Barcelona ( un tros)

Carrers estrets que fan pudor a orins, façanes brutes, cansades, balcons desgastats per anys d’inatencions i pintades anàrquiques a les parets. Gent. Gent que mira. Mirades mores, negres, blanques, mestisses i mirades buides.

Una noia fa un cafè al meu costat i fa veure que no veu que ha vist que l’estava mirant. Se’n va.

El cor em batega fort, molt fort … em penso que explotarà. Ciutat vella, Barcelona, .. què hi faig? Sempre que vago sol per Barcelona m’immergeixo en la lletjor d’aquests carrers podrits, desvalguts, depriments. I no sé com però diria que els trobo bells, a la seva i a la meva manera ( potser perquè no hi visc). Hi vaguen turistes encantats, habitants habituals i venedors de droga que esperen a les cantonades. Xiuxiuegen el nom de les seves verinoses mercaderies als vianants sospitosos de ser-ne consumidors. S’hi toca l’animalitat dels éssers humans que hi passen, hi viuen, hi dormen, hi moren, hi riuen, hi ploren i em sembla bonic ( potser, repeteixo, perquè no hi visc).

Ningú em diu res, excepte una anglesa que em pregunta pel museu Picasso. Li indico el camí del Born i la veig marxar.

Hòstia, el cor em batega encara amb més força i per aquest motiu corro corrents a comprar una llibreta. Per escriure tot això que estic escrivint i que em bull en el cap. Necessito treure-ho, explicar-ho, vomitar-ho. Necessito fer-ho per rellegir-ho i mirar d’entendre-ho més tard. Volto pels carrers buscant un lloc on em venguin una llibreta sense floritures. Només fulls i unes simples cobertes i prou i no en trobo enlloc. Només llibretes d’aquelles d’aparentar, que són tan boniques per fora que el que s’hi escriu a dins perd brillantor ( si és que en tenia). Pel camí em creuo amb sorolls i silencis aclaparadors ( els silencis de la gent) i mirades que sense preguntar-m’ho em pregunten on vaig.

Ningú em parla. Ni tan sols el meu telèfon sona ( m’hauria agradat) o sigui que a contracor, o a cor que vols, estic sol, en aquesta ciutat ( il·luminada per mil records amb nom i cognoms).

Ja tinc la llibreta ( un euro setanta amb descompte inclòs a la planta sisena d’un centre comercial) i escric, com posseït, com excitat, com dut pel poder de l’entorn i vago ( ja ho he dit), vago com un gos enmig del fang, amb el cap baix, pixant en cada cantonada per deixar-hi empremta i olorant, buscant … buscant uns pixats que he extraviat. Però no sóc un gos ni pixo al carrer. Només és un parlar. El que sí és cert és que busco desesperat una cosa que us diré: sentit a tant sentiment.

Em dol viure tanta intensa emoció. Em dol viure els silencis no cercats i no poder escapar de mi mateix perdent-me pels caòtics racons d’aquesta ciutat dins la ciutat. Veieu com em dessagno? Veieu com m’estripo el pit i m’arrenco el cor per fer-lo servir en cada idea que escric? No ho veieu? Doncs ho faig, creieu-me, i ho faig amb desesperació. Si no ho veieu és simplement perquè no en sé més i ja està. Algú em va dir que va llegir alguna cosa d’algú que escrivia amb sentiment i que fa dies que no escriu. És que … costa tant! Perquè en cada paraula, en cada frase, s’hi deixen anys. Qui sap si malgastats.

Prou. És hora de marxar. Hòstia, és hora de marxar.

Quina tarda

Quina tarda, oi, Ingrid?

–          En aquest lloc són perfectes tots els dies. Em sento molt bé, Humphrey.

Aquí sembla que el temps s’aturi, que no existeixi, que tot ( les nostres vides, les nostres pel·lícules, … tot) hagi estat un somni. Breu i agradable, no trobes? Les festes de Hollywood, els crits dels fans, els flaixos de les fotos i aquell aire que teníem de gent que està per sobre de la resta dels mortals.

