El te del matí

Avui, de bon matí, he begut un te verd sense presses. A falta d’alternativa he engegat la TDT i he buscat un canal de música assossegada, que es deixi sentir i que no destorbi els meus pensaments ( calmosos, profunds, introspectius, deductius, valoratius, …). He posat una emissora de música clàssica. Sonava Mahler, i l’he deixat aquí.

He escrit un poema breu de composició 5-7-5-7-7, la que correspon, tradicionalment, als tankas.

El te del matí

amb dos glaçons que es desfan

escoltant Mahler

després de molt temps per fi

hi ha quietud al meu voltant

No tinc tot el temps del món. Avui tampoc. Avui he d’anar a treballar. Escuro el te que queda ( tebi, endolçat, fragant, …), però sense presses, com ja he dit. Dels rumiaments una conclusió en trec: que val la pena dedicar-se temps per acostar-se a un mateix i mirar d’estimar-se una mica més. Està bé que la parella, els amics, els amants, els companys, els familiars ens hi ajudin, però els nostres propis fonaments, hem de ser nosaltres mateixos que els construïm i afermem, no els altres. Sense egoismes, sense vanitats, … sinó com a referent i punt de partida per a relacionar-nos amb el món, com a unitat atòmica d’existència, generadora de vida. És la única manera de desprendre energia positiva al nostre voltant. Si volem pau o amor al món, cal fabricar-los primer dins nostre, i encomanar-los al nostre voltant posteriorment; s’aniran escampant proporcionalment a la qualitat i força del sentiment que tenim a dins. Si no ho fem així, és com començar la casa pel teulat.