“La trista mort del Noi Ostra” de Tim Burton

Els admiradors de Tim Burton no haurien de deixar de llegir La trista mort del Noi Ostra. El llibre, que està format per 23 contes curts escrits en vers (alguns tenen tres o quatre versos i prou), està il·lustrat pel propi autor. El llibre aplega històries sovint inquietants, fàcils de llegir, plenes de tendresa i cruent fatalisme. Els protagonistes són personatges de característiques físiques monstruoses però amb una gran humanitat interior, com el Noi Tòxic o la Noia Rampoina, que pateixen de manera tràgica les conseqüències de ser diferents.

La traducció al català és obra de Miquel Desclot, que, amb les il·lustracions de Tim Burton, ocupa 123 de les 141 pàgines. La resta de la paginació, per tot aquell que tingui la possibilitat d’aprofitar-ho, és un autèntic regal: la versió original en anglès, tal com el va escriure el polifacètic director, productor, escriptor i dibuixant californià. Costi poc o gens, val la pena fer una lectura de l’original.

Tim Burton ha elaborat al llarg de la seva obra un univers fantàstic molt peculiar, imaginatiu i personal, que podria ser definit com a fosc, gòtic, sovint terrorífic, en el qual el bé i el mal conviuen de manera anàrquica i alhora harmònica. Els personatges burtonians busquen el seu lloc en el món, volen ser acceptats pels altres i sentir-se bé amb ells mateixos (recordem personatges com Eduardo Manostijeras o Jack Skellington). Molts s’han convertit en autèntiques icones de culte.

Títol: «La trista mort del noi ostra»

Autor: Tim Burton

Editorial: Angle Editorial

Pàgines: 141

Preu: 12,50 euros

Protagonista i narrador: “La segona guerra mundial” de Winston S. Churchill

A més d’estar en la primera línia de la política britànica durant bona part de la primera meitat del segle XX, i ser Primer Ministre en dos períodes no consecutius, Winston Churchill va ser també un escriptor punter, fins el punt que l’any 1953 va guanyar el premi Nobel de literatura pel “seu domini de la descripció històrica i biogràfica, i per la seva brillant oratoria en defensa dels valors humans”.

La Segona Guerra Mundial és una exhaustiva anàlisi sobre les circumstàncies que van conduir el món a la guerra i al seu desenllaç, realitzada per un dels protagonistes principals de la contesa. L’escrupolositat amb què Churchill detalla i quantifica els arsenals dels diferents estats, els equilibris de forces, els moviments de tropes, els fets i les estratègies polítiques i militars d’abans i durant el conflicte,… fa que en certs fragments la lectura es faci feixuga, però ho compensa sobradament la importància del personatge, el coneixement que té, de primera mà, d’un del períodes més tràgics de la història de la humanitat, i la capacitat d’explicar-lo amb tanta intel·ligència com claredat.

Títol: “La segona guerra mundial” ( Dos volums)

Autor: Winston S. Churchill

Un llibre d’art

Una lectura amena, il·lustrada i molt diàfana dels canvis, les revolucions i els descobriments que han afectat les arts al llarg dels segles. Per a qualsevol que s’hagi preguntat alguna vegada què fa que la Mona Lisa de Leonardo o els gira-sols de Van Gogh, per exemple, siguin considerats obres mestres, o quin fi perseguien els cubistes amb la seva manera de pintar. L’art modern, té qualitat o és un engany per a dissimular la incapacitat d’igualar els mestres del passat? Infinitat de preguntes que Gombrich respon amb tanta erudició com senzillesa.

Títol: «HISTÒRIA DE L’ART»

Autor: Ernst H. Gombrich

Editorial: Columna

Pàgines: 688

Traducció:Dolors Udina

Biblioteca

M’he assegut a la biblioteca pública de Salt a mirar la gent. Són tres quarts de set de la tarda d’un dia entre setmana, diguem que dimarts ( però podria ser qualsevol altre). Estic en un angle de la biblioteca, assegut en un sofà, amb un llibre i la llibreta i escrivint, és clar, aquestes línies.

