Ray Charles

Per mi, Ray Charles és Georgia on my Mind i un munt de cançons més. “Cançons”? “Cançons” no és un nom prou digne per moltes de les obres interpretades per Ray Charles. I és injust dir que en Ray és Georgia… i un munt de cançons més. Com si I Got a Woman, Hit the Road Jack, Hallelujah, I Love Her So, … fossin simples concatenacions de notes, sorolls per emplenar vinils ( o compactes, o el que sigui), com si Abraham, Martin and John fos una simple anècdota, una improvisació lleugera i intranscendent, un exercici de plasticitat sonora, el resultat d’un anar fent mentre, distretament, es van colpejant les tecles del piano i en surten sons aleatoris, que algú agrupa, titula i anomena “cançó” i la deixa a aquell “noi” que canta, i que es diu Ray Charles, i que diuen que ho fa bé.

El vinil gira

crepita ben càlida

la veu de Ray Charles

Potser, i ara aventuro hipòtesis, el toc de geni li va donar la ceguesa. Potser la manca de visió visual li va donar un plus de vista emocional, de seducció emocional, de sensibilitat sonora, fins el punt d’aguditzar-li la capacitat de provocar emocions a la gent. Ara que … n’hi ha molts que saben fer-ho i no són cecs. Potser, només, intento justificar i explicar el geni. I és absurd, insensat, gairebé nefast. Qui sap, potser només es tracta de tancar els ulls, deixar de pensar i concentrar l’atenció en les giragonses afectades de la seva veu, com si no existís res més, i, llavors, el geni es fa palpable, però inaprehensible, es fa oïble, però indomable. Només cal escoltar Georgia on my Mind per adonar-se’n.

No la recita, no la canta; la plora, la implora, la suplica. No hi ha res a entendre … només hi ha espai pel sentiment. Com deia Blaise Pascal: “El cor té raons que la raó no entén”. I ja està bé que sigui així.

Total per dir-te

que s’acaba la tarda

i et tinc “on my mind”

– fent fotos amb paraules

sota els ponts de Madison-

M’acceptes el regal?

Ceuta, feixismes i Bob Marley

Recupero Natural Mystic de Bob Marley, després de molts anys d’haver-la oblidat. Va ser una cançó d’aquelles que va ser important per mi durant la meva època d’exili militar en terres africanes.

There’s a natural mystic blowing through the air;
If you listen carefully now you will hear.

Tenia un reproductor de cassette ( fa anys, ja ho veieu), i escoltava, sobretot, Nirvana i Guns’n’Roses, i també Sau ( eren els temps de màxima popularitat d’aquell anomenat rock català, del qual la meva gent i jo gaudíem des de ja feia uns quants anys, seguint i perseguint Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït; en aquell moment, els tres grans). El reproductor el tenia en un despatx que compartia en hores de treball amb un altre soldat. Però fora d’hores n’hi passava moltes, al despatx, escrivint, dibuixant, llegint, escoltant música i contemplant el penyal de Gibraltar, i tot l’Estret, per la finestra. Normalment les aigües de l’Estret estaven eriçades pel vent acanalat entre els dos continents. Eren aigües blaves, elèctriques, de color i de comportament, ja ho he dit, i sempre s’hi veia algun vaixell de càrrega o de passatgers.

M’enyorava. Enyorava la gent, la meva terra, el meu menjar, la meva quotidianitat. Enyorava el meu món, vaja, perquè aquell no ho era pas. Em sentia com un peix fora de l’aigua, com si jo ( i quatre que m’envoltaven) fóssim els únics que ens adonéssim de la falta absoluta de sentit que tenia tot allò. Vaig aprendre fins a quin punt pot ser baixa la qualitat humana de gent amb autoritat i galons. No tots, és clar, però en aquell lloc, el percentatge d’impresentables amb pistola al cinturó era molt important, i incloïa des de simples caporals reenganxats fins a alts comandaments.

Però el record que tinc, tret d’aquests fregaments diaris i constants amb les baixeses humanes, és bonic. El meu despatx, la meva finestra des de la qual es veia el mar, el cel blau i llis i aquella muntanya a l’altra banda de l’Estret,  que era la porta per tornar a casa, foren el meu reducte d’intimitat, l’espai on podia respirar a fons i oblidar-me de les ordres, feines i passatemps absurds que patíem els aquarterats.

Things are not the way they used to be,
Don’t tell no lies;
One and all got to face reality now.
Though I’ve tried to find the answers to all the questions they ask.
Though I know it’s impossible to go living through my past;
Don’t ask me why.

Things are not the way they used to be…

Els dies passaven amb molt d’esforç. Les matinades, a trenc d’alba, tots disfressats de soldats, més o menys ben arrenglerats, esperant el nostre torn per esmorzar, sense deixar de sorprendre’m pel poc sentit de tot plegat, pensava: “ Arribarà mai l’hora de tornar a casa?”. I semblava que no havia d’arribar mai.

