Arxiu d'etiquetes: vivències

Apunts d’una nit i un matí

Publicat el per

La lluna llepava l’horitzó. Rodona, lluminosa com un quasi-sol, en un cel diàfan, extraordinari, de matinada.

Despertant de l’encantament d’una música més estrident que bona, del garbuix de la gent que bevia, xerrava i reia al voltant de les barraques que envoltaven l’escenari, vaig prendre consciència, gràcies a la lluna,  després de llargues hores immers en una irrealitat completa o potser en la més palpable de les realitats, no sabria dir-ho, de mi mateix, i tot va canviar.

Sense moure’m del lloc on estava vaig saber-me alienat de l’entorn. Existia la lluna i jo, i el meu pensament que estava sobtat, sotragat, immers en un silenci que va arribar de cop sense esperar-lo. Vaig asseure’m en un esglaó i em vaig quedar encantat contemplant-la. Era lleugerament groguenca, tirant a ataronjada, però molt subtilment. Era sobretot lluminosa, ja ho he dit, i molt perfilada en un cel ple de quietud.

Ja han passat 6 hores, i ara tot és diferent.

El sol és al capdamunt del cel, una mica estirat al sud ( estem a principis de juny). L’Albert jau al meu costat, amb el cap damunt la meva falda, em temo que amb unes dècimes de febre, pobret. Hi ha nens jugant als gronxadors que tinc just al davant, cridant, xericant, com si no els fos possible entendre’s sense elevar els decibels a la poc científica categoria d’espinguet. La Gemma juga i fa jugar l’Albert B., que camina fent tentines. A mà esquerra tinc la platja. El cel del migdia també és clar i diàfan, tot i que la tonalitat és més tèbia i flàccida, menys intensa que la d’aquesta matinada. El caràcter del dia, l’energia, la posa el sol, indòmit, sobrat de ganes, però amb la relativa eficàcia que té durant la primavera. Em fa pensar en la joventut, exultant de forces però mancada de destresa.

La platja és plena de gent. És la primera visió que tinc aquest any de llargues extensions de pell disposades per a bronzejar. Poca gent gosa entrar a l’aigua, deu ser massa freda. I el vent, un garbí nerviós que arriba a batzegades, com les ones del mar a la platja, és un punt fred i esmorteeix lleugerament la sensació de calor.

Passen els minuts d’aquesta manera, mirant i fixant-me en tot, fins que l’Albert alça el cap de la falda i em diu: “ Papa, anem a casa?”. Somric, l’amanyago i li dic que sí. Endreço la llibreta i l’agafo a coll. Crido la Gemma i marxem, sense pressa, amb la certesa d’estar gaudint intensament de cada moment, de cada sensació. Intensament, però també amb molta senzillesa, que em sembla la millor manera de viure els bells moments que la vida ens regala.

El te del matí

Publicat el per

Avui, de bon matí, he begut un te verd sense presses. A falta d’alternativa he engegat la TDT i he buscat un canal de música assossegada, que es deixi sentir i que no destorbi els meus pensaments ( calmosos, profunds, introspectius, deductius, valoratius, …). He posat una emissora de música clàssica. Sonava Mahler, i l’he deixat aquí.

He escrit un poema breu de composició 5-7-5-7-7, la que correspon, tradicionalment, als tankas.

El te del matí

amb dos glaçons que es desfan

escoltant Mahler

després de molt temps per fi

hi ha quietud al meu voltant

No tinc tot el temps del món. Avui tampoc. Avui he d’anar a treballar. Escuro el te que queda ( tebi, endolçat, fragant, …), però sense presses, com ja he dit. Dels rumiaments una conclusió en trec: que val la pena dedicar-se temps per acostar-se a un mateix i mirar d’estimar-se una mica més. Està bé que la parella, els amics, els amants, els companys, els familiars ens hi ajudin, però els nostres propis fonaments, hem de ser nosaltres mateixos que els construïm i afermem, no els altres. Sense egoismes, sense vanitats, … sinó com a referent i punt de partida per a relacionar-nos amb el món, com a unitat atòmica d’existència, generadora de vida. És la única manera de desprendre energia positiva al nostre voltant. Si volem pau o amor al món, cal fabricar-los primer dins nostre, i encomanar-los al nostre voltant posteriorment; s’aniran escampant proporcionalment a la qualitat i força del sentiment que tenim a dins. Si no ho fem així, és com començar la casa pel teulat.

Ceuta, feixismes i Bob Marley

Publicat el per

Recupero Natural Mystic de Bob Marley, després de molts anys d’haver-la oblidat. Va ser una cançó d’aquelles que va ser important per mi durant la meva època d’exili militar en terres africanes.

There’s a natural mystic blowing through the air;
If you listen carefully now you will hear.

Tenia un reproductor de cassette ( fa anys, ja ho veieu), i escoltava, sobretot, Nirvana i Guns’n’Roses, i també Sau ( eren els temps de màxima popularitat d’aquell anomenat rock català, del qual la meva gent i jo gaudíem des de ja feia uns quants anys, seguint i perseguint Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït; en aquell moment, els tres grans). El reproductor el tenia en un despatx que compartia en hores de treball amb un altre soldat. Però fora d’hores n’hi passava moltes, al despatx, escrivint, dibuixant, llegint, escoltant música i contemplant el penyal de Gibraltar, i tot l’Estret, per la finestra. Normalment les aigües de l’Estret estaven eriçades pel vent acanalat entre els dos continents. Eren aigües blaves, elèctriques, de color i de comportament, ja ho he dit, i sempre s’hi veia algun vaixell de càrrega o de passatgers.

M’enyorava. Enyorava la gent, la meva terra, el meu menjar, la meva quotidianitat. Enyorava el meu món, vaja, perquè aquell no ho era pas. Em sentia com un peix fora de l’aigua, com si jo ( i quatre que m’envoltaven) fóssim els únics que ens adonéssim de la falta absoluta de sentit que tenia tot allò. Vaig aprendre fins a quin punt pot ser baixa la qualitat humana de gent amb autoritat i galons. No tots, és clar, però en aquell lloc, el percentatge d’impresentables amb pistola al cinturó era molt important, i incloïa des de simples caporals reenganxats fins a alts comandaments.

Però el record que tinc, tret d’aquests fregaments diaris i constants amb les baixeses humanes, és bonic. El meu despatx, la meva finestra des de la qual es veia el mar, el cel blau i llis i aquella muntanya a l’altra banda de l’Estret,  que era la porta per tornar a casa, foren el meu reducte d’intimitat, l’espai on podia respirar a fons i oblidar-me de les ordres, feines i passatemps absurds que patíem els aquarterats.

Things are not the way they used to be,
Don’t tell no lies;
One and all got to face reality now.
Though I’ve tried to find the answers to all the questions they ask.
Though I know it’s impossible to go living through my past;
Don’t ask me why.

Things are not the way they used to be…

Els dies passaven amb molt d’esforç. Les matinades, a trenc d’alba, tots disfressats de soldats, més o menys ben arrenglerats, esperant el nostre torn per esmorzar, sense deixar de sorprendre’m pel poc sentit de tot plegat, pensava: “ Arribarà mai l’hora de tornar a casa?”. I semblava que no havia d’arribar mai.

Feia disset anys que el dictador havia mort. Les coses del món havien canviat. S’havien acabat uns Jocs Olímpics a Barcelona, aclamats. Podia viure la meva catalanitat diàriament amb la relativa normalitat de qui viu la seva pròpia cultura sense complexos, sense fanatismes ni radicalismes ( que poc a poc havia anat foragitant de la meva vida i el meu pensament). Les coses del món havien canviat, però no allà dins, entre aquells murs vigilats plens d’anacronismes perillosíssims i despietats. Allà dins, Franco era viu, recordat, enyorat. Fotos del General penjades a les parets, àguiles en banderes i en monuments als caiguts, i un quadre del rei d’Espanya amb forats de bala per tot el cos ( no ho sé del cert, però dedueixo que seria el fruit dels jocs d’alguna nit de borratxera dels comandaments, com passava de tant en tant).

I mentrestant, Bob Marley cantava Mellow Mood …

I’ll play your fav’rite song, darlin’.
We can rock it all night long, darlin’.
‘Cause I’ve got love, darlin’,
Love, sweet love, darlin’.
Mellow mood has got me,
So let the music rock me.