Magnifica biblioteca la de Salt. Instal·lada a l’antiga fàbrica tèxtil Coma-Cros és un espai gran, ampli, de sostre alt, finestrals per totes bandes i espais oberts. No ofega gens, al contrari del que passa en aquelles biblioteques carregades de llibres des del terra fins el sostre, taules llargues, gruixudes, contundents, mobiliari fosc i feixuc, llums que pengen del sostre just damunt les taules, i que emeten una llum excessivament concentrada, com si fos un focus que penetra en una cambra obscura.

– Ostres, potser m’he passat, però em penso que ja se m’entén -.

I no és que s’hi noti massa buidor a la biblioteca de Salt, de cap manera ( diu el web que el seu fons era, a finals del 2007, de 51.353 documents), sinó que està ben estructurat.

He dit que estic mirant gent, però no hi he vingut amb aquesta intenció, concretament, sinó per dues altres raons. Primera, per buscar el disc Bullet in the Bible de Green Day. He de dir que no l’he trobat, però tampoc l’he buscat amb massa insistència. En comptes d’aquest he trobat un altre disc dels californians, Dookie, que també m’interessa, i m’he apressat a arreplegar-lo.

Segona, he vingut a fer una ullada general a llibres i revistes, també a la música i els DVDs, perquè tenia moltes ganes d’escriure, però no sabia què. És un dia d’aquells que alguna cosa et bull en el cos però que no trobes la manera de liquar-ho en paraules; queda tot plegat dins el cap, dins el pit, en una mena de nebulosa vaporosa i inaprehensible, no sé si us passa. I un bon lloc per trobar un tema és la biblioteca ( a part del silenci que hi sol regnar i que ajuda a escoltar amb més claredat els grinyols de les estructures anímiques, quan grinyolen, és clar). El cas és que vagant, vagant, me n’he adonat que, de fet, estava passejant per dins el tema: la biblioteca. Pel que és i representa per mi, és un tema remarcable. Ja ho era l’antiga, situada al carrer Manuel de Falla, prop de l’ajuntament de la població. No he pogut reprimir-me: m’he apropat a la bibliotecària i li he preguntat quin any van fer el trasllat a la nova seu. “ 2006” ha dit convençuda, després de rumiar-hi un moment. “ 2006?” he repetit. “ Em pensava que havia sigut abans”. “ No, no. Va ser el 2006” ha confirmat, “però si mires el web ho explica molt detalladament”. I ho he mirat. Efectivament, el 10 d’octubre d’aquell any es va inaugurar. I fent memòria he recordat detalls de la meva relació amb l’antiga biblioteca ( que no era la primera, es veu, però sí la primera que per raons d’edat vaig veure i tastar, per dir-ho així). Recordo que de petit hi vaig anar a fer un casal d’estiu, dirigit, si no recordo malament, per en Xavier Sunyer, fill de l’exalcalde, escriptor i Persona Salvador Sunyer i Aymerich. Uns anys més tard, encara vailet però sense la tutela d’un adult, freqüentava les àrees destinades a la mainada per llegir aquells contes que no tenia a casa i que abundaven d’una manera tan llaminera. Estaven situats a la dreta de l’entrada, just on després s’hi van instal·lar els ordinadors i els compactes musicals. Recordo unes quantes tardes d’estiu en aquell lloc, i també alguns matins de dissabtes, amb el meu amic, l’Ivan, llegint, rient i callant quan ens fotien crits ( no gaires perquè, ja de petit, era bon noi jo).

A partir d’aquí, durant uns quants anys, no hi vaig anar. Fins que vaig començar a estudiar econòmiques, que hi acudia per estudiar, sempre abans d’exàmens ( allò d’anar estudiant durant tot l’any ho considerava d’una irracionalitat inexplicable, i un malbaratament de temps i neurones gairebé punible).

I després d’uns altres anys d’absentisme hi he tornat darrerament amb una certa constància. A vegades sol, i a vegades amb els meus fills, que els encanta veure la proliferació de contes de totes mides i colors que hi troben. Tot i que el petit no entén gaire bé perquè no se’ls pot quedar, o que si se n’endu un, no és per sempre sinó que al cap d’uns dies s’ha de tornar. Més d’una discussió hem tingut per aquest motiu. Però els agrada aquest lloc, i m’agrada molt que els agradi.

