Salt, immigració i xenofòbia

Fa molts dies que estic bastint un article sobre immigració i centrant-lo, sobretot, en el meu poble, Salt (anava a escriure “municipi”, però la trobo una paraula freda quan em refereixo a Salt; i la relació que tinc amb el meu poble és emocional, segurament com la que té molta gent amb el seu, i per això evitaré parlar de municipi). Fa dies que intento bastir un article deia, i no l’he publicat per inseguretat. No perquè no estigués convençut del que deia, sinó perquè el tema és controvertit.

Però ja en tinc prou. En tinc prou perquè ahir vaig llegir a El Punt que l’alcaldessa, Iolanda Pineda, havia manifestat que no està satisfeta de la seguretat al municipi (ella sí que fa servir aquesta paraula, i no vull dir que estimi el poble menys que jo, cosa que no seria certa en absolut), per l’increment de robatoris, destrosses del mobiliari urbà, baralles, ocupacions d’habitatges… i perquè vaig llegir en una altra plana que una jove de 19 anys de Salt ha denunciat que diumenge al vespre la van envoltar un grup de nois de 12 o 13 anys i la van intimidar, perseguir, i amenaçar que la violarien. I en tinc prou perquè fa dies que sento com certs responsables polítics diuen que cal evitar postures xenòfobes com la de l’ajuntament de Vic, que es negava a empadronar immigrants il·legals.

Mirin, sóc de Salt des del mateix dia que vaig néixer. Tota la vida he viscut en un poble amb alts percentatges d’immigració, i no sempre m’ha agradat, sincerament. Però més enllà de les meves mancances humanitàries, que les tinc com tothom (però que qui em coneix sap com intento racionalitzar-les i combatre-les), constato que a Salt hi ha un problema, i que no és de xenofòbia, tot i que si ningú hi fa res (que és just el que hi fan: res) hi degenerarà. El problema de Salt és de marginació social, no racial. El problema de Salt és l’excessiva concentració (es parla d’un 40%) de persones nouvingudes que no tenen res, ni tan sols papers, i que volen poder viure, la qual cosa no és gens criticable. Al contrari, els dignifica com a persones, més enllà dels indesitjables que pugui haver-hi, i hi ha, entre ells. El problema no és si són blancs, negres, grocs o verds… sinó que hi ha hagut irresponsabilitat a l’hora de no haver evitat les altes concentracions de persones sense recursos, no adaptades als més bàsics principis de comportament cívic tal com els entenem en aquesta Europa del benestar en la qual diem que vivim. Europa, des d’una perspectiva social, en alguns carrers de Salt, no existeix. I això és intolerable. I repeteixo: el tema no és que les persones que viuen amuntegades en certs blocs de pisos i carrers del poble siguin africanes, sud-americanes o asiàtiques, sinó que viuen en condicions de marginació, pobresa i en alguns casos d’insalubritat. La culpa no és d’ells, perquè ningú marxa de casa seva perquè sí. El que es juga la vida per anar a l’estranger és per subsistir o intentar viure millor, ell o la seva família. La culpa és dels responsables polítics, del nivell que sigui, que han permès la formació d’aquests guetos (que és en el que s’han convertit moltes zones de Salt).

Fins ara, a Salt, no ha passat cap desgràcia remarcable. Però passarà si no posen remei a la situació, perquè el dia que uns quants vailets com aquests dels que parlàvem violin efectivament a una noia, la comprensible ràbia degenerarà en absurda xenofòbia i les conseqüències poden ser realment greus.

Les mesures que volia instaurar Vic són un crit d’alerta d’una administració que no té eines per gestionar un problema real que pateixen, o que perceben com a real. I què han fet? El mateix que faria tothom que se sent amenaçat: agafar l’única arma que té a l’abast i defensar-se. El que volia fer Vic no està bé (estic segur que ells mateixos ho pensen), i, per tant, segurament està bé no deixar-los-ho fer, però alhora que se’ls prohibeix negar l’empadronament als il·legals, s’hauria de reflexionar quina raó o circumstància els ha portat a voler prendre aquesta mesura, i aportar solucions reals, no paraules buides que només intenten mantenir vots i anar tirant.

