Salt, immigració i xenofòbia

Fa molts dies que estic bastint un article sobre immigració i centrant-lo, sobretot, en el meu poble, Salt (anava a escriure “municipi”, però la trobo una paraula freda quan em refereixo a Salt; i la relació que tinc amb el meu poble és emocional, segurament com la que té molta gent amb el seu, i per això evitaré parlar de municipi). Fa dies que intento bastir un article deia, i no l’he publicat per inseguretat. No perquè no estigués convençut del que deia, sinó perquè el tema és controvertit.

Però ja en tinc prou. En tinc prou perquè ahir vaig llegir a El Punt que l’alcaldessa, Iolanda Pineda, havia manifestat que no està satisfeta de la seguretat al municipi (ella sí que fa servir aquesta paraula, i no vull dir que estimi el poble menys que jo, cosa que no seria certa en absolut), per l’increment de robatoris, destrosses del mobiliari urbà, baralles, ocupacions d’habitatges… i perquè vaig llegir en una altra plana que una jove de 19 anys de Salt ha denunciat que diumenge al vespre la van envoltar un grup de nois de 12 o 13 anys i la van intimidar, perseguir, i amenaçar que la violarien. I en tinc prou perquè fa dies que sento com certs responsables polítics diuen que cal evitar postures xenòfobes com la de l’ajuntament de Vic, que es negava a empadronar immigrants il·legals.

Mirin, sóc de Salt des del mateix dia que vaig néixer. Tota la vida he viscut en un poble amb alts percentatges d’immigració, i no sempre m’ha agradat, sincerament. Però més enllà de les meves mancances humanitàries, que les tinc com tothom (però que qui em coneix sap com intento racionalitzar-les i combatre-les), constato que a Salt hi ha un problema, i que no és de xenofòbia, tot i que si ningú hi fa res (que és just el que hi fan: res) hi degenerarà. El problema de Salt és de marginació social, no racial. El problema de Salt és l’excessiva concentració (es parla d’un 40%) de persones nouvingudes que no tenen res, ni tan sols papers, i que volen poder viure, la qual cosa no és gens criticable. Al contrari, els dignifica com a persones, més enllà dels indesitjables que pugui haver-hi, i hi ha, entre ells. El problema no és si són blancs, negres, grocs o verds… sinó que hi ha hagut irresponsabilitat a l’hora de no haver evitat les altes concentracions de persones sense recursos, no adaptades als més bàsics principis de comportament cívic tal com els entenem en aquesta Europa del benestar en la qual diem que vivim. Europa, des d’una perspectiva social, en alguns carrers de Salt, no existeix. I això és intolerable. I repeteixo: el tema no és que les persones que viuen amuntegades en certs blocs de pisos i carrers del poble siguin africanes, sud-americanes o asiàtiques, sinó que viuen en condicions de marginació, pobresa i en alguns casos d’insalubritat. La culpa no és d’ells, perquè ningú marxa de casa seva perquè sí. El que es juga la vida per anar a l’estranger és per subsistir o intentar viure millor, ell o la seva família. La culpa és dels responsables polítics, del nivell que sigui, que han permès la formació d’aquests guetos (que és en el que s’han convertit moltes zones de Salt).

Fins ara, a Salt, no ha passat cap desgràcia remarcable. Però passarà si no posen remei a la situació, perquè el dia que uns quants vailets com aquests dels que parlàvem violin efectivament a una noia, la comprensible ràbia degenerarà en absurda xenofòbia i les conseqüències poden ser realment greus.

Les mesures que volia instaurar Vic són un crit d’alerta d’una administració que no té eines per gestionar un problema real que pateixen, o que perceben com a real. I què han fet? El mateix que faria tothom que se sent amenaçat: agafar l’única arma que té a l’abast i defensar-se. El que volia fer Vic no està bé (estic segur que ells mateixos ho pensen), i, per tant, segurament està bé no deixar-los-ho fer, però alhora que se’ls prohibeix negar l’empadronament als il·legals, s’hauria de reflexionar quina raó o circumstància els ha portat a voler prendre aquesta mesura, i aportar solucions reals, no paraules buides que només intenten mantenir vots i anar tirant.