– Ara m’he posat nostàlgic! –

Abans de començar a escriure aquest post ( en una llibreta petita, fent una lletra horrorosa que no sé si sabré entendre després) he fet una ullada a la secció de Novetats, sempre ben proveïda. De seguida hi he vist la reedició del llibre Girona ara i sempre d’en Narcís-Jordi Aragó. Ni m’ho he pensat. L’he arreplegat també, de seguida, com si em fes por que me’l prenguessin. M’agrada llegir sobre Girona ( ja he dit en alguna ocasió, i he deixat per escrit per si mai algú en dubta, que em sento gironí i saltenc a parts iguals). Només obrint el llibre he vist imprès el nom d’en Josep Pla, el qual va escriure i descriure amb llarguesa sobre Girona, i la prosa del qual sempre m’ha atrapat. I en Narcís-Jordi Aragó no és diferent ( ara semblarà que li vull fer la pilota, però no; si algú s’ho pensa se me’n refot). M’agrada molt com escriu, estigui d’acord o no amb les opinions que expressa. Per aquest motiu intento llegir totes les seves col·laboracions a El Punt. A vegades, llegint-lo, o ara, repassant per sobre el llibre que tinc entre les mans, em sento un ignorant absolut, radical, insalvable. Aquest home és un pou de saber, almenys és la impressió que em fa. Admirable.

Tornant a la biblioteca, un cop recollit el llibre d’en Narcís-Jordi Aragó he anat directament al sofà del qual parlava al principi, un sofà groc, de dues places, al costat dels expositors que sostenen 144 revistes diferents, aproximadament ( les he comptades a l’engròs … està clar que tinc poca feina). Davant meu hi ha una noia descalça escoltant música i estudiant anglès. Ha deixat les botes a la seva esquerra, de qualsevol manera, enmig del camí, sense gaires miraments per la gent que passa. Almenys, sort que no li fan pudor els peus. Davant seu s’hi asseu una altra noia amb apunts d’economia, però ara mateix està fullejant el darrer número de la revista Enderrock. Més enllà hi ha tres avis llegint un diari rere l’altre; informats n’estaran. A part d’ells, i des del lloc on sóc, veig sis persones més repartides pels sofàs i butaques llegint, escrivint amb un ordinador damunt la falda o, com jo, en una llibreta. Tres magribins, un indi, un negre i un blanc. Un altre noi d’aspecte magribí bada entre les lleixes que contenen llibres d’Història i societat fent veure que busca alguna cosa, però en realitat no ho fa ( se li veu la mirada distreta i un interès nul pel que posa al llom dels llibres. No sé si s’enganya a si mateix o a algú altre). Els ordinadors de lliure accés estan ocupats. Sempre solen estar-ho aquesta hora. I també estan ocupades totes les taules petites que hi ha al voltant de la biblioteca. Apunts, llibres, ordinadors, … tothom hi fa la seva, i ben fet que fan ( o fem). Aquesta biblioteca és un lloc per passar-hi hores, no com la vella, que s’hi anava a fer el que tocava i sortir gairebé corrents per agafar aire. Per entendre’ns: aquella semblava un arxiu de llibres, aquesta és un centre de lectura i esbargiment cultural.

– Caram a vegades em sorprenc a mi mateix: en dues ratlles he concretat la idea que volia transmetre, i que havia tardat dues pàgines en redactar. En quinze paraules he tancat el tema; podria esborrar la resta i no passaria res. De totes maneres ho deixaré, perquè m’ha costat una feinada considerable fer-ho mig llegible, i m’agradaria que es notés ( digueu-ne, si voleu, vanitat) -.

No ho he dit, però al carrer plou, i ara ho fa amb insistència. És una tarda més d’aquesta primavera que combina matins esplendorosos amb tardes tempestuoses. Ja és bonic això, però fa tants dies que dura aquest cercle viciós que comença a cansar. En fi, és hora de callar i anar marxant, que vosaltres deureu tenir feina. Jo me’n vaig a casa a desxifrar aquests apunts, ara que encara els tinc frescos en els sentits ( perquè jo funciono més pels sentits que per la memòria; no hi puc fer més). No porto paraigua. Em mullaré una mica, però m’és igual. Estic content i tranquil. No puc demanar res més.

