Fotopres 2009

Najaf Sultana, Zainab Bibi, Munira Asef, Irum Saeed, Shanaz Bibi… tenen en comú diverses coses: són dones, pakistaneses, i tenen el rostre desfigurat perquè uns individus (des d’enamorats gelosos, passant per parents ressentits i fins i tot un pare que no volia més filles) van llençar-los àcid a la cara. Les fotos són esfereïdores. Retrats de dones a les quals la insensatesa d’uns salvatges va regirar la vida. Tanmateix, les seves mirades, la de les que els han quedat ulls amb els quals mirar, desprenen una dignitat immensa, evident, evocadora, que desplaça el lògic i primigeni instint de compadir-les per una admiració respectuosa, silenciosa, solidària, dolguda i alhora corpresa per la seva desgràcia; i una impressió d’incredulitat sobtada que ens fa dir que, encara que sabem que aquestes coses passen, sembla mentida que puguin passar. És una incredulitat que no és fruit del desconeixement, sinó de la visió directa d’unes fotos que no amaguen ni exageren, que mostren la realitat crua, temible… pertorbadora. Fotos de cares, fetes de cares, sense analgèsics visuals ni trampes que atenuïn la impressió que causen a l’observador.

Les fotos d’aquestes cinc dones, i les d’unes quantes més, són les que han merescut el primer premi del certamen Fotopres 2009, organitzat per l’Obra Social de “la Caixa” (CaixaForum de Barcelona fins al proper 21 de febrer). Són del fotògraf Emilio Morenatti, i les recull sota el nom de “Violència de gènere al Pakistan”. A més de les fotos de Morenatti, hi ha exposats els treballs de vuit artistes més.

El segon premi ha estat atorgat a Walter Astrada pel treball titulat “Violència postelectoral a Kènia”, i el tercer a Alfonso Moral, per “El Líban, entre mar i foc”. També s’hi exposen les fotos de Mikel Aristregi (“-40ºC / 96ºC”), que retrata homes i dones dels estrats més baixos de la societat d’Ulan Bator, capital de Mongòlia, i el greu problema que tenen amb l’alcohol; Marta Ramoneda (“Khusra. Transgènere al Pakistan”), que orienta l’objectiu cap als transsexuals del Pakistan; Jo Exposito (“Hostes de Déu”); Aleix Plademunt (“DubaiLand”); Lurdes R. Basolí (“Caracas. La sucursal del cel”) i Fosi Vegue (“Grans èxits”). Tots testimonis de realitats on la mort, el dolor, la injustícia, el fanatisme… i també en alguns casos la decadència i un luxe artificiós, entre sòrdid i decrèpit, són la realitat quotidiana de molts éssers humans. Com diu el fulletó de l’exposició, els treballs ofereixen una imatge crua i impactant però, alhora, humana i propera, que convida a la reflexió sobre la societat actual. I jo hi afegiria: una reflexió que hauria d’anar acompanyada d’algun sentit de responsabilitat més gran que el que tenim ara, per, entre tots, canviar el signe d’aquestes vides marcades per les guerres, la marginació i la violència.

Fotògraf: Emilio Morenatti

Fotògraf: Walter Astrada

Actors i compromisos

Llegeixo que Susan Sarandon i Tim Robbins, parella de fet des de feia 23 anys, se separen. No acostumo a afectar-me per les notícies que tenen una tonalitat massa rossa (igual que les que groguegen em provoquen una mena de calfred incòmode i desagradable; deu ser que no m’agraden les notícies de colors), però en el cas dels dos actors nord-americans, m’ha sabut greu.

Acabo d’escriure això i rumio que no estic del tot d’acord amb aquest “sentiment”. Si s’han separat de mutu acord, cosa que es desprèn de la notícia que he llegit, més que penedir-se’n és per admirar-los: han fet ús de la seva llibertat per decidir per quins viaranys ha de transcorre la seva vida. Està molt bé, i punt final. Punt final perquè és la seva intimitat i tindran els seus motius, que desconec de primera mà (cap dels dos m’ha trucat per explicar-me què ha passat, però si algun necessita parlar que compti amb mi… i un traductor, perquè el meu anglès no dóna per a converses amb massa subtileses).

Deia que em sabia greu perquè admiro (respectuosament, en lletra petita; sóc incapaç de sentir una admiració desaforada per cap ésser humà, en tant que entenc que tots som polièdrics, i que els sants només existeixen en la ment dels altres)… admiro, deia, a aquestes dues persones pel seu compromís social i la seva capacitat per pensar i manifestar les seves opinions d’acord amb la seva consciència, en un país en què les persones d’una certa notorietat pública sembla que no obrin la boca si no és amb el vist-i-plau del seu equip d’assessors d’imatge. En certa manera desentonen de la impressió que causa la societat a la qual pertanyen, caracteritzada (generalitzant) pel pensament únic, bimoral i políticament correcte. I no estic dient que sempre estigui d’acord amb ells, naturalment.

