Contra el que acostuma a ser habitual en mi, vaig entrar a veure Antichrist, el darrer film de Lars Von Trier, sense saber-ne pràcticament res. Tan sols havia sentit a parlar de la polèmica amb què fou rebuda en el festival de Canes. No tenia cap idea preconcebuda de què anava a veure, ni de quina era la temàtica, tot i que el cartell i el títol em feien imaginar que es tractava d’una pel·lícula de terror.

Vaig sortir de la sala absolutament desorientat. Em va costar vint-i-quatre hores assimilar-la (no és un fet excepcional en mi; sovint necessito aquest temps per fer-me una opinió clara de les pel·lícules que veig, sobretot les més radicals). Durant aquest lapse de temps vaig llegir alguna entrevista a Von Trier en la qual explica les circumstàncies en què la pel·lícula fou escrita, rodada i muntada, i que tenen a veure amb una depressió que ell mateix patia. Tot plegat em va servir per concretar sensacions i raonaments, i vertebrar, des d’aquests paràmetres, una opinió definida i no simplement visceral.

És Antichrist una pel·lícula de terror? Diria que sí, si entenem com a “terror” la sensació d’angoixa, tensió i inquietud gairebé constants que transmet.

Des del punt de vista creatiu és un exorcisme que Lars Von Trier s’aplica a si mateix, probablement per foragitar els fantasmes i les angunies que li provocava la malaltia. La manera de fer-ho és narrar, des de la ficció, la història del desordre mental, emocional i moral d’una dona que pateix una crisi depressiva que deriva en bogeria. El detonant del desordre són unes circumstàncies que s’expliquen en la introducció de la pel·lícula; circumstàncies terribles, però contades d’una manera molt bella i hipnòtica. Tot i això, l’origen de les seves pors tenen a veure amb un lloc que havia estat el seu paradís personal: una casa enmig del bosc, anomenada Edèn, com el paradís bíblic, en la qual transcorre la major part de la trama.

És una pel·lícula sense gaires concessions (ni morals ni argumentals ni visuals) que en molts moments ratlla la pornografia. Alguns qualificaran aquestes escenes de gratuïtes, però no m’ho semblen gens. El sexe és essencialment un desbocament de passions, un descontrol d’emocions que portat a l’extrem pot convertir-se en malaltís. I la depressió es viu també com un desgavell absolut que sofreix la persona en tots els sentits. Els atacs de por, odi i ràbia que pateix la protagonista l’aboquen a una cerca desficiada de l’amor a través del sexe, com a contrapès de les emocions insuportablement desagradables que experimenta. És, però, un sexe malaltís, agressiu, desbocat i compulsiu, que busca regirar el dolor en plaer, i que en realitat no és res més que una altra forma d’expressar la violència i la pertorbació que la dominen.

Alguns dels moments més captivadors i hipnòtics del film són en càmera lenta, amb una fotografia i una música suggerents que transporten a una irrealitat absoluta, gairebé onírica. Són escenes molt poètiques, tot i que sovint retraten situacions angoixants, pertorbadores, doloroses i paranoiques. Algunes persones les consideraran terrorífiques, mentre que d’altres les qualificaran de summament belles. Des del meu punt de vista són totes dues coses, i una demostració clara que els extrems sovint es toquen.

En una interpretació molt personal, diria que el títol, Antichrist, fa referència a l’infern que viu la protagonista, absolutament extraviada en els seus desvaris i els seus patiments. Sembla posseïda pel mal, vivint els terrorífics turments que se suposen a les ànimes condemnades. Però no són sensacions irreals sinó existents, que la gent que ha patit una depressió coneix perfectament. Aquesta concordança amb certs aspectes de la realitat (barrejada amb ficció cinematogràfica i dramatisme) és el que pot fer terrorífica la pel·lícula.

La protagonista, Charlotte Gainsbourg, fa una actuació sensacional. El seu personatge vessa desordre, vulnerabilitat i pors. I acaba inspirant por, en el tram final de la pel·lícula.

El personatge masculí està interpretat per un contingut però resolutiu Willem Dafoe. Fa de marit i terapeuta de la seva companya de repartiment. És un personatge dèbil, en alguns moments estúpid, superat per la situació i incapaç d’arrencar la seva dona dels tentacles de la bogeria.

En resum, una pel·lícula pertorbadora que m’ha agradat (i molt), però que m’estaria de recomanar a persones a les quals no els agraden els films que surten massa d’uns patrons estètics i morals convencionals.

Títol: Antichrist

Director i guionista: Lars Von Trier

Actors: Willem Dafoe, Charlotte Gainsbourg