Salt 2010

Quan era petit, el meu poble era ple de bojos passejant amunt i avall. Hi havia en Manel. Vell, escardalenc, caraxupat, desdentat i de mirada viva i riallera. En Manel es posava en un angle d’un dels dos camps de futbol del poble i amenitzava els partits dels diumenges amb la seva trompeta-pal d’escombra. Fotia uns crits que feia riure a tothom. Els jugadors de l’equip contrari, poc acostumats a la seva presència, per força s’havien de desconcentrar sentint-lo cridar. Hi havia en Robert. En Robert tenia un aire a Forrest Gump absolut i acabat molt abans que Forrest Gump existís. Cabell ras tot al voltant del crani i més llarg damunt la testa. Esprimatxat, esblanqueït i mirant sempre a terra, perdut en els seus deliris, caminava pel carrer. De cop i volta es fregava nerviosament les mans i arrancava a corre. O no era exactament corre. Era un caminar accelerat, impetuós i nerviós. Era deixar-se anar. Era adonar-se de cop que havia oblidat l’olla al foc, o que l’autobús se li escapava. O, potser, simplement, fugia de les mirades rialleres dels que l’observaven. Hi havia en Vicenç. Escardalenc també. Morè, agitanat, amb una perpètua cara a mala hòstia. Mentre pedalava damunt el que era la seva vida, la seva bicicleta, semblava renegar ferros i claus. S’aturava a la vorera i començava a fotre crits als cotxes. Dirigia el trànsit, cridava, vociferava, esgaripava, feia tremolar l’aire amb els seus renecs. Un dia, em van dir, li van robar la bicicleta. I no el vaig veure més.

Ara ja no hi ha bojos a Salt, almenys d’aquest calibre. Això sí: hi som els que vivim com bojos. Dins la voràgine del que diuen que és la vida moderna (i que jo dic que, de fet, no ho és de moderna sinó desbocada).  El meu poble ara és ciutat, i dir-ho així, verbalitzar-ho, em dol. Però és exactament així. Hi ha menys bojos al carrer i molta més gent. Els veïns de sempre ja no hi són. Les cases s’han tancat més que mai. Les mirades també. Els bondies són escassos. Els referents culturals, vitals, emocionals entre els veïns s’han diluït i ja no ens assemblem gaire els uns amb els altres. Som de llocs diferents i vivim més apretats però més distants. Els mal dits autòctons i els eufemísticament anomenats nouvinguts. Tots amb tots i tots barrejats. Som oli i vinagre. Més allunyats. Més isolats. I entre tots no hi ajudem gens. La ciutat s’ha deshumanitzat. Aquesta és la veritable tragèdia.