De tant en tant, Mafalda

El meu dia té un no sé què de desvagament. Estic avorrit, ho admeto, i tinc ganes de llegir, però no filosofades ni assajos profundíssim sobre res ni sobre ningú. Vull alguna cosa lleugera, distreta, i alhora no tenir la sensació que estic malgastant el temps. Però no trobo res que em satisfaci prou. Poc a poc vaig posant-me més i més nerviós per la meva inapetència, pel meu immobilisme, per l’atonia, i per l’irritant incapacitat d’agafar un llibre qualsevol i gaudir-ne, encara que sigui durant uns minuts.

A casa, a la meva habitació, ben a prop del llit, hi tinc un moble amb tots els llibres comprats i pendents de llegir. N’hi ha de mig llegits, de començats i fins i tot algun que en prou feines ha estat obert. Tenir-los tan a prop deu ser una manera d’autoflagel·lar-me per la incontinència de la que pateixo quan d’adquirir llibres es tracta.

La desesperació és gran. El cervell i els ulls em van una mica de bòlit. El pensament rebusca un títol o un autor en la memòria. Alguna referència que els faci dir ( al pensament i al gust): “ Ah, veus? aquest sí que ens ve bé!”. I mentrestant els ulls repassen nerviosament els lloms dels llibres sense trobar res que m’interessi fins que, de cop i volta, veig un volum titulat Tot Mafalda. És com trobar aigua al desert.

( Si no coneixeu Mafalda, no rigueu encara).

Avui l’he obert a l’atzar.

Felipe: La voluntat deu ser l’única cosa en el món que quan està desinflada necessita que la punxin

Els nervis s’encalmen. És poca cosa encara, ja ho sé, però Mafalda és, en aquest punt, una mena de taula de salvació que m’allibera dels remordiments de la desgana, i de la sensació que sóc una mica tonto si vull llegir però alhora no em ve de gust llegir res. A vegades sóc una mica absurd.

Felipe: Per què justament a mi m’havia de tocar ser jo!?

No puc evitar un somriure, una mica carregat de cinisme. Quanta gent s’ha preguntat una cosa semblant en algun moment de la seva vida?

… i jo?

He d’anar en compte amb les preguntes que em faig, rumio. Sobretot en aquest precís instant de desinflor anímica. L’autoestima se’n podria ressentir i ara no em convé.

Mafalda: No et sembla que la gent s’estima molt més per Nadal?

Susanita: A tu també t’ho sembla? Perquè la veritat és que jo m’estimo tot l’any, però molt més per Nadal.

Que burra!” dic en veu alta. Les trivialitats de la Susanita, la seva ceguesa pel que fa al que passa més enllà del seu ego, em fa riure i alhora em fa llàstima. La Mafalda és el pol oposat. Potser massa oposat i tot. Entre totes dues faríem una nena normal … o més o menys.

Poc a poc m’oblido del rotllo de l’autoestima. De fet només volia llegir i distreure’m i no fer-me una autoanàlisi psicològica. Em penso que he aconseguit entrar una mica en el llibre, en el món de Mafalda, carregat de tendresa i duresa, poesia i prosa, lucidesa i innocència, crítica i sarcasme, utopia i realitat. Noto que m’he relaxat gairebé del tot. És curiós com una distracció lleugera ( que no té res de superficial) pot canviar el signe de les emocions i les hores un punt amargues per d’altres plenes de dolçor. Se’m fa difícil entendre la naturalesa humana ( o la meva en particular). Hi ha un punt d’estupidesa en tot plegat.

Diu la mestra als alumnes:

· Qui no ho hagi entès que aixequi la mà.

En Manolito l’aixeca.

· A veure, Manolito – diu la senyoreta – Què és el que no has entès?

I ell li respon:

· Des del març fins ara, res!

Brutal. Salvatge. Sensacional.