… i era impossible no somriure, perquè la música em donava la llibertat.

I si no era Bob Marley era el Molt lluny de casa de Sau, El vol de l’home ocell de Sangtraït, l’Smells like teen spirit de Nirvana, El bandoler de Lluís Llach, o l’harmònica, la meva, que encara conservo, i que tocava ( pèssimament, però això m’era igual) arrecerat en algun racó fosc del quarter, els capvespres, o a dins el despatx, sense perdre de vista Gibraltar; amb totes aquelles i d’altres músiques, mantenia el contacte amb el món real, amb la meva manera de ser i amb la meva manera d’entendre la vida.

Aquells mesos inacabables fa molts anys que es van acabar. Pertanyen al passat. Un passat desdibuixat que recordo vagament, sense nostàlgia, sense ressentiment, que cada any que passa es fa més i més irreal, com un conte d’aquells que de petits ens explicaven, que vivíem intensament, i que al fer-nos grans anem convertint en contes d’infants i poca cosa més. Potser ens equivoquem. Perquè, de fet, són el nostre passat, avisos pel futur, exemples pel present. I parlant de present, ja tinc prou feina amb el meu. Pensant-lo, sentint-lo, vivint-lo intensament, ple d’il·lusions, de projectes que reclamen devoció i treball. I ara que ve al cas … hi ha moltes coses per les quals val la pena continuar vivint i continuar lluitant ( això sí, sense armes a les mans).

Regals

Publicat el per

Avui que el dia és grisós, un punt fred però no gaire, que es nota la humitat cada cop més aquosa, més liquada, avui, ara, se m’encomana en el cos, i també en l’ànim.

No vull parlar de mi, o sí, és clar, inevitablement ho fem sempre em temo. Vull dir que el tema no seré exactament jo, sinó un altre, els regals. Regals absurds, que són els que són fets per simple compliment ( i que poden ser qualsevol cosa, des d’un ninot d’aquells amb un cartellet que diu “ Moltes felicitats!” fins a un pis a la costa, posats a exagerar), i regals autèntics, que poden ser també el ninotet felicitador o el piset coster. El cas és que l’autenticitat del regal no depèn del regal en si, sinó d’alguna cosa més etèria, que sovint es nota.

Recordo un ninotet d’aquests que deia “ Ets el meu millor amic”, em va fer una il·lusió especial. Fa molts anys d’això. I la primera vegada que em van regalar una flor; fa molts anys també. Estava lluny, gairebé a l’estranger, a Ceuta en concret, i vaig quedar sorprès, però també gratament agraït; em va emocionar rebre una rosa de plàstic el dia de Sant Jordi de 1993.

Recordo un disc amb una dedicatòria que deia “ T’estimem”, va arribar en un moment d’inseguretats emocionals i em va fer molt de bé. I una taronja amb pedigrí i una carta que deia “ És la meva manera de tornar-te les vitamines que m’has injectat aquesta setmana i …” no sigueu xafarders, que era una conversa privada, però us diré que l’he guardada en la meva vitrina de records plaents.

Recordo també una postal feta a mà amb un poema i una aquarel·la, tots dos meravellosos, que em van fer sentir viu i estimat, i vaig admirar la persona que era capaç de combinar pintura i escriptura amb tanta qualitat. Si no n’hagués estat abans, aquell dia me n’hauria enamorat. Recordo dos quadres molt bonics, que no esperava, i un cremador d’encens, amb més ànima que un cremador d’encens normal.

I les paraules. Les paraules també poden ser un regal, si ens fan sentir bé, si ens amanyaguen els sentits, si contenen l’escalfor dels sentiments, d’amor, d’amistat o simples compliments fets de cor a cor, de veritat. I els actes, com les paraules, a part de ser regals poden ser agraïments, que cal fer també plens d’autenticitat i no per mer i vulgar compromís.

Ara surt tímidament el sol, però em penso que és només de manera testimonial, com per recordar-nos que, de fet, darrera els núvols sempre hi és. Em fa la sensació que plourà. Ja m’anirà bé. Que em netegi la nostàlgia i em deixi la pell fina, plena de present i de futur. Segur que demà tornarà a sortir el sol. I si no, serà demà passat. Que les coses no siguin per sempre, tan les bones com les dolentes, també és un regal.

Fa uns quants diumenges

Publicat el per

M’he llevat a quarts de dotze després d’una nit intensa, estranya i llarga. El primer que he notat ha estat el silenci aclaparador que hi havia a casa.

Fa sol, un sol esplendorós. Qui ho hauria dit ahir a la tarda, o aquesta nit, en què ha estat plovent no massa fort, però sí amb una insistència que cansa.

He anat a dalt el terrat, i a recés de mirades veïnals m’he estirat a prendre el sol. La temperatura és molt agradable avui.

He tornat a notar el silenci. Com sempre, els pardals el trencaven. I el batec de les ales d’un colom que m’ha passat arran també.

Us hi heu fixat que sovint ho dic això? Que hi ha silenci i el piular dels ocells el trenquen? Sembla que ho faci servir de recurs literari fàcil, oi? Però no. És que em passa així. Avui no tinc ganes de silenci. Tinc ganes de veus, de riures, de … bé, de parlar… parlar-te, dir-te coses que només puc escriure, i que no escriuré perquè no trencaran el silenci. M’ho guardaré per mi, d’acord? Avui ho viuré per dins.

Ara mateix he rebut un correu electrònic d’uns concerts al CaixaFòrum. No sabria què dir del CaixaFòrum. Hi tinc hores passades, i moltes pensades, i sempre en bona companyia. És d’aquells llocs que si fossin més a prop de casa visitaria cada dia. O potser no tant; però cada setmana segur. Badaria per les sales, o faria un te al bar, amb un bon llibre a la mà. Hi aniria a passar les hores mortes, perquè se’m trenqui el silenci.

Ja hi torno. El silenci. Em penso que em prohibiré aquesta paraula. Ara que … perquè m’he de prohibir res? Si tinc la paraula puc usar-la o no, fer-ho lliurement, sense manies. Si me la prohibeixo és un mur que aixeco al meu voltant, una mordassa que em poso a la boca, uns taps a les orelles, sorra als ulls i guants a les mans. No, no. Ja ho he fet massa això en la meva vida. Ara toca derruir murs ( de fet, els tinc força derruïts, no us diré que no; però sempre en queden i constantment en bastim de nous). Els murs aturen les paraules, i també els actes. La por és terrible. No odio res ni a ningú, però deixeu-me dir que “ odio” la por, perquè trenca les coses més boniques. La por pot espatllar la felicitat, l’alegria, l’amor, l’amistat, el futur. La por és menyspreable. Sí, millor “ menyspreable” que “ odiosa”. El menyspreu ens posa a la mateixa alçada ( o per sobre) de la cosa menyspreada. Té una certa connotació d’orgull, que de vegades pot ser justificat, si la cosa menyspreada és de veritat menyspreable. En canvi l’odi denota submissió sempre. Qui odia es torna dèbil i admet, encara que no se n’adoni, la seva impotència. Bé, si voleu entendre-ho ja ho entendreu. No tinc ganes de discutir ara, tampoc em faríeu canviar d’opinió.

Anirem matant aquest post, que en vull fer un altre que fa dies que tinc en apunts, fruit d’un desbocament d’impressions, aquella cosa que em passa tan sovint. Estic escoltant Lisa Ekdahl, la qual no coneixia fins fa quatre dies. Em fa molta ràbia ignorar tantes coses boniques que hi ha a la vida! No, en aquesta ocasió no hi ha espai per menysprear. Només per a sentir, estimar i … fer-te un petó als llavis ple de tendresa, o una abraçada d’aquelles que transmeten amor, o afecte, o simple amistat ( si és que l’amistat pot ser simple). És molt bonic conèixer gent, i encara més estimar-la i jo, de diferents maneres, n’estimo a molta.

Estic vagant; Perdoneu.

