Assassinats legals

Des de finals del mes de gener de l’any 1998 tinc un deute moral, personal, gairebé íntim, amb una persona. El seu nom és ( o era, perquè fou assassinada el dia 3 de febrer del mateix any) Karla Faye Tucker. La meva relació amb la Karla és nul·la, més enllà d’haver llegit la seva història en els diaris i haver-me marcat fins el punt de no haver-la oblidat des d’aleshores. Durant unes setmanes se’n va parlar sovint d’ella, perquè era la primera dona a la qual s’estava a punt d’executar a Texas des de l’any 1863.

Va néixer a Houston el novembre de 1959, en una família amb problemes. Quan tenia 10 anys, durant el procés de divorci dels seus pares, va assabentar-se que era el fruit d’un afer extramatrimonial de la seva mare. Amb 12 anys va començar a consumir drogues i practicar el sexe. Amb 14 fou expulsada de l’escola i va entrar, a través de la seva mare, en el món de la prostitució. Quan en tenia poc més de 20 va conèixer una dona que es deia Shawn Dean i al seu marit, en Jerry Lynn Dean, que li van presentar un tal Danny Garrett l’any 1981.

L’11 de juny de 1983, durant una festa, la Karla es va assabentar que la Shawn i en Jerry Dean s’havien separat feia tot just una setmana. Al cap de dos dies, ella i en Danny Garrett, després de passar tot el dia consumint drogues, van entrar de matinada a casa d’en Jerry per robar-li la moto. En Jerry els va sentir i s’hi va enfrontar i en Garrett va començar a colpejar-lo amb un martell, al cos i al cap. La novia d’en Jerry, que es deia Deborah Thornton, es va amagar, però la Karla la va trobar i va atacar-la a cops de destral. Finalment en Garrett va clavar-li la destral al cor.

Durant la primavera de l’any 1984 la Karla i en Garrett foren declarats culpables del doble assassinat i condemnats a mort al cap de pocs mesos. Abans, però, quan esperaven la celebració del judici, la Karla va entrar en un programa de reeducació de la presó i va començar a llegir la bíblia. Poc a poc va anar sentint la fe en el seu interior, i va anar prenent consciència de la gravetat dels seus actes.

Des d’aleshores la seva actitud, compromís i sociabilitat van canviar radicalment. Els mateixos funcionaris de la presó de Gatesville, acostumats a conviure amb condemnats a mort i d’haver vist incomptables intents de rehabilitació, sincers i dissimulats, van testificar a favor de la commutació de la pena de la Karla, convençuts que s’havia rehabilitat. Van manifestar que no era, des de cap punt de vista, el mateix tipus de persona que el dia que va entrar a la presó, i que el seu comportament era exemplar. Fins i tot el germà de la Deborah Thornton (la dona a la qual va matar), després de parlar amb la Karla en diverses ocasions, va testificar al seu favor.

Totes les demandes de clemència, commutació de la pena i suspensió temporal de l’execució foren denegades.

La Karla va seleccionar cinc persones perquè poguessin assistir a l’execució per injecció letal. A la llista hi havia el germà, el marit i dos fillastres de la Deborah. Les darreres paraules, a part de les que va dedicar a la seva pròpia família,  van ser per expressar el ferm desig que el compliment de la condemna servís, almenys, perquè els familiars de la Deborah retrobessin la pau que ella els havia pres feia tants anys.

La Karla no pretenia que li perdonessin la condemna, sinó que la hi commutessin per cadena perpètua. Li hauria agrada tenir la possibilitat de redimir la culpa, almenys a ulls de Déu. I la manera com podia fer-ho era ajudant al proïsme a través de la seva pròpia experiència, evitant a través del seu exemple i les seves paraules que altres joves cometessin els mateixos errors que la van portar a ser coautora de dos assassinats. Mentrestant, mentre li ho van permetre, va dedicar tots els esforços a donar confort anímic a les companyes de presó que ho necessitaven, mostrant-los l’afecte sincer del qual moltes d’elles no havien gaudit mai al llarg de les seves vida.

