Per mi, Ray Charles és Georgia on my Mind i un munt de cançons més. “Cançons”? “Cançons” no és un nom prou digne per moltes de les obres interpretades per Ray Charles. I és injust dir que en Ray és Georgia… i un munt de cançons més. Com si I Got a Woman, Hit the Road Jack, Hallelujah, I Love Her So, … fossin simples concatenacions de notes, sorolls per emplenar vinils ( o compactes, o el que sigui), com si Abraham, Martin and John fos una simple anècdota, una improvisació lleugera i intranscendent, un exercici de plasticitat sonora, el resultat d’un anar fent mentre, distretament, es van colpejant les tecles del piano i en surten sons aleatoris, que algú agrupa, titula i anomena “cançó” i la deixa a aquell “noi” que canta, i que es diu Ray Charles, i que diuen que ho fa bé.

El vinil gira

crepita ben càlida

la veu de Ray Charles

Potser, i ara aventuro hipòtesis, el toc de geni li va donar la ceguesa. Potser la manca de visió visual li va donar un plus de vista emocional, de seducció emocional, de sensibilitat sonora, fins el punt d’aguditzar-li la capacitat de provocar emocions a la gent. Ara que … n’hi ha molts que saben fer-ho i no són cecs. Potser, només, intento justificar i explicar el geni. I és absurd, insensat, gairebé nefast. Qui sap, potser només es tracta de tancar els ulls, deixar de pensar i concentrar l’atenció en les giragonses afectades de la seva veu, com si no existís res més, i, llavors, el geni es fa palpable, però inaprehensible, es fa oïble, però indomable. Només cal escoltar Georgia on my Mind per adonar-se’n.

No la recita, no la canta; la plora, la implora, la suplica. No hi ha res a entendre … només hi ha espai pel sentiment. Com deia Blaise Pascal: “El cor té raons que la raó no entén”. I ja està bé que sigui així.

Total per dir-te

que s’acaba la tarda

i et tinc “on my mind”

– fent fotos amb paraules

sota els ponts de Madison-

M’acceptes el regal?