Curculles

Publicat el per

Records dins un bol de vidre. Un bol d’aquells de caramels. I els records que ara l’omplen, el bol, serien dolços i bonics, i també de colors. Les curculles, la majoria, són de la platja d’Empúries ( ja en vaig parlar en una altra ocasió). I les vaig recollir amb la Gemma i l’Albert, com qui recull monedes d’or. Aquestes cloves de bèsties poden arribar a ser belles i suggerents. Què vull dir que suggerents? Doncs vull dir que em suggereixen moments viscuts amb els meus nens a les platges empordaneses. Ells i jo, gairebé sempre, però també els avis en alguna ocasió i, fins i tot, un dia jo sol, badant per la platja, mirant la línia de l’horitzó amb nostàlgia, però pensant en una ànima que estava lluny lluny lluny de mi, terra endins ( no és un contrasentit; la distància era el nexe que unia els dos pols). La mar brava s’havia encalmat, i la platja ( de tardor o d’hivern, ara no ho sé del cert) estava plena de curculles grosses i boniques, o boniques i petites, o boniques i prou. I jo les recollia amb tota la il·lusió, pensant en regalar, als meus fills, aquell petit tresor.

Un dia hem d’anar-ne a recollir un altre cop, i anar acumulant curculles, vivències i records, que qui recull vivències i records, recull tresors.

Biblioteca

Publicat el per

M’he assegut a la biblioteca pública de Salt a mirar la gent. Són tres quarts de set de la tarda d’un dia entre setmana, diguem que dimarts ( però podria ser qualsevol altre). Estic en un angle de la biblioteca, assegut en un sofà, amb un llibre i la llibreta i escrivint, és clar, aquestes línies.

Magnifica biblioteca la de Salt. Instal·lada a l’antiga fàbrica tèxtil Coma-Cros és un espai gran, ampli, de sostre alt, finestrals per totes bandes i espais oberts. No ofega gens, al contrari del que passa en aquelles biblioteques carregades de llibres des del terra fins el sostre, taules llargues, gruixudes, contundents, mobiliari fosc i feixuc, llums que pengen del sostre just damunt les taules, i que emeten una llum excessivament concentrada, com si fos un focus que penetra en una cambra obscura.

– Ostres, potser m’he passat, però em penso que ja se m’entén -.

I no és que s’hi noti massa buidor a la biblioteca de Salt, de cap manera ( diu el web que el seu fons era, a finals del 2007, de 51.353 documents), sinó que està ben estructurat.

He dit que estic mirant gent, però no hi he vingut amb aquesta intenció, concretament, sinó per dues altres raons. Primera, per buscar el disc Bullet in the Bible de Green Day. He de dir que no l’he trobat, però tampoc l’he buscat amb massa insistència. En comptes d’aquest he trobat un altre disc dels californians, Dookie, que també m’interessa, i m’he apressat a arreplegar-lo.

Segona, he vingut a fer una ullada general a llibres i revistes, també a la música i els DVDs, perquè tenia moltes ganes d’escriure, però no sabia què. És un dia d’aquells que alguna cosa et bull en el cos però que no trobes la manera de liquar-ho en paraules; queda tot plegat dins el cap, dins el pit, en una mena de nebulosa vaporosa i inaprehensible, no sé si us passa. I un bon lloc per trobar un tema és la biblioteca ( a part del silenci que hi sol regnar i que ajuda a escoltar amb més claredat els grinyols de les estructures anímiques, quan grinyolen, és clar). El cas és que vagant, vagant, me n’he adonat que, de fet, estava passejant per dins el tema: la biblioteca. Pel que és i representa per mi, és un tema remarcable. Ja ho era l’antiga, situada al carrer Manuel de Falla, prop de l’ajuntament de la població. No he pogut reprimir-me: m’he apropat a la bibliotecària i li he preguntat quin any van fer el trasllat a la nova seu. “ 2006” ha dit convençuda, després de rumiar-hi un moment. “ 2006?” he repetit. “ Em pensava que havia sigut abans”. “ No, no. Va ser el 2006” ha confirmat, “però si mires el web ho explica molt detalladament”. I ho he mirat. Efectivament, el 10 d’octubre d’aquell any es va inaugurar. I fent memòria he recordat detalls de la meva relació amb l’antiga biblioteca ( que no era la primera, es veu, però sí la primera que per raons d’edat vaig veure i tastar, per dir-ho així). Recordo que de petit hi vaig anar a fer un casal d’estiu, dirigit, si no recordo malament, per en Xavier Sunyer, fill de l’exalcalde, escriptor i Persona Salvador Sunyer i Aymerich. Uns anys més tard, encara vailet però sense la tutela d’un adult, freqüentava les àrees destinades a la mainada per llegir aquells contes que no tenia a casa i que abundaven d’una manera tan llaminera. Estaven situats a la dreta de l’entrada, just on després s’hi van instal·lar els ordinadors i els compactes musicals. Recordo unes quantes tardes d’estiu en aquell lloc, i també alguns matins de dissabtes, amb el meu amic, l’Ivan, llegint, rient i callant quan ens fotien crits ( no gaires perquè, ja de petit, era bon noi jo).

A partir d’aquí, durant uns quants anys, no hi vaig anar. Fins que vaig començar a estudiar econòmiques, que hi acudia per estudiar, sempre abans d’exàmens ( allò d’anar estudiant durant tot l’any ho considerava d’una irracionalitat inexplicable, i un malbaratament de temps i neurones gairebé punible).

I després d’uns altres anys d’absentisme hi he tornat darrerament amb una certa constància. A vegades sol, i a vegades amb els meus fills, que els encanta veure la proliferació de contes de totes mides i colors que hi troben. Tot i que el petit no entén gaire bé perquè no se’ls pot quedar, o que si se n’endu un, no és per sempre sinó que al cap d’uns dies s’ha de tornar. Més d’una discussió hem tingut per aquest motiu. Però els agrada aquest lloc, i m’agrada molt que els agradi.

– Ara m’he posat nostàlgic! –

Abans de començar a escriure aquest post ( en una llibreta petita, fent una lletra horrorosa que no sé si sabré entendre després) he fet una ullada a la secció de Novetats, sempre ben proveïda. De seguida hi he vist la reedició del llibre Girona ara i sempre d’en Narcís-Jordi Aragó. Ni m’ho he pensat. L’he arreplegat també, de seguida, com si em fes por que me’l prenguessin. M’agrada llegir sobre Girona ( ja he dit en alguna ocasió, i he deixat per escrit per si mai algú en dubta, que em sento gironí i saltenc a parts iguals). Només obrint el llibre he vist imprès el nom d’en Josep Pla, el qual va escriure i descriure amb llarguesa sobre Girona, i la prosa del qual sempre m’ha atrapat. I en Narcís-Jordi Aragó no és diferent ( ara semblarà que li vull fer la pilota, però no; si algú s’ho pensa se me’n refot). M’agrada molt com escriu, estigui d’acord o no amb les opinions que expressa. Per aquest motiu intento llegir totes les seves col·laboracions a El Punt. A vegades, llegint-lo, o ara, repassant per sobre el llibre que tinc entre les mans, em sento un ignorant absolut, radical, insalvable. Aquest home és un pou de saber, almenys és la impressió que em fa. Admirable.

Tornant a la biblioteca, un cop recollit el llibre d’en Narcís-Jordi Aragó he anat directament al sofà del qual parlava al principi, un sofà groc, de dues places, al costat dels expositors que sostenen 144 revistes diferents, aproximadament ( les he comptades a l’engròs … està clar que tinc poca feina). Davant meu hi ha una noia descalça escoltant música i estudiant anglès. Ha deixat les botes a la seva esquerra, de qualsevol manera, enmig del camí, sense gaires miraments per la gent que passa. Almenys, sort que no li fan pudor els peus. Davant seu s’hi asseu una altra noia amb apunts d’economia, però ara mateix està fullejant el darrer número de la revista Enderrock. Més enllà hi ha tres avis llegint un diari rere l’altre; informats n’estaran. A part d’ells, i des del lloc on sóc, veig sis persones més repartides pels sofàs i butaques llegint, escrivint amb un ordinador damunt la falda o, com jo, en una llibreta. Tres magribins, un indi, un negre i un blanc. Un altre noi d’aspecte magribí bada entre les lleixes que contenen llibres d’Història i societat fent veure que busca alguna cosa, però en realitat no ho fa ( se li veu la mirada distreta i un interès nul pel que posa al llom dels llibres. No sé si s’enganya a si mateix o a algú altre). Els ordinadors de lliure accés estan ocupats. Sempre solen estar-ho aquesta hora. I també estan ocupades totes les taules petites que hi ha al voltant de la biblioteca. Apunts, llibres, ordinadors, … tothom hi fa la seva, i ben fet que fan ( o fem). Aquesta biblioteca és un lloc per passar-hi hores, no com la vella, que s’hi anava a fer el que tocava i sortir gairebé corrents per agafar aire. Per entendre’ns: aquella semblava un arxiu de llibres, aquesta és un centre de lectura i esbargiment cultural.