La gent no vol anar tirant, senyors que manen. La gent ha treballat durant generacions per tenir els nivells de benestar que tenim ara. I vol mantenir-los, o més aviat augmentar-los. I en certs llocs, com ara a Salt, la sensació de benestar, la seguretat, el civisme, són molt pitjors que fa uns anys. Personalment, fins al punt que em fa por deixar que els meus fills juguin al carrer amb mainada que no conec, encara que jo hi sigui a prop, fins saber “de quin pal van”. M’agrada que els meus fills tinguin companys de classe d’altres races, que aprenguin que en aquest món hi ha cultures diferents, llengües diferents, costums i persones diferents… els enriqueix, penso jo. Però no m’agrada que visquin envoltats de marginalitat, i que la seva identificació amb el poble estigui condicionada per aquest fet. A aquest pas, per ells, Salt serà només el municipi on va néixer el seu pare. De poble, no en tindran.

Els Jocs Olímpics de l’hereu Hereu

Fa més de dos mil anys Sun Tzu va escriure que no s’ha de començar cap batalla si no s’està gairebé segur de guanyar-la i si no s’està preparat, organitzat, a punt i en situació avantatjosa (L’art de la guerra).

L’alcalde de Barcelona, o no ha llegit a Sun Tzu, o no se’l creu, o considera que la seva guerra no és obtenir els Jocs Olímpics d’hivern per la ciutat comtal, sinó sortir reelegit com a alcalde. Perquè està clar que la iniciativa de proposar Barcelona com a organitzadora dels jocs d’hivern del 2022 neix viciada per la manca de previsió, coordinació i unitat d’actuació de totes les institucions i persones que hauran de fer-la possible. Ningú no en sabia res. Lamentable. Les coses, fetes així, estan abocades al més estrepitós fracàs.

Almenys, hauria estat un detall que hagués fet pinya amb les necessàries seus o subseus on s’haurien de desenvolupar les proves. Perquè si des dels Pirineus opinen que ells no estan per la feina (pel moment, per la forma… pel que sigui)… tururut candidatura. I el senyor Hereu quedarà ben retratat perquè només li quedarà l’opció de fer l’eslàlom gegant a la baixada de Montjuïc, i el bobsleigh al Tibidabo. I que ell quedi retratat, doncs ja li està bé, perquè s’ho ha buscat. El que passa és que, com a representant polític de la ciutat comtal, compromet el bon nom de la ciutat en una batalla que ara mateix, de la forma com s’ha fet, sembla més seva que compartida, i més perduda que guanyada.

La idea del (espero) ben intencionat alcalde és fer la inauguració i el repartiment de medalles a la capital, i desenvolupar totes les proves (menys tres d’indoor) en diferents zones dels Pirineus. És a dir: aneu a jugar al pati i llavors veniu a casa a rebre els manyacs. Jo proposo, lidero i protagonitzo… i vosaltres a tot em dieu que sí.

És una proposta plena d’aquell regust de centralisme xava al qual alguns responsables polítics no saben o no volen renunciar. Fa pensar en allò de “la crosta”, però més que nacionalista en una crosta centralista.

Tant de bo poguéssim organitzar uns Jocs Olímpics d’hivern algun dia, però hauríem de fer les coses com se suposa que les fem els catalans: ben fetes i ben treballades. Que sigui un projecte de ciutat, i alhora, en tant que capital de Catalunya, un projecte de país. Un projecte comú que pugui comptar amb l’entusiasme de tothom. I sobretot que no sembli un acte desesperat d’una persona que té por de perdre la poltrona.

Hereu es mostra decidit a fer honor al seu cognom i ser l’hereu de Maragall en tots els àmbits possibles, per bé i per mal. Ho ha estat en l’alcaldia, vol ser-ho en el “somni olímpic”, i amb tal ambició no s’està d’imitar-lo deixant-nos anar, de tant en tant, una “maragallada” ben genuïna.

Actors i compromisos

Llegeixo que Susan Sarandon i Tim Robbins, parella de fet des de feia 23 anys, se separen. No acostumo a afectar-me per les notícies que tenen una tonalitat massa rossa (igual que les que groguegen em provoquen una mena de calfred incòmode i desagradable; deu ser que no m’agraden les notícies de colors), però en el cas dels dos actors nord-americans, m’ha sabut greu.

