11/3/2004

Deu ser molt difícil fer cançons boniques. Un servidor, que de música no hi entén gaire però que és sensible a les descàrregues emocionals que provoquen aquests misteris que són, per mi, les notes ben encadenades, es veu superat pel sacseig d’impressions d’una bella melodia.

Avui me n’han regalat una. Bé, regalar-me-la no. Simplement me n’han parlat i m’han dit: “Escolta-la”. I l’he escoltada. Jueves 11 de marzo de La Oreja de Van Gogh. M’han dit que és un homenatge a les víctimes dels atemptats de l’11 de març de 2004.

El piano i el pianista, la cantant i la seva veu bonica expliquen una història tendra d’amor, senzilla, plena de timidesa, de coqueteria … d’humana i humil grandesa … regalant emocions a través de la interpretació melodiosa que fan de les notes escrites pel compositor, i del text sublim que algú ha escrit.

És curiós que una tragèdia s’expressi a través d’una història d’amor, no? I curiós no seria l’adjectiu. Hauria de trobar-ne un de més admiratiu, més hiperbòlic, sense faltar a la veritat. Perquè l’amor, com la mort, el dolor profund, com el plaer més intens, són sensacions exageradament intenses i extraordinàries ( tot i que quotidianes) per les nostres limitades capacitats d’assimilació. Ens sobrepassen. Però, com a humans creatius i sensibles, tenim la sort de poder pensar i buscar maneres d’enviar manyagues musicals o literàries o visuals a aquells que pateixen i han patit. I inventar una història d’amor per homenatjar als sofrents és una bella manera de dir-los que no estan sols en el seu sofriment. Això no els tornarà els seus difunts ni curarà definitivament les ferides, però potser els servirà, almenys a estones, de consol.

Tot això, he pensat, escoltant aquesta cançó.