– Caram a vegades em sorprenc a mi mateix: en dues ratlles he concretat la idea que volia transmetre, i que havia tardat dues pàgines en redactar. En quinze paraules he tancat el tema; podria esborrar la resta i no passaria res. De totes maneres ho deixaré, perquè m’ha costat una feinada considerable fer-ho mig llegible, i m’agradaria que es notés ( digueu-ne, si voleu, vanitat) -.

No ho he dit, però al carrer plou, i ara ho fa amb insistència. És una tarda més d’aquesta primavera que combina matins esplendorosos amb tardes tempestuoses. Ja és bonic això, però fa tants dies que dura aquest cercle viciós que comença a cansar. En fi, és hora de callar i anar marxant, que vosaltres deureu tenir feina. Jo me’n vaig a casa a desxifrar aquests apunts, ara que encara els tinc frescos en els sentits ( perquè jo funciono més pels sentits que per la memòria; no hi puc fer més). No porto paraigua. Em mullaré una mica, però m’és igual. Estic content i tranquil. No puc demanar res més.

Sant Jordi

Publicat el per

Com es pot parlar de Sant Jordi, del personatge i la llegenda, del dia i del que significa pel nostre país, i no caure en romanticismes, ni orgulls patris, exageracions o idealitzacions maquillades? Jo no puc. No en sé. Però ho provaré.

No recordo haver treballat mai el dia de Sant Jordi. Any rere any, sense una consciència clara de la tradició que forjava, anava demanant vacances el 23 d’abril. Ara, gairebé no fa ni falta que la demani, que ja se sap. Els meus companys tenen els seus vint-i-dos dies de festa anuals; jo en tinc vint-i-un i Sant Jordi. I sempre ( o quasi sempre) sense plans preestablerts. Sortia al carrer i caminava per la rambla, badant, mirant llibres i gent. Trobava coneguts d’aquells que se’ls veu en comptades ocasions al cap de l’any. Els saludava, intercanviàvem quatre paraules i continuava el meu camí, fent d’aquesta manera la jornada a peu de carrer.

La tradició de regalar llibres ja sabem que no té l’origen en el patró de Catalunya, sinó en la mort de l’escriptor castellà Miguel de Cervantes. Però alguna cosa deu tenir el vint-i-tres d’abril, perquè també van morir en aquesta data William Shakespeare ( tot i que segons el calendari Julià) i el nostre Josep Pla. Tres escriptors excelsos sense discussió ( o gairebé); almenys, per mi, venerats i venerables. El cas és que el llibre es va infiltrar en la nostra festa dels enamorats d’una manera tan forta i ferma que se n’ha tornat part. Ningú entendria,en la nostra terra, un dia de Sant Jordi sense llibres, ni un dia del llibre sense roses.

L’any passat, per primera vegada en la meva vida, vaig organitzar-me la jornada: vaig decidir passar el dia a Barcelona, per les rambles i els voltants. Vaig regalar roses i llibres i altres coses que em venia bé regalar. Va ser un dia molt especial. I l’anterior, que vaig passar-lo a Girona, com de costum, també va ser especial. I l’anterior, i tots els d’abans. I avui també serà especial. Aquest Sant Jordi també tinc previst el que faré: aniré a Vic, ciutat a la qual m’hi uneixen lligams emocionals que no vull explicar. Badaré per la ciutat, miraré llibres, m’encantaré, regalaré roses i algun llibre i estic segur que em sentiré feliç.

Sant Jordi, patró de Catalunya i de ( ho he buscat) Anglaterra, Rússia, Nàpols, Portugal, Aragó, Armènia, Geòrgia, Grècia, Gènova, Baviera, Lituània, Venècia, Ferrara, i alguns llocs més, va néixer a la Capadòcia la segona meitat del segle tercer. Soldat romà, cristià, … però és que la vessant història del personatge no m’interessa gaire ara mateix. Prefereixo la interpretació simbòlica.

La seva lluita amb un drac és un símbol de la lluita contra l’opressor. Lluita que en molts moments de la nostra història, de fet, ha simbolitzat la del nostre país contra els que ens limitaven o anul·laven el dret de ser lliures i decidir qui i què volem ser. Però de qüestions polítiques no en vull parlar ara, ja ho faran molts d’altres probablement. Prefereixo agafar-me la llegenda com a símbol i model de la necessitat de lluita de cada un de nosaltres, home o dona, contra els nostres propis dimonis, siguin quins siguin, a través del valor, de la decisió, del sacrifici i de la constància. Em ve al cap un munt de gent, i jo mateix, i probablement tothom s’hi pot sentir reflectit.

Cal acabar amb els monstres que ens atemoreixen, perquè, amb monstres, tenim la vida limitada, ofegada, incapacitada. Cal lluitar amb total i radical fermesa per aconseguir la llibertat, i per això fa falta valor. I el premi, que en la llegenda és l’amor de la princesa, concretat i explicat amb la rosa ( cosa bella que neix de la finalització, captura o mort del monstre: fruit, per tant, de la lluita i el valor emprats fins vèncer la bèstia que ens atemoreix), és la consecució dels nostres objectius.

Sovint la nostra llibertat depèn més de nosaltres mateixos del que ens atrevim a admetre.

Bona diada!

Retorn a Cala Nans

Publicat el per

A l’hora que començo a escriure, a primera hora del matí, plou abundantment. I deu fer hores que ho fa perquè els carrers es veuen embassats. Abans de res m’he preparat un te ben calent i he posat una mica de música ( Bee Gees, que ara mateix canten Words). M’he assegut davant l’ordinador i he començat a rumiar com dir el que voldria explicar.

Tinc necessitat d’un retorn a cala Nans, i si pot ser ben aviat.

Sí, és exactament això el que volia dir. Però no n’hi ha prou i continuo buscant més paraules que expressin les meves idees amb una certa exactitud.

Agafo el diccionari i me’l poso a prop, sense obrir-lo, com si se’m pogués encomanar l’afluència que conté. Encenc una làmpada perquè, com que el matí és gris i fosc, trobo que em falta llum. Potser així m’il·luminarà la inspiració ( aquella cosa estranya que tanta gent nega que existeixi i que diuen que, de fet, és quantitat de treball i res més. Perdó, però un romàntic com jo ha de creure en la inspiració i en les muses).

Si avui no hagués fet aquest dia rúfol i lleig hauria anat a Cadaqués, al far de cala Nans, que reposa a la falda de la muntanya, trenta metres damunt les aigües, fent de xarnera entre la badia i el mar obert.

Des de la terrassa del far es veu un altre far, molt llunyà: el del Cap de Creus. Més gran, més freqüentat de gent, potser més espectacular, però no més bonic, almenys per mi. Jo em quedo amb cala Nans i el camí estret que hi mena a través dels espadats de la muntanya, òrfena d’arbres i plena de matolls, bardisses i algun arbust de tant en tant.

Quan hi vaig, aparco el cotxe enmig del poble i camino fins la riba de Nemesi Llorens, per trobar el mar. Des d’allà segueixo fins a la riba Pitxot, i llavors Es Llané i Sa Conca, i avanço per la carretera, que poc a poc es va fent més estreta i guanyant verticalitat.

Arribo a dalt la muntanya, ja fora del nucli urbà, esbufegant. El cor em va a tot drap i de fred, si en fa, ja no en tinc. M’aturo un moment. No per respirar, que també, sinó per contemplar Cadaqués i l’entorn: les cases blanques, les muntanyes que rodegen la població, les barques ancorades davant d’Es Poal, d’Es Pianc o de la platja gran. Tot està ple de silenci, si és que el vent no bufa desfermat, com sol passar, i fa aquell fr-fr ple de bravor.

Alguna cosa en mi va prenent forma de pau, de repòs, de satisfacció.

El paisatge és blau, blau i empissarrat: blau cel el cel, blau marí el mar ( tacat de taques blanques que són les barques o l’estela que deixen les que van navegant) i empissarrada ho és la muntanya i el camí, que ja no és d’asfalt.