Acabo d’escriure això i rumio que no estic del tot d’acord amb aquest “sentiment”. Si s’han separat de mutu acord, cosa que es desprèn de la notícia que he llegit, més que penedir-se’n és per admirar-los: han fet ús de la seva llibertat per decidir per quins viaranys ha de transcorre la seva vida. Està molt bé, i punt final. Punt final perquè és la seva intimitat i tindran els seus motius, que desconec de primera mà (cap dels dos m’ha trucat per explicar-me què ha passat, però si algun necessita parlar que compti amb mi… i un traductor, perquè el meu anglès no dóna per a converses amb massa subtileses).

Deia que em sabia greu perquè admiro (respectuosament, en lletra petita; sóc incapaç de sentir una admiració desaforada per cap ésser humà, en tant que entenc que tots som polièdrics, i que els sants només existeixen en la ment dels altres)… admiro, deia, a aquestes dues persones pel seu compromís social i la seva capacitat per pensar i manifestar les seves opinions d’acord amb la seva consciència, en un país en què les persones d’una certa notorietat pública sembla que no obrin la boca si no és amb el vist-i-plau del seu equip d’assessors d’imatge. En certa manera desentonen de la impressió que causa la societat a la qual pertanyen, caracteritzada (generalitzant) pel pensament únic, bimoral i políticament correcte. I no estic dient que sempre estigui d’acord amb ells, naturalment.

N’hi ha uns quants d’aquests actors compromesos. Ara mateix em vénen al cap Martin Sheen, Sean Penn i també Javier Bardem, però n’hi ha molts més, per sort. Alguns, des del meu punt de vista, grans actors. D’altres actors i prou. Però aquesta és una altra qüestió. El realment important és que són conscients, més enllà dels seus interessos professionals, que la popularitat els obliga, íntimament, a expressar les seves idees i els seus principis ètics, polítics, morals i cívics. En aquest aspecte, i deixant de banda les seves respectives imperfeccions humanes, que tenen com tenim tots, i que són una altra qüestió, són persones davant les quals em trauria el barret… si en portés. Sí, senyor.

Toros

Per iniciativa ciutadana, el Parlament debat aquests dies la conveniència de prohibir les curses de toros. D’aquesta iniciativa se n’han fet un ampli ressò a les Espanyes. Alguns han entès que era un altre estirabot dels que volen eliminar tot signe i símbol d’espanyolitat a Catalunya; una altra “catalanada” he sentit a dir a algun tertulià. Ningú ha demanat que prohibeixin ballar sevillanes, posem per cas, un dels tòpics més coneguts i promocionats de l’estat espanyol; no crec que l’argument antiespanyolista tingui una base prou sòlida. D’altres (em penso que són els que ho encerten) ho atribueixen a una sensibilitat pels animals, a fi i efecte que no siguin salvatgement sacrificats a base d’espases, punxons, carreres i marejos. I en aquest sentit moltes persones de tot arreu, catalans i espanyols també, comparteixen el rebuig per aquesta festa de sang.

De ben petit, quan encara faltava molt perquè es prohibís l’entrada a les places de toros als menors de catorze anys, vaig assistir a aquest “espectacle” en moltes ocasions. Vaig veure alguns dels considerats millors toreros del moment, toreros i rejoneadores, i no tinc la sensació que afectés la meva emotivitat veure com els clavaven una espasa d’un metre de llarg per damunt el llom, entre els omòplats, fins a l’empunyadura, que li tallava l’aorta o li foradava els pulmons i li provocava la mort perquè la seva pròpia sang l’afogava. Ni tampoc feria la meva sensibilitat veure com li clavaven banderilles, que no deixen de ser arpons petits amb una punxa grossa com el dit polze d’un adult que queda clavada a l’esquena i va burxant i dessagnant l’animal durant tota la estona que encara dura el sacrifici. Ni em traumatitzava el punxó gruixut com el canell que els clavava el picador, apretant amb tot el pes del seu cos mentre el brau intentava, inútilment, tombar el cavall protegit per a l’ocasió.

