’hi ha prou d’estar-nos asseguts en una cadira còmode, amb l’esquena recta i el cap també, per mantenir uns mínims de tensió física i no caure en la somnolència.

Respirar. Com si fos la primera vegada que respirem. Prestar atenció a l’aire que inspirem i al que expulsem al cap d’uns segons. Aire renovat que penetra fresc, ple d’oxigen, i que des dels pulmons s’estén per tota la geografia del nostre cos, mil·límetre per mil·límetre. Revitalitza cada cèl·lula gastada, cansada, entristida i adolorida. L’aire que expulsem s’emporta totes les impureses, el més corromput i brut que teníem a dins. I quedem nets.

Imaginar. Que la imaginació ens vessi aigua per damunt del cos. Una aigua diferent, sanadora, profilàctica i analgèsica. Aigua que ens travessa de dalt a baix, sense oposició, com si fóssim pur esperit. L’aigua arrossega tot allò que no forma part de la nostra essència: odi, nerviosisme, por, tristesa,… fins i tot alguna malaltia. Ens neteja per dins i ens omple de frescor o escalfor, segons convingui a cada moment, i d’energia, positivitat i saviesa.

Aturar la Ment ( Meditació I)

Aturar la ment. Integrar en nosaltres tot el que ens envolta, els estímuls que ens arriben i que estimulen els nostres sentits com ho farien els dits amb les cordes d’una guitarra. Ser guitarres, de cos sinuós i llarg, buits per dins. Aquesta buidor, aquest espai en el qual ressonen els ecos de l’exterior, és la nostra ànima. És inútil buscar-la amb cap més forma, i omplir-la és alterar-ne la bona sonoritat.

Si fa falta tanquem els ulls per concentrar-nos amb més facilitat. No cal un paisatge bonic que ens encomani calma i silenci. De fet, un entorn massa bell i idíl·lic podria entorpir la contemplació interior. Ara és hora de girar els ulls cap a dins i, amb la mirada, tota l’atenció. Una bella posta de sol, un paisatge de camps verds o la bellesa blava del mar podrien distreure’ns. En fem prou amb una cambra de casa en la qual puguem estar una estona en silenci; un espai conegut, familiar, quotidià, on ens trobem còmodes i ens sigui fàcil relaxar-nos. No cal res més. És moment de dedicar-nos una estona a nosaltres mateixos, alleugerir les tensions que habitualment pateix el pensament i que s’estenen per tot el cos. Cuidar-nos, escoltar-nos, tenir-nos una mica d’afecte i d’aquesta manera anar-nos coneixent millor. Es tractaria de ser una mica més amics de la nostra pròpia essència. El ritme del dia a dia sovint no ens ho permet.