Salvador Dalí

Passegem ense ordre pel museu Dalí. Per què hi hem vingut? Per passar la tarda potser? Potser tu sí. Potser jo també. Però coincidim en la forma, no trobes? De mirar-nos els quadres vull dir, de contemplar-los, de deixar-nos inundar de sensacions i prou. No hi havies estat mai; jo sí. Per mi és un reveure, però un reveure nou, com si fes molts i molts anys que no hi hagués estat. En fa uns quants, però no tants.

Hem entrat al museu i has decidit fer-hi una volta per situar-te. No t’agraden els espais nous i desconeguts. Necessites prendre mides, adequar-te al lloc, formar-ne part. Diu molt de tu, de la teva sensibilitat. Ho trobo bé.

Jo, mentrestant, em distrec mirant uns quadres de quan Dalí tenia uns quinze anys. No els recordava, la veritat. No hi entenc tant com d’altres ( ells ho deuen haver llegit en manuals), però la intuïció i la sensibilitat miren de suplir la ignorància. Alguns dels quadres tenen un regust Picassià. Natura morta, per exemple. Fa pocs dies n’he vist un de molt semblant ( en formes i colors, idees i sensacions) del malagueny en una temporal del museu Picasso, a Barcelona. També m’hi fa pensar un quadre d’una dona alletant el seu fill, té un cert toc precubista. I, ja diferents, n’hi ha un parell de Cadaqués, que beuen de les fonts de l’impressionisme.

És bonic contemplar aquests treballs previs al Dalí surrealista. És com assistir al creixement i maduració d’alguna cosa especial, en aquest cas d’un geni, que encara copia estils, i prova, i va buscant el seu espai i l’expressió més autèntica del seu art.

Te m’acostes i em dius que ja està. La veritat és que la teva cara s’ha relaxat i somrius de nou. T’has adaptat al local. Continuem passejant pels passadissos i per la sala gran. Els dibuixos de la planta baixa no ens agraden. Tenen un no sé què de desagradós i de vulgar ( no parlem de qualitats, és clar, no hi entenem tant; parlem de sensacions, i les nostres són tan vàlides com ho són les de tothom). Entrem a l’avant-cripta i aquí ens quedem mirant de prop ” La metamorfosis de Narcís”, una cessió de la Tate Gallery. Espectacular. Impressionant. Preciós. Ens el tornem a mirar i el comentem detall per detall. Impactant. Extraordinari. Meravellós.

I passegem. Observem els sostres, els racons, les pintures, les joies, la gent, les veus, les llums, els vidres, …tot. Ens parem a comentar el retrat de Beethoven, el de “Gala contemplant la mediterrània que a vint metres es converteix en un retrat de Lincoln”, i un que dius que sembla fet amb photoshop ( riem plegats). Continuem passejant. Un paio despentinat ens ve al costat. Ens en riem en veu baixa ( no ho hauríem de fer) i arribem a la sala on exposen la joia de la corona aquests dies: “La persistència de la memòria” o, per entendre’ns, el dels rellotges tous.

En realitat, ens decep. Esperàvem un quadre gran i és petit i poca cosa. El valor intel·lectual ( els rellotges que es desfan, tots amb l’hora diferent, un de girat, ferm i inflexible cobert de formigues, el paisatge …) no se li pot negar, i la importància que té per l’art, per regirar els pensaments, per trencar allò que ens semblava inalterable: el temps, i amb el temps la pintura, les nostres vides i la percepció del que és possible si algú s’atreveix a imaginar. És un quadre fonamental, està clar. Però ja he dit que hi som pel plaer de les sensacions i el quadre ens en desperta poques, o potser hem quedat sobtats ( segurament). De fet, si hi penso una mica, ja m’agrada més, des del punt de vista racional ( sí, els rellotges tous són una expressió perfecte de la realitat). El de Narcís és oníric, aquest, per mi, encara que ho sembli, gens.

L’observem tranquil·lament, sols en la sala, com si Dalí l’hagués pintat només per nosaltres, com si fos de la nostra propietat, durant uns minuts. Me n’adono, t’ho comento, i em sento, almenys jo, un privilegiat. Llavors continuem el nostre vagareig.

Badem pels pisos del museu que envolten el pati central. Veiem gent que mira, gent que comenta, una parella de vigilants que festegen i dos turistes que sembla que es pregunten què carai estan fent en aquell lloc, que de fet no els interessa gens.

I llavors marxem. No he dinat i tinc gana. Menjo una pizza en una plaça i tu beus un tallat. I després anem de tornada, que tens feina per fer. Jo me’n vaig a casa, que tinc una cosa al cap: escriure aquestes sensacions, i d’altres que no venen al cas.