No crec tenir traumes per haver vist aquestes coses, però sí conviccions i opinions formades: primera, que és irrellevant si aquell espectacle afectava la meva sensibilitat o no, perquè és evident que al toro, l’animal, sí que li afectava, i la seva afectació implicava una mort lenta i dolorosa. I pel que té d’innecessari sacrificar l’animal d’aquesta manera, ja és raó suficient per prohibir-ho. Segona, la convicció que és un espectacle sàdic que no té res d’artístic. On és l’art? En els moviments xulescos i amanerats dels “artistes”? Si això és art, és de la més baixa categoria imaginable, i no compensa de cap manera el dolor que es provoca a un ésser viu. I tercera: que els arguments a favor d’aquesta activitat són simple retòrica. La realitat és una, i només cal veure-la en els ulls de la bèstia quan jau a terra, esperant, després de tots els suplicis mencionats, que li clavin un ganivet a la nuca que, si l’encerten, li provocarà, ara sí, una mort immediata.

Taxis roses

En breu funcionarà una línia de taxis a Barcelona que seran conduits per dones i en els quals només podran pujar dones. En diuen taxis roses.

Aquesta mena de servei per a la meitat de la població, més o menys (els nens poden pujar-hi amb les seves mares o acompanyants femenines? Fins a quina edat?), ja existeix en unes quantes ciutats del món, i ara sembla ser que Barcelona serà la primera ciutat de l’estat espanyol que en tindrà.

Per què no fan taxis per homosexuals, taxis per negres, taxis pels que tenen els ulls blaus i taxis pels que són vegetarians, posem per cas? Fins a quin extrem estem disposats a arribar a l’hora de desnaturalitzar una cosa tan normal com és que en el món hi ha homes i dones i que els humans som éssers socials que podem i hem de conviure? Tornarem a separar els nens i les nenes a les escoles? Destinarem una vorera del carrer per als homes i una altra per a les dones? No fos cas que algú se sentís incòmode passant pel costat d’una persona de l’altre sexe, com succeïa en alguns països, no fa tants anys, amb qüestions racials.

Tindran mercat aquests taxis? Potser sí, i emprendre nous negocis amb possibilitats d’èxit és del tot lloable des d’un punt de vista empresarial i també social, però no ho és si suposa una discriminació d’un sector de la població, el que sigui.

Fer taxis roses i argumentar que va destinat a totes aquelles dones que no se senten còmodes en un vehicle que condueixi un home, és un insult i una discriminació, i també una falta de respecte. Fa la sensació que tractin als taxistes d’assetjadors i de poca professionalitat, i és criminalitzar indiscriminadament a tots aquells que tenen la “desgràcia” de ser homes.

A veure si tots plegats ens fem menys masclistes i feministes, i més persones. Ja està bé que tinguem la pell fina amb les injustícies, però no per crear-ne de noves.

Una bona notícia

No sovintegen prou les bones notícies, però de tant en tant n’hi ha que fan respirar alleugerit. M’ha agradat llegir que “el Tribunal Constitucional de Rússia prohibeix definitivament la pena de mort“. Després d’una moratòria de 13 anys, i un any abans que venci, el Tribunal Constitucional d’aquell país ha fet un pas cap al futur i el sentit comú.
És d’aquelles notícies que em fan pensar que el món és millor avui que ahir. Ja ho sé: sóc un somiatruites i un idealista que es pensa que un granet de sorra omplirà la platja de la concòrdia entre els éssers humans i blablabla… No, no ho sóc. No m’enganyo gens. El món continua amb massa tumors malignes com per pensar que ja ens en sortim. En realitat, estem tan fotuts que no sé si el baix nivell moral i ètic de la nostra espècie fa llàstima o fàstic.
Però tot i així la notícia és per saltar d’alegria, almenys els que pensem, sentim, que la pena de mort ens deshumanitza i ens… anava a dir que ens acosta als animals, però no. La pena de mort és un acte fanàtic i inconscient pel qual fa falta ser racionalment irracional (i perdó pel looping semàntic sense xarxa), els animals no són així. Nosaltres sí, i per això estem com estem.