Tu ho estaves, Humphrey. Me’n recordo dels darrers plans de Casablanca, te’n recordes? Els darrers que vam compartir vull dir. Tu amb la gavardina i aquell barret d’ala ampla, seriós, fent el que el seny i el guió et deia que havíem de fer. L’ombra que t’enfosquia mitja cara i jo, davant teu, mirant-te amb cara d’enamorada, suplicant-te que marxessis amb mi en aquell avió que ens esperava amb els motors engegats. La llum m’il·luminava el rostre i se’m veien reflexos brillants als ulls, les llàgrimes, i … però és igual, jo només era l’Ingrid Bergman. Tu, en Bogart, vas ser Casablanca.

Ja pots comptar. Junts vam ser Casablanca. Sense tu hauria estat una pel·lícula de segona,  d’aquelles de diumenge a la tarda. Però … no parlem més d’aquells temps! Van ser uns anys feliços que formen part del passat. El que compta és l’ara i l’aquí. Has vist quin paisatge?

És preciós. Sembla que visquem en una pel·lícula de les nostres. Fixa’t quina llum … els reflexos del cel tan ple de clarobscurs, els núvols damunt les muntanyes a tocar l’horitzó … les muntanyes … la badia, tan en calma, i aquesta pau.

I aquesta casa colonial, Ingrid? Pots imaginar-te un lloc millor que aquest balcó de columnes blanques, aquesta barana perfecte, baixa, el terra de gres i les dues cadires de vímet que abracen els nostres augustos cossos d’ex-estrelles cinematogràfiques?

Com sempre l’encertes, Humphrey. Però és clar, ja és normal en àngels com nosaltres.

Ni dimonis ni àngels, Ingrid .. recorda que estem al purgatori.

Sí, però … pots imaginar un paradís més meravellós?

No, de cap manera. No és possible que el cel sigui millor. Però creu-me que no mereixem altra cosa. O no ho veus que aquest lloc està fet del material del qual estan fets el somnis de les persones?

Sí. Igual que tu i jo, vols dir, oi? Que estem fets de cel·luloide.

Tres quarts de vuit

Dilluns d’Immaculada. El vespre. D’aquí a poques hores serà demà, i demà serà dia de feina. És, doncs, un dilluns endiumenjat.

L’he passat a casa, tot el dia clos entre les parets de la meva habitació. El contacte amb l’exterior s’ha limitat a un missatge de mòbil i una horeta de xat. El xat m’ha tret de l’atonia d’aquest dia que ( a través de la finestra) es veia gris i que ara té el to aigualit del negre nit de les ciutats. I ara que dic això: les nits de les ciutats són massa taronges, massa clares, massa resplendents. Ahir, o abans d’ahir ( no m’ho feu comptar) vaig veure un cel diferent. El cel de la muntanya, baixant de la collada de Tosses, després d’una nit a Puigcerdà. Veia els estels, incomptables. Eren … no, no m’atrapareu. No us explicaré com era un cel perfecte de nit fosca i diàfana contemplat des de les muntanyes cobertes de neu. És com definir l’amor, com explicar el plaer, com analitzar la bellesa. No ho faré perquè és absurd. Només us diré que Orió feia pampallugues per mi, i que mirant l’univers em vaig adormir al seient del costat, sentint la sonsònia del motor del cotxe, com llunyana, com estranya, com aliena a la realitat. Estava envoltat de silenci, creieu-me, i les sensacions, a vegades, no es poden pagar amb diners.

Algú va dir que els rics paguen pels seus plaers, i que els pobres els tenen gratuïts. I ho deia, em penso, perquè és així. Qui té poc aprèn a valorar tot allò que és immens i que no té preu perquè la vida ho regala: una posta de sol, un paisatge … un amic. Els rics també ho valoren, però d’una manera diferent si són d’aquells que es pensen que el que val la pena és car i escàs. Però estic divagant ara, i la coherència del text se’n ressent.

Per avui m’havia proposat escriure, i en tot el dia no he pogut. He badat, he patit, m’he distret i he pensat i pensat i pensat… com sempre faig. I recordava que … però és igual ara; potser us ho podeu imaginar. El cas és que l’esperit no em donava per escriure perquè tot el que deia em semblava reiteratiu o trist o ensucrat o avorrit o un munt de coses més. Però al vespre, després del xat, se m’ha desvetllat l’ànim i he començat a escriure aquestes ratlles que esteu llegint. I, si us hi fixeu, en cinc minuts que fa que escric no he dit res en concret, però alhora es pot entendre tot.

En fi, no us vull distreure més. Me’n vaig a sopar.