Amb aquests homes morts, el món serà un lloc millor? Perquè el noi que plora no sembla disposat a passar pàgina, a analitzar objectivament la situació, a acceptar amb resignació la mort d’aquest amic, germà, cosí, conegut, … el que sigui. Mort el gos s’acabarà la ràbia? O encara n’engendrarà més?

Fan repugnància els assassins que s’autoimmolen enmig d’un mercat en nom d’Alà, fa repugnància qui promet el paradís a aquest pobre desgraciat. Fa repugnància l’israelita que ordena l’atac indiscriminat contra una universitat de Gaza i que autoritza el bombardeig de barris, pobles i poblats de la franja palestina. Fa repugnància l’americà que valora amb balances diferents les bestieses que cometen uns i altres. Fa repugnància l’europeu que segueix com un gos els dictats de Washington i no s’atreveix a aixecar massa la veu. I fa repugnància l’ONU per la seva inoperància, per la seva inutilitat, per la seva feblesa i pel seu servilisme als interessos dels poderosos. Què faran? Una resolució reclamant seny i prudència? Com deia Largo Caballero, això és com prendre una aspirina per curar una apendicitis.

Com a espècie, hem fabricat el món que ens mereixem, i a vegades és repugnant.

És clar que els catalans ens passem de tous. Sempre acceptem les limitacions que ens imposen des de Madrid amb un què-hi-farem humiliant. Un exemple n’és l’Estatut. Es va fer un esborrany i se’ns va dir que no s’hi admetrien retallades de cap mena, però al final ens el van escapçar per totes bandes. Els partits catalans van considerar que ens convenia acceptar-lo perquè, tot i no ser el que volíem, seria un gran Estatut. I així ho vam fer; el vam acceptar. Ara, però, toca concretar el finançament, i es veu que la proposta del govern estatal no arriba als mínims exigibles. Torna a tocar negociar, però és clar, partirem del que diu l’Estatut retallat, la qual cosa implicarà més concessions respecte a l’esborrany. Mentrestant, en Solbes i companyia deuen esperar la decisió del Constitucional sobre la legalitat del text, a veure si els fan la feina bruta i s’estalvien de tornar-lo a escurçar ells mateixos. Això sí, faci qui ho faci, ho faran, i amb un somriure, i donant-nos copets a l’esquena. I nosaltres farem com sempre: celebrarem amb cava el gran acord obtingut, direm que és el millor dels acords possibles i tothom s’atribuirà el mèrit. Al final ni l’Estatut ni el finançament s’assemblaran en res als que volíem els catalans. Per què som tan pusil·lànimes? No es tracta d’anar a cops de puny, però tampoc cal deixar-se trepitjar amb tanta alegria. Hauríem de treure pit i exigir el que és nostre per justícia. I si no els agrada que s’hi posin fulles.

Ara que han passat els congressos dels principals partits catalans, seria un bon moment per dir-los, a tots plegats, que cansen molt. Els de Convergència han tornat amb la cançoneta de la fusió amb Unió, que és la manera subtil que tenen de dir que els volen absorbir i així no empiparan més. Els del PP fan veure que són democràtics per triar el líder “regional”, i intenten convèncer-nos que els dos candidats que van retirar-se abans d’hora ho van fer per pròpia voluntat. Deguem fer cara de burros. Els d’ERC han desenvolupat unes eleccions internes aparentment impecables, però les baralles prèvies entre dos dels dirigents semblaven estirades de cabells entre adolescents àvids de liderar la colla i no la confrontació d’idees entre responsables polítics. Intenten fer la impressió que són una opció política madura i responsable i no resulten creïbles. I els del PSC asseguren que volen ser la referència del catalanisme, però no volen formar grup propi a Madrid, de moment. El president Montilla s’excusa dient que quan calgui defensar Catalunya ja faran sentir la seva veu. Potser que es desperti; sempre ha calgut defensar-la, i sense subordinacions. Prometien fets i no paraules, i de moment tot són paraules i, de fets, ben pocs. El que fan és nedar i guardar la roba, i aquesta no és una actitud ni honesta ni valenta.

Els polítics del nostre país, a base de mentides i mitges veritats, aconsegueixen provocar moltes sensacions, però de confiança, no n’inspiren gens.

S’acaba l’agost. Per molta gent significa el final de les vacances i el retorn a la rutina de llevar-se i corre cap a la feina, sortir-ne i anar de bòlit enfeinats amb els nens, amb la casa, solucionant tediosos temes varis o el que sigui fins que, ja de nit, destrossats, poden estirar-se al sofà i se n’adonen que han d’anar a dormir perquè de seguida serem l’endemà, que serà un dia exactament igual de gris i trist. Se senten buits i no troben sentit a la seva monòtona existència. Per això, hi ha qui viu les vacances com si fossin un oasi enmig del desert que els semblen les seves vides. Molts es conformen amb anar tirant, i fixen la vista en el següent període de vacances i miren de no fixar-se en el present perquè es neguitegen. Canviar de vida els fa por, o els sembla que seria admetre que han errat el camí o que han fracassat. No encaren la realitat i l’amaguen darrera cortines de fum diverses, com ara la il·lusió per un cotxe nou o una nova casa o comprar roba o aparells electrònics. Sovint no són necessitats, sinó excuses per tapar insatisfaccions, decepcions i dubtes. No se n’adonen que el retorn a la feina és un canvi sobtat d’hàbits, i per tant una bona ocasió per començar a reordenar la nostra vida perquè ens resulti més satisfactòria. Amb una mica de valentia, tenim temps de sobres de ser més feliços i el més important: tenim la oportunitat d’intentar-ho. Què més volem? Només de pensar-hi ja se m’esbossa un somriure. A reveure. Bon setembre.

