Una Església cada vegada menys nostra

És evident que l’Església hi creu en el divorci, almenys pel que fa a la seva relació amb la societat civil. Cada dia s’aparta més i més de la realitat social, es tornen més intolerants i pretenen imposar la seva visió del món … un món que ja no existeix.

En el Punt del dia 3 de novembre es diu que “El Bisbat de Girona prohibeix que se cedeixin els locals parroquials per fer-hi les consultes populars”. L’article explica que el Bisbe de Girona ha fet arribar als rectors de la diòcesi un escrit prohibint l’ús dels centres parroquials per a celebrar les reunions de les plataformes que volen endegar consultes sobre la independència. La raó que donen és que “no s’ajusten a la legislació vigent”. Una excusa com una altra, perquè no els fa res rebel·lar-se contra la “legislació vigent” quan s’ha legislat sobre avortament o divorci.

Cal admetre, se sigui cristià practicant o no, que l’Església ha estat molt important en i per al nostre país. Entre les parets de les seves “cases” s’ha fet molta feina per a la supervivència de Catalunya i la seva cultura. Algunes vegades l’han feta els propis religiosos, amb grans i remarcables defensors i lluitadors de la identitat catalana entre els seus integrants; d’altres vegades era la gent del carrer, els seglars, que han trobat en les parròquies, monestirs,… espais on poder parlar, discutir, pactar, raonar i enraonar sobre temes que interessaven i preocupaven. Ja fos per fer d’aixopluc als grups escoltes, per fer debats sobre temes com la immigració o les drogues o per a constituir partits polítics a Montserrat… per moltes activitats socials, no sempre religioses, s’han usat els béns immobles de l’Església.

Fa temps que la societat, la catalana i la de tot el món, en diverses formes i per diverses qüestions, reclama als alts comandaments eclesiàstics (alguns amb indissimulades ganes d’ascendir en la jerarquia) una relació igualitària, basada en el respecte, la comunicació, la col·laboració i en la que cada part representi el seu paper i aporti el millor de si mateixa. I ara, negant-se a cedir locals per fer actes absolutament cívics i democràtics (molt més que les postures dels que ens deneguen aquest dret), fan un altre flac favor al lideratge social que pretenen ostentar. Ells mateixos. Amb ells o sense ells la societat seguirà el seu camí, per molt que aquest camí, a hores d’ara, “no s’ajusti a la legislació vigent”.