Tots som culpables d’alguna cosa en aquesta vida, i jo no sóc diferent. Vull dir que fins que no vaig conèixer aquest cas i vaig seguir-lo amb interès, tenia una opinió indefinida sobre la pena de mort. I a vegades, aquesta indiferència o equidistància no és permissible, almenys des del punt de vista moral.

És moral l’“ull per ull i dent per dent”? O és una moralitat falsa, enganyosa i tramposa? Què aporta al bé comú? Hi aporta res? … són alguns dels mil interrogants que, potser per primera vegada en la meva vida, vaig fer-me com si la meva opinió no fos intranscendent i una més en un mar d’opinions. Vaig pensar-hi com si jo tingués l’última paraula, la decisió final; com si la vida d’aquestes persones estigués únicament en les meves mans. Aquest plantajament em reclamava una postura sòbria i reflexionada.

En el cas de la Karla, vaig arribar a la conclusió que hi havia molts paràmetres a considerar: infantesa complicada, drogues, … Tots aquests factors explicaven com es pot arribar a cometre la salvatjada que havia comès. No li treien responsabilitat, ni la justificaven, però eren una explicació de la barbàrie.

Referent a l’execució de l’assassina, és a dir, de la Karla, … faria justícia? Vaig adonar-me’n que, per desgràcia, la Justícia ( en majúscules), en molts casos, no és possible. Lamentablement, en el cas que ens ocupa, res podia tornar la Deborah i en Jerry a les seves famílies ( que seria l’única solució realment justa). Així doncs: per a què serveixen les condemnes quan fer Justícia no és possible? Les possibles respostes són clares: Per vetllar per la seguretat de la comunitat, per a rehabilitar el pres o per simple venjança.

Si la pretensió és rehabilitar-los, és evident que la pena de mort no és un sistema vàlid. Si el que es tracta és de vetllar per la seguretat dels ciutadans, matar els presos no és ni necessari ni moralment lícit. I més en un cas com el de la Karla, que ja no era un “element” perillós per a la societat, sinó al contrari. Segurament podria haver fet molt bé a moltes persones si li haguessin permès seguir vivint.

Així doncs, vaig concloure, la pena de mort no és res més que una resposta venjativa a un acte indigne, i com a tal, indigne en si mateix. Envileix les persones que poden aturar-la i no ho fan ( pel que fa a la Karla el pes de la responsabilitat recau de manera molt remarcable en el governador de Texas d’aquells temps, que podia commutar la pena si ho hagués volgut. Resulta que aquest home era un tal George W. Bush que va arribar a president dels Estats Units). D’alguna manera, la pena de mort és també una taca de sang a les mans de les persones del carrer que són indiferents o aproven l’assassinat legal de qualsevol ésser humà.

Encara que no hi hagués la possibilitat d’errors o mala fe durant el processos ( la qual cosa s’ha demostrat que ha passat moltes vegades), hi ha moltes raons per estar en contra de la pena de mort. I la primera i indiscutible hauria de ser el respecte per la vida humana ( fa vergonya haver-ho de dir a aquestes alçades). El que comet una falta tan greu ha de ser castigat, es digui Karla Faye Tucker o George W. Bush, però matar-lo no és justificable. Situa a botxins i assassins a la mateixa alçada, en tots els aspectes. És un acte de simple i cruenta venjança que no aporta res de positiu.

La persona que ha perdut algun ésser estimat a causa d’un assassinat, és comprensible que pugui voler venjar-lo, però els que han de dirigir i procurar pel bé comú, no han de rebaixar-se a satisfer aquest desig de sang. Han d’estar per sobre d’això, moralment i també a la pràctica.