Passen els minuts i les planes a un ritme desigual però constant.  De tant en tant m’entretinc en alguna tira, en alguna idea, una frase o un dibuix. I rumio, amb més o menys profunditat. Hi ha vinyetes que vaig passant sense que em cridin gaire l’atenció. Algunes, penso, tenien la seva raó de ser en un moment i una realitat històrica que ja no són. D’altres, tanmateix, continuen tenint tot el sentit del món, i crec que el tindran sempre.

Em truquen. Em proposen anar a sopar i fer petar la xerrada. Miro el rellotge. Sí, tinc temps de sobres de llegir una estona més, visitar el caixer de la cantonada i arribar a lloc. A més, em ve de gust. M’ha marxat la mandra. Així que dic que accepto i concretem l’hora i el punt de trobada i m’acomiado fins més tard.

Avanço unes quantes pàgines del llibre. M’aturo en una vinyeta a plana sencera. És d’en Felipe que diu : He decidit no deixar per demà el que puc fer avui … demà mateix començo!

No puc evitar mirar-me el moble dels llibres pendents i esbossar un somriure maliciós que em descomprimeix l’ànim i l’esperit.“ Molt bona!” penso “ Com sempre, en Quino la clava”.

Els fruits saborosos

Els fruits saborosos, d’en Josep Carner, és el primer llibre de poesia que tinc consciència d’haver llegit. Ho fou per força, per imperatiu escolar. I fou llegit, estudiat, seccionat i analitzat fins els límits que la meva capacitat de púber amb pardalets al cap em va permetre assolir.

Avui, al cap de molts anys, i per uns motius que explicaré més endavant, l’he buscat i fullejat. Les planes estan esgrogueïdes. Les abundants anotacions, fetes a llapis, han perdut vigor i semblen, més aviat, les restes fossilitzades del treball realitzat. Fa tot una mica de pena, sincerament.

He pensat en un primer moment, valorant-ho a la lleugera, que fer treballar uns poemes de la manera que ens els van fer treballar a l’escola ( i repeteixo: llegint-los, estudiant-los, seccionant-los i analitzant-los) no és la millor forma de fer estimar la poesia, ans al contrari. El que me n’ha quedat en la memòria és una mena de record difós de la cerca i localització de rimes assonants i consonants; de la identificació de versos decasíl·labs, alexandrins, etcètera; del reconeixement de metàfores i altres figures literàries. Tot plegat molt avorrit.

Ningú ens va parlar de la bellesa del llenguatge, de la lírica de les paraules, de la força de les idees … I el sentiment? I la passió? I el desig? I el dolor? … perquè no ens ho deien que aquells versos també contenien tot això ( i sobretot això) si es llegien amb els sentits atents i receptius, i no només amb intencions estrictament analítiques?

Però aquesta va ser una primera apreciació, ja ho he dit. Després he rumiat que, de fet, només es pot valorar en la veritable mesura allò que es coneix bé, que se sap la dificultat que conté, i que, per tant, buscar i saber desxifrar les estructures que sostenen i donen cos a la bellesa d’una obra ( les tècniques, els principis formals, l’originalitat, el context històric, …) és necessari per fer-se una idea de la grandiositat ( o petitesa) de l’obra en si.

Així doncs, potser era convenient que aquella mainada que érem aprengués com es fa i funciona la poesia ( almenys aquell tipus de poesia) abans de relaxar-se i disposar-se a gaudir-la com un plaer pels sentits i l’esperit, que és, al final, el que és i pel que normalment serveix.

Per fer llargues caminades cal començar amb unes primeres passes, a vegades fent tentines, i anar agafant el ritme i la confiança a mesura que es va avançant. Parlo de paciència, per si no us n’heu adonat. I la paciència m’ha vingut al cap perquè la impaciència sovint se’m menja, no sabeu de quina manera. I el consol que el meu inconscient ha trobat avui ha estat un proverbi persa que diu que la paciència és un arbre d’arrel amarga però de fruits molt dolços. I, és clar, per animar-me a mi mateix, m’he dit que havia de tenir en compte els hipotètics beneficis que els fruits dolços del meu arbre de la paciència, les arrels del qual rosego amb insistència, m’aportaran algun dia ( espero que no massa llunyà).