Agafo un tros de pissarra i el toco amb la mà, sentint-ne el tacte, entre aspre i suau, mentre miro Port-Lligat, el mar o el que sigui que em cridi l’atenció.

Quan me’n canso, o quan el sol o el vent em comencen a molestar, reemprenc el camí. Serpenteja seguint el mar, fins arribar al punt més alt del trajecte. Des d’allà el camí es fa corriol i comença un descens gairebé vertiginós, com si tingués pressa per arribar a baix. Però no hi arriba. De cop gira a la dreta i voreja cala Sa Sebolla, que queda molt avall per sota la sendera. No sé perquè al principi de veure-la, la cala, em pensava que era una platja nudista ( potser pel que té d’inaccessible), però no ho és. El que sí és, és bonica i petita, recollida, tranquil·la i poc visitada.

Passada cala Sa Sebolla s’arriba de seguida al far de Cala Nans. Senzill, humil, solitari és, per mi, més que un far. És un mite, la frontissa que uneix el meu Jo extraviat i el meu Jo retrobat; un refugi a l’aire lliure per les meves tempestes personals; l’abocador de pors, temors i inseguretats; el lloc on tot es posa a lloc, ja sigui a cops de vent o a cops de timó vitals.

El far de cala Nans me’l vaig presentar jo mateix. Vaig fixar-m’hi per primera vegada un matí de passejos i reflexions profundes i greus per Cadaqués. Com diu un bon amic, buscava una resposta a les meves preguntes, i en vaig trobar una: que les respostes a les meves preguntes no són a … Cadaqués en aquest cas. Però Cadaqués, i en concret Cala Nans, em van ajudar a trobar les respostes dins meu. Em va costar. Com em va costar trobar el camí del far. Em vaig extraviar diverses vegades. Vaig travessar platges i marges equivocats. Vaig pujar pujades innecessàries, però vaig insistir, i vaig acabar per arribar i trobar i respondre el que buscava.

Aquell dia vaig anar fent meu Cala Nans, fins avui.

Des del far, reclinant el cos damunt la barana d’obra, plena de cors, paraules, dates i noms guixats a les rajoles amb pedres o navalles, contemplant el mar i la bromera de les ones que esclataven contra les roques, vaig saber que tornaria al far una vegada i una altra perquè ja formava part de mi. Si jo fos un lloc, voldria ser Cala Nans.

I acabaríem aquest escrit així, d’una manera una mica brusca, simple, potser insulsa, però senzilla i honesta. Tal com és el far que tinc a l’Empordà.

De tant en tant, Mafalda

Publicat el per

El meu dia té un no sé què de desvagament. Estic avorrit, ho admeto, i tinc ganes de llegir, però no filosofades ni assajos profundíssim sobre res ni sobre ningú. Vull alguna cosa lleugera, distreta, i alhora no tenir la sensació que estic malgastant el temps. Però no trobo res que em satisfaci prou. Poc a poc vaig posant-me més i més nerviós per la meva inapetència, pel meu immobilisme, per l’atonia, i per l’irritant incapacitat d’agafar un llibre qualsevol i gaudir-ne, encara que sigui durant uns minuts.

A casa, a la meva habitació, ben a prop del llit, hi tinc un moble amb tots els llibres comprats i pendents de llegir. N’hi ha de mig llegits, de començats i fins i tot algun que en prou feines ha estat obert. Tenir-los tan a prop deu ser una manera d’autoflagel·lar-me per la incontinència de la que pateixo quan d’adquirir llibres es tracta.

La desesperació és gran. El cervell i els ulls em van una mica de bòlit. El pensament rebusca un títol o un autor en la memòria. Alguna referència que els faci dir ( al pensament i al gust): “ Ah, veus? aquest sí que ens ve bé!”. I mentrestant els ulls repassen nerviosament els lloms dels llibres sense trobar res que m’interessi fins que, de cop i volta, veig un volum titulat Tot Mafalda. És com trobar aigua al desert.

( Si no coneixeu Mafalda, no rigueu encara).

Avui l’he obert a l’atzar.

Felipe: La voluntat deu ser l’única cosa en el món que quan està desinflada necessita que la punxin

Els nervis s’encalmen. És poca cosa encara, ja ho sé, però Mafalda és, en aquest punt, una mena de taula de salvació que m’allibera dels remordiments de la desgana, i de la sensació que sóc una mica tonto si vull llegir però alhora no em ve de gust llegir res. A vegades sóc una mica absurd.

Felipe: Per què justament a mi m’havia de tocar ser jo!?

No puc evitar un somriure, una mica carregat de cinisme. Quanta gent s’ha preguntat una cosa semblant en algun moment de la seva vida?

… i jo?

He d’anar en compte amb les preguntes que em faig, rumio. Sobretot en aquest precís instant de desinflor anímica. L’autoestima se’n podria ressentir i ara no em convé.

Mafalda: No et sembla que la gent s’estima molt més per Nadal?

Susanita: A tu també t’ho sembla? Perquè la veritat és que jo m’estimo tot l’any, però molt més per Nadal.

“ Que burra!” dic en veu alta. Les trivialitats de la Susanita, la seva ceguesa pel que fa al que passa més enllà del seu ego, em fa riure i alhora em fa llàstima. La Mafalda és el pol oposat. Potser massa oposat i tot. Entre totes dues faríem una nena normal … o més o menys.

Poc a poc m’oblido del rotllo de l’autoestima. De fet només volia llegir i distreure’m i no fer-me una autoanàlisi psicològica. Em penso que he aconseguit entrar una mica en el llibre, en el món de Mafalda, carregat de tendresa i duresa, poesia i prosa, lucidesa i innocència, crítica i sarcasme, utopia i realitat. Noto que m’he relaxat gairebé del tot. És curiós com una distracció lleugera ( que no té res de superficial) pot canviar el signe de les emocions i les hores un punt amargues per d’altres plenes de dolçor. Se’m fa difícil entendre la naturalesa humana ( o la meva en particular). Hi ha un punt d’estupidesa en tot plegat.

Diu la mestra als alumnes:

· Qui no ho hagi entès que aixequi la mà.

En Manolito l’aixeca.

· A veure, Manolito – diu la senyoreta – Què és el que no has entès?

I ell li respon:

· Des del març fins ara, res!

Brutal. Salvatge. Sensacional.

Passen els minuts i les planes a un ritme desigual però constant.  De tant en tant m’entretinc en alguna tira, en alguna idea, una frase o un dibuix. I rumio, amb més o menys profunditat. Hi ha vinyetes que vaig passant sense que em cridin gaire l’atenció. Algunes, penso, tenien la seva raó de ser en un moment i una realitat històrica que ja no són. D’altres, tanmateix, continuen tenint tot el sentit del món, i crec que el tindran sempre.

Em truquen. Em proposen anar a sopar i fer petar la xerrada. Miro el rellotge. Sí, tinc temps de sobres de llegir una estona més, visitar el caixer de la cantonada i arribar a lloc. A més, em ve de gust. M’ha marxat la mandra. Així que dic que accepto i concretem l’hora i el punt de trobada i m’acomiado fins més tard.

Avanço unes quantes pàgines del llibre. M’aturo en una vinyeta a plana sencera. És d’en Felipe que diu : He decidit no deixar per demà el que puc fer avui … demà mateix començo!

No puc evitar mirar-me el moble dels llibres pendents i esbossar un somriure maliciós que em descomprimeix l’ànim i l’esperit.“ Molt bona!” penso “ Com sempre, en Quino la clava”.

Empúries

Publicat el per

La platja d’Empúries és bonica, sobretot, a l’hivern. O a la primavera, si és que no hi ha gaire gent. Sempre ho penso quan la contemplo des de dalt el puig de Sant Martí, al costat de l’església. Sovint hi porto un llibre que, també sovint, acabo per no obrir, almenys en el mirador.

No sé exactament per què hi he vingut avui. Hi vinc de tant en tant, però sempre en moments en que gaudeixo d’una certa pau interior. Si no, la solitud del lloc i el silenci m’inquieten i em fan trontollar l’ànim ( està vist que sóc massa delicat) . Avui no és el cas. Estic una mica atuït i espès, tot em fa mandra, i m’aniria bé distreure’m i esbargir-me. Per això dic que potser no hauria d’haver vingut a Empúries, sinó que hauria d’haver anat a algun lloc amb més gent i moviment, que m’orienti els sentits cap enfora, i no cap endins. El cas, però, és que he anat a Sant Martí d’Empúries.