La gent no vol anar tirant, senyors que manen. La gent ha treballat durant generacions per tenir els nivells de benestar que tenim ara. I vol mantenir-los, o més aviat augmentar-los. I en certs llocs, com ara a Salt, la sensació de benestar, la seguretat, el civisme, són molt pitjors que fa uns anys. Personalment, fins al punt que em fa por deixar que els meus fills juguin al carrer amb mainada que no conec, encara que jo hi sigui a prop, fins saber “de quin pal van”. M’agrada que els meus fills tinguin companys de classe d’altres races, que aprenguin que en aquest món hi ha cultures diferents, llengües diferents, costums i persones diferents… els enriqueix, penso jo. Però no m’agrada que visquin envoltats de marginalitat, i que la seva identificació amb el poble estigui condicionada per aquest fet. A aquest pas, per ells, Salt serà només el municipi on va néixer el seu pare. De poble, no en tindran.

Els Jocs Olímpics de l’hereu Hereu

Fa més de dos mil anys Sun Tzu va escriure que no s’ha de començar cap batalla si no s’està gairebé segur de guanyar-la i si no s’està preparat, organitzat, a punt i en situació avantatjosa (L’art de la guerra).

L’alcalde de Barcelona, o no ha llegit a Sun Tzu, o no se’l creu, o considera que la seva guerra no és obtenir els Jocs Olímpics d’hivern per la ciutat comtal, sinó sortir reelegit com a alcalde. Perquè està clar que la iniciativa de proposar Barcelona com a organitzadora dels jocs d’hivern del 2022 neix viciada per la manca de previsió, coordinació i unitat d’actuació de totes les institucions i persones que hauran de fer-la possible. Ningú no en sabia res. Lamentable. Les coses, fetes així, estan abocades al més estrepitós fracàs.

Almenys, hauria estat un detall que hagués fet pinya amb les necessàries seus o subseus on s’haurien de desenvolupar les proves. Perquè si des dels Pirineus opinen que ells no estan per la feina (pel moment, per la forma… pel que sigui)… tururut candidatura. I el senyor Hereu quedarà ben retratat perquè només li quedarà l’opció de fer l’eslàlom gegant a la baixada de Montjuïc, i el bobsleigh al Tibidabo. I que ell quedi retratat, doncs ja li està bé, perquè s’ho ha buscat. El que passa és que, com a representant polític de la ciutat comtal, compromet el bon nom de la ciutat en una batalla que ara mateix, de la forma com s’ha fet, sembla més seva que compartida, i més perduda que guanyada.

La idea del (espero) ben intencionat alcalde és fer la inauguració i el repartiment de medalles a la capital, i desenvolupar totes les proves (menys tres d’indoor) en diferents zones dels Pirineus. És a dir: aneu a jugar al pati i llavors veniu a casa a rebre els manyacs. Jo proposo, lidero i protagonitzo… i vosaltres a tot em dieu que sí.

És una proposta plena d’aquell regust de centralisme xava al qual alguns responsables polítics no saben o no volen renunciar. Fa pensar en allò de “la crosta”, però més que nacionalista en una crosta centralista.

Tant de bo poguéssim organitzar uns Jocs Olímpics d’hivern algun dia, però hauríem de fer les coses com se suposa que les fem els catalans: ben fetes i ben treballades. Que sigui un projecte de ciutat, i alhora, en tant que capital de Catalunya, un projecte de país. Un projecte comú que pugui comptar amb l’entusiasme de tothom. I sobretot que no sembli un acte desesperat d’una persona que té por de perdre la poltrona.

Hereu es mostra decidit a fer honor al seu cognom i ser l’hereu de Maragall en tots els àmbits possibles, per bé i per mal. Ho ha estat en l’alcaldia, vol ser-ho en el “somni olímpic”, i amb tal ambició no s’està d’imitar-lo deixant-nos anar, de tant en tant, una “maragallada” ben genuïna.