Incívics, imbècils i “tontos”

No porto bé la convivència amb els incívics. No la porto gens bé. De fet, és evident, de tant en tant tots cometem errors en el terreny del respecte vers els nostres conciutadans, els animals, el medi ambient,… vers el que sigui. I no s’ha de ser intolerant amb els errors aliens, igual com normalment no en som amb els propis. Els incívics que desborden la meva capacitat de contenció són els reincidents i incorregibles, aquells que perseveren amb fastigosa i arrogant indiferència en les seves conductes egoistes i descerebrades per molt que se’ls avisi o es faci notar el component incívic dels seus actes.

A uns cinquanta metres de casa meva hi ha una plaça amb una font al bell mig i quatre bancs al voltant. És una plaça que molts matins fa autèntic fàstic. Plena de cigarretes, peles de pipes, pistatxos, llaunes, bosses i altres “regals” que deixen els impresentables que hi aboquen el que sigui com si ho fessin dins un contenidor. A l’estiu, gairebé per tradició, s’estan fins a hores intempestives xerrant a la plaça, cridant com posseïts, com si entre la boca d’un i l’orella de l’altre, en lloc de dos pams, hi haguessin dos quilòmetres.

Diumenge passat estava a la plaça jugant a pilota amb el meu fill de quatre anys. Un nano, després d’estar malgastant l’aigua de la font durant una bona estona, s’hi va pixar a dins. No vaig poder reprimir-me i li vaig fotre crits. Em va mirar, va riure, i va continuar amb la seva activitat miccionadora fins que va quedar ben satisfet. Al cap de deu minuts es va apropar a la font un individu amb una garrafa de plàstic i una caixa de cartró d’aquelles de detergent. Va començar a omplir la garrafa i quan la va tenir plena la va buidar, sense més ni més, i la va llençar a terra, sota uns arbustos que envolten la font. Llavors va començar a omplir la caixa de cartró. Un cop omplerta la va aixecar i, lògicament, el fons de cartró va cedir i tota l’aigua va caure pel desaigüe. Va agafar el cartró mig desfet i també el va llençar cap els arbustos. Tenia una paperera a deu metres. No vaig poder més i li vaig recriminar la seva acció. Va riure, va agafar el cartró i em va dir adéu. La garrafa la va deixar on l’havia tirada.

Al cap de cinc minuts vaig marxar de la plaça i tot tombant la cantonada una bici que circulava per la vorera de poc que no m’enganxa. El personatge de la bici va exclamar “Perdó!” però va continuar camí sense ni tan sols girar-se. En una zona pseudoajardinada en la qual hi ha un cartell que avisa que és una zona de jocs infantils i que els animals no hi poden entrar, un gos deslligat i sense morrió va abraonar-se cap al meu fill, probablement amb la única intenció de jugar. El cas és que el nano es va endur un espant terrible. El propietari va dir “Tranquil, no fa res” amb un gran i amable somriure dibuixat a la cara. Quan li vaig indicar que en aquell lloc estava explícitament prohibida la presència de gossos, molest va grunyir entre dents, tal com podria fer el seu animal de companyia, i va marxar. El gos, al cap de quinze metres, es va parar per fer un pipí al pal d’un fanal mentre l’amo l’esperava fent les darreres calades a una cigarreta, la burilla de la qual va tirar a terra abans de continuar camí.

Arribo a casa i em truquen de Jazztel (aquesta vegada eren aquests, però també ho han fet altres companyies). Sense deixar-me parlar m’ofereixen un contracte meravellós que acabarà amb tots els problemes (problemes que no sabia que tenia) que em causa la companyia telefònica actual. Quan li vaig poder dir que no m’interessava em va dir imbècil. Bé, de fet no em va dir “imbècil” textualment. Les seves paraules concretes van ser: “Així que no li interessa estalviar-se diners i millorar el servei?”. Això, a casa meva, és dir imbècil a la cara. No vaig tenir ni ganes de dir-li què pensava d’ell, de la seva companyia i de l’inepte que li havia ensenyat aquestes nefastes tècniques comercials, que tant s’usen darrerament, i vaig penjar.

Només em faltava veure un anunci de Media Markt, que amb el seu famós eslògan “Jo no sóc tonto!“, tracta de tonto a tot el que no compra a la seva botiga. Tontos som de suportar-ho.