Veig el mar extens, interminable, des del Cap de Creus fins a l’Escala i, als meus peus, la sorra fina d’aquesta platja d’aspecte delicat. Sí, delicat, perquè fa la sensació que qualsevol cop de vent se la pot endur, o que una onada se la pot empassar.

Em miro, amb un punt d’audaç imaginació, l’espigó grec. I m’imagino com devia ser aquell lloc fa dos mil anys. De fet m’ho han explicat en documentals i reportatges, però prefereixo imaginar que recordar.

Bufa una mica la tramuntana. Suau i un punt freda, però no em molesta gens. Ben a prop de la sorra l’aigua és transparent i neta. A mesura que augmenta la profunditat del mar i la distància des de la qual observo, la transparència es tenyeix d’un blau lleugerament turquesa. Mar endins la blavor s’intensifica i pren una tonalitat greu, com emprenyada. Els verds es fonen i desapareixen. De grocs en queda el reflex enlluernador del sol damunt les aigües, i els blancs es concreten en forma d’escumalls abundants que ratllen i puntegen el mar arrissat. El cel és absolutament blau, de blaus vius i poderosos, des de l’horitzó marítim fins l’horitzó que retallen les teulades irregulars del poble, just al meu darrera. No hi ha núvols, o sí. De fet n’hi ha un d’esfilagarsat. Testimoni discret de que els núvols també existeixen.

Al llarg del camí que voreja la platja, fins on m’arriba la vista, la pinassa té un to verd molt apagat. De totes maneres hi ha algun arbust de vivesa remarcable: flors grosses i blanques i fulles d’un verd clar, clorofíl·lic, com les fulles noves acabades de brotar.

Sospiro.

Tanta varietat cromàtica m’embafa. I la llum és excessiva pels meus ulls, que noto una mica balbs, com tots els músculs del cos ( i l’ànim també). M’assec en un banc proper que queda a recés del vent. Obro el llibre però en realitat no llegeixo gens. El tanco de nou i m’aixeco. M’acosto a l’aigua, em descalço i començo a caminar amb les mans a les butxaques com qui bada per badar, per gastar el temps que té, i que en té molt. M’entretinc mirant les petxines i curculles que la mainada no ha recollit des de l’última maregassa. En trobo una de blanca, grossa, perfecte. M’ajupo i la recullo per la meva filla. En busco una altra pel nen. De seguida la trobo, també l’agafo i continuo caminant.

Al cap d’un parell de minuts arribo a l’espigó. Pujo a les roques que el rodegen i el vorejo, fent equilibris per no caure a l’aigua que, de tant en tant, espetega contra les roques i m’esquitxa una mica els peus. Em situo a la panxa de l’estructura, pel costat de mar, de manera que ningú em pot veure a menys que passi en barca, o nedant, és clar. Ascendeixo un parell de metres per la paret de pedra i m’assec en un forat prou gran i ample per poder-m’hi encabir amb una certa comoditat.

Miro el mar durant una bona estona. Llavors agafo el llibre i, ara sí, llegeixo. Hi estic durant tres quarts d’hora, aproximadament. En acabar descamino el camí i torno cap a la sorra de la platja, i d’allà al poble, i fins el cotxe. I engego i me’n vaig. I mentre condueixo em sento alliberat. El cap no em pesa tant. Ni les cames. I els ulls, em penso, que han guanyat vivacitat. Serà la tramuntana, o la tarda o els esquitxos d’aigua i sal que em picaven la cara. O serà, que necessitava escriure aquestes coses i d’altres semblants.

Se m’escapa un somriure, i els meus llavis balbucegen un nom.

Trenta escassos minuts

Publicat el per

El volum de la ràdio està un xic massa fort, però ja em va bé. El conductor està atent a la retransmissió del partit; l’acompanyant, mig endormiscada, el mig escolta ( el partit); i jo, des del seient del darrera, m’ho miro tot i no escolto res.

Em fan una mica de mal les cames. Bé, més que mal és cansament, i em penso que se m’ha encomanat al cervell. O potser ho fan les hores de cotxe i el balanceig constant dels revolts. O el sol, que brilla i escalfa molt, tot i que ja va de baixa ( és mitja tarda). O la contemplació assossegada dels camps i les muntanyes, verds i verdes, nevats i nevades, esgarrinxades de fang i pedres, o encatifats de gespa rosegada per vaques i cavalls.

Em vénen a la memòria les queixes de la Sílvia, que diu que no escric prou, i les d’en Xevi, que diu que el que escric darrerament és massa fred, i que no sembla fet per mi. I potser tenen raó. És que em falten hores, i potser em sobra respecte pel mitjà que ” suporta” aquest blog. Potser hauria de ser més jo i deixar-me de punyetes.

Vaig preguntar-ho a l’Electra:

– Creus que el que escric a Calidoscopi no està a l’alçada del que escric a Lectures breus?

– A mi m’agrada – em va contestar -, però és diferent. De fet tu vas decidir que fos diferent, no? Que tingués un altre to; potser no tan íntim.

Vaig haver d’admetre que sí, però no sé si tinc gaire clar que la decisió fos ferma i encertada. De fet, no sé del cert ni si ho vull.

El Girona ha fet un gol, però li han anul·lat. Fa estona que no veig vaques. Les ombres s’allargassen per moments. La llum es fa més tènue i tot convida a una mena de letargia. L’aire que s’escola per la finestra del davant fa un fr-fr-fr constant, que només s’apaga quan el cotxe gira a dreta o esquerra, i és més fresquet que abans, però no molesta.

De cop i volta m’enyoro. Penso en Ella ( perdoneu que no us digui el nom), i la trobo a faltar. D’una manera visceral, completa, amarga … Sento una punxada al cor ( són els sentiments, no patiu) i el cos sencer se m’enerva com si se’m glacés la sang, com si m’haguessin bloquejat el sistema nerviós, com si hagués patit un curtcircuit, o alguna cosa per l’estil.

Experimento dues sensacions oposades al mateix temps; una desagradable i l’altra plaent.

La desagradable és enyor, ja us ho he dit. I ràbia, perquè Ella no és aquí amb mi. I tristesa, per la mateixa raó.

La plaent està basada en els records. En el de la seva fragància que em desfà els sentits; el d’aquell somriure obert i franc, murri i tendre, carregat de significats que no sempre sé descobrir; i en les pampallugues que li fan els ulls quan em mira amb ulls que parlen ( i que diuen una per una totes les paraules que voldria sentir).

Fa tant de temps que no la veig … ! De fet vint-i-quatre hores, però sembla molt més, perquè va ser una trobada curta, de trenta escassos minuts, després de mesos eterns d’eternes i ermes esperes ( o potser necessàries, qui sap). Estic atuït per sentiments que em poden, que em desborden, que no puc controlar. I penso: ” A veure si les coses canvien ja”.

I mentrestant el conductor condueix, l’acompanyant dorm, i l’Espanyol acaba d’empatar. El sol s’amaga darrera les muntanyes, i la lluminositat perd vigor a marxes forçades. Ja es distingeix Venus i la lluna es mostra per l’est grossa, ataronjada, diàfana. Preciosa, com sempre ( preciosa és una paraula molt exacta quan es tracta de definir la lluna i totes les seves fases lunars).

Les hores del dia s’acaben. Els llums de les cases es van obrint. Tinc ganes d’arribar a casa, tancar-me una estona en mi mateix i escriure un vers d’aquells que després em farà vergonya ensenyar.

Capvespre amb en Josep Pla

Publicat el per

La tarda ha sigut llarga. He sortit de la feina a les sis, he anat a la biblioteca, després a comprar i tot seguit m’he tancat a casa. He sopat de seguida, a quarts de vuit, i m’he posat a llegir. He llegit uns fragments de “ Notes per a Sílvia”, d’en Josep Pla.

Ara mateix estic vora la llar de foc. No està encesa. En comptes d’això tinc una estufa engegada. Una d’aquelles que són elèctriques i emeten una llum ataronjada i agradable. Desprèn una temperatura no massa alta però suficient ( en Pla diria una temperatura exacte? Podria ser).