Dels simbòlics fruits dolços mencionats he saltat, per una relació d’aquelles que ens fa a vegades el pensament, a fruits saborosos, que és el títol del llibre d’en Carner, i que m’ha fet recordar les lectures d’infantesa que em feien tanta mandra pel que tenien d’obligades. D’aquí he començat a valorar el procés d’aprenentatge que ens feien seguir. Primer l’he criticat per la fredor amb què ens acostaven a la poesia ( el gran benefici de la qual és pels sentits, penso jo). Però de seguida l’he aprovat, tot i fent una mena d’elogi de la paciència per a la consecució d’un coneixement més profund i sòlid de les coses.

En resum: No sé si el sistema d’aprenentatge que seguíem era bo o dolent. Probablement era millorable, com tot en aquesta vida. Però el que sí sé segur és que cal tenir paciència ( a vegades a palades) per aconseguir el que es desitja. I insistir. I treballar. I no donar-se per vençut davant les primeres dificultats. I això és el que hauria de fer. I ja callo, perquè no voldria xerrar més del compte ni, sobretot, acabar amb la vostra, de paciència, que prou que us la dec haver desgastat.

Capvespre amb en Josep Pla

La tarda ha sigut llarga. He sortit de la feina a les sis, he anat a la biblioteca, després a comprar i tot seguit m’he tancat a casa. He sopat de seguida, a quarts de vuit, i m’he posat a llegir. He llegit uns fragments de “ Notes per a Sílvia”, d’en Josep Pla.

Ara mateix estic vora la llar de foc. No està encesa. En comptes d’això tinc una estufa engegada. Una d’aquelles que són elèctriques i emeten una llum ataronjada i agradable. Desprèn una temperatura no massa alta però suficient ( en Pla diria una temperatura exacte? Podria ser).

Què voleu que us digui, m’agrada en Pla. L’Espinàs afirma, en el seu magnífic llibre “ El meu ofici”, que en Pla és un escriptor tècnicament poc correcte, però té caràcter. Bé, potser sí que és poc correcte tècnicament, no hi entenc gaire,  i potser és el caràcter el que m’atrau de la seva manera d’escriure, però em penso que de fet tant li fa.

“ El quadern gris” el vaig llegir fa anys. Em va impressionar. Era la sensació més semblant a asseure’s vora el foc amb un avi d’aquells que expliquen les seves batalletes i les seves coses, i que ho fa de tal manera que ens agrada escoltar-lo mentre va dient, desorganitzadament, a mesura que els pensament i els records li vénen al cap. M’embadaleix la calidesa de les seves paraules, la seva peculiar manera d’adjectivar i les seves opinions ( sovint un punt estrafolàries o excessivament segmentades, generalistes i superficials). Malgrat tots aquests peròs, m’hi sento a gust llegint-lo.

“ Aigua de mar” m’ha regalat alguns dels moments més plaents dels quals he gaudit llegint un llibre. Hi ha episodis, capítols, contes, o no sé com hauria de dir-ne, que em van fer somiar. Com si hagués viscut en les meves pròpies carns el que s’hi explica. I no pot ser perquè, aquell món de “ Contraban”, “ Pa i raïm”, “ En mar” o “ Navegació d’estiu”, ja no existeix.

Vespres com aquest d’avui, que he tingut la sort de poder dedicar-lo als plaers de l’escriptura i la lectura assossegada, envoltat de silenci, excepte pel tic tac incansable del rellotge de paret que hi ha damunt la llar, em fan sentir més viu que mai, i espiritualment complagut. Avui n’he de donar les gràcies a Pla.

Si no us fa res en podem continuar parlant un altre dia. Ara tinc ganes de llegir “ Notes a Sílvia” una estona més. Bon dia o bona nit, i que gaudiu de bones i plaents lectures.