Una Església cada vegada menys nostra

És evident que l’Església hi creu en el divorci, almenys pel que fa a la seva relació amb la societat civil. Cada dia s’aparta més i més de la realitat social, es tornen més intolerants i pretenen imposar la seva visió del món … un món que ja no existeix.

En el Punt del dia 3 de novembre es diu que “El Bisbat de Girona prohibeix que se cedeixin els locals parroquials per fer-hi les consultes populars”. L’article explica que el Bisbe de Girona ha fet arribar als rectors de la diòcesi un escrit prohibint l’ús dels centres parroquials per a celebrar les reunions de les plataformes que volen endegar consultes sobre la independència. La raó que donen és que “no s’ajusten a la legislació vigent”. Una excusa com una altra, perquè no els fa res rebel·lar-se contra la “legislació vigent” quan s’ha legislat sobre avortament o divorci.

Cal admetre, se sigui cristià practicant o no, que l’Església ha estat molt important en i per al nostre país. Entre les parets de les seves “cases” s’ha fet molta feina per a la supervivència de Catalunya i la seva cultura. Algunes vegades l’han feta els propis religiosos, amb grans i remarcables defensors i lluitadors de la identitat catalana entre els seus integrants; d’altres vegades era la gent del carrer, els seglars, que han trobat en les parròquies, monestirs,… espais on poder parlar, discutir, pactar, raonar i enraonar sobre temes que interessaven i preocupaven. Ja fos per fer d’aixopluc als grups escoltes, per fer debats sobre temes com la immigració o les drogues o per a constituir partits polítics a Montserrat… per moltes activitats socials, no sempre religioses, s’han usat els béns immobles de l’Església.

Fa temps que la societat, la catalana i la de tot el món, en diverses formes i per diverses qüestions, reclama als alts comandaments eclesiàstics (alguns amb indissimulades ganes d’ascendir en la jerarquia) una relació igualitària, basada en el respecte, la comunicació, la col·laboració i en la que cada part representi el seu paper i aporti el millor de si mateixa. I ara, negant-se a cedir locals per fer actes absolutament cívics i democràtics (molt més que les postures dels que ens deneguen aquest dret), fan un altre flac favor al lideratge social que pretenen ostentar. Ells mateixos. Amb ells o sense ells la societat seguirà el seu camí, per molt que aquest camí, a hores d’ara, “no s’ajusti a la legislació vigent”.

Gaza

Amb aquests homes morts, el món serà un lloc millor? Perquè el noi que plora no sembla disposat a passar pàgina, a analitzar objectivament la situació, a acceptar amb resignació la mort d’aquest amic, germà, cosí, conegut, … el que sigui. Mort el gos s’acabarà la ràbia? O encara n’engendrarà més?

Fan repugnància els assassins que s’autoimmolen enmig d’un mercat en nom d’Alà, fa repugnància qui promet el paradís a aquest pobre desgraciat. Fa repugnància l’israelita que ordena l’atac indiscriminat contra una universitat de Gaza i que autoritza el bombardeig de barris, pobles i poblats de la franja palestina. Fa repugnància l’americà que valora amb balances diferents les bestieses que cometen uns i altres. Fa repugnància l’europeu que segueix com un gos els dictats de Washington i no s’atreveix a aixecar massa la veu. I fa repugnància l’ONU per la seva inoperància, per la seva inutilitat, per la seva feblesa i pel seu servilisme als interessos dels poderosos. Què faran? Una resolució reclamant seny i prudència? Com deia Largo Caballero, això és com prendre una aspirina per curar una apendicitis.

Com a espècie, hem fabricat el món que ens mereixem, i a vegades és repugnant.