Què voleu que us digui, m’agrada en Pla. L’Espinàs afirma, en el seu magnífic llibre “ El meu ofici”, que en Pla és un escriptor tècnicament poc correcte, però té caràcter. Bé, potser sí que és poc correcte tècnicament, no hi entenc gaire,  i potser és el caràcter el que m’atrau de la seva manera d’escriure, però em penso que de fet tant li fa.

“ El quadern gris” el vaig llegir fa anys. Em va impressionar. Era la sensació més semblant a asseure’s vora el foc amb un avi d’aquells que expliquen les seves batalletes i les seves coses, i que ho fa de tal manera que ens agrada escoltar-lo mentre va dient, desorganitzadament, a mesura que els pensament i els records li vénen al cap. M’embadaleix la calidesa de les seves paraules, la seva peculiar manera d’adjectivar i les seves opinions ( sovint un punt estrafolàries o excessivament segmentades, generalistes i superficials). Malgrat tots aquests peròs, m’hi sento a gust llegint-lo.

“ Aigua de mar” m’ha regalat alguns dels moments més plaents dels quals he gaudit llegint un llibre. Hi ha episodis, capítols, contes, o no sé com hauria de dir-ne, que em van fer somiar. Com si hagués viscut en les meves pròpies carns el que s’hi explica. I no pot ser perquè, aquell món de “ Contraban”, “ Pa i raïm”, “ En mar” o “ Navegació d’estiu”, ja no existeix.

Vespres com aquest d’avui, que he tingut la sort de poder dedicar-lo als plaers de l’escriptura i la lectura assossegada, envoltat de silenci, excepte pel tic tac incansable del rellotge de paret que hi ha damunt la llar, em fan sentir més viu que mai, i espiritualment complagut. Avui n’he de donar les gràcies a Pla.

Si no us fa res en podem continuar parlant un altre dia. Ara tinc ganes de llegir “ Notes a Sílvia” una estona més. Bon dia o bona nit, i que gaudiu de bones i plaents lectures.

Girona ( contemplació vague)

Publicat el per

Et veig volar pel cel grisós d’aquest dimarts de febrer. El teu vol de gavià, serè, harmònic, bell, et porta fins a la catedral. Veus el campanar i t’hi pares, i contemples Girona des d’una perspectiva que envejo. Jo m’he de cenyir a la visió de la ciutat a peu pla, i no me n’estic. Els meus ulls s’aturen a la façana de la seu, a les escales, i també en el caminar petit i recollit d’una senyora gran que deu venir de comprar. Escolto un pardal que piula nerviosament des de la cornisa d’una casa propera. L’encarregat del bar de la cantonada obre la porta de ferro, i ara deu engegar la cafetera i la calefacció per a rebre els primers clients, que no tardaran. Les llambordes, humides de la nit, rellisquen una mica si no es va en compte. L’àngel de la catedral ( que abans era la Fe) té el perfil perfilat per les primeres llums directes del sol del matí. Hi ha ombres als carrers encara, però cada cop són més tènues i menys fosques. Un veí obre la finestra amb els ulls encara adormits i fa un badall. Tot plegat sembla un viatge al passat a través d’una d’aquelles fotografies envellides i rebregades pels anys.

Tinc un punt de fred, però no gaire.

Passa un cotxe que esguerra la bellesa i l’encant callat del moment, però no m’enfado; no n’hi ha per tant. Deixo que passi de llarg i llavors, poc a poc, el silenci torna a envair els carrers, les cases, els monuments, … l’entorn.

Ja arriben els primers turistes d’avui ( pocs de moment, tres o quatre a tot estirar). Entro al bar i demano un te i torno a sortir mentre me l’estan preparant. Volia veure si Girona existeix quan no la veig. I sí. Existeix i és bonica ( potser és que me la miro amb bons ulls). Em crida el cambrer. El te està a punt. Entro i me’l bec sense pressa, però amb ganes de sortir al carrer i continuar vagarejant.

Sant Feliu de Guíxols

Publicat el per

La meva relació amb Sant Feliu de Guíxols és escassa, però no inexistent. Hi he passat sobretot matins, quan era petit, o, darrerament, jornades d’estiu més o menys completes en una casa particular. Avui, diumenge, hi he anat a parar per accident, o per incident en realitat, hauria de dir. I ja que hi sóc, aprofitant que a Girona plou però aquí fa sol, i sense res millor a fer, vull aprofitar per a passejar una mica. He aparcat el cotxe, doncs, he pagat el tiquet, i he entrat al mercat per vagar entre les parades de roba, fruita i altres coses que seria excessiu detallar.

Passant per davant d’un bar he vist l’Ivan. Ell també m’ha vist. Des de fora li he aixecat el dit polze per preguntar-li si tot li anava bé, i m’ha fet que sí amb el cap. Després ens hem dit adéu i he continuat caminant.

El caminar m’ha portat fins a la platja i m’he assegut a la barana del passeig, que és on sóc ara mateix. El sol m’escalfa lleument, el vent és fresquet, m’acompanya una olor intensa de mar i la sonsònia de les onades a la platja ( sonsònia apagada, cadenciosa, que es filtra per l’oïda i s’estén com un tremolor subtil per tot el cos, com una melodia de jazz d’un disc de vinil, d’aquells vells, amb el crec-crec i el tx-tx allargassats, el fregit, vaja, de les gravacions antigues).

L’estampa que contemplo és bella, bellíssima, si se’m permet l’entusiasme. El sol es reflexa en aquest mar un xic arrissat fins el punt d’obligar-me a contemplar-ne la bellesa amb els ull mig clucs. Me’n recordo d’algú i penso que li agradaria molt aquest lloc, i aquest moment.

Hi ha molta gent. Aquí no plou, ja ho he dit, i, afegeixo, el cel damunt del mar està mig despullat de núvols. Miro cap a l’altre costat, terra endins. Hi ha una nuvolada imponent, cumulonimbus espectaculars, presagi ( o senyal) de pluges irreverents ( les d’avui per mi ho són).

Què sóc? Em pregunto. El cel de mar o el cel de terra endins? Segurament tots dos. I ara que hi penso: veig dos cels, però el cel és només un. I jo també. La divisió és només falta de rigor, i, en el meu cas, que estic massa a prop de mi mateix.

Com si fos un joc, obro el llibre que m’acompanya amb la intenció de llegir el primer vers que trobi, el que sigui, a veure què em diu. El llibre és un recull d’en Martí i Pol. El poema que llegeixo és clarivident:

Pledejo encara

tossut i temerari,

amb vells dimonis;

un ritme greu compassa

raonaments i dubtes.

No puc evitar que se m’escapi un somriure, entre dolç i amarg. Les casualitats són una constant en la meva vida. Em pregunto per què. I a tu? Et passa el mateix? Segur que sí, constantment.

Tres minuts de la teva vida per dir-te …

Publicat el per

Escolto Tom Waits i retorno al passat. A un passat no massa llunyà; tot just uns mesos però que semblen anys. En aquest retorn estic assegut en el mateix lloc, davant de l’ordinador, inventant l’Alba i la seva vida; escrivint un llibre. Sis hores al dia perfilant la vida d’aquesta dona, castigant-la, premiant-la, i sempre donant-li el benefici de la tendresa i la calma i una vida trasbalsada però digna.

En Waits canta ” Waltzing Matilda” amb la seva veu esquerdada. I retorno als carrers de París de la mà de l’Alba, a Londres, a Cadaqués i a altres llocs del seu món i la seva vida. En realitat, la meva. Però, sobretot, entro al seu cor.

Matins de maig assegut davant de l’ordinador, deixant-hi la sang i afilant la intuïció al servei d’una feina intensa i agradable. Acabava esgotat, com si hagués escrit físicament, com si cada invent o perversió de la meva ment em costés un esforç extenuant. I, sabeu què? Que la resta m’és igual. El plaer més gran, el gran regal, no serà mai veure’l publicat, si és que mai ho ha de ser. El plaer és descarnar-se per dins, gratar la pell del cor per fer-ne saltar les crostes dels records i dels sentiments. Vestir-los de mentida, però sense mentir mai; donar-los forma, però sense manipular ( l’Alba, d’alguna manera, s’ha creat a si mateixa, jo només ho he narrat). Estimo l’Alba pel que m’ha regalat, i l’esforç d’inventar-la no va ser tal.