“Paseo” ( curtmetratge)

Poètic, dramàtic, carregat de tendresa i humor, però d’una gravetat temàtica tremenda, … tots aquests qualificatius tenen sentit quan es parla del curt escrit per Arturo Ruiz Serrano i interpretat per un esplèndid José Sacristán. Va guanyar premis en nombrosos festivals, i va estar nominat als Goya l’any 2008, però el ressò públic va ser més aviat escàs. El zenit poètic i dramàtic de l’obra el marca la recitació d’un poema d’amor de Mario Benedetti. La resta és d’una bellesa aspra, carregada de matisos i humanitat. Un curtmetratge per veure i reveure.

Direcció: Arturo Ruiz Serrano

Intèrprets: José Sacristán, Paco Tous i Carlos Santos

Podeu veure’l aquí.

Els mons de Coraline

Sorprenent i interessant llargmetratge d’estètica molt timburtoniana ( el director és el mateix que va dirigir Malson abans de Nadal) i amb contínues referències a pel·lícules de terror, com Poltergeist ( amb miralls i dimensions paral·leles; fins i tot el nom de la protagonista és pràcticament el mateix) o les màscares-sac d’en Jason de Divendres 13. La Coraline és una Alícia en el País de les Meravelles que, a través d’una porteta que hi ha a la seva nova casa, anirà a parar a un món terrorífic, paranoic, de cels i paisatges angoixants i ànimes en pena.

A propòsit de l’art

Diu l’historiador E.H. Gombrich en el seu llibre “La Història de l’Art”, editada per primera vegada l’any 1950 ( i reeditat contínuament des d’aleshores), que la història de l’art no és la història dels avanços en les tècniques artístiques, sinó la història del progrés de les idees. Així, doncs, exemplifica, artistes com Picasso van optar per transcendir la representació estrictament figurista de la realitat i buscar noves maneres d’expressar-se.

Aquella fita que es proposava el genial pintor malagueny de “dibuixar com ho faria un nen”, s’aniria convertint en una llarga reflexió antropològica, psicològica, intel·lectualment complexa i tremendament humanística de l’home com a individu que madura. Pel camí aprèn, adquireix coneixement i crea pensament, però alhora va perdent la frescor i la capacitat d’expressar amb senzillesa l’essència de les coses. Recuperar aquesta senzillesa és una feina complexa, per la qual el mateix Picasso va haver d’invertir, segons les seves pròpies paraules, tota la vida.

El meu fill de quatre anys, quan dibuixa una dona li dibuixa dues rodones per a representar els pits, i ho fa amb la naturalitat d’aquell que representa allò que fa la diferència: els homes no en tenen i les dones sí. Des dels seus ulls d’infant aquesta és la diferència més evident, més visible, entre els dos sexes ergo per dibuixar una dona ha de dibuixar-li pits. I com fer-ho? Doncs amb dues rodones grosses de costat, i en el centre de cada una d’elles una de més petita que serien els mugrons. Això ningú li ha ensenyat. És la simplicitat més instintiva, absoluta i sincera, que li surt d’una manera natural, no forçada.

Dibuixa els ulls grossos, immensos, i les mans també, grans i amb una quantitat incomptable de dits, perquè els ulls i les mans són les eines més essencials que té per anar descobrint el món que l’envolta. És inútil explicar-li que les mans només tenen cinc dits perquè ja ho sap i n’és conscient; ell continua dibuixant-ne un munt.

