N’estic una mica fart dels comentaris d’autocomplaença blaugrana. Ni millor equip del món ni històries. Això no serveix de res. El que serveix és guanyar. Al Madrid i també al Cantallops. Els títols que vam guanyar ahir, fa sis mesos o tres temporades,  ja no serveixen, només serveix la feina que fem ara per guanyar demà. Vam perdre la copa. D’acord. Ja està fet. Però apel·lar al joc constructiu del Barça i el trist i avorrit del Madrid no serveix de res. Ni les possessions del 80%. Tot això són excuses i res més. Serveix guanyar. Aixecar-nos després d’haver caigut? No hem caigut. Si un partit ens fa caure és que no ens mereixem ser els millors. Només serveix lluitar i guanyar, no dir que guanyarem. Els bocamolls estan condemnats a ser sempre petits, i nosaltres no volem ser petits. Els matxacarem a Europa? No serveix de res dir-ho. Això és supèrbia. El mateix que ells han fet els darrers anys: parlar molt i molt alt, però sempre fora del camp. Hem d’estar orgullosos? De què? Vam perdre. Es pot perdre i guanyar, però vam perdre. Ells poden estar orgullosos. És el seu moment i hi tenen dret. Nosaltres no ens hem d’enfonsar, sinó utilitzar-ho d’alicient de cares al proper partit. Aquestes autocomplaences que se senten no són més que una reminiscència del passat, quan teníem una actitud de perdedors i érem, sense ser-ho, un equip petit. El que cal són dos collons, i proposar-nos trepitjar-los (esportivament parlant) la setmana que ve, i demà mateix guanyant el partit de lliga que tenim. I per això cal assumir que ara mateix els millors són ells perquè han guanyat l’última batalla, treure l’amor propi, no l’autocomplaença, i fer el que sigui perquè dimarts o dimecres que ve els millors tornem a ser nosaltres. I per això cal treball i silenci, la qual cosa em fa pensar que ja he parlat massa… i és que jo també sóc del Barça.