La meva relació amb Sant Feliu de Guíxols és escassa, però no inexistent. Hi he passat sobretot matins, quan era petit, o, darrerament, jornades d’estiu més o menys completes en una casa particular. Avui, diumenge, hi he anat a parar per accident, o per incident en realitat, hauria de dir. I ja que hi sóc, aprofitant que a Girona plou però aquí fa sol, i sense res millor a fer, vull aprofitar per a passejar una mica. He aparcat el cotxe, doncs, he pagat el tiquet, i he entrat al mercat per vagar entre les parades de roba, fruita i altres coses que seria excessiu detallar.

Passant per davant d’un bar he vist l’Ivan. Ell també m’ha vist. Des de fora li he aixecat el dit polze per preguntar-li si tot li anava bé, i m’ha fet que sí amb el cap. Després ens hem dit adéu i he continuat caminant.

El caminar m’ha portat fins a la platja i m’he assegut a la barana del passeig, que és on sóc ara mateix. El sol m’escalfa lleument, el vent és fresquet, m’acompanya una olor intensa de mar i la sonsònia de les onades a la platja ( sonsònia apagada, cadenciosa, que es filtra per l’oïda i s’estén com un tremolor subtil per tot el cos, com una melodia de jazz d’un disc de vinil, d’aquells vells, amb el crec-crec i el tx-tx allargassats, el fregit, vaja, de les gravacions antigues).

L’estampa que contemplo és bella, bellíssima, si se’m permet l’entusiasme. El sol es reflexa en aquest mar un xic arrissat fins el punt d’obligar-me a contemplar-ne la bellesa amb els ull mig clucs. Me’n recordo d’algú i penso que li agradaria molt aquest lloc, i aquest moment.

Hi ha molta gent. Aquí no plou, ja ho he dit, i, afegeixo, el cel damunt del mar està mig despullat de núvols. Miro cap a l’altre costat, terra endins. Hi ha una nuvolada imponent, cumulonimbus espectaculars, presagi ( o senyal) de pluges irreverents ( les d’avui per mi ho són).

Què sóc? Em pregunto. El cel de mar o el cel de terra endins? Segurament tots dos. I ara que hi penso: veig dos cels, però el cel és només un. I jo també. La divisió és només falta de rigor, i, en el meu cas, que estic massa a prop de mi mateix.

Com si fos un joc, obro el llibre que m’acompanya amb la intenció de llegir el primer vers que trobi, el que sigui, a veure què em diu. El llibre és un recull d’en Martí i Pol. El poema que llegeixo és clarivident:

Pledejo encara

tossut i temerari,

amb vells dimonis;

un ritme greu compassa

raonaments i dubtes.

No puc evitar que se m’escapi un somriure, entre dolç i amarg. Les casualitats són una constant en la meva vida. Em pregunto per què. I a tu? Et passa el mateix? Segur que sí, constantment.