La meva filla, de set anys, dibuixa especialment bé. Ha canviat la rudesa de les quatre línies que dibuixava quan era més petita en pro de la cerca de la bellesa, de l’exactitud i la concreció, que aconsegueix amb una efectivitat encara molt embrionària. Però l’evolució hi és. Ahir dibuixava un gos, i si fa quatre dies els gossos tenien quatre potes com quatre pals, cua, un tronc, cap, ulls, morro i ja està, ara tenen un aspecte sospitosament Disneysià i ple de detalls. És el que toca. I si segueix progressant, arribarà un dia que clavarà el dibuix amb un gos de veritat, o gairebé. Però m’agradaria que quan arribi a aquest punt de “perfecció” tècnica, si és que hi arriba, no s’aturi en aquest estadi estrictament figuratiu, sinó que vagi més enllà. Que si en té la necessitat, busqui dins seu, en el seu cap i en el seu cor, i provi de representar el que sent i com ho sent. Que ho faci des del cubisme, des de l’impressionisme, des del surrealisme, des del desconstructivisme o des del classicisme, … això és igual. Que ho faci de la forma que li sembli més adequada o útil, en la qual se senti més còmoda, i si se l’ha d’inventar ella mateixa ( que, al final, és el que tot artista de veritat fa en petita o gran mesura i amb més o menys èxit), doncs que ho faci. I si el camí que tria és a través de retornar a l’aparent simplicitat amb la qual dibuixava quan era petita, doncs endavant. Ho consideraria una evolució indiscutible en el seu desenvolupament com a artista i com a ésser humà.

I que no li faci por el que la ignorància fa dir a molta gent davant de determinades obres. “Aquestes quatre ratlles, el meu fill també les sap fer”. “El teu fill potser sí” vénen ganes de respondre, “però tu no”. Aquesta és la subtil i gran diferència … a vegades.

Apunts d’una nit i un matí

La lluna llepava l’horitzó. Rodona, lluminosa com un quasi-sol, en un cel diàfan, extraordinari, de matinada.

Despertant de l’encantament d’una música més estrident que bona, del garbuix de la gent que bevia, xerrava i reia al voltant de les barraques que envoltaven l’escenari, vaig prendre consciència, gràcies a la lluna,  després de llargues hores immers en una irrealitat completa o potser en la més palpable de les realitats, no sabria dir-ho, de mi mateix, i tot va canviar.

Sense moure’m del lloc on estava vaig saber-me alienat de l’entorn. Existia la lluna i jo, i el meu pensament que estava sobtat, sotragat, immers en un silenci que va arribar de cop sense esperar-lo. Vaig asseure’m en un esglaó i em vaig quedar encantat contemplant-la. Era lleugerament groguenca, tirant a ataronjada, però molt subtilment. Era sobretot lluminosa, ja ho he dit, i molt perfilada en un cel ple de quietud.

Ja han passat 6 hores, i ara tot és diferent.

El sol és al capdamunt del cel, una mica estirat al sud ( estem a principis de juny). L’Albert jau al meu costat, amb el cap damunt la meva falda, em temo que amb unes dècimes de febre, pobret. Hi ha nens jugant als gronxadors que tinc just al davant, cridant, xericant, com si no els fos possible entendre’s sense elevar els decibels a la poc científica categoria d’espinguet. La Gemma juga i fa jugar l’Albert B., que camina fent tentines. A mà esquerra tinc la platja. El cel del migdia també és clar i diàfan, tot i que la tonalitat és més tèbia i flàccida, menys intensa que la d’aquesta matinada. El caràcter del dia, l’energia, la posa el sol, indòmit, sobrat de ganes, però amb la relativa eficàcia que té durant la primavera. Em fa pensar en la joventut, exultant de forces però mancada de destresa.

La platja és plena de gent. És la primera visió que tinc aquest any de llargues extensions de pell disposades per a bronzejar. Poca gent gosa entrar a l’aigua, deu ser massa freda. I el vent, un garbí nerviós que arriba a batzegades, com les ones del mar a la platja, és un punt fred i esmorteeix lleugerament la sensació de calor.

Passen els minuts d’aquesta manera, mirant i fixant-me en tot, fins que l’Albert alça el cap de la falda i em diu: “ Papa, anem a casa?”. Somric, l’amanyago i li dic que sí. Endreço la llibreta i l’agafo a coll. Crido la Gemma i marxem, sense pressa, amb la certesa d’estar gaudint intensament de cada moment, de cada sensació. Intensament, però també amb molta senzillesa, que em sembla la millor manera de viure els bells moments que la vida ens regala.

