És clar que els catalans ens passem de tous. Sempre acceptem les limitacions que ens imposen des de Madrid amb un què-hi-farem humiliant. Un exemple n’és l’Estatut. Es va fer un esborrany i se’ns va dir que no s’hi admetrien retallades de cap mena, però al final ens el van escapçar per totes bandes. Els partits catalans van considerar que ens convenia acceptar-lo perquè, tot i no ser el que volíem, seria un gran Estatut. I així ho vam fer; el vam acceptar. Ara, però, toca concretar el finançament, i es veu que la proposta del govern estatal no arriba als mínims exigibles. Torna a tocar negociar, però és clar, partirem del que diu l’Estatut retallat, la qual cosa implicarà més concessions respecte a l’esborrany. Mentrestant, en Solbes i companyia deuen esperar la decisió del Constitucional sobre la legalitat del text, a veure si els fan la feina bruta i s’estalvien de tornar-lo a escurçar ells mateixos. Això sí, faci qui ho faci, ho faran, i amb un somriure, i donant-nos copets a l’esquena. I nosaltres farem com sempre: celebrarem amb cava el gran acord obtingut, direm que és el millor dels acords possibles i tothom s’atribuirà el mèrit. Al final ni l’Estatut ni el finançament s’assemblaran en res als que volíem els catalans. Per què som tan pusil·lànimes? No es tracta d’anar a cops de puny, però tampoc cal deixar-se trepitjar amb tanta alegria. Hauríem de treure pit i exigir el que és nostre per justícia. I si no els agrada que s’hi posin fulles.