N’hi ha uns quants d’aquests actors compromesos. Ara mateix em vénen al cap Martin Sheen, Sean Penn i també Javier Bardem, però n’hi ha molts més, per sort. Alguns, des del meu punt de vista, grans actors. D’altres actors i prou. Però aquesta és una altra qüestió. El realment important és que són conscients, més enllà dels seus interessos professionals, que la popularitat els obliga, íntimament, a expressar les seves idees i els seus principis ètics, polítics, morals i cívics. En aquest aspecte, i deixant de banda les seves respectives imperfeccions humanes, que tenen com tenim tots, i que són una altra qüestió, són persones davant les quals em trauria el barret… si en portés. Sí, senyor.

Toros

Per iniciativa ciutadana, el Parlament debat aquests dies la conveniència de prohibir les curses de toros. D’aquesta iniciativa se n’han fet un ampli ressò a les Espanyes. Alguns han entès que era un altre estirabot dels que volen eliminar tot signe i símbol d’espanyolitat a Catalunya; una altra “catalanada” he sentit a dir a algun tertulià. Ningú ha demanat que prohibeixin ballar sevillanes, posem per cas, un dels tòpics més coneguts i promocionats de l’estat espanyol; no crec que l’argument antiespanyolista tingui una base prou sòlida. D’altres (em penso que són els que ho encerten) ho atribueixen a una sensibilitat pels animals, a fi i efecte que no siguin salvatgement sacrificats a base d’espases, punxons, carreres i marejos. I en aquest sentit moltes persones de tot arreu, catalans i espanyols també, comparteixen el rebuig per aquesta festa de sang.

De ben petit, quan encara faltava molt perquè es prohibís l’entrada a les places de toros als menors de catorze anys, vaig assistir a aquest “espectacle” en moltes ocasions. Vaig veure alguns dels considerats millors toreros del moment, toreros i rejoneadores, i no tinc la sensació que afectés la meva emotivitat veure com els clavaven una espasa d’un metre de llarg per damunt el llom, entre els omòplats, fins a l’empunyadura, que li tallava l’aorta o li foradava els pulmons i li provocava la mort perquè la seva pròpia sang l’afogava. Ni tampoc feria la meva sensibilitat veure com li clavaven banderilles, que no deixen de ser arpons petits amb una punxa grossa com el dit polze d’un adult que queda clavada a l’esquena i va burxant i dessagnant l’animal durant tota la estona que encara dura el sacrifici. Ni em traumatitzava el punxó gruixut com el canell que els clavava el picador, apretant amb tot el pes del seu cos mentre el brau intentava, inútilment, tombar el cavall protegit per a l’ocasió.

No crec tenir traumes per haver vist aquestes coses, però sí conviccions i opinions formades: primera, que és irrellevant si aquell espectacle afectava la meva sensibilitat o no, perquè és evident que al toro, l’animal, sí que li afectava, i la seva afectació implicava una mort lenta i dolorosa. I pel que té d’innecessari sacrificar l’animal d’aquesta manera, ja és raó suficient per prohibir-ho. Segona, la convicció que és un espectacle sàdic que no té res d’artístic. On és l’art? En els moviments xulescos i amanerats dels “artistes”? Si això és art, és de la més baixa categoria imaginable, i no compensa de cap manera el dolor que es provoca a un ésser viu. I tercera: que els arguments a favor d’aquesta activitat són simple retòrica. La realitat és una, i només cal veure-la en els ulls de la bèstia quan jau a terra, esperant, després de tots els suplicis mencionats, que li clavin un ganivet a la nuca que, si l’encerten, li provocarà, ara sí, una mort immediata.

Taxis roses

En breu funcionarà una línia de taxis a Barcelona que seran conduits per dones i en els quals només podran pujar dones. En diuen taxis roses.

Aquesta mena de servei per a la meitat de la població, més o menys (els nens poden pujar-hi amb les seves mares o acompanyants femenines? Fins a quina edat?), ja existeix en unes quantes ciutats del món, i ara sembla ser que Barcelona serà la primera ciutat de l’estat espanyol que en tindrà.