Estatut … més o menys

És clar que els catalans ens passem de tous. Sempre acceptem les limitacions que ens imposen des de Madrid amb un què-hi-farem humiliant. Un exemple n’és l’Estatut. Es va fer un esborrany i se’ns va dir que no s’hi admetrien retallades de cap mena, però al final ens el van escapçar per totes bandes. Els partits catalans van considerar que ens convenia acceptar-lo perquè, tot i no ser el que volíem, seria un gran Estatut. I així ho vam fer; el vam acceptar. Ara, però, toca concretar el finançament, i es veu que la proposta del govern estatal no arriba als mínims exigibles. Torna a tocar negociar, però és clar, partirem del que diu l’Estatut retallat, la qual cosa implicarà més concessions respecte a l’esborrany. Mentrestant, en Solbes i companyia deuen esperar la decisió del Constitucional sobre la legalitat del text, a veure si els fan la feina bruta i s’estalvien de tornar-lo a escurçar ells mateixos. Això sí, faci qui ho faci, ho faran, i amb un somriure, i donant-nos copets a l’esquena. I nosaltres farem com sempre: celebrarem amb cava el gran acord obtingut, direm que és el millor dels acords possibles i tothom s’atribuirà el mèrit. Al final ni l’Estatut ni el finançament s’assemblaran en res als que volíem els catalans. Per què som tan pusil·lànimes? No es tracta d’anar a cops de puny, però tampoc cal deixar-se trepitjar amb tanta alegria. Hauríem de treure pit i exigir el que és nostre per justícia. I si no els agrada que s’hi posin fulles.

Els polítics o l’art d’aparentar

Ara que han passat els congressos dels principals partits catalans, seria un bon moment per dir-los, a tots plegats, que cansen molt. Els de Convergència han tornat amb la cançoneta de la fusió amb Unió, que és la manera subtil que tenen de dir que els volen absorbir i així no empiparan més. Els del PP fan veure que són democràtics per triar el líder “regional”, i intenten convèncer-nos que els dos candidats que van retirar-se abans d’hora ho van fer per pròpia voluntat. Deguem fer cara de burros. Els d’ERC han desenvolupat unes eleccions internes aparentment impecables, però les baralles prèvies entre dos dels dirigents semblaven estirades de cabells entre adolescents àvids de liderar la colla i no la confrontació d’idees entre responsables polítics. Intenten fer la impressió que són una opció política madura i responsable i no resulten creïbles. I els del PSC asseguren que volen ser la referència del catalanisme, però no volen formar grup propi a Madrid, de moment. El president Montilla s’excusa dient que quan calgui defensar Catalunya ja faran sentir la seva veu. Potser que es desperti; sempre ha calgut defensar-la, i sense subordinacions. Prometien fets i no paraules, i de moment tot són paraules i, de fets, ben pocs. El que fan és nedar i guardar la roba, i aquesta no és una actitud ni honesta ni valenta.

Els polítics del nostre país, a base de mentides i mitges veritats, aconsegueixen provocar moltes sensacions, però de confiança, no n’inspiren gens.

Com ànimes en pena

S’acaba l’agost. Per molta gent significa el final de les vacances i el retorn a la rutina de llevar-se i corre cap a la feina, sortir-ne i anar de bòlit enfeinats amb els nens, amb la casa, solucionant tediosos temes varis o el que sigui fins que, ja de nit, destrossats, poden estirar-se al sofà i se n’adonen que han d’anar a dormir perquè de seguida serem l’endemà, que serà un dia exactament igual de gris i trist. Se senten buits i no troben sentit a la seva monòtona existència. Per això, hi ha qui viu les vacances com si fossin un oasi enmig del desert que els semblen les seves vides. Molts es conformen amb anar tirant, i fixen la vista en el següent període de vacances i miren de no fixar-se en el present perquè es neguitegen. Canviar de vida els fa por, o els sembla que seria admetre que han errat el camí o que han fracassat. No encaren la realitat i l’amaguen darrera cortines de fum diverses, com ara la il·lusió per un cotxe nou o una nova casa o comprar roba o aparells electrònics. Sovint no són necessitats, sinó excuses per tapar insatisfaccions, decepcions i dubtes. No se n’adonen que el retorn a la feina és un canvi sobtat d’hàbits, i per tant una bona ocasió per començar a reordenar la nostra vida perquè ens resulti més satisfactòria. Amb una mica de valentia, tenim temps de sobres de ser més feliços i el més important: tenim la oportunitat d’intentar-ho. Què més volem? Només de pensar-hi ja se m’esbossa un somriure. A reveure. Bon setembre.

