Joan Mateu, pintor

El currículum del saltenc Joan Mateu (1976) impressiona. Això d’haver exposat, amb trenta anys, a Nova York, San Francisco, Miami, Madrid, Barcelona,… vesteix molt, i alguna cosa deu voler dir en referència a la qualitat del seu treball. Però el que impressiona de veritat, més enllà de les ciutats en les quals ha exposat i en les que exposarà, és la contemplació tranquil·la i sense presses de la seva obra. La seva pintura fuig dels grans escenaris (gairebé sempre, però només gairebé, perquè té excel·lents quadres d’espais oberts, més o menys grans, com per exemple una visió aèria de Nova York exquisida) i es concentra en la proximitat, normalment en una figura humana, quasi sempre una dona aliena al fet que és l’objectiu pictòric del pintor, pintada de costat o d’esquenes, i a la qual tracta, a través del pinzell, amb tanta delicadesa com respecte.
Les composicions tenen una harmonia de colors i formes que fan que el conjunt sigui molt bell i ple d’una senzillesa franca i natural, com si el quadre hagués nascut dels pinzells d’en Mateu gairebé per generació espontània. És una impressió i prou, és evident, perquè aquesta naturalitat en les línies, en les formes, en les postures de les figures, és un efecte aconseguit amb la barreja de grans quantitats de treball i una innata capacitat d’observació i transmissió.
Un efecte que sobta en alguns dels quadres, i alhora en reforça el caràcter i la impressió d’espontaneïtat, mostrant un punt de vista inesperat, són els angles des dels quals es contemplen els motius principals. Sovint són angles esbiaixats, atrevits, radicals, o perspectives picades, de dalt a baix, que contrasten amb la dolçor del conjunt, amb la tebior dels colors, amb la llum i les ombres, dotades de gran naturalitat i un cert intimisme, fugint dels excessos però sense defugir els reflexos, quan hi són presents.
En resum, els seus quadres són poesia. Una poesia intensa i vital, plena de realisme. Autèntiques fotografies pintades en les quals les habilitats del pintor aporten a la realitat un plus de serenor, de silenci, de reflexió i contemplació. Silencis tan densos com plaents, instantànies i moments glaçats, sí, però en els quals el temps, la sensació de temps, hi és ben present. Un regal pels sentits.

Web de l’autor: www.joanmateu.com

Una bona notícia

No sovintegen prou les bones notícies, però de tant en tant n’hi ha que fan respirar alleugerit. M’ha agradat llegir que “el Tribunal Constitucional de Rússia prohibeix definitivament la pena de mort“. Després d’una moratòria de 13 anys, i un any abans que venci, el Tribunal Constitucional d’aquell país ha fet un pas cap al futur i el sentit comú.
És d’aquelles notícies que em fan pensar que el món és millor avui que ahir. Ja ho sé: sóc un somiatruites i un idealista que es pensa que un granet de sorra omplirà la platja de la concòrdia entre els éssers humans i blablabla… No, no ho sóc. No m’enganyo gens. El món continua amb massa tumors malignes com per pensar que ja ens en sortim. En realitat, estem tan fotuts que no sé si el baix nivell moral i ètic de la nostra espècie fa llàstima o fàstic.
Però tot i així la notícia és per saltar d’alegria, almenys els que pensem, sentim, que la pena de mort ens deshumanitza i ens… anava a dir que ens acosta als animals, però no. La pena de mort és un acte fanàtic i inconscient pel qual fa falta ser racionalment irracional (i perdó pel looping semàntic sense xarxa), els animals no són així. Nosaltres sí, i per això estem com estem.

Incívics, imbècils i “tontos”

No porto bé la convivència amb els incívics. No la porto gens bé. De fet, és evident, de tant en tant tots cometem errors en el terreny del respecte vers els nostres conciutadans, els animals, el medi ambient,… vers el que sigui. I no s’ha de ser intolerant amb els errors aliens, igual com normalment no en som amb els propis. Els incívics que desborden la meva capacitat de contenció són els reincidents i incorregibles, aquells que perseveren amb fastigosa i arrogant indiferència en les seves conductes egoistes i descerebrades per molt que se’ls avisi o es faci notar el component incívic dels seus actes.

A uns cinquanta metres de casa meva hi ha una plaça amb una font al bell mig i quatre bancs al voltant. És una plaça que molts matins fa autèntic fàstic. Plena de cigarretes, peles de pipes, pistatxos, llaunes, bosses i altres “regals” que deixen els impresentables que hi aboquen el que sigui com si ho fessin dins un contenidor. A l’estiu, gairebé per tradició, s’estan fins a hores intempestives xerrant a la plaça, cridant com posseïts, com si entre la boca d’un i l’orella de l’altre, en lloc de dos pams, hi haguessin dos quilòmetres.