Amb el permís de Neruda ( però és culpa seva)

Em submergeixo en un dens bany d’aigua càlida en forma de rimes que em llangueixen vers rera vers. “ Puedo escribir los versos mas tristes esta noche“ diu Neruda. Les paraules són música quan són escrites per una ploma sensible. “ escribir, por ejemplo: la noche está estrellada …”, i tanco els ulls mentre llegeixo i sento com els versos retronen en l’univers de la meva imaginació que es desperta, “ .. y tiritan, azules, los astros, a lo lejos.”. Els estels tenyits de blau, que és el color dels afanys del poeta, fan pampallugues en la llunyania. Són esquitxos en una tela negra, infinita, inabastable, insondable, silenciosa, que m’envolta i m’abriga. Em sento alliberat del món. És un plaer que s’assembla força a un orgasme, però tocat per la mà suau de la dolcesa sense embriaguesa, i el fregit amable de les paraules que em ressonen a les orelles; són com una brisa lleugera a la cara un dia de calor intensa, o com un bany d’hivern en aigües càlides.

“ En las noches como ésta la tuve entre mis brazos” i somio que la tinc entre els meus braços, que són els del Poeta, i l’abraço amb força, desitjant sentir-la més a prop encara. I m’envaeix una sensació plaent que deu ser el contacte d’uns llavis pintats de sucre que em transporten a un univers de sensacions “ la besé tantas veces bajo el cielo infinito”. Em deixo endur per l’encant de les paraules, i desapareix tot el dolor, tot el rancor i l’aspre amargor de viure la vida en prosa.

“ Puedo escribir los versos más triste esta noche.” Intueixo, amb la destresa pròpia dels experts en sentiments, que s’acosta el moment de la tristesa. La vull defugir, però no puc, i vesso llàgrimes quan es concreta la certesa del desamor. “ Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido” . És com si una agulla o un punxó se’m clavés al mig del cor. Pensar que no la tinc? Un fibló m’estripa en dos l’ànima. Quin dolor més amarg sentir que l’he perduda! I és un dolor que no té el transfons idíl·lic d’un conte d’aquells de princeses somiadores i prínceps desesperats, explicat a la vora del foc, en les fredes nits dels hiverns inacabables.

Quin silenci en el meu univers de fantasia! Creix, el silenci, i l’univers l’aixopluga com una mare embolcalla el fill entre els braços i li ofereix la llet del pit, pseudònim prosaic de l’ambrosia. “ Y el verso cae al alma como al pasto el rocío”. I després no tinc paraules. Perdo els sentits que em lligaven a la vida i m’immergeixo en una bacanal de plaer poètic que em regira els ulls, i l’univers ja no és fosc sinó blanc, d’una puresa virginal. Em fa aclucar les parpelles com ho faria un flaix d’aquells que enceguen i que fan tan de mal i espero que passi l’onada de sensacions.

Els astres que el Poeta feia blavejar es fonen amb la llum blanca com gotes de pintura diluïdes en un vas d’aigua. I acabo d’una tirada la lectura del poema, incapaç de suportar més bellesa en petites glopades:


” La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.

Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mi besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo”

Respiro a fons, sentint com em penetra l’aire per les narius i m’infla els pulmons. Puc notar com, accelerat, el cor escup sang i oxigen per les venes i m’omple de vida que m’aviva el cos. Tremola, el cos, de desig saciat, de plaer consumat, per uns versos de tinta negra sobre pasta de paper emblanquinada. I jo, encara, amb els ulls ferits per les rimes dolces de Neruda, vesso unes llàgrimes que són de desconsol, i no pas d’alegria.

Tanco el llibre. Sento en els palmells el tacte fred de les cobertes. El deixo amb compte al meu costat i em desassossego endut per un record que m’entristeix. Potser sí que hi ha records que fereixen.

Els versos, aquests i d’altres, són com tocar estels amb les puntes dels dits, són com tastar-te a la llum de les estrelles, són com entreveure’t al final d’un camí de tenebres, són allò que no he pogut fer meu per sempre ( encara), com qui no pot abastar la lluna, rodona, perfecta, i no perd l’esperança.

Ara ja saps com em sento amb la poesia. Doncs deixa’m dir-te que els teus ulls color ametllat i el tacte del teu cabell, aquest somriure dolç que esbosses i la teva mirada quan em mira i veig que brilla d’una manera bonica i estranya … aquests, per mi, són els millors versos possibles, i te’ls voldria llegir, si em deixes, a cau d’orella, cada vespre.