190.000 armes

Quan feia la mili, a un noi li va caure un paquet impressionant perquè va perdre el seu fusell. Val a dir que l’arma va acabar apareixent. No em puc ni imaginar el càstig que s’hauria d’imposar a l’incompetent que ha perdut 190.000 pistoles i fusells d’atac a Iraq. Com es poden perdre tants milers d’armes? Faria riure si no fos que l’armament perdut té un poder destructiu esfereïdor, i que no està dissenyat precisament per fer punteria al pati de casa, sinó per matar gent. I és molt efectiu per aquest propòsit. Si amb cada una d’aquestes armes es matés a deu o onze persones, posem per cas, estaríem parlant de dos milions de morts, a part dels que ja causen uns i altres amb les seves mortíferes joguines … les que no s’han extraviat. Potser tindrem la sort que als nous propietaris se’ls acabarà la munició abans d’hora, a menys que algú, oportunament, en perdi uns quants milers de caixes. Vista la facilitat que mostren els americans per perdre coses imperdibles, no seria tan estrany. Perdonin el cinisme, però a aquest pas potser el que se’ls acabarà és la gent per matar. No només es passegen pel món trepitjant a tothom en nom de la llibertat i la justícia, sinó que a més van regalant fusells d’atac com qui regala pilotes de platja. Al responsable d’aquest despropòsit l’han de tancar de seguida perquè és un incapaç molt perillós, si és veritat que les ha perdudes, o per crims contra la humanitat si és que el que ha perdut és el seny i se les ha venut.

Beneficis i perjudicats

El mateix dia que llegeixo que el pa, els ous i la llet i els seus derivats s’encariran un vint per cent, llegeixo que els guanys de Telefònica fins el mes de juny han crescut un seixanta-sis per cent. I no puc evitar que em vinguin a la memòria els beneficis astronòmics que anuncien cada sis mesos les entitats bancàries. Cada dia s’estrangula més i més les economies familiars. Apugen el preu dels productes alimentaris, de l’aigua, de la llum, del gas, del telèfon, de les hipoteques, de la gasolina, de tot, amb l’excusa de l’augment dels costos de producció o el manteniment dels marges empresarials, i a final de semestre es vanen dels increments de milions d’euros que han aconseguit en els resultats financers. Per què mostren tan poca consideració per les persones que tenen problemes per arribar a final de mes, que cada dia són més? Se’ls en refot que la gent no pugui estalviar i se’n riuen dels que han de fer veritables jocs de mans per cobrir econòmicament les necessitats bàsiques de la família. Només pensen en els seus accionistes i en fer saber a tothom que frueixen d’una gran bonança econòmica. Les persones, en realitat, no els interessem per res. Empresarialment són notícies esplèndides, però quan les llegim ens sentim estafats, i tenim la certesa que no tindran cap repercussió positiva en nosaltres. Quan l’economia va bé no ens en beneficiem mai, i quan va malament ens toca pagar els plats trencats. Aquesta manera que tenen de fer és fastigosa.

Incendis

La gent és molt sensible als incendis forestals. Una amiga m’explicava que després dels incendis del 2001 al Cap de Creus, va pujar-hi per observar-ne els efectes. Es va trobar una guarda de la reserva natural abraçada a un arbre cremat i vessant llàgrimes desconsoladament. Ens impressionen les flames, les columnes de fum visibles a gran distància, l’olor a fusta cremada i el paisatge desolador i ennegrit que queda després. Cada estiu, a causa de la delictiva actuació d’incendiaris, malintencionats o malalts o totes dues coses, i de la inconscient deixadesa d’alguns insensats, hem de lamentar que se’ns cremin un munt d’hectàrees de massa forestal. Sense pagesos que mantinguin net el sotabosc, s’imposa la necessitat de trobar solucions que previnguin els desastres. No sé a què s’espera per organitzar brigades de neteja dels boscos, per exemple. Ja n’hi ha algunes, però són purament testimonials. Que s’utilitzi als militars, a presos a canvi de beneficis penitenciaris, o que es contractin treballadors. Que s’ho facin com vulguin, però que d’una vegada s’intensifiquin les accions preventives més enllà de les campanyes publicitàries de sensibilització. Cal exigir als polítics que hi facin alguna cosa per responsabilitat, per eficàcia, per presumir de bons gestors o per recaptar vots. Pel que vulguin, però que actuïn i facin el que han de fer, que ja fa massa anys que, en aquest tema, semblen adormits.