Tres minuts de la teva vida per dir-te …

Escolto Tom Waits i retorno al passat. A un passat no massa llunyà; tot just uns mesos però que semblen anys. En aquest retorn estic assegut en el mateix lloc, davant de l’ordinador, inventant l’Alba i la seva vida; escrivint un llibre. Sis hores al dia perfilant la vida d’aquesta dona, castigant-la, premiant-la, i sempre donant-li el benefici de la tendresa i la calma i una vida trasbalsada però digna.

En Waits canta ” Waltzing Matilda” amb la seva veu esquerdada. I retorno als carrers de París de la mà de l’Alba, a Londres, a Cadaqués i a altres llocs del seu món i la seva vida. En realitat, la meva. Però, sobretot, entro al seu cor.

Matins de maig assegut davant de l’ordinador, deixant-hi la sang i afilant la intuïció al servei d’una feina intensa i agradable. Acabava esgotat, com si hagués escrit físicament, com si cada invent o perversió de la meva ment em costés un esforç extenuant. I, sabeu què? Que la resta m’és igual. El plaer més gran, el gran regal, no serà mai veure’l publicat, si és que mai ho ha de ser. El plaer és descarnar-se per dins, gratar la pell del cor per fer-ne saltar les crostes dels records i dels sentiments. Vestir-los de mentida, però sense mentir mai; donar-los forma, però sense manipular ( l’Alba, d’alguna manera, s’ha creat a si mateixa, jo només ho he narrat). Estimo l’Alba pel que m’ha regalat, i l’esforç d’inventar-la no va ser tal.

Waits continua cantant: ” The piano has been drinking” ( brutal), ” A good man is hard to find” ( en conec uns quants que ara riurien), ” Downtown train”, ” Martha”, ” Sea of love”, ” Ol’55″, ” I’m still here” … i tantes més.

Revisc tots aquells moments escoltant en Tom. Per mi, ell i l’Alba són les dues cares d’una mateixa realitat, i tots dos molt importants. Deu ser una d’aquelles estranyes associacions que a vegades ens fa el cap.

Continuo escoltant … i pensant … i escrivint … i somiant. Si pogués … en fi; fins aviat.

Klimt

Bec te, i tinc la tassa fumejant i el filtre al costat. És una tassa blanca amb un dibuix. I per la part de dins, a tocar la vora, onze lletres negres que diuen ” Gustav Klimt”. I el dibuix ( dir-ne dibuix és insultar-ne l’essència, la força, el sentiment) és ” El petó”. La nansa és blanca, de porcellana, fina i delicada, com una orella amb el lòbul enganxat.

Hi ha silenci a casa. L’aroma del te m’encalma els sentits, i el gust, subtilment amarg ( endolcit només amb un polsim de sucre), m’ajuda a no perdre el contacte amb la realitat. Tanmateix, hi ha una certa abstracció. Els meus problemes són presents, no es fonen, però gaudeixo d’un breu respir. El necessitava.

El te és vermell, com la passió, com els llavis de la dona pintada per Klimt, besada a la galta. Vermell com són rosats els seus pòmuls, que contrasten amb la bella pal·lidesa de la seva pell. Té els ulls tancats i sent. Sent la intensitat del petó i tomba el cap en una postura impossible però tremendament suggerent. El seu gest regalima tendresa, vessa plaer, destil·la sensualitat. I l’home, de pell fosca i racial, l’abraça amb convicció però, alhora, delicadesa. La subjecta per darrera, entre l’espatlla i el coll. Amb l’altra mà li aguanta la cara, amb més suavitat que fermesa, i ella posa la mà damunt la d’ell. L’altre braç li té posat damunt del coll. Està agenollada, es distingeix el seu vestit virolat de recargols daurats, verds, blaus i vermells, i el perfil del seu cos, ben dibuixat. L’home vesteix també de daurats, amb pedaços i retalls negres o blancs, i es fonen les formes i els colors i les textures i costa endevinar on comença un i acaba l’altre. S’estan damunt un llit de flors ple de grocs, liles i verds i en baixen fils daurats com branques àuriques d’un desmai. El fons és marró, espurnejat també d’ors, vell, sobri, respectuós amb la intimitat del petó ( món de sobris sentiments, de sensuals amors carnals: un petó. Simplement un petó, però el més gran petó que he vist representat). Si pogués, te’l regalaria.

Per cert, el te també és molt bo.

Gaza

Amb aquests homes morts, el món serà un lloc millor? Perquè el noi que plora no sembla disposat a passar pàgina, a analitzar objectivament la situació, a acceptar amb resignació la mort d’aquest amic, germà, cosí, conegut, … el que sigui. Mort el gos s’acabarà la ràbia? O encara n’engendrarà més?

Fan repugnància els assassins que s’autoimmolen enmig d’un mercat en nom d’Alà, fa repugnància qui promet el paradís a aquest pobre desgraciat. Fa repugnància l’israelita que ordena l’atac indiscriminat contra una universitat de Gaza i que autoritza el bombardeig de barris, pobles i poblats de la franja palestina. Fa repugnància l’americà que valora amb balances diferents les bestieses que cometen uns i altres. Fa repugnància l’europeu que segueix com un gos els dictats de Washington i no s’atreveix a aixecar massa la veu. I fa repugnància l’ONU per la seva inoperància, per la seva inutilitat, per la seva feblesa i pel seu servilisme als interessos dels poderosos. Què faran? Una resolució reclamant seny i prudència? Com deia Largo Caballero, això és com prendre una aspirina per curar una apendicitis.

Com a espècie, hem fabricat el món que ens mereixem, i a vegades és repugnant.