Quan feia la mili, a un noi li va caure un paquet impressionant perquè va perdre el seu fusell. Val a dir que l’arma va acabar apareixent. No em puc ni imaginar el càstig que s’hauria d’imposar a l’incompetent que ha perdut 190.000 pistoles i fusells d’atac a Iraq. Com es poden perdre tants milers d’armes? Faria riure si no fos que l’armament perdut té un poder destructiu esfereïdor, i que no està dissenyat precisament per fer punteria al pati de casa, sinó per matar gent. I és molt efectiu per aquest propòsit. Si amb cada una d’aquestes armes es matés a deu o onze persones, posem per cas, estaríem parlant de dos milions de morts, a part dels que ja causen uns i altres amb les seves mortíferes joguines … les que no s’han extraviat. Potser tindrem la sort que als nous propietaris se’ls acabarà la munició abans d’hora, a menys que algú, oportunament, en perdi uns quants milers de caixes. Vista la facilitat que mostren els americans per perdre coses imperdibles, no seria tan estrany. Perdonin el cinisme, però a aquest pas potser el que se’ls acabarà és la gent per matar. No només es passegen pel món trepitjant a tothom en nom de la llibertat i la justícia, sinó que a més van regalant fusells d’atac com qui regala pilotes de platja. Al responsable d’aquest despropòsit l’han de tancar de seguida perquè és un incapaç molt perillós, si és veritat que les ha perdudes, o per crims contra la humanitat si és que el que ha perdut és el seny i se les ha venut.

El mateix dia que llegeixo que el pa, els ous i la llet i els seus derivats s’encariran un vint per cent, llegeixo que els guanys de Telefònica fins el mes de juny han crescut un seixanta-sis per cent. I no puc evitar que em vinguin a la memòria els beneficis astronòmics que anuncien cada sis mesos les entitats bancàries. Cada dia s’estrangula més i més les economies familiars. Apugen el preu dels productes alimentaris, de l’aigua, de la llum, del gas, del telèfon, de les hipoteques, de la gasolina, de tot, amb l’excusa de l’augment dels costos de producció o el manteniment dels marges empresarials, i a final de semestre es vanen dels increments de milions d’euros que han aconseguit en els resultats financers. Per què mostren tan poca consideració per les persones que tenen problemes per arribar a final de mes, que cada dia són més? Se’ls en refot que la gent no pugui estalviar i se’n riuen dels que han de fer veritables jocs de mans per cobrir econòmicament les necessitats bàsiques de la família. Només pensen en els seus accionistes i en fer saber a tothom que frueixen d’una gran bonança econòmica. Les persones, en realitat, no els interessem per res. Empresarialment són notícies esplèndides, però quan les llegim ens sentim estafats, i tenim la certesa que no tindran cap repercussió positiva en nosaltres. Quan l’economia va bé no ens en beneficiem mai, i quan va malament ens toca pagar els plats trencats. Aquesta manera que tenen de fer és fastigosa.

La gent és molt sensible als incendis forestals. Una amiga m’explicava que després dels incendis del 2001 al Cap de Creus, va pujar-hi per observar-ne els efectes. Es va trobar una guarda de la reserva natural abraçada a un arbre cremat i vessant llàgrimes desconsoladament. Ens impressionen les flames, les columnes de fum visibles a gran distància, l’olor a fusta cremada i el paisatge desolador i ennegrit que queda després. Cada estiu, a causa de la delictiva actuació d’incendiaris, malintencionats o malalts o totes dues coses, i de la inconscient deixadesa d’alguns insensats, hem de lamentar que se’ns cremin un munt d’hectàrees de massa forestal. Sense pagesos que mantinguin net el sotabosc, s’imposa la necessitat de trobar solucions que previnguin els desastres. No sé a què s’espera per organitzar brigades de neteja dels boscos, per exemple. Ja n’hi ha algunes, però són purament testimonials. Que s’utilitzi als militars, a presos a canvi de beneficis penitenciaris, o que es contractin treballadors. Que s’ho facin com vulguin, però que d’una vegada s’intensifiquin les accions preventives més enllà de les campanyes publicitàries de sensibilització. Cal exigir als polítics que hi facin alguna cosa per responsabilitat, per eficàcia, per presumir de bons gestors o per recaptar vots. Pel que vulguin, però que actuïn i facin el que han de fer, que ja fa massa anys que, en aquest tema, semblen adormits.