Feia disset anys que el dictador havia mort. Les coses del món havien canviat. S’havien acabat uns Jocs Olímpics a Barcelona, aclamats. Podia viure la meva catalanitat diàriament amb la relativa normalitat de qui viu la seva pròpia cultura sense complexos, sense fanatismes ni radicalismes ( que poc a poc havia anat foragitant de la meva vida i el meu pensament). Les coses del món havien canviat, però no allà dins, entre aquells murs vigilats plens d’anacronismes perillosíssims i despietats. Allà dins, Franco era viu, recordat, enyorat. Fotos del General penjades a les parets, àguiles en banderes i en monuments als caiguts, i un quadre del rei d’Espanya amb forats de bala per tot el cos ( no ho sé del cert, però dedueixo que seria el fruit dels jocs d’alguna nit de borratxera dels comandaments, com passava de tant en tant).

I mentrestant, Bob Marley cantava Mellow Mood

I’ll play your fav’rite song, darlin’.
We can rock it all night long, darlin’.
‘Cause I’ve got love, darlin’,
Love, sweet love, darlin’.
Mellow mood has got me,
So let the music rock me.

… i era impossible no somriure, perquè la música em donava la llibertat.

I si no era Bob Marley era el Molt lluny de casa de Sau, El vol de l’home ocell de Sangtraït, l’Smells like teen spirit de Nirvana, El bandoler de Lluís Llach, o l’harmònica, la meva, que encara conservo, i que tocava ( pèssimament, però això m’era igual) arrecerat en algun racó fosc del quarter, els capvespres, o a dins el despatx, sense perdre de vista Gibraltar; amb totes aquelles i d’altres músiques, mantenia el contacte amb el món real, amb la meva manera de ser i amb la meva manera d’entendre la vida.

Aquells mesos inacabables fa molts anys que es van acabar. Pertanyen al passat. Un passat desdibuixat que recordo vagament, sense nostàlgia, sense ressentiment, que cada any que passa es fa més i més irreal, com un conte d’aquells que de petits ens explicaven, que vivíem intensament, i que al fer-nos grans anem convertint en contes d’infants i poca cosa més. Potser ens equivoquem. Perquè, de fet, són el nostre passat, avisos pel futur, exemples pel present. I parlant de present, ja tinc prou feina amb el meu. Pensant-lo, sentint-lo, vivint-lo intensament, ple d’il·lusions, de projectes que reclamen devoció i treball. I ara que ve al cas … hi ha moltes coses per les quals val la pena continuar vivint i continuar lluitant ( això sí, sense armes a les mans).

11/3/2004

Deu ser molt difícil fer cançons boniques. Un servidor, que de música no hi entén gaire però que és sensible a les descàrregues emocionals que provoquen aquests misteris que són, per mi, les notes ben encadenades, es veu superat pel sacseig d’impressions d’una bella melodia.

Avui me n’han regalat una. Bé, regalar-me-la no. Simplement me n’han parlat i m’han dit: “Escolta-la”. I l’he escoltada. Jueves 11 de marzo de La Oreja de Van Gogh. M’han dit que és un homenatge a les víctimes dels atemptats de l’11 de març de 2004.

El piano i el pianista, la cantant i la seva veu bonica expliquen una història tendra d’amor, senzilla, plena de timidesa, de coqueteria … d’humana i humil grandesa … regalant emocions a través de la interpretació melodiosa que fan de les notes escrites pel compositor, i del text sublim que algú ha escrit.

És curiós que una tragèdia s’expressi a través d’una història d’amor, no? I curiós no seria l’adjectiu. Hauria de trobar-ne un de més admiratiu, més hiperbòlic, sense faltar a la veritat. Perquè l’amor, com la mort, el dolor profund, com el plaer més intens, són sensacions exageradament intenses i extraordinàries ( tot i que quotidianes) per les nostres limitades capacitats d’assimilació. Ens sobrepassen. Però, com a humans creatius i sensibles, tenim la sort de poder pensar i buscar maneres d’enviar manyagues musicals o literàries o visuals a aquells que pateixen i han patit. I inventar una història d’amor per homenatjar als sofrents és una bella manera de dir-los que no estan sols en el seu sofriment. Això no els tornarà els seus difunts ni curarà definitivament les ferides, però potser els servirà, almenys a estones, de consol.

Tot això, he pensat, escoltant aquesta cançó.

Antony & The Johnsons

Vaig prometre que començaria així: “ No m’agrada especialment escoltar Antony & The Johnsons; m’agrada sentir-los. Des del dia que …” que em van regalar un compacte amb un grapat de cançons seves. Me’ls van regalar com un acte d’amor ( i penseu el que vulgueu). “ Escolta’l una estona”, em van dir, “abans de jutjar-lo”. I ho vaig fer.

