Un pardal piula des d’alguna branca de la palmera que hi ha al bell mig de la plaça Pompeu Fabra. En el mateix arbre, un colom parrupa i, ara que m’hi fixo, també hi ha dos lloros verds. Què hi fan dos lloros verds a dalt d’una palmera en aquesta plaça minsa i una mica trista de Molins de Rei?

Deixo de banda els ocells i miro al meu voltant, a peu de carrer. La gent circula amunt i avall. Alguns porten bosses de supermercat, d’altres passegen agafats de la mà i amb un aire distret. Hi ha gent que sembla que vagi per feina, i també hi ha quatre avis que m’observen des de la vorera del davant. Em miren amb una barreja de curiositat i desconfiança; no sé per què. Suposo que no estan habituats a veure un paio assegut en un banc al mig del carrer amb un ordinador sobre la falda, movent els dits nerviosament sobre el teclat. Si jo fos ells, em preguntaria què carai deu escriure aquest noi, i més si tenim en compte que de tant en tant aparto la vista de la pantalla i me’ls quedo mirant amb la mateixa insolència amb la que ells em miren a mi.

Doncs de moment no he escrit sobre res, hauria de dir. Perquè estic parlant d’ocells i gent com podria parlar del temps, en comptes de concretar el text, començant, potser, explicant per què l’he titulat “Pintores” precisament.

En realitat el títol se m’ha ocorregut de cop i volta. Ha sigut com una mena de clarividència d’un moment, d’un moment precís, un flaix sobtat.

He entrat a l’exposició col·lectiva “ Dones” que fan a la Caixa Penedès de la població. M’he trobat tres dones recollint uns vidres de terra, netejant la trencadissa i ressituant ( m’ha semblat) una obra. M’han dit bon dia i m’han convidat a entrar-hi. L’Elisa m’ha dit que si tenia cap dubte, cap pregunta, cap comentari a fer-los, que ho aprofiti, que hi són totes tres ( les artistes), i m’ha dit els seus noms: Susana Jiménez, Dolores Quesada, i ella mateixa, Elisa Sarrià.

I he començat a mirar quadres. Hi he vist dones. Dones des de les dones. Que fan una interpretació del seu propi món com a individues i subjectes. Les seves queixes, els seus dolors, les seves relacions, els seus el-que-sigui que han tingut la necessitat de contemplar, revisar i interpretar per crear aquestes obres. O potser alguna d’elles s’ha fixat només en un aspecte concret de la polièdrica naturalesa humana, femenina en aquest cas, i no en una generalitat impersonal i paradigmàtica del concepte “ Dones”.

He passejat per la sala, i m’ho he mirat tot atentament. I … ostres …. ¿ Com puc explicar com són de bones les sensacions que em provoca el que veig quan no sé per quines estranyes motivacions se sotraguen i plauen els meus sentits? Com puc valorar-les, si no tinc ni les claus ni els coneixements tècnics que puguin fonamentar una argumentació sòlida i convincent? Com puc fer sentir la bellesa d’un quadre només amb les paraules? O la impressió emocional que em genera la contemplació d’un color que m’encisa, per exemple? O l’efecte aclaparador d’una composició fotogràfica que redibuixa la realitat i li fa agafar un aspecte entre màgic i oníric, sobretot oníric?

M’han preguntat si sóc pintor. He dit que no perquè no ho sóc. Però una mica potser sí que ho sóc, a la meva manera. De fet intento pintar amb paraules l’abstracte i caòtica barreja d’emocions i sentiments, raons i principis que tinc per dins. I rumio: no és exactament el que pretenen elles, però usant els pinzells i els colors en lloc de les lletres?

– Com arribeu a l’abstracció? – li he preguntat a l’Elisa -. I per què pren precisament la forma que pren en cada quadre, i no una altra? – he insistit.

– Aquest – m’ha contestat – és un projecte d’anys. Cadascuna de nosaltres hem treballat aquestes obres durant força temps. Hi ha molt treball al darrera. Vas buscant formes, sensacions, … fins que arriba un moment que t’agrada el que has trobat, i ho dones per finalitzat.

No l’ha pronunciat, però de seguida m’ha vingut una paraula al pensament: maduració. Les coses necessiten madurar i fer-se bones, com una fruita, com l’amor, com les solucions als atzucacs de les nostres vides. La paciència, el treball i la maduració semblen ser principis fonamentals d’una vida plena, i intueixo que també d’una bona pintura, escultura o obra artística.

M’he quedat embadocat en una cadira contemplant un muntatge d’imatges i so de la Dolores Quesada, i m’han tornat al cap els mateixos interrogants d’abans: com s’arriba a aquest grau d’abstracció? I per què amb aquestes formes? Què vol dir amb això? Què li suggereix a ella? Com interpreta la seva pròpia obra? He mirat al voltant, però l’autora havia marxat. Potser en una altra ocasió li podré preguntar. Tant de bo.

De fet, direu, l’Elisa ja m’havia respòs, però és que aquestes preguntes les tinc a dins des de que tinc inquietuds artístiques, com a creador o observador ( que tots tenim una mica de tot, en menor o major grau), i costa desenganxar-se-les de les visceres. A més, cada persona dóna una tonalitat diferent a les seves respostes: altres paraules, altres gestos, altres mirades, o simplement altres opinions i explicacions: profundes o banals, rupturistes o enllaunades, esquívoles o compromeses, … Siguin com siguin m’ampliaran la visió dels quès i per quès de les creacions que realitzen. I coneixeré una mica millor, si es deixa, a la persona que s’explica ( la qual cosa em sembla el benefici més important).

La Susana Jiménez m’ha explicat el per què dels materials d’una sèrie de tres quadres, penjats a contrallum, que prenen un aspecte de transparències plenes de blaus bellíssims.

El temps semblava aturat mentre vagava per la sala. Anava i tornava, tornava i anava. Fins que he sentit la necessitat d’escriure totes aquestes coses abans no em fugissin del cap, i he marxat. I això és el que faig: escriure. Encara amb la impressió del que he vist, amb els sentits desperts, i una mena de pau interior que només em ve de tant en tant. Sobretot quan tinc la sensació d’haver-me enriquit d’alguna manera, amanyagant-los ( els sentits) amb sensacions qualitativament significatives. Ara, l’efecte ha durat poc, perquè els cotxes que passen, algunes motos, i el remor breu i llunyà de converses que no sé de què tracten estant diluint l’estela del plaer sensorial que he viscut. El silenci que he interioritzat contemplant aquestes “ Dones” vistes des de tres punts de vista diferents, com un mosaic tridimensional, es va fonent, i vaig tornant a la realitat prosaica amb una mica de mandra, no cal dir-ho.

Són tres quarts d’una de la tarda de dissabte. He canviat de banc ( a l’altre hi feia calor), i els pardals ja no piulen, ni els coloms parrupen, i els lloros s’han mogut de lloc. El primer esborrany d’aquest escrit està fet, o sigui que el deixo de banda i faré un volt. Hauré de dinar, i tot seguit afrontarem la tarda. Si és la meitat d’interessant que el matí, ja serà prou profitosa. Amb aquesta esperança ( i d’altres) escric el punt final.