Per què no fan taxis per homosexuals, taxis per negres, taxis pels que tenen els ulls blaus i taxis pels que són vegetarians, posem per cas? Fins a quin extrem estem disposats a arribar a l’hora de desnaturalitzar una cosa tan normal com és que en el món hi ha homes i dones i que els humans som éssers socials que podem i hem de conviure? Tornarem a separar els nens i les nenes a les escoles? Destinarem una vorera del carrer per als homes i una altra per a les dones? No fos cas que algú se sentís incòmode passant pel costat d’una persona de l’altre sexe, com succeïa en alguns països, no fa tants anys, amb qüestions racials.

Tindran mercat aquests taxis? Potser sí, i emprendre nous negocis amb possibilitats d’èxit és del tot lloable des d’un punt de vista empresarial i també social, però no ho és si suposa una discriminació d’un sector de la població, el que sigui.

Fer taxis roses i argumentar que va destinat a totes aquelles dones que no se senten còmodes en un vehicle que condueixi un home, és un insult i una discriminació, i també una falta de respecte. Fa la sensació que tractin als taxistes d’assetjadors i de poca professionalitat, i és criminalitzar indiscriminadament a tots aquells que tenen la “desgràcia” de ser homes.

A veure si tots plegats ens fem menys masclistes i feministes, i més persones. Ja està bé que tinguem la pell fina amb les injustícies, però no per crear-ne de noves.

Una pel·lícula, «The Straight story»

Enmig d’una conversa trivial, un amic em va explicar que un dia, fent zàping, va veure una pel·lícula en la qual sortia un home gran conduint un tractor per la carretera. Deia el meu amic que va canviar de canal, i que al cap de 20 minuts va tornar a posar-lo. L’home encara conduïa el tractor. Va tornar a canviar i 20 minuts més tard tot continuava igual. Li va fer molt de riure.
Vaig saber de seguida de quina pel·lícula em parlava. Es diu Una història de debò (The straight story, 1999), del director David Lynch, però no és ni molt menys una pel·lícula de riure, ni el vehicle que condueix el protagonista és un  tractor, sinó un tallagespa.

El film explica una història real. La d’Alvin Straight, un home de 73 anys, que s’assabenta que el seu germà, amb el qual no parla des de fa 10 anys a causa d’una discussió, ha tingut un atac de cor. Com que ell mateix té la salut molt precària i és conscient que tots dos estan en el tram final de la seva vida, vol anar-lo a veure i fer les paus abans no sigui massa tard. Amb aquest objectiu comença un llarg viatge de 500 milles (uns 800 quilòmetres) al damunt d’un tallagespa.

El viatge és de fet un viatge que fa l’Alvin cap a l’interior de si mateix, una mena d’autoexorcisme emocional durant el qual s’administra llargues dosis de silenci i solitud, i en aquest sentit la lentitud del tallagespa li és idònia. L’objectiu? Reflexionar sobre les causes per les quals va renyir amb el seu germà, i sobretot donar-se temps per pair l’orgull que els havia distanciat. Però pel camí acaba reflexionant en veu alta sobre altres aspectes de la seva existència (la família, la guerra, la mort, la fraternitat…). Els encenalls que provoquen aquestes reflexions són les persones que va trobant. En moltes hi reconeix la por, l’orgull, la vanitat… que els confronta amb els seus respectius entorns familiars i socials. És en aquestes circumstàncies que explica les seves vivències personals com qui explica una batalleta de vells, però amb la peculiaritat que connecten directament amb la realitat dels seus sobtats interlocutors. Ho fa sense paternalismes, sense voler tenir raó ni deixar de tenir-ne. Simplement explica la seva experiència i tot seguit continua el seu camí, donant-los així un motiu per reflexionar sobre la manera com estan portant les seves vides.

El perill és que la pel·lícula es converteixi en un exemple més d’aquell sentimentalisme ensucrat tan característic de molts llargmetratges nord-americans, o en una lliçó de moralisme ultraconservador ianqui. Hi cau en alguns moments, quan el dramatisme de les històries s’engruixeix amb detalls que busquen esgarrapar la fibra sensible de l’espectador. Però cal aclarir que no és el to habitual del film. En general és una pel·lícula més de silencis que de paraules; d’històries més insinuades que narrades. És una pel·lícula d’emocions intenses però contingudes, sòbria i senzilla. Transcorre com la vida: minut a minut i de vivència en vivència, fins al final. És una història particular i irrepetible explicada amb tendresa i naturalitat, sobre la vellesa, les dificultats, els errors, els remordiments, la insensatesa, la paciència, el temps, l’amor, el perdó… és a dir, alguns dels incomptables factors que donen color i forma a una vida viscuda intensament.
És, en resum, una pel·lícula per gaudir, per sentir-la, per pensar-la… tant de bo hi hagués més pel·lícules així.