Aturar la ment. Integrar en nosaltres tot el que ens envolta, els estímuls que ens arriben i que estimulen els nostres sentits com ho farien els dits amb les cordes d’una guitarra. Ser guitarres, de cos sinuós i llarg, buits per dins. Aquesta buidor, aquest espai en el qual ressonen els ecos de l’exterior, és la nostra ànima. És inútil buscar-la amb cap més forma, i omplir-la és alterar-ne la bona sonoritat.

Si fa falta tanquem els ulls per concentrar-nos amb més facilitat. No cal un paisatge bonic que ens encomani calma i silenci. De fet, un entorn massa bell i idíl·lic podria entorpir la contemplació interior. Ara és hora de girar els ulls cap a dins i, amb la mirada, tota l’atenció. Una bella posta de sol, un paisatge de camps verds o la bellesa blava del mar podrien distreure’ns. En fem prou amb una cambra de casa en la qual puguem estar una estona en silenci; un espai conegut, familiar, quotidià, on ens trobem còmodes i ens sigui fàcil relaxar-nos. No cal res més. És moment de dedicar-nos una estona a nosaltres mateixos, alleugerir les tensions que habitualment pateix el pensament i que s’estenen per tot el cos. Cuidar-nos, escoltar-nos, tenir-nos una mica d’afecte i d’aquesta manera anar-nos coneixent millor. Es tractaria de ser una mica més amics de la nostra pròpia essència. El ritme del dia a dia sovint no ens ho permet.