Als polítics de Girona, des de Salt

L’altre dia, a la manifestació de Salt, va haver-hi molta gent de tot tipus. Blancs, negres, magribins, rics, pobres, alts, baixos, dones i homes… una mostra representativa de la ciutadania saltenca. Representativa, però no equilibrada, perquè hi havia una proporció molt més gran d’autòctons que de nouvinguts; molt més de la proporció 60-40 que es diu que són els percentatges d’uns i altres dins la societat local de Salt.

Entre tots, a més, vaig veure-hi gent que em va agradar que hi fos. Vaig veure-hi en Carles Puigdemont, cap de llista per Girona de CiU a les properes eleccions municipals. I també hi havia (la vaig veure a última hora), Pia Bosch, que serà la candidata del grup municipal del PSC a l’alcaldia de Girona. I també hi vaig trobar la triada ecosocialista formada per Enric Pardo, Núria Terés i Joan Olóriz; tots tres membres de l’actual govern de la ciutat de Girona.

Tinc l’esperança, que la seva presència no fos un acte polític i prou. Un deixar-se veure on i quan toca. És una cosa que els polítics de tots colors (i ara no parlo del color de la pell, sinó del color polític) fan habitualment. Vull pensar que aquest no era el cas. Salt els necessita molt a ells. Però no només fent piló en una concentració reivindicativa. Sobretot, allà on se’ls necessita, és en l’exercici responsable del seu càrrec polític. De moment, pel que fa a Salt,  entre tots han fet ben poc. Sovint han girat els ulls cap a una altra banda (ells i els seus antecessors), com dient que els problemes del poble veí, no tenen res a veure amb ells. I no és així. Girona, durant molts anys, s’ha despreocupat de Salt, i històricament té bona part de culpa del que hi passa. És més, des de l’alcaldia de Girona s’ha utilitzat (en el sentit més pejoratiu de la paraula) Salt, com una mena de contenidor de persones que van bé com a mà d’obra, però que es prefereix que visquin en una altra banda. En aquest sentit, la capital no ha demostrat un bon veïnatge. I la responsabilitat (o hauria de dir irresponsabilitat, perquè entre tots han abonat un camp de cultiu de problemes socials que, si un dia peten, ningú sap com acabaran) principal és de Girona, com a ciutat més important. Però també de tots els pobles que envolten Salt i que han evitat amb les armes que han tingut a la seva mà que els immigrants s’instal·lessin en les seves viles. Bescanó, Sant Gregori, Vilablareix, Fornells… i uns quants més. En una actitud de proteccionisme del seu modus vivendi,  han aixecat els murs dels privilegis a l’entrada dels seus pobles, filtrant així les persones que poden accedir a un habitatge (i per tant a uns serveis socials, escoles, Centres d’Atenció Primària…) dins els seus nuclis urbans. Diguem les coses clares: no estarà bé, però és comprensible que hagin actuat així; tots desconfiem dels forasters per naturalesa, i més si són tan diferents, culturalment, de nosaltres. Però no deixa de ser una actitud de mal veí.

La qüestió no és què han fet fins ara, sinó què han de fer a partir d’aquest moment. És un mal moment, perquè s’acosten eleccions, però tant si volen com si no, han d’assumir part de la responsabilitat que els pertoca en la comunitat supralocal en la qual vivim tots plegats. Si volen treballadors per a les seves zones industrials, han de ser capaços d’oferir-los els serveis bàsics que necessiten, i no enviar-los al poble del costat. Habitatge abans de res. A Salt no només no en caben més, sinó que en sobren. La sobredensitat de Salt va en contra de la qualitat de vida de les persones, i això no es pot permetre que continuï així. Cal que nens saltencs vagin a escoles i instituts dels pobles del costat, perquè és tan poc sana (socialment) una escola amb índexs de població immigrada de gairebé el 100%, com anacrònic és que a dos, tres, cinc quilòmetres, hi hagi escoles amb pràcticament el 0% de presència de nens d’altres races. Cap dels dos extrems és bo, perquè abona la guetització, el desconeixement mutu, la desconfiança.

Tan de bo els gestos cap a Salt no acabin amb la participació en manifestacions a favor de la seguretat, la qualitat de vida i el civisme. Que no siguin posicionaments de cartró-pedra, sinó que al darrere hi hagi una actitud de col·laboració i servei decidida per ajudar a aquells que tan ho necessiten, encara que siguin del poble del costat. No les solen fer els polítics aquestes coses, però si no les volen fer, arribat el cas, se’ls hi ha d’obligar.