One by one, the guests arrive

The guests are coming through

The open-hearted many

The broken-hearted few

The guests. Melodiosa cançó, que pot arribar a embafar, em temo, però que a mi no m’ho fa. Al contrari: m’estova i em fa sentir un punt de melancolia tendra i agradable. Com un record d’aquells d’infantesa que rememorem ple de boires, mancat de concreció i paraules clares ( potser, només, el remor de veus i coses, i potser alguna olor que va passant).

Però Antony & The Johnsons va més enllà: descriu sentiments a través de la veu dolça i bonica de l’Antony i d’uns instruments tocats amb delicada sensibilitat.

Tal com us explicava vaig escoltar-los amb la ment oberta, el cor obert, les sensacions receptives i l’actitud pacient. Poc a poc, al llarg d’audicions més o menys extenses, es va anar convertint en una necessitat. Quan escric, quan llegeixo, quan dibuixo, quan treballo, quan parlo, les cançons d’Antony fan l’ambient més propici a la calma, a la bellesa, a la qualitat del moment, a la percepció de cada instant com una unitat de vida irrepetible i, per tant, valuosíssima. Va ser un bon regal, i també un bon consell.

Per cert, us hi heu fixat que els millors regals no es toquen? Els millors regals, almenys per mi, són abstractes. Us han dit mai “ vull regalar-te un moment meu. Un moment molt meu … ” i que el “ moment” vingui dins d’un sobre? A mi sí. I com me’l van regalar? En forma de cedé, ja us ho he dit: Antony & The Johnsons, i en forma de gust, també. Un te especial, molt bo, que no he trobat enlloc més.

Els millors regals no es toquen físicament. Això sí: ens toquen l’ànima, el cor, les emocions, fins i tot les entranyes. I el valor que tenen no es paga amb diners. Què podríem donar a canvi? D’entrada res per força ( seria absurd i lleig), però, si se sent realment el desig de complaure, de fer sentir sentiments, de regalar un tros de nosaltres, es pot regalar, per exemple, en forma d’estrofa cantada:

No one knows where the night is going
No one knows why the wine is flowing
Oh love i need you
I need you
I need you
I need you
Oh . . . I need you now

S’acaba la cançó, però l’estela dels sentiments i les paraules que ens deixa, continuarà viva en la memòria una bona estona més.

( Per cert, el dia 15 d’abril Antony & The Johnsons actuen al Palau de la Música. He  buscat entrades, però s’havien esgotat. Merda! Només en volia dues, per gaudir de la seva bona música, i del plaer de fer un bon regal; segur que li hauria agradat).

Tres minuts de la teva vida per dir-te …

Escolto Tom Waits i retorno al passat. A un passat no massa llunyà; tot just uns mesos però que semblen anys. En aquest retorn estic assegut en el mateix lloc, davant de l’ordinador, inventant l’Alba i la seva vida; escrivint un llibre. Sis hores al dia perfilant la vida d’aquesta dona, castigant-la, premiant-la, i sempre donant-li el benefici de la tendresa i la calma i una vida trasbalsada però digna.

En Waits canta ” Waltzing Matilda” amb la seva veu esquerdada. I retorno als carrers de París de la mà de l’Alba, a Londres, a Cadaqués i a altres llocs del seu món i la seva vida. En realitat, la meva. Però, sobretot, entro al seu cor.

Matins de maig assegut davant de l’ordinador, deixant-hi la sang i afilant la intuïció al servei d’una feina intensa i agradable. Acabava esgotat, com si hagués escrit físicament, com si cada invent o perversió de la meva ment em costés un esforç extenuant. I, sabeu què? Que la resta m’és igual. El plaer més gran, el gran regal, no serà mai veure’l publicat, si és que mai ho ha de ser. El plaer és descarnar-se per dins, gratar la pell del cor per fer-ne saltar les crostes dels records i dels sentiments. Vestir-los de mentida, però sense mentir mai; donar-los forma, però sense manipular ( l’Alba, d’alguna manera, s’ha creat a si mateixa, jo només ho he narrat). Estimo l’Alba pel que m’ha regalat, i l’esforç d’inventar-la no va ser tal.

Waits continua cantant: ” The piano has been drinking” ( brutal), ” A good man is hard to find” ( en conec uns quants que ara riurien), ” Downtown train”, ” Martha”, ” Sea of love”, ” Ol’55″, ” I’m still here” … i tantes més.

Revisc tots aquells moments escoltant en Tom. Per mi, ell i l’Alba són les dues cares d’una mateixa realitat, i tots dos molt importants. Deu ser una d’aquelles estranyes associacions que a vegades ens fa el cap.

Continuo escoltant … i pensant … i escrivint … i somiant. Si pogués … en fi; fins aviat.