Diumenge passat estava a la plaça jugant a pilota amb el meu fill de quatre anys. Un nano, després d’estar malgastant l’aigua de la font durant una bona estona, s’hi va pixar a dins. No vaig poder reprimir-me i li vaig fotre crits. Em va mirar, va riure, i va continuar amb la seva activitat miccionadora fins que va quedar ben satisfet. Al cap de deu minuts es va apropar a la font un individu amb una garrafa de plàstic i una caixa de cartró d’aquelles de detergent. Va començar a omplir la garrafa i quan la va tenir plena la va buidar, sense més ni més, i la va llençar a terra, sota uns arbustos que envolten la font. Llavors va començar a omplir la caixa de cartró. Un cop omplerta la va aixecar i, lògicament, el fons de cartró va cedir i tota l’aigua va caure pel desaigüe. Va agafar el cartró mig desfet i també el va llençar cap els arbustos. Tenia una paperera a deu metres. No vaig poder més i li vaig recriminar la seva acció. Va riure, va agafar el cartró i em va dir adéu. La garrafa la va deixar on l’havia tirada.

Al cap de cinc minuts vaig marxar de la plaça i tot tombant la cantonada una bici que circulava per la vorera de poc que no m’enganxa. El personatge de la bici va exclamar “Perdó!” però va continuar camí sense ni tan sols girar-se. En una zona pseudoajardinada en la qual hi ha un cartell que avisa que és una zona de jocs infantils i que els animals no hi poden entrar, un gos deslligat i sense morrió va abraonar-se cap al meu fill, probablement amb la única intenció de jugar. El cas és que el nano es va endur un espant terrible. El propietari va dir “Tranquil, no fa res” amb un gran i amable somriure dibuixat a la cara. Quan li vaig indicar que en aquell lloc estava explícitament prohibida la presència de gossos, molest va grunyir entre dents, tal com podria fer el seu animal de companyia, i va marxar. El gos, al cap de quinze metres, es va parar per fer un pipí al pal d’un fanal mentre l’amo l’esperava fent les darreres calades a una cigarreta, la burilla de la qual va tirar a terra abans de continuar camí.

Arribo a casa i em truquen de Jazztel (aquesta vegada eren aquests, però també ho han fet altres companyies). Sense deixar-me parlar m’ofereixen un contracte meravellós que acabarà amb tots els problemes (problemes que no sabia que tenia) que em causa la companyia telefònica actual. Quan li vaig poder dir que no m’interessava em va dir imbècil. Bé, de fet no em va dir “imbècil” textualment. Les seves paraules concretes van ser: “Així que no li interessa estalviar-se diners i millorar el servei?”. Això, a casa meva, és dir imbècil a la cara. No vaig tenir ni ganes de dir-li què pensava d’ell, de la seva companyia i de l’inepte que li havia ensenyat aquestes nefastes tècniques comercials, que tant s’usen darrerament, i vaig penjar.

Només em faltava veure un anunci de Media Markt, que amb el seu famós eslògan “Jo no sóc tonto!“, tracta de tonto a tot el que no compra a la seva botiga. Tontos som de suportar-ho.

Una Església cada vegada menys nostra

És evident que l’Església hi creu en el divorci, almenys pel que fa a la seva relació amb la societat civil. Cada dia s’aparta més i més de la realitat social, es tornen més intolerants i pretenen imposar la seva visió del món … un món que ja no existeix.

En el Punt del dia 3 de novembre es diu que “El Bisbat de Girona prohibeix que se cedeixin els locals parroquials per fer-hi les consultes populars”. L’article explica que el Bisbe de Girona ha fet arribar als rectors de la diòcesi un escrit prohibint l’ús dels centres parroquials per a celebrar les reunions de les plataformes que volen endegar consultes sobre la independència. La raó que donen és que “no s’ajusten a la legislació vigent”. Una excusa com una altra, perquè no els fa res rebel·lar-se contra la “legislació vigent” quan s’ha legislat sobre avortament o divorci.

Cal admetre, se sigui cristià practicant o no, que l’Església ha estat molt important en i per al nostre país. Entre les parets de les seves “cases” s’ha fet molta feina per a la supervivència de Catalunya i la seva cultura. Algunes vegades l’han feta els propis religiosos, amb grans i remarcables defensors i lluitadors de la identitat catalana entre els seus integrants; d’altres vegades era la gent del carrer, els seglars, que han trobat en les parròquies, monestirs,… espais on poder parlar, discutir, pactar, raonar i enraonar sobre temes que interessaven i preocupaven. Ja fos per fer d’aixopluc als grups escoltes, per fer debats sobre temes com la immigració o les drogues o per a constituir partits polítics a Montserrat… per moltes activitats socials, no sempre religioses, s’han usat els béns immobles de l’Església.

Fa temps que la societat, la catalana i la de tot el món, en diverses formes i per diverses qüestions, reclama als alts comandaments eclesiàstics (alguns amb indissimulades ganes d’ascendir en la jerarquia) una relació igualitària, basada en el respecte, la comunicació, la col·laboració i en la que cada part representi el seu paper i aporti el millor de si mateixa. I ara, negant-se a cedir locals per fer actes absolutament cívics i democràtics (molt més que les postures dels que ens deneguen aquest dret), fan un altre flac favor al lideratge social que pretenen ostentar. Ells mateixos. Amb ells o sense ells la societat seguirà el seu camí, per molt que aquest camí, a hores d’ara, “no s’ajusti a la legislació vigent”.