Waits continua cantant: ” The piano has been drinking” ( brutal), ” A good man is hard to find” ( en conec uns quants que ara riurien), ” Downtown train”, ” Martha”, ” Sea of love”, ” Ol’55″, ” I’m still here” … i tantes més.

Revisc tots aquells moments escoltant en Tom. Per mi, ell i l’Alba són les dues cares d’una mateixa realitat, i tots dos molt importants. Deu ser una d’aquelles estranyes associacions que a vegades ens fa el cap.

Continuo escoltant … i pensant … i escrivint … i somiant. Si pogués … en fi; fins aviat.

Barcelona ( un tros)

Publicat el per

Carrers estrets que fan pudor a orins, façanes brutes, cansades, balcons desgastats per anys d’inatencions i pintades anàrquiques a les parets. Gent. Gent que mira. Mirades mores, negres, blanques, mestisses i mirades buides.

Una noia fa un cafè al meu costat i fa veure que no veu que ha vist que l’estava mirant. Se’n va.

El cor em batega fort, molt fort … em penso que explotarà. Ciutat vella, Barcelona, .. què hi faig? Sempre que vago sol per Barcelona m’immergeixo en la lletjor d’aquests carrers podrits, desvalguts, depriments. I no sé com però diria que els trobo bells, a la seva i a la meva manera ( potser perquè no hi visc). Hi vaguen turistes encantats, habitants habituals i venedors de droga que esperen a les cantonades. Xiuxiuegen el nom de les seves verinoses mercaderies als vianants sospitosos de ser-ne consumidors. S’hi toca l’animalitat dels éssers humans que hi passen, hi viuen, hi dormen, hi moren, hi riuen, hi ploren i em sembla bonic ( potser, repeteixo, perquè no hi visc).

Ningú em diu res, excepte una anglesa que em pregunta pel museu Picasso. Li indico el camí del Born i la veig marxar.

Hòstia, el cor em batega encara amb més força i per aquest motiu corro corrents a comprar una llibreta. Per escriure tot això que estic escrivint i que em bull en el cap. Necessito treure-ho, explicar-ho, vomitar-ho. Necessito fer-ho per rellegir-ho i mirar d’entendre-ho més tard. Volto pels carrers buscant un lloc on em venguin una llibreta sense floritures. Només fulls i unes simples cobertes i prou i no en trobo enlloc. Només llibretes d’aquelles d’aparentar, que són tan boniques per fora que el que s’hi escriu a dins perd brillantor ( si és que en tenia). Pel camí em creuo amb sorolls i silencis aclaparadors ( els silencis de la gent) i mirades que sense preguntar-m’ho em pregunten on vaig.

Ningú em parla. Ni tan sols el meu telèfon sona ( m’hauria agradat) o sigui que a contracor, o a cor que vols, estic sol, en aquesta ciutat ( il·luminada per mil records amb nom i cognoms).

Ja tinc la llibreta ( un euro setanta amb descompte inclòs a la planta sisena d’un centre comercial) i escric, com posseït, com excitat, com dut pel poder de l’entorn i vago ( ja ho he dit), vago com un gos enmig del fang, amb el cap baix, pixant en cada cantonada per deixar-hi empremta i olorant, buscant … buscant uns pixats que he extraviat. Però no sóc un gos ni pixo al carrer. Només és un parlar. El que sí és cert és que busco desesperat una cosa que us diré: sentit a tant sentiment.

Em dol viure tanta intensa emoció. Em dol viure els silencis no cercats i no poder escapar de mi mateix perdent-me pels caòtics racons d’aquesta ciutat dins la ciutat. Veieu com em dessagno? Veieu com m’estripo el pit i m’arrenco el cor per fer-lo servir en cada idea que escric? No ho veieu? Doncs ho faig, creieu-me, i ho faig amb desesperació. Si no ho veieu és simplement perquè no en sé més i ja està. Algú em va dir que va llegir alguna cosa d’algú que escrivia amb sentiment i que fa dies que no escriu. És que … costa tant! Perquè en cada paraula, en cada frase, s’hi deixen anys. Qui sap si malgastats.

Prou. És hora de marxar. Hòstia, és hora de marxar.

Tres quarts de vuit

Publicat el per

Dilluns d’Immaculada. El vespre. D’aquí a poques hores serà demà, i demà serà dia de feina. És, doncs, un dilluns endiumenjat.

L’he passat a casa, tot el dia clos entre les parets de la meva habitació. El contacte amb l’exterior s’ha limitat a un missatge de mòbil i una horeta de xat. El xat m’ha tret de l’atonia d’aquest dia que ( a través de la finestra) es veia gris i que ara té el to aigualit del negre nit de les ciutats. I ara que dic això: les nits de les ciutats són massa taronges, massa clares, massa resplendents. Ahir, o abans d’ahir ( no m’ho feu comptar) vaig veure un cel diferent. El cel de la muntanya, baixant de la collada de Tosses, després d’una nit a Puigcerdà. Veia els estels, incomptables. Eren … no, no m’atrapareu. No us explicaré com era un cel perfecte de nit fosca i diàfana contemplat des de les muntanyes cobertes de neu. És com definir l’amor, com explicar el plaer, com analitzar la bellesa. No ho faré perquè és absurd. Només us diré que Orió feia pampallugues per mi, i que mirant l’univers em vaig adormir al seient del costat, sentint la sonsònia del motor del cotxe, com llunyana, com estranya, com aliena a la realitat. Estava envoltat de silenci, creieu-me, i les sensacions, a vegades, no es poden pagar amb diners.

Algú va dir que els rics paguen pels seus plaers, i que els pobres els tenen gratuïts. I ho deia, em penso, perquè és així. Qui té poc aprèn a valorar tot allò que és immens i que no té preu perquè la vida ho regala: una posta de sol, un paisatge … un amic. Els rics també ho valoren, però d’una manera diferent si són d’aquells que es pensen que el que val la pena és car i escàs. Però estic divagant ara, i la coherència del text se’n ressent.

Per avui m’havia proposat escriure, i en tot el dia no he pogut. He badat, he patit, m’he distret i he pensat i pensat i pensat… com sempre faig. I recordava que … però és igual ara; potser us ho podeu imaginar. El cas és que l’esperit no em donava per escriure perquè tot el que deia em semblava reiteratiu o trist o ensucrat o avorrit o un munt de coses més. Però al vespre, després del xat, se m’ha desvetllat l’ànim i he començat a escriure aquestes ratlles que esteu llegint. I, si us hi fixeu, en cinc minuts que fa que escric no he dit res en concret, però alhora es pot entendre tot.

En fi, no us vull distreure més. Me’n vaig a sopar.

Dues nits

Publicat el per

Passejo pels carrers del parc de la ciutadella al capvespre. Espero que la llum es faci penombra, i la penombra fosca. Llavors la temperatura se suavitza. Veig molta gent estirada damunt la gespa. Uns s’estimen, d’altres fan ioga, uns quants xerren; n’hi ha que ballen a la glorieta del parc. Hi ha de tot, com sempre hi ha a Barcelona. M’assec sota una palmera, amb tu al costat. Ens descalcem i escoltem, a una certa distància, la veu caribenya d’un noi que canta cançons mentre toca la guitarra. Una noia l’acompanya amb una caixa de ritmes i una colla d’amics els envolten, en silenci, gaudint d’una música sense pretensions però ben interpretada. El temps passa. La companyia és bona. La música em transporta fora de la Barcelona del trànsit i el caos. Sembla que la ciutat no existeixi, i la vida agafa el ritme que imposa una melodia de Juan Luis Guerra. M’envolta la fragància de la música. Sí, sí, fragància, perquè la música també desprèn olors i tactes. M’abraça i em sento bé. Miro el cel ( es veuen quatre estrelles disperses). Veig una parella a la meva dreta, a dues palmeres de distància. Estan estirats, agafats, parlant, i em penso que també fruint del concert improvisat, com nosaltres.

Em dius: “ Aquesta cançó és la més bonica que han tocat … amb diferència. És preciosa”. La veritat és que m’havia distret, anestesiat per la pau que sento per dins. Torno a concentrar-me en la música. Somric i penso que no voldria ser enlloc més del món. I tinc sort, perquè no hi sóc. Sóc a la ciutadella, estirat sota una palmera, donant-te la mà i escoltant la jam session d’un cor d’àngels i dimonis format per l’ocasió ( el millor dels cors possibles). Què més puc demanar?