El te del matí

Avui, de bon matí, he begut un te verd sense presses. A falta d’alternativa he engegat la TDT i he buscat un canal de música assossegada, que es deixi sentir i que no destorbi els meus pensaments ( calmosos, profunds, introspectius, deductius, valoratius, …). He posat una emissora de música clàssica. Sonava Mahler, i l’he deixat aquí.

He escrit un poema breu de composició 5-7-5-7-7, la que correspon, tradicionalment, als tankas.

El te del matí

amb dos glaçons que es desfan

escoltant Mahler

després de molt temps per fi

hi ha quietud al meu voltant

No tinc tot el temps del món. Avui tampoc. Avui he d’anar a treballar. Escuro el te que queda ( tebi, endolçat, fragant, …), però sense presses, com ja he dit. Dels rumiaments una conclusió en trec: que val la pena dedicar-se temps per acostar-se a un mateix i mirar d’estimar-se una mica més. Està bé que la parella, els amics, els amants, els companys, els familiars ens hi ajudin, però els nostres propis fonaments, hem de ser nosaltres mateixos que els construïm i afermem, no els altres. Sense egoismes, sense vanitats, … sinó com a referent i punt de partida per a relacionar-nos amb el món, com a unitat atòmica d’existència, generadora de vida. És la única manera de desprendre energia positiva al nostre voltant. Si volem pau o amor al món, cal fabricar-los primer dins nostre, i encomanar-los al nostre voltant posteriorment; s’aniran escampant proporcionalment a la qualitat i força del sentiment que tenim a dins. Si no ho fem així, és com començar la casa pel teulat.

Ray Charles

Per mi, Ray Charles és Georgia on my Mind i un munt de cançons més. “Cançons”? “Cançons” no és un nom prou digne per moltes de les obres interpretades per Ray Charles. I és injust dir que en Ray és Georgia… i un munt de cançons més. Com si I Got a Woman, Hit the Road Jack, Hallelujah, I Love Her So, … fossin simples concatenacions de notes, sorolls per emplenar vinils ( o compactes, o el que sigui), com si Abraham, Martin and John fos una simple anècdota, una improvisació lleugera i intranscendent, un exercici de plasticitat sonora, el resultat d’un anar fent mentre, distretament, es van colpejant les tecles del piano i en surten sons aleatoris, que algú agrupa, titula i anomena “cançó” i la deixa a aquell “noi” que canta, i que es diu Ray Charles, i que diuen que ho fa bé.

El vinil gira

crepita ben càlida

la veu de Ray Charles

Potser, i ara aventuro hipòtesis, el toc de geni li va donar la ceguesa. Potser la manca de visió visual li va donar un plus de vista emocional, de seducció emocional, de sensibilitat sonora, fins el punt d’aguditzar-li la capacitat de provocar emocions a la gent. Ara que … n’hi ha molts que saben fer-ho i no són cecs. Potser, només, intento justificar i explicar el geni. I és absurd, insensat, gairebé nefast. Qui sap, potser només es tracta de tancar els ulls, deixar de pensar i concentrar l’atenció en les giragonses afectades de la seva veu, com si no existís res més, i, llavors, el geni es fa palpable, però inaprehensible, es fa oïble, però indomable. Només cal escoltar Georgia on my Mind per adonar-se’n.

No la recita, no la canta; la plora, la implora, la suplica. No hi ha res a entendre … només hi ha espai pel sentiment. Com deia Blaise Pascal: “El cor té raons que la raó no entén”. I ja està bé que sigui així.

Total per dir-te

que s’acaba la tarda

i et tinc “on my mind”

– fent fotos amb paraules

sota els ponts de Madison-

M’acceptes el regal?