Sovint se sent a parlar de les guerres amb una superficialitat i una inconsciència lamentables. Sobretot quan la persona que en parla se sent ideològicament o sentimental afí a un dels bàndols contendents. O quan el conflicte ens queda tan lluny o en sentim a parlar tan sovint que acabem per posar-hi pell morta.

Quan ens hi impliquem emocionalment es veu l’enfrontament militar com una mena de missió èpica, necessària, gairebé divina, que la força de la raó justifica. I aquesta percepció ( que no té perquè ser errònia; no m’hi poso) ens fa menystenir o deixar en un segon terme, sota l’etiqueta de “ sacrifici necessari” el preu humà que sempre, sempre, es paga.

Quan veiem la guerra des d’una gran distància, física, informativa o, senzillament, perquè no entenem les raons de l’enfrontament, o es converteix en notícia diària durant setmanes i mesos, acabem per menystenir també el drama humà, aquesta vegada soterrat sota la insensatesa de l’oblit o la indiferència.

En general tenim molt present ( i espero que no ho oblidem mai) el cost humà i social que va suposar la segona guerra mundial, amb una quantitat de morts que es comptabilitza entre 40 i 60 milions de persones. Aviat és dit. I per això considerem a Hitler com una mena de dimoni, un ésser menyspreable. Però per altra banda, per exemple, com a icona d’una manera d’entendre el món i la societat, hem penjat cartells de Mao Tse Tung, sense saber ( espero) que es quantifica en 70 milions de morts els que va provocar per arribar a ser el totpoderós semidéu de la igualitària República Popular de la Xina. Abans de penjar pòsters de segons qui ens hauríem d’assabentar una mica més del seu perfil, sobretot si els pengem per raons ideològiques.

Sempre que tinc la sensació que es banalitzen les tragèdies que suposen les guerres, declarades o no, me’n recordo del meu avi. Ell, com tants d’altres va ser mobilitzat per a participar a la guerra civil espanyola. I d’entre totes les històries que em va explicar, me’n recordo especialment de la descripció que em feia de la batalla de ‘Ebre. El meu avi no era gens melodramàtic, més aviat el contrari, però l’imatge que pintava de l’enfrontament a les ribes del riu era del tot dantesca, i sense la bellesa poètica dels versos de l’italià. Dante va imaginar el seu infern, però les guerres són ben reals, i formen part de la realitat quotidiana d’aquest nostre món.

” Jo era camiller. Caminàvem pel riu amb fang fins els genolls recollint els ferits. El riu baixava vermell de sang i teníem la roba encartonada, de fang vermell: sang i fang que ressecaven la nostra roba. Ens bombardejaven durant dies i dies sense parar. Les nits eren clares com si fos de dia, i el soroll inacabable de les bombes que queien una darrera l’altra ens destrossava els nervis. Ni tan sols podíem dormir.

Una vegada se’ns va retirar de primera línia durant uns dies. Feia quaranta-vuit hores que no menjava i, quan ens en van portar, resulta que eren arengades salades. Me’n vaig menjar 47 de tanta gana que tenia. A la nit vaig patir una set terrible, i no tenia gens d’aigua. Vaig robar la cantimplora d’un que dormia i me la vaig beure tota d’un sol glop. L’endemà, aquell pobre home renegava com un desesperat, i amb tota la raó. Però la set i la gana, la guerra, fa fer coses estranyes.

Un company va dir un dia que ens mataven com a conills. Un tinent el va sentir i el va fer afusellar. T’imagines? Per dir el que tots pensàvem, vèiem i sabíem: que ens mataven com conills. Quina mort més inútil. Per unes paraules inconvenients , un simple comentari, va trobar la mort.

L’enemic tenia avions, bombes, munició … nosaltres no teníem ni tan sols una arma per cada soldat. Recordo que vaig veure un home tot embenat, de dalt a baix, ensangonat i brut. Només li sortia un ull. Em va impactar molt. En més d’una ocasió havia desitjat que em ferissin a un braç o una cama i marxar d’aquell lloc.

En una ocasió que em vaig posar malalt em van ingressar en un hospital. Dormir en un llit net, de llençols blancs, planxats, … semblava que no podia ser. Em feia la sensació que estava al paradís.

El dia que vaig marxar de Girona cap el front, mobilitzat com tants d’altres, deixant la dona, la feina i la família, recordo que des del tren que començava a tirar vaig veure la catedral i vaig pensar: Aviam si la tornes a veure”.

I quan l’avi em deia això jo em preguntava: Quants no van tornar mai? Quantes criatures van haver de créixer sense la presència dels seus pares? Quants pares viure amb el record dels seus fills morts, al front o a la rereguarda, petits o grans? Quantes vides trencades a causa de la barbàrie? Les guerres fan sortir el pitjor de les persones ( i segurament també el millor, però no es tracta aquí de donar èmfasi als aspectes positius, perquè són conseqüència d’una situació absolutament destructiva i nociva i, per tant, negativa). Mirat des de la pau, resulta incomprensible que un mestre d’escola o un metge, per exemple, es converteixin en assassins de centenars o milers de persones en un camp de concentració, en nom d’un ideal, el que sigui: la raça ària, la pàtria, el feixisme, el comunisme, la religió, … tant li fa. I malgrat tot, passa.